la plaça, el bar i la música

El tema de la PLAÇA NOVA està interessant i viu. Gent a favor, gent en contra, rumorologia, declaracions, contradeclaracions, plataforma, contraplataforma, grans, petits, joves, gent inclassificable, gent de partits, gent antipartits, gent -sobretot- variada i múltiple que proposa coses, que es queixa, que aprova avantprojectes, gent que els rebutja i així fins l'infinit. Símptomes d'una participació ciutadana que, sense teoria ni tècnics, funciona en vàries direccions. Premià de Marx, blog germà, en fa una visió particular (amb un ampli marge d'equivocació i d'error). Ni amb l'ajut dels mestres en treurem l'entrellat: cliqueu a http://www.premiademarx.blogspot.com/

I ara passem a les músiques. Una conversa apassionada a l'Amistat amb en Xavi Gascó, en Francesc Tiburón Fernández i l'Andrés Via, ens porta a recordar l'impacte dels discos de Weather Report, Herbie Hancock o Chick Corea, en la nostra joventut adolescent de mitjans dels anys setanta. Repassem músiques i records, topem amb noms que ja no hi són, pioners de la música portatil i del boca-orella (Joan Bruguera i Jordi Marfà). Ens preguntem sobre la paradoxa d'una colla de joves adolescents i post-adolescents dels anys setanta que, sense màrquetings externs, consumiem i viviem músiques de privilegi. Uns temps irrepetibles en els quals un guitarrista d'avantguarda (John McLaughlin), una banda de world music "avant-la-lettre" (Weather Report) o un pianista de funk experimental (Herbie Hancock), omplien palaus d'esports sense ser part dels 40 principales, sense ser un trio policial refundat o un holograma sonor de la MTV. Temps de gent còmplice, temps -també- de Ramonet 77, de Santi, de Crimson-Paccius, de Joan Peláez, del primer punk premianenc (Ricard Planes, que encara ho és!), dels Buendía, l'Aniceto i molts més. Francament em resulta paradoxal i és motiu d'orgull memoriàlistic. Sense anar més lluny, he passat la tarda de diumenge punxant vinils d'aquells. Chick Corea, Where have i know you before. Weather Report, el primer disc. I tot allò, com ara, sense abandonar la companyia del jazz, del soul, del r&b, del pop i dels milers de plàstics que ens acompayen.

punxar el buit / la fí del xiringuito

"A veces parece

que estamos en el centro de la fiesta

Sin embargo

en el centro de la fiesta no hay nadie

En el centro de la fiesta está el vacío

Pero en el centro del vacío hay otra fiesta"

Roberto Juarroz (Poesía vertical)

Aquest fragment poètic està extret directament del darrer llibre d'Enrique Vila-Matas, Exploradores del abismo. És literalment el que vaig experimentar durant les sis hores de punxadiscos compartides amb un altre Àngel, al xiringuito El Pebre, al santuari sonor de les quatre nits d'estiu que hem viscut. Les nits efervescents confonen emissors i receptors i construeixen un cercle estrany, un curt-circuit i la paradoxa d'un forat negre en forma de disc impossible. La ressaca perdura.

LA PLAÇA NOVA DE PREMIÀ DE MAR EN PERILL

ARTICLE PUBLICAT EN AQUEST BLOG EL MES DE FEBRER (amb algunes actualitzacions de dades)

La Plaça Nova de Premià de Mar
L'equip de govern (CiU-ERC) proposa que la Plaça Nova incorpori un parquing soterrat, explica que té damunt de la taula una proposta d'una empresa del sector que assumiria les despeses d'obres i de transformació de la Plaça Nova (fins i tot el trasllat de l'arbrat i la seva restitució). Em sembla una obra fora de lloc. La Plaça ha consolidat el seu paper com a lloc d'encontre i esbarjo, és una plaça que compta amb una part superior dotada d'un bon jardí i una part inferior millorable i força útil per a desenvolupar la seva funció: les places serveixen justament per l'esponjament urbà, la comunicació entre la gent, l'aire lliure compartit i moltes activitats inclassificables personals o col·lectives. D'acord, Premià necessita aparcaments (especialment les places d'aparcament fixes) i aquesta problemàtica requereix un pla d'equipaments en la línia del que suggereix el pla general. Tenim diversos espais susceptibles de fer aquest servei, la Plaça Nova no figura en el catàleg de propostes. El nucli antic de Premià està experimentant un projecte en curs de peatonalització moderada, l'objectiu del qual és facilitar l'ús prioritari de la via pública per part dels vianants. Projectar un parquing rotatori a la Plaça Nova és una aposta contradictòria que, en nom de la dinamització econòmica i comercial, fomenta l'utilització del cotxe per anar a comprar i reincorpora el transit rodat a les vies que es volen descongestionar amb les reformes del Nucli Antic. Si la modalitat d'aquest pàrquing és de places fixes, convindria valorar altres espais amb menys risc d'impacte ambiental i social. Cal afegir un factor de caràcter físic: la Plaça Nova és un espai verd consolidat, -millorable-, que no hauria de patir mutacions arriscades o el transplantament d'arbres i plantes que dónen una morfologia excel·lent a aquest espai. L'aparcament és un problema. Les actituts apriorístiques i a corre cuita davant de qualsevol iniciativa considerada (equivocadament, penso jo) com a modernitzadora, també són un problema. Pensem-ho bé.

