05 de febrer 2015

Per la ruptura

Més enllà de les legítimes aspiracions unitàries per una esquerra política, social i cultural que avui està dispersa, convé trobar els instruments més adients en el ara i aquí, en aquest país, per la nostra classe i per la defensa de les sobiranies que conformarien una resposta de conjunt: nacional, social, democràtica, ecològica, de gènere i de tantes variables com les que ens disposa aquest present d'interrogants, recerques i necessària acumulació de forces. 

Unir amplis espectres de contestació i de resistència, de carrer, de plaça, de moviments, de plataformes, és possible i no passa única i exclusivament per la lògica electoral del "guanyar" a qualsevol preu i de situar-se en els eixos de l'alternança exclusivament partidària i telepolítica. Els parlaments, els ajuntaments i els dispositius institucionals poden ser espais-caixa de ressonància de tantes protestes i alternatives com calgui. Dit això, és temps de ruptura, de disputa d'hegemonies, de treballar a fons l'eix social-nacional en clau de trencament de la transició i de la seva "cultura" (CT) i de clara demarcació en quan als significats esquerra/dreta i la realitat sempre complexa i variable però realment existent de la lluita de classes. Afegirem els dubtes, objeccions i perplexitats que pressuposa l'aparició de tendències "redemptores", hiperliderades, populistes i adaptables a l'ordre i a la demoscòpia (cas de Podemos, a nivell d'estat, tot i els esforços de tanta gent crítica, anticapitalista, d'esquerres i honesta, que fan el que poden per evitar una deriva cada vegada més i més desorbitada cap al bipartidisme de nou tipus). 

En aquest context, ressenyem algunes iniciatives orientades a la construcció de nous subjectes d'àmplia concurrència. El cas del Procés Constituent, per exemple, que es debat entre "la gran coalició guanyadora" o una opció marcadament rupturista en consonància amb el propi ideari del mateix Procés. L'intent d'aglutinar entorn la marca Guanyem, al conjunt de l'esquerra barcelonina per fer front a un model de ciutat llegat per governs plurals de l'esquerra -amb preeminència socialista- i reforçat per l'actual govern Trias. Una temptativa, la de Guanyem, que agrupa parcialment a l'esquerra entorn de la figura d'Ada Colau i a la mutació de l'espai d'ICV-EUiA al costat de Podemos (amb la baixa justificada de la CUP i el seu entorn, més centrats en mantenir un projecte de base, vinculat a les lluites i al marge de les estructures convencionals de l'esquerra majoritària). I a la fí, tornant a l'àmbit de Catalunya, l'espai obert i renovat de la CUP i d'una bona part de l'esquerra anticapitalista i del municipalisme alternatiu, proposant una nova eina electoral que expressi dissidències, alternatives i projectes de país en clau de ruptura constituent, disputant l'hegemonia al conservadurisme de CIU (i dels seus socis republicans) en tots els camps de les lluites socials i democràtiques. 

Des d'aquest blog tirem per aquí, ens sumem a la proposta Per la Ruptura i seguirem vinculant el municipalisme de base, les sobiranies múltiples, la classe, l'internacionalisme i el país, en un relat compartit de política i cultura de l'emancipació.

En David Caño ho ha escrit molt bé i recomanem el seu article:

Tot el que pot passar és que pot passar de tot

La revolució no és allò que creieu, l’organització a la que pertanyeu o la que voteu;
és allò que féu durant tot el dia, és la vostra forma de viure
Jerry Rubin a ‘Do it!’
Acte de la CUP a Barcelona / JORDI BORRÀS

