Retornant a la dimensió desconeguda (Premià de Mar, naturalment!)

A la memòria d'en Pep Manté.

Mataroní d'esquerres i sempre critic i exigent. Saxofonista de carrer i advocat.

Ja ho va dir l'insigne Peret, cantant i home lliurat avui a l'Altissim, quan assegurava per la tele que una nit va rebre una il·luminació divina en entrar a Premià de Mar conduint el seu cotxe. Més o menys és això el que passa ara: Arribar de les Occitànies i trobar-me propulsat a la dimensió desconeguda. Les vacances de Monsieur Tati arriben a la fí i els ecos dels Alps de la Provença, del Lot, del Cantal, de l'Aveyron i de la recuperada Tolosa de Llenguadoc, es mantenen a una curta i prudencial distància en el record, com un antidot davant els significats de la tornada de vacances.

La dimensió desconeguda -Premià de Mar- mostra algunes estampes habituals: L'home gros que llegeix al carrer, els grups de joves enganxats a les cadires de les terrasses, aquesta calor atenuada per una brisa especial que ens salva els vespres de xafogor, la platja artificial que combina virtualitat costanera amb ecodeliri a la carta, els intercanvis d'impresions sobre viatges i lectures i les televisions que, com els diaris, ja amenacen amb serials sobre finançament autonòmic, en Bassas fent d'home-notícia parlant de les coses dels Estats Units i les construccions de noticies segons paràmetres més o menys apassionants.

Torna el curs de les coses i, ara parlant més seriosament, es presenten noves ocasions per desxifrar algunes incerteses sobre la dimensió desconeguda premianenca. Els polítics professionals posen en mans dels tècnics professionals allò de la molt professional participació ciutadana per tal de saber que vol i com vol "la ciutadania" que sigui una plaça. Els plans de restauració del litoral prenen un estatus de normalitat que augmenta proporcionalment a la distància en el temps de l'origen de tot plegat (recordar que el port esportiu de Premià es va construir als inicis dels anys 70 i damunt d'un espai natural extraordinari com Les Roques d'en Pons, pot resultar incòmode). Els espais culturals necessiten una vigorització galopant i, dit en termes planers, no estaria malament començar a parlar obertament de reubicar els usos del centre civic, del Gas i de la resta de les desaprofitades infrastructures ocupades per despatxos, càrrecs i arxius. I, perquè no, parlar sense embuts (parlar és el primer signe de la sonada participació) de les imperfeccions del pla general d'urbanisme escoltant les minses crítiques de sectors socials i polítics que no han vist reflexades les seves objeccions (entre els sectors al·ludits, perquè no dir-ho, també hi ha una bona part d'aquells que en el seu moment van mostrar crítiques de forma i de fons des de la pròpia Coalició d'Esquerres, de quan aquesta era quelcom més que una coalició de partits -però això, encara, és un altre tema-).

La dimensió desconeguda mereix una cartografia més ajustada del seu espai, de la seva costa volatil, dels seus edificis públics, dels seus serveis i, també, de les seves minoritàries i costoses pràctiques de "consulta" i de participació (en contrast amb les majoritàries, directes, gratuïtes i decisives intervencions populars en el cas del memorable i exitós "Salvem la Plaça Nova".

Bé, tornant de les occitànies m'he portat sota el braç un equipatge de salvament: Treballs de Alain Badiou, Daniel Bensaïd i del carter Besancenot. Dit d'una altra manera: Hipòtesis comunistes sense etiqueta, pensaments d'agitació i un sac de cartes postals preparades per arribar a nous destinataris.

I que no falti, música, afrobeat compilat i digerit... i un recopilatori de Les Inrockuptibles sobre els quaranta anys de l'acta fundacional del Reggae!

BAGNAC

Bagnac. 

Dep. del Lot. Occitània.

Postal de vacances.

Quan el centre del món 

pot ser un bar de carretera.

BAGNAC

Aquest és el bar restaurant Le Commerce de Bagnac. Tots els estius ens trobem una colla de premianencs i premianenques en aquest indret singular del departament del Lot. L'estiu té aquestes coses. Aturat en el temps, Bagnac és com Twin Peaks a la francesa. Si canvieu l'agent Cooper per un Louis de Funes qualsevol, obtindreu el quadre perfecte. 

Bagnac és un nucli urbà incert situat a la carretera Figeac-Aurillac habitat per pagesos, miners, gent de bar, turistes despistats, gendarmes, bebedors de Ricard, acadèmics anglesos, artistes refugiats i -sobretot- premianencs i premianenques disposats a barrejar-se amb aquesta vila sortida de les vacances de Monsieur Hulot. 

La base d'operacions, de tornada dels Alps, és aquest poble que viu als antípodes dels complexos de vacances dels anuncis. Tant de bo la marca Bagnac no faci fortuna i la vida pugui lliscar lentament en aquest paratge intempestiu de la profunda Occitània.

Justament on tres departaments s'interseccionen, allí es troba Bagnac. Lot, Aveyron i Cantal limiten aquest indret entre rius i castanyers.

Bagnac!

...i ara cliqueu aquí per saber 

més coses sobre 

aquesta vila perduda:

http://www.bagnac.fr

L'altre món i les vacances

L'altre món és el món que deixa Willy DeVille. Va morir el passat dijous. Els seus vinils tornen a sonar aquest dies per casa. DeVille! El recordo al Zeleste de Poble Nou tancant un concert inoblidable i repartint clavells vermells des de dalt de l'escenari. Més o menys, a finals dels vuitanta. Una figura lligada a les grans tradicions de Nova Orleans, del R&B i de la música llatina novaiorquesa.

Platges nocturnes. Carreteres. Lectures. Audicions. Mosquits. Xafogor. Recopilant materials discogràfics per una més de les bandes sonores dels estius. Sound System a la justa mesura de qui fa vacances. Col·leccions. 

El coleccionista libera las cosas de la tiranía de las jerarquías tradicionales para salir al espacio abierto de la mera contigüidad, transformando una relación metafórica entre los objetos (esto es valioso porque es igual o distinto a aquello) en una simple metonimia. Arrastrado a este espacio, el objeto es liberado de la monotonía de la utilidad, despojado de su valor de intercambio y salvado así del destino de la mercancía (...) El coleccionista es moderno en la medida que rompe con los untuosos esquemas del catálogo de museo en nombre de una pasión fieramente idiosincrática que se agarra a lo contingente y a aquello a lo que no se ha prestado atención. En este sentido, coleccionar es una suerte de retroceso creativo desde la narrativa clásica, una textualización de la historia que reclama áreas reprimidas aún sin cartografiar.

Terry Eagleton a "Walter Benjamin o hacia una teoría revolucionaria".

L'estiu, de vacances, permet organitzar uns diagrames amb les quatre coses que giren entorn de la taula. Uns discos de vell jazz, acumulacions de singles jamaicans, el darrer disc de Wilco, les excepcionals figures rítmiques del molt imprescindible bateria nigerià Tony Allen o les seleccions de talls sonors acumulats pensant en festes impossibles sota les estrelles.

La cita de Terry Eagleton desenvolupa el sentit col·leccionista de Walter Benjamin. El llibre ressenyat és, a parer meu, un petit tresor portatil multidisciplicari sobre la gran obra del jueu marxista i heterodox que va habitar una de les illes més productives del pensament critic del segle XX.

Amb Eagleton podem recorrer l'obra Benjaminiana i de la mà del pensador alemany anem obrint les portes del barroc, de l'aura, de la mercaderia marxiana, del messianisme present en el materialisme històric, de les escoles posteriors, del teatre de Brecht, de l'Angelus Novus de Paul Klee i de la revolució permanent llegada per Trotsky. Un bon llibre per portar a la butxaca, per ratllar-lo i encabir-lo en les nostres col·leccions. Instrument perfecte per la revolta permanent i inacabada que ens convoca aquest món trastocat. 

Afegiré el darrer comic book del Brieva -El otro mundo- que ens presenta les vinyetes més explícites de la sàtira anticapitalista per excel·lència. Brieva la clava una vegada rera altra.

Per acabar els llibres d'aquest estiu: Le goût de la révolte!, una miniatura sobre els pamflets, els manifestos i els cants de totes les resistències parisines, des de la revolució francesa fins el Maig del 68, passant per la Comuna, l'existencialisme i les dues grans guerres. Un espai per la novel·la de Wallace Stegner -En lugar seguro- i per la poesia completa del narrador del gran sud, William Faulkner.

És l'estiu, fa calor i la nit és un espectacle d'infinites ressonàncies.

EL NOM NO FA LA COSA

ARTICLE PUBLICAT AL WEB

http://www.revoltaglobal.cat

per Àngel Pagès (1)

Il·lustració: Brieva

El president d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) Joan Saura anuncia que no es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques. Saura, que també és el màxim responsable del Departament d’Interior del Govern, obre el procés de (re)canvi en aquesta formació que, si no fallen les prospeccions i el màrqueting característiques dels partits del sistema, recaurà en la figura del secretari general Joan Herrera.

Els que hem conegut la deriva d’aquest partit (i que hem estat testimonis de les incomptables mutacions del projecte des dels seus orígens), podem aportar algunes dades a un debat de fons que, per ser quasi inexistent, ha marcat l’evolució d’ICV. Dit això, valorant com a positiva l’aparent retirada d’un dirigent obertament confrontat amb els moviments socials i l’esquerra crítica, no caldrà que ens centrem en el debat de noms del qual es nodreix la parapolítica que conforma l’auca político-mediàtica de casa nostra.

Tornant, doncs, al debat ideològic -és a dir, polític-, aquest relleu pot servir-nos d’element simbòlic explicatiu del funcionament de les lògiques inherents a la partitocràcia general. La mutació d’un projecte al sí de les dinàmiques de gestió-oposició sense perspectiva històrica de canvi del sistema implica l’adopció d’unes formes de relació amb la societat pròpies del món empresarial.