Els dibuixos de la part superior, obra del mestre Robert Crumb van al "dedillo"...

No m'interessa l'agenda política dominant

Les esquerres ho tenim magre. Quan parlo de "les esquerres", no em refereixo als partits que es diuen d'esquerres. Per tant no plantejo una problemàtica "de partit" (que ja és prou grossa i irresoluble). Les esquerres "realment existents", les seves idees, les seves tradicions, les seves propostes, els seus dilemes, els seus fracasos, estem i estan al bellmig de l'erm, de la devastació pura i dura. Fins i tot podem fer-ne ironia, massoquisme o preocupació. Darrerament, la clau irònica combinada amb la preocupativa, em resulta satisfactòria. Resulta que no m'interessa gens ni mica el que pugui passar l'any 2014, el que els preocupa a les plataformes multiformes sobiranistes, al Joel Joan, a l'Oriol Jonqueres (historiador justet), ni el rearmament espanyolista del PSOE per desactivar l'armament del PP, ni l'ecosocialisme d'etiqueta que observo en les tendències oficials i oficioses del meu partit. Em remeto als darrers escrits d'aquest blog i, en la mateixa línia, proposo modestament (és a dir, irònicament) una refundació de la política (salt mortal inutil?). Corren temps de "refundació del catalanisme", de referendums extenuants de cara al 2014, temps de Joel Joan, temps d'auca en estat efervescent. Corren temps, doncs, per contraprogramar i posar al dia milers de conceptes, milers de propostes, milers d'interrogants.

En definitiva: què coi té que veure el relat de l'auca político-mediàtica amb el significat substancial del capitalisme de cada dia? Dit d'una altra manera: O ens posicionem, les esquerres personals-polítiques-socials davant de la mare dels ous, o girem full. Això és un erm, un "páramo", un "moor", un desert. Això és Polònia. Toca riure. Començant per riuren's de nosaltres mateixos. Deliri a la carta. Tocadiscos en marxa!

Onze de setembre: Joe Zawinul.

Una coincidència personal molt colpidora. Ahir, onze de setembre, estava confeccionant un CD amb temes de Weather Report. Acostumo a crear bandes sonores imaginàries per anar amunt i avall amb el cotxe. Escoltava Weather Report i recreava alguns memorables estius molt personals i feliços. Els discos Tale Spinnin' i Black Market són els meus estius del 1976 i de 1977. Estius de plaça nocturna premianenca, d'amors, de cervesa i de gent que ara no hi és (en Joan Bruguera). Temps, també, de converses musicals inacabades i recuperades amb Paccius/Crimson, visitant habitual d'aquest blog. Aquest matí de dimecres, el dia després de l'onze, connecto el reproductor de CD's del meu cotxe i viatjo a Mataró amb Elegant People i Black Market dels Weather Report i, amb aquesta música, recordo aquells estius. Esmorzo i llegeixo la notícia, desgraciada casualitat, de la mort del co-lider dels Report, Joe Zawinul. Ahir 11 de setembre moria Joe Zawinul. Del tot coincident. Una casualitat? Acostumo a escoltar música molt variada diàriament, aquest grup el tenia arxivat fins ahir. Sense més comentaris. Serendipity (!!!). En Ramonet 77 i jo farem un especial radiofònic del Sound System dedicat a la carrera de Joe Zawinul. Ara ja sé que fer, des del proper any, per tornar a celebrar l'Onze de Setembre. Escoltaré Weather Report, com ahir, com aquest matí. A la justa mesura del mite. "Tornar a estius de recordat ribatge" (Carles Riba).