V.Altaió.
Fou precisament un amic comú (Pepe Gutiérrez-Álvarez) qui va deixar anar una frase que em va agradar, m'agrada i que -vist el present de rebaixes i espectacle telepolític- em seguirà agradant i que espero que us agradi: "L'anticapitalisme necessita de la confluència de la cultura marxista revolucionària, del llegat llibertari i de l'independentisme d'esquerres".
Aquesta frase inclou un passat especialment significatiu als Països Catalans (POUM, CNT i tantes experiències associades, dissonants a vegades, però de referència ineludible del comunisme, l'acràcia, l'associacionisme popular), un present de resistències, petites organitzacions i propostes anticapitalistes, afanys de ruptures constituents, publicacions, situacions, aparicions, municipalismes alternatius amb denominació i geometries variables, esquerra sindical o el pas de la CUP-AE per la Ciutadella i d'altres veus que quan ho han fet, han dit la seva i ben dita) i hauria de permetre un manteniment del fil roig i negre, aquell "que ho aboleix tot" amb un espai d'esquerres sense embuts que combini sàvia tradició, "consciència de no ser res si no ets poble" (V.A.Estellés), amb una consideració sense miraments en quan al paper determinant de la classe com a subjecte de canvi (per molt que aquest modifiqui les seves formes i les seves estructures).
El combat és sindical (en el més rotund dels termes), pragmàtic (que no vol dir "adaptat" sinó pràctic: fomentar més i més la xarxa "al marge de" en un país que es configurarà a les antípodes del capital i de la narrativa dels poderosos), en diversos camps interelacionats (carrers, comarques, barris, noves institucions del comú, altaveus als parlaments i senyals de pista enmig del caos), lògicament antipatriarcal i ecologista (el país és paisatge i producció) i cultural (confrontat a la societat de l'espectacle que ho configura tot i també al propi relat pseudopolític elevat a categoria del que no és).
Aquestes coses són tant i tant universals, que no caldria insistir en que ho són. Però ho tornarem a dir: Això sempre ha estat internacionalista. A aquestes hores del matx, un ja no està per escoltar el dring de la campaneta sancionadora postmoderna o postpolítica. En Xavier Gascó, simpàtica i irònicament, acostuma a dir-ne "xerrameca". Afegirem el seu concurs: Xerrameca, no gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada