Ahir vaig repassar un vinil extraordinari que recomano amb entusiasme. Es tracta del disc The Inflated Tear del multiinstrumentista Roland Kirk. Aquest inimitable interpret va formar part d'una de les avantguardes més interessants de la música del segle XX i, especialment, del camp del jazz en transició. Els materials de Kirk provenien de les més antigues tradicions del jazz i del blues però ens arribaven transformades en un xoc sonor irrepetible. El que podia semblar una extravagància -la seva capacitat de tocar varis instruments al mateix temps- el convertia en un experimentador insólit amb tota la familia dels saxofons i flautes. Roland Kirk era un arxiu instrumental en escena i entre les seves rareses destacava per rehabilitar vells saxofons o variacions d'aquest instrument com el denominat manzello que apareix a les fotografies. The Inflated Tear era i és un disc excel·lent. Les avantguardes tenien aquestes coses, aquests artistes i aquestes genials ocurrències.
Vídeos de inflated tear kirk
|
|
Escoltant materials dispersos d'Ornette Coleman o repassant exemplars envellits de Jazz Magazine, passa pel cap tot el que representava l'avantguardisme i el que pot representar aquest en el món d'avui que -en termes culturals- no és precisament aquell "món d'ahir" que sovint apareix vindicat i recordat (quasi capturat) des d'aquesta tribuna estrambòtica i submarina.
Quan toquem en aquest blog el tema de les distincions culturals i de les subcultures o el de la mercantilització quasi definitiva del fet cultural, observem una certa perplexitat per el paper de les avantguardes i ens preguntem sobre la seva vigència.
Vist el panorama del que avui ens arriba en forma de "rabiosa actualitat" compulsiva o de la descarregada delirant de morralla televisiva disfressada d'avantguarda, de l'exhibicionisme pseudoiconoclàsta o de les més variades impostures de revista de tendències o de suplement dominical, heus aquí -des del fons del blog- aquests apunts de Jacques Ranciere sobre el repartiment de l'estètica i posem-li solfa, imatge i imaginació.
Diu Ranciere...
La noció d'avantguarda defineix el tipus de subjecte que convé a la visió modernista, i que és apropiat segons aquesta visió per enllaçar l'estètica i la política. El seu exit depen menys de l'enllaç còmode que ella proposa entre les idees artístiques de la novetat i les idees de la direcció política del moviment, que no pas del lligam més secret que aquesta noció efectúa entre les dues idees d'avantguarda. D'una banda tenim la noció topogràfica i militar de la força que marxa al capdavant, que detempta la intel·ligència del moviment i arreplega les seves forces determinant el sentit de les evolucions històriques i escollint les orientacions polítiques subjectives. En resum, existeix aquesta idea d'avantguarda que lliga la subjectivitat política amb certa forma -partits o destacaments avançats que extreuen la seva capacitat dirigent de la seva capacitat de llegir els signes de la història-, i existeix una altra idea de l'avantguarda fonamentada en l'anticipació estètica de l'esdevenidor (...). Si el concepte d'avantguarda té un sentit en el règim estètic de les arts, es per aquesta banda i no per la banda dels destacaments avançats de la novetat artística, i en cas diferent vindria, doncs, per la banda de les invencions de formes sensibles i de marcs materials d'una vida "per venir", d'una vida futura. Això és el que l'avantguarda estètica ha aportat a l'avantguarda "política", o el que ella ha volgut i ha cregut aportar per transformar la política en un programa total de vida.
La història de les relacions entre partits o organitzacions i moviments estètics és primer de tot la d'una confusió, a vegades mantinguda de manera complaent, i en altres casos violentament denunciada, entre aquestes dues idees de l'avantguarda, que són de fet dues idees diferents de la subjectivitat política: la intel·ligència arxipolítica del partit, és a dir la idea d'una intel·ligència política que condensa les condicions essencials del canvi, i la mateixa idea metapolítica de la subjectivitat política global, la idea de la virtualitat en les formes d'experiència sensible, innovadores d'anticipació de la comunitat "per venir!.
Aquesta confusió, però, no té res d'accidental. No és que, segons la doxa d'avui en dia, les pretensions dels artistes en favor d'una evolució total del sensible li facin el llit al totalitarisme, és més aviat la mateixa idea d'avantguarda política la que està repartida entre la concepció estratègica i la concepció estètica de l'avantguarda com a tal.
Jacques Ranciere.
Le partage du sensible. 2000
Traducció lliure i improvisada de l'autor del blog.
