Marshall Berman (1940-2013). Els signes del carrer i les (nostres) aventures marxistes.

 

No voldria passar per alt la notícia de la mort de Marshall Berman, l'onze de setembre i a Nova York (Serendipity?). Amb el record de les lectures de "AVENTURAS MARXISTAS" on es condensa la seva capacitat d'unir el relat emancipador amb les bases de la cultura popular. Un marxisme proper, "pop", d'una heterodòxia a prova de tendències. El seu "Todo lo sólido se desvanece en el aire" mereix moltes lectures sempre refrescants (Siglo XXI ha reeditat el llibre!). Berman, funambulista enmig del món de la música, del rock, del pop, de les universitats, de les fàbriques. Cronista i divulgador. Reivindicant el Front Popular dels Estats Units seguint la figura del gran cronista de l'Amèrica proletària Studs Terkel.

 

 

Recordo un 1r de Maig a Premià dedicat a la cultura de classe als Estats Units. En Jordi Tria i un servidor, tocats per David Harvey, Marshall Berman, Mike Davis i Howard Zinn . Anys de lectures il·luminadores que acompanyaven una dissidència personal amb el món de l'esquerra convencional i reformista. Berman clava un marxisme joiós, feliç, actual. Convençut que la modernitat no ha culminat el seu trajecte sense l'adveniment del socialisme mai conegut i sempre anhelat. Marx somriu estampat a les samarretes del jovent d'una festa. L'espectre alegre. El joc infinit. Jazz. Rock. Pop. Blues. Carrers. Places. A la recerca del subjecte perdut. La classe, el memorial, Marshall Berman i el marxisme de proximitat, assequible i vitamínic. Els escrits juvenils de Marx en mans de Berman com una esperança possible. Revolucionària.

http://www.jornada.unam.mx/2013/09/13/index.php?section=cultura&article=a07n1cul&partner=rss

 

 

 

Ruptura i (des)ordre

L'11-S vaig anar a l'Encerclem la Caixa. Sense fer cas de cap partit parlamentari. Seguint la crida del Procés Constituent. M'interessa aquest Procés Constituent per què del país m'interessa més el seu "contingut" que el seu "continent" i així prefereixo anar definint i compartint el que vull que sigui socialment parlant, abans de limitar-ho a declaracions de fè, autoreferencials o epidèrmiques. Les actituds dissidents davant del xoc de trens identitari (és el meu cas i el d'uns quans més) no són el que semblen. De vella escola, m'inclino per la triple divisa internacionalisme-autodeterminació-socialisme.
A vegades penso que es pot defensar més a fons un país des de conviccions o posicions socials antagonistes amb l'ordre del capital que no pas des d'afirmacions nacionalistes sense atributs. Pot ser una paradoxa, però crec que aquella gent que lluita contra les retallades, en favor de la comunitat dels de baix, en la defensa del medi ambient, en l'anticapitalisme bàsic i elemental...és més partidària de construir un país (Catalunya, per exemple) que aquells que es limiten a unes practiques episòdiques d'autoafirmació i de negació de l'altre.
Perdoneu el rotllo: Aquestes relativitzacions les escric des d'una òptica favorable al trencament del règim de la transició, a desenvolupar pràctiques anticapitalistes i a contribuir a la reconstrucció del subjecte imprescindible del canvi social (la revolució) que no és altre que "la classe". La nostra classe. La de la gent de baix (la de la Catalunya autodeterminada o independent o sobirana i la del món en general).
El debat que planteja aquest tema és el pa de cada dia. A la taula, al bar, a la feina. Tant de bo que l'exit i el sentit popular que es ressenya amb iniciatives com la Via Catalana també tingui altres expressions en totes i cadascuna de les vies de ruptura de l'estat de coses present (del capitalisme, del règim, del feixisme). Ho trobo a faltar i molt. La ruptura està servida: Abordem-ho des de tots els angles. És que no discernir els antagonismes de classe té els seus riscos. Temps al temps.

Sound System. 10 anys en antena (part X)

Entrem a la recta final de la temporada del X Aniversari del nostre programa Sound System. Deu anys després continuem programant els nostres arxius a la ràdio local, Ràdio Premià 95.2. Temps complicats per la cosa pública i per les ràdios públiques. La nostra emissora permet punts de fuga propis de les ones alternatives i el voluntariat d'uns quans és la peça que assegura aquesta dimensió. Treballem conjuntament voluntaris i professionals en una aliança que perdura. El proper programa ens apropa una nova temporada. Ara oferim imatges de materials programats en el període 2003-2013.

11s: Quan els que encadenen també s'encadenen.

Que l'ANC reservi un espai de la "cadena" als que ens "encadenen", o sigui al govern de CiU (fidel a la troika, a Millet, als bancs, a les retallades, a l'ordre, a la persecució del moviment obrer i de la gent indignada, fidel a Eurovegas i similars, fidel a la Caixa i fidel a tantes coses que ens encadenen a diari) em sembla una prova més de que que anem per una pista equivocada. En canvi, la proposta del Procés Constituent d'encerclar la Caixa és interessant, trenca amb aquesta falsa unitat basada en el trampós miratge del "primer la independència i després ja veurem" i afirma la dualitat de les lluites socials i democràtiques i la seva transnacionalitat, base de l'internacionalisme de classe, social i revolucionari. Cal la ruptura del règim i això es pot fer des d'ara, "constituint" des de baix i amb una radicalitat elemental aplicada a la cosa pública, republicana i anticapitalista. El dia 11 es poden fer coses més pràctiques per trencar el règim que aquest ser part d'un tot interclassista: Encerclem La Caixa, encerclant un model financer que és la base del deute. Recordem que és el deute acumulat allò que restringeix la funcionalitat de la sobirania i de la democràcia. El deute és la pedra de toc d'aquesta crisi i s'afegeix a moltes i tantes emancipacions pendents com les que planteja el règim d'una transició amb la es va contemporitzar en excés (*) i que ara paguem corregida i augmentada, amb les retallades, la restriccio de drets i la recentralització restauradora d'un estat esperpèntic. Per tot això, em sembla encertat el lema "Encerclem la Caixa". Amb el temps i una canya ja es veurà qui és qui en aquests temes de la ruptura, de la democràcia radical, de la lluita contra el capital i de tants altres aspectes d'un model a abolir. Retratem-los. La cadena del dia 11 tindrà una considerable representació de l'statu quo polític conservador i capitalista d'aquest país singular. Gent d'ordre, del (des)ordre del capital i del poder. Retratem-los....s'emboliquen les vergonyes amb barres i estrelles. Mireu per on, que ara fins i tot pot sonar bé allò del "quan convé seguem cadenes", doncs algunes d'aquestes tenen l'orígen al bellmig de la plaça Sant Jaume i s'estenen per la geografia d'un país objecte i escenari del mercadeig consubstancial a la política-espectacle.

(*) L'esquerra majoritària ha estat còmplice d'aquesta transició i l'autor d'aquest petit text assumeix en primera persona un balanç personal del tot autocrític, convidant a que molta més gent en faci el seu, ara que els ambients "constituents" obren perspectives de ruptura i de pluralitat.

Disc a la vista: Chess Uptown Soul

Chess Uptown Soul

És el disc d'aquest estiu i procedeix d'altres estius perduts del segle passat. Darrerament parlavem dels tresors del segell Kent dedicats a la recopilació selecta del millor R&B. Ara insistim en el format -segell i distribuidora- per encarar-nos damunt d'aquest excepcional material (que justament ara, escrivint aquestes línies, inunda el menjador de casa com també ho ha fet aquests dies per les carreteres franceses en els primers dies d'agost). Chess Uptown Soul és pura bellesa. Em passen pel cap les temptatives ben intencionades de Paul Weller i Mike Talbot des del, ja vell, projecte Style Council. Aquella banda post-Jam aterrava en plena inflació de nou romanticisme pop, reivindicant els mitjos temps, la densitat sonora, les textures avellutades i aquell soul que ara -en versió original i irrepetible- trobarem ben empaquetat en un CD/vinil de campanetes. Destacar en Tony Clarke cantant (brodant, coi!) el seu The Entertainer, la meravella de It Ain't No Big Thing vocalitzada per The Radiants (a l'altura de la suprema versió de Jimmy James & The Vagabonds, sempre Northern, sempre Mod) o, a l'atzar les perles de Sugar Pie de Santo, The Knight Brothers i així fins sumar les 24 perfeccions invencibles que integren aquest descomunal disc. El disc. El disc de l'agost. Apa, visqueu-lo. És tant i tant bo!