Uns versos de la María Leach per títol i com a conclusió. Estem en un temps d’incerteses on sembla que tot és possible i alhora que cada gest polític que assumim podria ser determinant o condicionar la fita posterior. L’emergència social és quotodiana i la necessitat de donar respostes a un sistema cleptocràtic on la política institucional s’ha posat al servei d’una minoria de privilegiats mentre la població pateix és més que evident (Catalunya és líder en desnonaments, un 30% de pobresa infantil i més d’un 25% d’atur). En aquests darrers anys de “les crisis” uns pocs han multiplicat els seus beneficis exponencialment mentre la majoria (mal)vivim la precarietat i veiem com els serveis públics, les conquestes socials i l’estat del benestar s’esmicolen. La democràcia sembla només una broma dels grecs mal entesa i ja no ens referim a privatitzacions o externalitzacions concretes sinó a la mercantilització de qualsevol esfera de la nostra vida: què mengem, on vivim, com podem estudiar o aconseguir el tractament mèdic imprescindible, en quines condicions treballem, quin model d’oci consumim/reproduïm, o fins i tot, com podem pagar l’aigua que bevem o la llum i la calefacció que necessitem pel nostre dia a dia.
Durant aquests últims anys, doncs, i en conseqüència, ens hem preocupat d’investigar i destapar qui són aquesta minoria de rics que condicionen les nostres vides en cada decisió que prenen, quines són les xarxes i entramats de poder invisibles que gestionen les ciutats i ideen les polítiques globals que ens sotmeten… però poc hem analitzat com hem esdevingut massivament tan vulnerables, tan obedients, com hem arribat a aquesta situació de dominació i obediència? Cert és que ens hem mobilitzat i hem expressat el nostre rebuig i indignació davant el règim polític actual i les mesures d’austeritat imposades per la Troika, des de les vagues generals a les marxes per la dignitat, des de les lluites en defensa del territori a les marees en defensa dels serveis públics, des de les ocupacions de les places del 15M als aturaments de desnonaments de la PAH, experiències autogestionàries i creació de (micro)alternatives com a contramodel… però no hem aconseguit revertir les envestides neoliberals i el seu segrest de les institucions alhora que els horitzons que es besllumen com pot ser el TTIP no són gaire esperançadors.
Segurament, les polítiques aplicades i els consensos/pactes arribats en aquests darrers 35 anys hi tenen molt a veure a l’hora d’observar la capacitat de reacció i de donar resposta a la situació en la que ens trobem actualment. La Cultura de la Transició (CT) és el terreny de joc establert, allò que defineix el règim del 78 i ofereix la normativa des d’on poder jugar o participar (democràcia institucional-representativa, pau social promoguda per un sindicalisme pactista, acords dins l’acadèmia, en els mitjans de comunicació i en una manera d’entendre i produir la cultura dominant… etc). És a dir, la tendència ha estat potenciar els òrgans de representació (la paraula) per sobre dels espais d’empoderament popular, tan vius, forts i dinàmics com havien estat i menystenint tot allò que defugia el terreny de joc delimitat -les pràctiques no institucionalitzades, la contracultura i l’esponteneïtat i el conflicte que es dóna sempre als marges d’allò pactat i establert- ja sigui dins l’espai públic o en oposició a la legalitat vigent (moviment antimilitarista, okupacions i moviment desobedient pel dret a l’habitatge, plataformes en defensa del territori, lluita contra la repressió, contra l’homofòbia i per les llibertats LGTB).
D’aquesta manera s’ha anat instaurant la cultura de la delegació, d’una representació cada vegada més opaca i tancada, on els “representants” s’han anat allunyant dels “seus representats” i s’han acabat convertint en una mena de gestors de la impotència i d’apaivagadors del conflicte social. És així, com s’entén el descrèdit cap a les institucions, com ha augmentat la passivitat i ha anat disminuït certa tradició assembleària, participativa, autogestionària, combativa i horitzontal, dins el teixit associatiu i popular, en el món laboral i urbà.
D’aquesta manera s’ha anat acumulant el poder en poques mans, a nivell global i a nivell local, tot legitimant la CT, el règim del 78 i el sistema socioeconòmic actual. A Catalunya, això s’ha concretat en els vint anys de l’era Pujolista, les polítiques liberals desenvolupades pels dos Tripartits i el Govern dels millors del president Mas. Són múltiples i nombrosos els exemples on pot demostrar-se fins a quin punt aquest consens ha estat real i ha dominat la política catalana (l’oasi català) sense qüestionar en cap cas les dinàmiques i lògiques de la CT, fins que el 15M arriba i ho sacseja tot.

Del Ningú no ens representa a l’Assaltem les institucions

Ho deia Galeano: “Si les urnes servissin per alguna cosa ja haurien estat prohibides”, i no li falta raó. Tres mostres de política relacionades amb les urnes.
1. “Els nostres somnis no caben a les vostres urnes” deia una de les consignes més conegudes del 15M o “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” deia una altra. Amb l’ocupació de les places neix quelcom nou pel que té d’híbrid entre allò organitzat, la cultura de la resistència acumulada en les darreres dècades, i un despertar polític col·lectiu fruit de la indignació i la desesperació per un règim polític que entra en xoc, en coma tècnica, que es converteix en una esmena a la totalitat a la CT. Fase expressiva de moviment, embrió de futures propostes i mobilitzacions i un nou imaginari que aporta la lògica del comú, del nosaltres, tot renunciant als lideratges pel perill de “representació” i/o “mediatització” i presenta una concreció multinivell entre allò que exigim (mesures urgents) i allò que volem (qualsevol concreció ja limita les nostres espectatives i possibilitats). Aquesta és l’herència que el 15M deixa, qüestionament profund de les formes-de-vida, gestos irreductibles i moltes incògnites i possibilitats. Sens dubte, això connecta, ho volguem o no, amb el debat actual, post15M, sobre l’assalt a les institucions, la política de partit o l’absorció dels moviments sense caure en la representativitat. Res nou sense que res sigui ben bé el mateix, del municipalisme de transformació al cavall de troia de les CUP al Parlament, de la Confluència de Guanyem a Podem(os).
2. El Govern català prohibeix el multireferèndum en la legislatura del dret a decidir. Paradigmàtic i plenament conseqüent, la independència serà lampedusiana o no serà, sembla afirmar Artur Mas quan envia els Mossos d’esquadra a retirar les urnes, operació arriscada políticament que supera sense excessius costos, els mitjans de comunicació oficials i obedients fan el silenci, ERC acata -novament, com amb els pressupostos antisocials- i les postures que auguren només una independència de caire identitari surten reforçades davant dels qui s’esgargamellen explicant l’oportunitat que representa el “Procés” per conquerir sobiranies.
3. La legislatura del dret a decidir i el consens que fins ara ha girat al seu voltant, acaba el 9N. Data majúscula per tot el que arrossega, abans i després, el simple gest d’introduir un paper dins d’una urna. Queda demostrat que els governants de l’Estat Espanyol, aixecat damunt dels tres pilars: la monarquia, la unitat nacional i la propietat privada/economia de mercat, sempre prohibiran qualsevol expressió democràtica lligada al dret a decidir o d’autodeterminació. Demostració palpable, empírica, del què vol dir la demofòbia, silencis majoritaris que arriben amplificats perquè no arriben, que diuen molt sense dir res, que criden al buit de les paraules inexistents. Dos milions de persones desafien l’estat i es mobilitzen un diumenge per dur a terme un simple gest que té més de simbòlic que de legal. Això també és una rebel·lió democràtica i com a tal s’hauria d’anomenar, i defensar, sense acomplexament.

De la Cultura de la Transició (CT) a la Cultura de l’Emancipació (CE)

Arribats en aquest punt, com plantar cara a aquesta crisi sistèmica, a les elits europees que estan sembrant el sud de misèria, imposant l’austerici i una deutocràcia letal per la majoria de la població mentre el règim del 78 agonitza, la cultura de la transició implosiona, Grècia sembla rebelar-se i des de Catalunya es reclama exercir el dret d’autodeterminació?
Probablement, el més realista i viable seria abandonar el consens al voltant del dret a decidir i passar a la defensa de les ruptures/processos constituents, així propositiu i en plural, tot avançant cap a la cultura de l’emancipació. En contraposició a la CT basada en els valors del pacte social, la representativitat i la delegació, la CE aposta per la no dependència i la necessitat de trencar amb tot lligam que ens sotmeti. I aquest sotmetiment té a veure, en definitiva, amb les formes-de-vida que el capitalisme postmodern imposa -societat de consum hiperespectacular i model socioeconòmic depredador- mesclat amb un sistema de representació institucional -democràcia formal- carregada de casos de corrupció, d’abús de poder i sempre posada al servei d’una minoria de privilegiats.
Ens cal emancipar-nos d’aquest sistema de dominació per constituir aquest ser-nos(altres) que viu entre l’individu i la col·lectivitat, entre el jo i el que som en comú. I és evident, que això entronca amb el moment actual, amb la finestra d’oportunitat que se’ns obra al forçar múltiples ruptures constituents basades en aliances, en la cooperació, en el suport mutu i en la solidaritat però mai en l’homogeneïtzació i la subalternitat.
No podrà haver-hi ruptura sense desobediència ni desobediència sense activació popular que defensi un canvi radical en les polítiques hegemòniques que avui, des de fa 35 anys, i encara enrera, ens (des)governen i ens volen súbdits mesells. Desobediència per no condemnar la majoria social a la pobresa imposada per la troika, l’austeritat i el deute; desobediència per combatre les polítiques capitalistes urbanes globals i la legalitat que les justifica i sustenta si volem implamentar un veritable municipalisme de transformació; i desobediència per obrir el candau, per colpejar el taulell, per finiquitar l’estat-nació, el règim jurídico-polític espanyol, des de la diversitat de formes i relats que les ruptures constituents puguin prendre en cada territori, assumint el dret a l’autodeterminació i la superació de la constitució espanyola, mai la seva reforma, la que només un terç del Congrés de Diputats pot bloquejar.

I doncs, com activar la població?

Com forçar aquestes ruptures constituents, com crear aquest moviment polític per les ruptures i l’emancipació? En primer lloc, suposo, que hi té molt a veure el fet que la proposta sigui inequívoca i clara, que es comprometi en aquesta multiplicitat i alhora sigui capaç de convèncer, d’assumir compromisos veritables, demostrant un respecte i una generositat gairebé obsessiva, lluny de tacticismes i pugnes electoralistes i així esdevenir una alternativa contrahegemònica real i factible.
Una proposta com aquesta, en el marc d’unes eleccions plebiscitàries, que alguns defensem com constituents, hauria d’aconseguir enxarxar -mai fusionar ni absorbir- totes aquelles propostes, moviments, espais i organitzacions que des de fa anys, o des d’ara mateix, volen impugnar i destituir el règim, promovent una nova institucionalitat molt més democràtica i ètica, aconseguint generar un moviment rupturista per la conquesta de la sobirania plena que un procés constituent popular ens pot oferir si el forcem i estem a l’alçada. Amb tot, és evident, que aquest no pot ser un procés (des)constituent aïllat sinó que alhora s’entronca i ha de relacionar-se i vincular-se a la resta de ruptures constituents que poden dur-se a terme a l’estat espanyol i al sud d’europa, demostrant que hi ha alternatives al capitalisme i unes noves formes d’organitzar-nos i relacionar-nos a nivell local i supranacional.
En definitiva, si creiem que ara és el moment de produir canvis profunds i reals, més enllà de lleus reformes i de l’aplicació de mesures urgents i absolutament necessàries, caldrà que assumim, i expliquem, que ni Ítaca ni la “nova política”, es digui com es digui i sigui liderada per qui sigui, per molt que ens invoquin aquell horitzó màgic, dual, i esperançador, produiran els canvis profunds i reals que ens prometen. Tampoc, i posats a ser justos, aquests canvis vindran d’aquelles propostes carregades de raó i dignitat però que no aconsegueixin penetrar, fer-se comprensibles, il·lusionar i activar les classes populars a les que apel·len i es dirigeixen.
És l’hora d’omplir de continguts els significants, és l’hora d’abandonar les ambigüitats i fer un esforç més per no renunciar a res, es pot estendre la rebel·lió democràtica, des d’una alternativa al capitalisme garantint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que ara mateix, i aquí, passa per proclamar la República Catalana.
Si no som capaces de teixir aquestes aliances, entre moviment popular, expressions/altaveus electorals i nova institucionalitat; entre ruptures i processos (des)constituents, haurem fracassat i potser alguns aconseguiran molt bons resultats electorals, fins i tot poden guanyar algunes eleccions, però els que hi sortirem perdent, malauradament serem els de sempre, l’enèssima decepció dels sempre, mentre els altres, els pocs, brindaran feliços pel seu triomf, que no té perquè ser, quina paradoxa, electoral.

25 de gener 2015

Syriza, Grècia i nosaltres


El triomf electoral de Syriza (coalició d'esquerra radical, segons els seus papers) obre una nova perspectiva per la societat grega i de retruc per als pobles del Sud de la Mediterrània. El fenomen Syriza respon a molts factors combinats que el fan diferent de qualsevol opció d'esquerres de la resta d'Europa. Uns anys de mobilitzacions sostingudes, moltes vagues generals i parcials i un procés de construcció de la pròpia Syriza en base a col·lectius "en ruptura" amb els partits clàssics a dreta i esquerra. Syriza no és una formació explícitament anticapitalista. En el seu interior hi conviu una gamma molt diversa de cultures polítiques que van des de sectors anticapitalistes (trotskistes, autonoms), ecologistes, ex-eurocomunistes, socialistes dissidents i molta gent independent. També cal ressenyar l'existència d'una esquerra revolucionària molt activa més enllà de les institucions (Antarsya) i d'un partit comunista de pedra picada. Tot això és un laberint. La troika apretarà fort per avortar aquest projecte i el propi projecte haurà de gestionar la seva pluralitat avui hegemonitzada per una línia més possibilista i propera a la realpolitik. Esperem que l'empenta d'aquest "vaixell de Grècia" impacti en altres pobles del Sud castigat de l'Europa del capital. La cursa per fer-se la foto amb Tsipras i les apropiacions mecàniques de l'efecte Syriza tot just comença. Al marge de quin sigui el grau de proximitat que generi aquest projecte, la millor lliçó en clau catalana hauria de ser que la construcció de projectes comuns no passa necessàriament per coalicions inestables o per reproduccions a escala. Les classes populars de Catalunya, dels Països Catalans, de les nacionalitats i països avui lligats a l'estat espanyol, necessitem impulsos de canvi i de ruptura amb expressions electorals variables i sobretot amb escenaris de lluita social multiplicats. Una lluita comuna amb Grècia, la de la sobirania popular front la troika, afecta a tota la gent de baix. Una diferència substancial amb Grècia és que per aquestes terres a més de la pròpia troika, la dreta local/nacional/estatal, la corrupció i la manca de democràcia real, tenim un problema addicional en forma d'un règim que desferma un cocktail letal de capitalisme i centralisme combinats. El vaixell de ruptura, per aquesta banda del mapa, ha de ser constituent, trencador i -com a Grècia- degudament plantat davant d'allò que vulnera totes les sobiranies. Sisplau, stop a la cursa de les apropiacions interessades i que el vaixell vagi al millor port. Tots som mediterràniament grecs i mereixem el millor dels trajectes. 

Una abraçada al nostre grec maresmenc Kino Herrero Rodriguez !

30 de desembre 2014

Senyals de pista. Anticapitalisme(s).

"Sempre som afany"
V.Altaió.

Fou precisament un amic comú (Pepe Gutiérrez-Álvarez) qui va deixar anar una frase que em va agradar, m'agrada i que -vist el present de rebaixes i espectacle telepolític- em seguirà agradant i que espero que us agradi: "L'anticapitalisme necessita de la confluència de la cultura marxista revolucionària, del llegat llibertari i de l'independentisme d'esquerres". 



Aquesta frase inclou un passat especialment significatiu als Països Catalans (POUM, CNT i tantes experiències associades, dissonants a vegades, però de referència ineludible del comunisme, l'acràcia, l'associacionisme popular), un present de resistències, petites organitzacions i propostes anticapitalistes, afanys de ruptures constituents, publicacions, situacions, aparicions, municipalismes alternatius amb denominació i geometries variables, esquerra sindical o el pas de la CUP-AE per la Ciutadella i d'altres veus que quan ho han fet, han dit la seva i ben dita) i hauria de permetre un manteniment del fil roig i negre, aquell "que ho aboleix tot" amb un espai d'esquerres sense embuts que combini sàvia tradició, "consciència de no ser res si no ets poble" (V.A.Estellés), amb una consideració sense miraments en quan al paper determinant de la classe com a subjecte de canvi (per molt que aquest modifiqui les seves formes i les seves estructures). 




El combat és sindical (en el més rotund dels termes), pragmàtic (que no vol dir "adaptat" sinó pràctic: fomentar més i més la xarxa "al marge de" en un país que es configurarà a les antípodes del capital i de la narrativa dels poderosos), en diversos camps interelacionats (carrers, comarques, barris, noves institucions del comú, altaveus als parlaments i senyals de pista enmig del caos), lògicament antipatriarcal i ecologista (el país és paisatge i producció) i cultural (confrontat a la societat de l'espectacle que ho configura tot i també al propi relat pseudopolític elevat a categoria del que no és). 



Aquestes coses són tant i tant universals, que no caldria insistir en que ho són. Però ho tornarem a dir: Això sempre ha estat internacionalista. A aquestes hores del matx, un ja no està per escoltar el dring de la campaneta sancionadora postmoderna o postpolítica. En Xavier Gascó, simpàtica i irònicament, acostuma a dir-ne "xerrameca". Afegirem el seu concurs: Xerrameca, no gràcies!

14 de novembre 2014

Dardot-Laval. Actualitzant el(s) marxisme(s).