Abandonats a corre-cuita, "l’anàlisi concreta de la situació concreta", el sentit militant o la caracterització del capitalisme com a paradigma d’allò que es vol combatre, apareixen en el seu lloc els estudis demoscòpics (els anàlisis de tendències, els sondejos, "la moda" elevada a la categoria política) i on hi havia militants actius s’obren pas els "adherits" passius (els "actius", en tot cas, són ara els professionals de l’aparell i els càrrecs remunerats).

Més amunt apuntàvem l’existència d’una deriva política i d’un debat de fons irrellevant al sí d’ICV. Hem parlat també d’una simptomatologia d’aquesta deriva observant les metodologies d’anàlisi de la societat i el paper del nou tipus de miltant postmodern transformat en adherit o soci (el paral·lelisme amb l’adscripció a un club esportiu o a una penya és del tot creïble).

Queda, però un tercer aspecte ja anunciat: La caracterització del capitalisme com a paradigma d’allò que es vol combatre. Aquest és el debat de fons. El posicionament davant del capitalisme és la pedra de toc de l’esquerra. Quan l’esquerra (política, social, sindical i cultural) no planteja alternatives per sortir d’aquest sistema, per superar-lo i per impugnar-lo, es produeixen tots els senyals del que anomenem "deriva". La deriva té orígens històrics en els múltiples desencontres i ruptures entre les vies revolucionàries i reformistes.

ICV, que presumeix de ser el "partit de la memòria històrica", ha evolucionat amb tota lògica en sentit postpolitic. La caiguda del mur va provocar un acte reflex, un sentit de culpabilitat i diversos apriorismes coincidents amb els anys de "glòria" de la socialdemocràcia espanyola. Necessitats d’un nou projecte "transformador", vista la crisi de l’extrema esquerra i la velocitat dels esdeveniments d’aquells dies, va néixer la primera Iniciativa que -com la primera IU- es proposava articular un moviment sociopolític a l’esquerra del PSOE.

No cal abundar en les múltiples escissions i reagrupaments posteriors que portaren el projecte a la doble escissió i a la proclamació d’ICV com a "esquerra verda" i ecosocialista. El "partit" ja havia trobat "el nom", l’etiqueta i el senyal identificador en el mercat polític dels cinc partits del "Polònia".

Aquesta és la gran mutació, la definitiva, la que fa dels ex-comunistes un partit perfectament homologat a les exigències de les lògiques gestionàries. El terme "ecosocialisme", desprovist de la càrrega revolucionària que ens recorda al Manifest Ecosocialista de Michael Löwy, esdevenia un recanvi de les temptatives eurocomunistes i "democratico-radicals" impulsades en altres temps. És, doncs, el debat de fons. El debat ideològic. L’apoteosi de la parapolítica integrada en els esquemes del capitalisme global. Reformar i reformar. No plantejar l’arrel del problema de civilització que representa el capitalisme en tots els camps.

Tornant als "noms". Joan Saura no es tornarà a presentar i Joan Herrera serà el seu relleu. Joan Herrera -el qui fou introductor de l’ecosocialisme" a l’ideari del partit- haurà de fer el balanç de la "cosa". "La cosa" ha fet política i el futur candidat ens haurà d’explicar l’abast d’aquesta.

De moment deixem anar uns quants temes: Bracons, Quart Cinturó (o com li vulguin dir), co-pagament de la sanitat pública, LEC, Bolonya (aplicació i repressió), gestió de la sequera, conflictes ambientals i territorials oberts arreu del país, relacions Generalitat-Israel, transgènics, repressió i control generalitzats damunt dels moviments socials i alternatius, despeses absurdes de propaganda i representació i el llarg etcètera que ens ofereix el govern social-liberal que dirigeix el PSC. Quan toqui fer aquest balanç no s’hi valdrà fer trampes com ha passat amb la LEC o els transgènics, votant al marge del govern i continuant com aquell que no hi veu.

Aquesta és "la cosa", el tema dels "noms", deixem-lo per l’auca de cada dia. Deixem-ho per el complex político-mediàtic que manlleva diàriament el sentit i la substància del que realment és polític.

Què més dir? Doncs una acotació personal que comparteixo amb altres companys i companyes que avui militem a Revolta Global-Esquerra Anticapitalista: entre formar part d’una minoria crítica i anticapitalista d’un partit que va en una altra direcció o estar integrat en el si d’un col·lectiu militant, activista i combatiu que vol ser part -i no "tot"- d’un procés revolucionari que ve de lluny, francament i malgrat totes les dificultats del que pressuposa, alguns hem optat per aquesta darrera opció (i n’estem orgullosos!). Per tot això vam abandonar ICV. Per tots aquests arguments, avui hem recuperat una il·lusió militant i “l’elogi de la política profana” (Daniel Bensaïd).

Notes

[1] Ex-adherit a Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista Maresme.

Les vacances

Senzillament, les vacances.
Tornar a la justa mesura del temps incert i dels espais oberts.
Quina constel·lació de punts de fuga!
Encendre la pipa i mirar l'horitzó.

Senzillament, les vacances.
Tornar a la justa mesura del temps incert i dels espais oberts.
Quina constel·lació de punts de fuga!
Encendre la pipa i mirar l'horitzó (BIS)