Carnavals, resistències i punts de fuga

Cap de setmana de Carnaval. Una festa que normalment visc des de la distància i una rara indiferència. Enguany però, el Carnaval premianenc - tot i la meva tendència a no practicar-lo - ha portat moments inoblidables. Sumàriament: El centre L'Amistat atiborrat de gent, el carrer Sant Antoni convertit en un espai diferent dels que acostumem a trobar en els hiverns premianencs i, a la fí, l'exitosa aparició d'un Martí Rosselló transformat en passavolant afrancesat amb ulleres, gorra de plat i cigarreta als llavis. Menció especial al nostre clan de voyeurs, també afrancesats, que, atrinxerats a la barra del bar, ens sumavem a la festa des d'una distància prudent però efectiva.

Comiat del centre l'Amistat Obrera de Premià de Mar, abans de l'inici d'unes obres de remodelació. Caldrà que "toquem fusta" i vetllar per fer que es trenqui la mala ratxa de projectes impossibles a la premianenca.

El Carnaval continua a la taula del G20 amb la cacofonia dels/les Sarkozy, Merkel, Berlusconi, Zapatero i tutti quanti davant d'una partitura comuna farcida de les "solucions" i sacrificis que hem d'aportar les classes populars als desproposits d'unes elits i corporacions. Tot i els titulars que destaquen el rebuig als paradissos fiscals i altres disposicions bàsiques (i en Berlusconi es peta de riure), el paquet de les receptes segueix el guió previst: Diners públics destinats a pal·liar les pèrdues d'una classe arrogant que ara s'apunta al papà-estat exigint un ajut oportunista. No cola. Zapatero obamitzat ,com marca la tendència parapolítica del moment, colze a colze amb Berlusconi i al servei de les crides del món financer a resoldre la crisi de la crisi, la fallida de la recepta neoliberal i la reinvenció (enèssima) del capitalisme. Heus aquí el relat governamental davant l'esfondrament financer: Posem l'estat, el diner de tots i la propaganda mediàtica necessària per reeixir en l'intent de salvar l'insalvable. Plou sobre mullat. Alternatives? Bàsicament, resistències.

Parlant de Berlusconi, un altre solidari amb els pobres rics, tornem d'una sessió de cinema local i hem vist Gomorra, la peli sobre la Camorra. L'altra cara d'una Itàlia en descomposició. Aquella Itàlia mancada de les xarxes de resistència elementals, del posit de cultura proletària antigament arrelada i avui menystinguda per el vell PCI ex-gramscià, ensarronat per les derives i metamorfosis liberals dels d'Alema i Veltroni.

I un espai d'esperança, de memòria històrica activa i invectiva: Sessió dedicada a la figura de Rosa Luxemburg. La revolucionària i lider espartaquista. Una dona del segle XX lliurada a la lluita pel socialisme. 90 anys del seu assassinat en mans del govern alemany socialdemòcrata. Conferència de la Mariona Ferrer a la seu de Revolta Global a l'Ateneu Rebel de Poble Sec. Extracte de la seva intervenció (una bona manera de connectar amb els trets bàsics de Rosa Luxemburg), cliqueu a aquest enllaç (o poseu-lo al cercador)

http://revoltaglobal.cat/article2014.html

I les músiques disperses del mateix cap de setmana: Miles Davis, 13th Floor Elevators, The Sonics, The Standells, The Artwoods, Los Flechazos i Stereo Maracanà. O sigui: Jazz, garatge, mods i funkeiros brasilers... Setmana Davis: Stereo2, Sound System, ràdio Premià, 95.2, dimarts a les 9 del vespre. Miles is here!

Fotografies i imatges:

El Centre l'Amistat Obrera de Premià de Mar(x). Recordant Rosa Luxemburg als carrers. Cartell de la Lliga Spartakus ("el eslabon perdido" del marxisme revolucionari europeu). El Carnaval transnacional en acció: ZapBrownConi preparant les aportacions populars a la crisi financera mundial.

Apunts de febrer

Els discoactivistes del programa Sound System de ràdio premià (95.2 fm) celebrem els 50 anys del Kind of Blue, el disc de Miles Davis de 1959. Aprofitem l'espai del nostre programa per transferir aquesta música i fer-ne el recordatori corresponent. El punxarem amb comentaris i referències. Dimarts 24 de febrer a les 9 del vespre.
Podeu escoltar i veure videos de Miles Davis Quintet al nostre blog. Cliqueu aquí i a disfrutar-ho:
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/


Exemplar de "Homo Sampler". Llibre recomanable per els interessats en el deliri consumista i les mutacions de les formes
i dels continguts de la producció cultural...

















Galeta corresponent a un single del gran Laurel Aitken. Jamaica 66!

Laurel Aitken "the Godfather of Ska",
The Pioner of Jamaican Music.
Un tresor que ofereix les primeres passes d'aquest fenomenal artista jamaicà. Tots els pals de la gran música yardie: Mento, Ska, Rocksteady, Reggae... Tot un festival amb llum vermella a l'estudi cassolà del Sound System.

Expedicions en bicicleta per l'extraradi local, sortida a la subcomarca maresmenca de Dosrius-Canyamars.

Recuperació de la vella música de Toni Xuclà (Conte del Mediterrani) en format CD. Un altre outsider!

Pel·li: La Clase. El film d'Laurent Cantet -director de la sensacional "Recursos humanos"- retrata sense pal·liatius el dia a dia d'un centre de secundària a la banlieu parisina. Demolidor i universal.

Acte a l'Ateneu Rebel de Revolta Global sobre la fundació del Nouveau Parti Anticapitaliste. En Josep Maria Antentas, arribat del congrés celebrat a Paris, aporta dades sobre aquest fenomen que està subvertint l'escena politica de l'esquerra de l'Estat Francès. Debat animat amb dubtes i informacions sobre el futur de la IV, la forma-partit, les estratègies anticapitalistes i les diferències de ritme i nivell si ens referim a la situació d'aquest espai difús al sí de Catalunya i de l'Estat Espanyol. Més informació a: http://www.premiademarx.blogspot.com

Culminació de la lectura de l'excel·lent treball d'Eloy Fernández Porta -Homo Sampler, tiempo y consumo en la era del afterpop-. Si voleu afrontar la temàtica del temps i l'espai, del consum i de la tergivesació cultural, aquí teniu un llibre que fins i tot us farà riure. Homo Sampler convoca a Walter Benjamin i travessa amb ell, Bourdieu o Zizek, els pantans de la societat de consum afterpop, la cultura basura, el mercat cultural, el supermercat espiritual i la dispersió postmoderna.

Paisatges musicals amb llum vermella

Quan escolto música a casa ho faig de vàries maneres. Un dels formats és el denominat "llum vermella". S'apaguen les llums i la llum vermella transforma l'estudi. Amb aquesta atmosfera els espectres sonors circulen i ressonen entre parets i prestatgeries. Els espectres convocats han estat Pete Molinari i Giant Sand. De Giant Sand -versió escidindida sense els Calexico, amb l'artista d'Arizona Howe Gelb i la banda europea de circunstàncies- ja n'hem parlat sovint al blog. El darrer disc és Provisions i ha estat una aportació molt oportuna del Jordi Tria (giantsandista premianenc). Un disc que també circula dalt del cotxe, anant a la feina, en dies grisos i inquietants. Un treball de country crepuscular (m'agrada definir-lo així, sona bé).
En quan a Pete Molinari, això ja és més sorprenent. El caracter intempestiu de la música de Molinari va de perles pel que fa a l'espectralitat. Folk Singer aturat en un temps incert, Molinari és britànic i podria semblar que porta cinquanta anys actuant en un pub proletari (i no és més que una aparença). El seu disc és A virtual Landslide. Ara que retorna el soul, ara que el folk representa un punt de fuga revelador... no està malament visitar aquests dos casos. Si la llum és vermella, encara millor. La llum vermella, tot sigui dit, també és roja. Voilà!

Resistències

Premià de Marx/Barcelona.
Un capvespre tocat per la música de Miles Davis (Milestones) i per la perspectiva d'un crepuscle magnífic des de la finestra de l'estudi. Cap de setmana que inclou la sessió informativa a l'Ateneu Rebel de Poble Sec (revoltaglobal.cat) sobre el recent Forum Social Mundial al Brasil. Els fòrums socials en si mateixos tenen la gran utilitat de visualitzar i interelacionar una bona part dels moviments socials internacionals i les activitats que generen. La conjuntura internacional, que està marcada per els darrers capitols de la crisi sistèmica i les seves derivacions, s'ha convertit en l'eix del debat i hauria de ser l'eix de l'acció. El més important, penso, no és només quin model o tipus de fòrums requereixen els temps actuals (amb els seus signiticats multiples) sinó com s'articulen aquests en relació a les lluites concretes i generals i en unes coordinacions de resistències més estables. Quin moviment avança, doncs, "entre fòrum i fòrum". La concepció dels fòrums institucionalitzats (presència de governs, d'autoritats locals i de partits encoberts en fundacions) xoca amb les altres visions que estan més a l'ofensiva -com les que proposen els moviments socials més arrelats en les lluites-. Ambtot, l'anticapitalisme es fa explicit en aquests debats (les evidències així ho exigeixen) i ben segur que contribuiran positivament a dotar de més i millors arguments al "moviment real que aboleix l'estat de coses present".