Esperem una traducció de MARX, PRÉNOM KARL. Obra monumental sobre Karl Marx, la genealogia de la seva producció intel·lectual, les bases del pensament marxià i tot allò que el fa perdurable. Encallats com estavem, sembla que el tandem Dardot/Laval -més proper als aromes del marxisme anglosaxó dels David Harvey, Mike Davis i Cedric Jameson- reempren un camí amb fil roig, provisionalment eclipsat per l'aparell postmodern del "negrisme" i dels seus afins. Ja que avui es desfermen tan la xerrameca del neo-populisme domèstic com els focs artificials academicistes, ressenyarem una entrevista als dos autors que ens anima a fer noves lectures i a redoblar la passió laica per un(s) marxisme(s) heterodox i ben digne de ser compartit. El duet ens ofereix nous materials força recomanables. Caracterització de la (in)civilització neoliberal, nova institucionalitat i alternatives pràctiques ara i aquí. El comú i el privat. Una mica de tot.



"Para nosotros, el neoliberalismo es mucho más que un tipo de capitalismo. Es una forma de sociedad e, incluso, una forma de existencia. Lo que pone en juego es nuestra manera de vivir, las relaciones con los otros y la manera en que nos representamos a nosotros mismos. No sólo tenemos que vérnoslas con una doctrina ideológica y con una política económica, sino también con un verdadero proyecto de sociedad (en construcción) y una cierta fabricación del ser humano. “La economía es el método, el objetivo es cambiar el alma”, decía Margaret Thatcher" [...]
"En el neoliberalismo, la competencia y el modelo empresarial se convierten en un modo general de gobierno de las conductas e incluso también en una especie de forma de vida, de forma de gobierno de sí. No sólo son los salarios de los diferentes países los que entran en lucha económica, sino que todos los individuos establecen relaciones “naturales” de competición entre ellos" [...]
"Ahora cada cual está llamado en adelante a concebirse y conducirse como una empresa, una “empresa de sí mismo” como decía Foucault.
Ser “empresa de sí” significa vivir por completo en el riesgo, compartir un estilo de existencia económica hasta ahora reservado exclusivamente a los empresarios. Se trata de una conminación constante a ir más allá de uno mismo, lo que supone asumir en la propia vida un desequilibrio permanente, no descansar o pararse jamás, superarse siempre y encontrar el disfrute en esa misma superación de toda situación dada. Es como si la lógica de acumulación indefinida del capital se hubiese convertido en una modalidad subjetiva. Ese es el infierno social e íntimo al que el neoliberalismo nos conduce" [...]


CLIQUEU L'ENTREVISTA COMPLETA:

18 d’octubre 2014

Podemos, unitat popular i anticapitalisme

Una opinió sobre l'assumpte Podemos, sobre anticapitalismes i unitat popular (o una visió perifèrica, clàssica i crítica sobre aquest tema).

És parla molt a la valenta d'adaptar-se a la gent. La quintaessència del populisme. Curt i ras. Què és "la gent"? Quí som "la gent"? Què pensem "la gent"? No és fàcil que es pugui saber amb exactitud. El que es pot avaluar és quin és l'estat de descomposició del moviment obrer, dels subjectes clàssics de la política, la feblesa de les lluites socials, les tendències de les classes dominants, el fet de discernir sobre el que "es mou", l'estat dels moviments socials, la crisi del règim, la qüestió nacional...


Governar (o dir que volen governar) i no plantejar aquestes consideracions és poc més que una il·lusió electoral i una aposta per la competició entre marques, la reedició del bipartidisme amb altres actors i la delegació perpètua de l'espai social a l'espai institucional. Més que "adaptar-se a la gent", el més interessant podria ser "interpretar el quadre general de la crisi" i acumular forces socialment i fer-ho, si s'escau, sense descartar les ocasions electorals. 

És una opinió. I no és una opinió estrictament personal. La "gent" (un servidor també és "gent") potser necessitem referents solids i no productes telemàtics que deriven el moviment real en un relat permanent d'agonística electoral i de demoscòpia substitutòria de les lluites de classe i del carrer. 

Em temo que s'està construint la casa per la teulada i fent una injusta "tabula rasa" amb un passat de lluites, revoltes, derrotes i avenços. Aquí ningú inventa res. Al meu país (petit) hi ha gent que amb encerts i errors, intenta reconstruir un fil roig que inclou revoltes, dissidències, resistències, roses de foc, anticapitalismes, experiències de poder popular, tradicions llibertàries, ateneus, cultura antagonista. Francament, hi ha espai per fer-la grossa, per nodrir d'experiències reals allò que pot ser el subjecte emancipatori perdut. Hem d'aprendre de qualsevol situació per allunyada que sigui en el temps i en la geografia. Però hem de tocar i cuidar allò que ha mantingut viu el fil roig de la més elemental de les causes de l'esquerra. El sentit de la revolució.