Paris.
La històrica LCR es disolt i, sumant altres aportacions, neix el Nouveau Parti Anticapitaliste. És el signe dels temps. Temps de reorganització i d'alternatives. El corrent internacional anticapitalista pren noves formes, no renuncia de les seves arrels i marca unes línies bàsiques de praxi política centrades en organitzar resistències, impulsar lluites, establir espais de ruptura i avançar al marge del relat institucional i governamentalista. És l'elogi de la política profana (Daniel Bensaïd). El sentit original del combat d'esquerres: la lluita contra el sistema capitalista.

Apunts barcelonins.

Dues noticies a la premsa: Una vintena de "sense papers" que treballen 12 hores al dia i cobren 500 euros mensuals han estat detinguts. Motiu: Vendre cd's al top manta. Un indigent va ser detingut fa poc per robar una barra de pa. Paradoxes.
Una relfexió addicional: Els que es busquen la vida com poden, els que pateixen situacions de precarietat extrema i d'explotació descomunal, són els que reben totes les garrotades. Entretant, les elits del capital, de la corrupció parapolítica i del saqueig financer, incrementen el pressing damunt l'estat "de tots els contribuents" per rebre ajuts, exempcions i cops de suport amistós a l'esquena. Plou sobre mullat.

Sense sortir de Barcelona, les experiències culturals, socials i participatives com La Teixidora de Poble Nou pateixen les conseqüències del model delirant de la Barcelona S.A. La ciutat botiga, la ciutat marca, l'aposta salvatge per mercantilitzar tots els indrets possibles d'un espai urbà devastat i convertit en un logotip al servei del capital immobiliari, financer i corporatiu.

Quina vergonya! (visiteu els articles de Jordi Borja, els trobareu al google, i els de La Teixidora).

Els discos del cap de setmana: Miles Davis/Milestones, Mark Lanegan, Sound Dimension, Billy Childish, John Martyn, Dennis Bovell, Frank Zappa, Sonic Youth i EST.

Fotografies i imatges: Cartell LCR, logo NPA, acte presentació Revolta Global al Maresme (Pep Riera, Esther Vivas i Àngel Pagès), imatges del desallotjament de La Teixidora.

Visiteu el blog germà: premiademarx.blogspot.com

Històries musicals (i paranormals) dels anys setanta (i del segle XXI) a Premià de Mar

Peter Bagge, ninotàire excels i especialista en la descripció d'outsiders i inadaptats, les clava una rera l'altra amb les seves vinyetes. Aquesta, si l'acompanyem d'un hamletià "the time is out of joint", ratllarà la perfecció. Em sento personalment identificat amb aquest dibuix i, donant-li la volta, em posa catxondo. Diguem-ne que resulta estimulant en temps d'atenta observació del perquè de tot plegat.
Per cert, el calendari de la crisi capitalista avança i ens mostrarà escenes molt més interessants -per contundents- que aquesta. Els comics de Bagge en tenen moltes. Els del Brieva, de l'Azagra, del Crumb o del Clowes, també. Moltes imatges d'un món col·lapsat. Imatges del tot recomanables.Tots ells són una part dels ninotàires que més m'agraden. New-Ages i espiritistes de manual: Absteniu-vos!


John Martyn, cantant i guitarrista. Un dels nostres. Va morir el dijous passat. A la fotografia el podem veure a la part superior compartint pub, pinta i bon humor amb els seus amics (el que esta en primer terme és una glòria maleïda del folk rock, Hamish Imlach). El pont entre la vella escola del folk britànic i el rock era cosa de gent com ell i els seus. Els seus, els nostres: Fairport Convention, Pentangle, Nick Drake, Richard Thompson, Amazing Blondel, Steeleye Span, Lindisfarne... John Martyn. Dalt del cel hi trobarà un vell fan premianenc -Joan Bruguera- i compartiran unes pintes plegats. Altres martynistes premianencs l'admiren i en parlen, gent com l'Enric Almar, en Santi, el Francesc. També ho fem i en parlem els d'Stereo2 Sound System. Alcem les Guinness!!!

visiteu: http://www.johnmartyn.com/


En Ramonet 77 i jo som tossuts i reincidents. El nostre espai radiofònic dels dimarts (9 del vespre, ràdio premià, 95.2 fm) segueix fidel a la línia i, quan convé, ens plantem davant del record amb tota la solemnitat. Ara ens hem entestat en fer programes de ràdio "que es poden veure" i aquesta setmana recuperem dos concerts de l'Ona Laietana esdevinguts a Premià de Mar en el període 74-78. En aquells temps, tot i ser uns marrecs, feiem de promotors de concerts sense ofici ni benefici. Muntar concerts era una divertida epopèia i ens en sortiem prou bé. El programa del proper dimarts vol recordar els concerts premianencs de l'Orquestra Mirasol i de Barcelona Traction a Premià de Mar.

La Mirasol actuava a l'Amistat. La vella Amistat Obrera és un espai que aviat viurà un període incert d'obres i que -toquem fusta!- esperem no veure'l seguint la mateixa sort de les diverses infrastructures en curs de fossilització que tenim a la ciutat. Parlavem de la Mirasol. Aquesta orquestra de clara orientació latin-jazz i molt tocada per l'espectre de Miles Davis i dels seus deixebles (Herbie Hancock, Keith Jarrett, Dave Liebmann, Chick Corea), va aterrar a la nostra vila una nit de tardor del 1974 (amb el dictador en vida) i va fer un concert memorable davant quatre-centes persones. Recordar aquell concert passa per dir que allí estava el desaparegut Ricard Roda, grandiós saxes&flutes resident a Premià de Mar, que també hi era el Pedrito Díaz, institució caribenya de les percusions catalano-cubanes, en Xavier Batllès i el Victor Amman que un any abans havien tocat amb L'Ovidi Montllor al Patronat presentant Crònica d'un Temps, en Luigi Cabanach -ex Màquina!- a la guitarra i el Miquel Lizandra a la bateria. L'anecdotari d'allò que ara en diuen "backstage" em porta a recordar la pregunta del Luigi al Victor: "Oye, ¿Quién es Charlie Parker?" o l'escena mítica dels organitzadors (grup de música de Taula Rodona) aixecant el piano Fender Rhodes i carregant-lo dalt de l'escenari. Per cert, el grup de música de Taula Rodona erem en Joan Carles Surós, en Toti Munuera, en Joan Bruguera i un servidor. Ho recordarem per la ràdio. Com recordarem, també, el concert de Barcelona Traction al Patronat. Els Traction estrenaven denominació, just aquell dia, i anteriorment eren coneguts com a New Jazz Trio. Facturaven jazz de fussió i jazz ortodox per partida doble, versionaven dignament a Hancock (Maiden Voyage) i aportaven un discurs molt rigurós desplegat per Francis Rabassa (bateria), Jordi Clua (baix) i el després mediàtic Lucky Guri (piano). Dies després actuaven al Canet Roc, els podem recordar perfectament enmig d'un Pla d'en Sala aromatitzat d'herbes i hiperdèl·lia. Ara, amb la portada al davant (reforçada per un text de Hermann Hesse, com manaven els cannons de l'època), la seva música en format vinil -el rei dels formats- em serveix de fons d'escriptura. Ens veiem a Ràdio Premià.

Dies d'agit-prop i de xarxes en marxa: des la solidaritat amb el poble palestí fins al cicle Fora de Joc i el seu cinema dedicat als outsiders, des de la preparació d'unes jornades sobre la crisi alimentària fins l'inventari dels somnis més propers i accessibles de la nostra revolta: La respiració conjunta davant les injusticies, la conquesta d'espais d'esperança, l'instint de companyonia i la capacitat de resposta, i tantes coses que, com la música d'aquesta tarda de vent, mereixen la dedicació d'uns quans i un camp lliure de burocràcies, partidismes i empentes.

Una revolta amb banda sonora? Visiteu les seleccions musicals revolucionàries i anticapitalistes que apareixen al blog germà, aneu a: http://www.premiademarx.blogspot.com