"JOSÉ LUÍS" ES DIVERTEIX (I LA CAVERNA TAMBÉ)

(Dibuix de Daniel Clowes,
cartell de la peli Happiness)

El programa televisiu Polònia pot entrar en crisi. La realitat supera la ficció. Si voleu una mostra hilarant del xoc de trens nacionalistes entre Espanya i Catalunya, només ens hem de remetre al programa de la primera cadena del passat dimarts amb les antològiques intervencions de "José Luís" Carod Rovira i d'uns potencials clients de la COPE repartits entre el públic. Ho sento, soc pesat: Ni en "José Luís" representa la complexitat de la societat catalana, ni els seus sparrings espanyolistes són la mesura perfecta de la complicada estructura de l'estat espanyol. El debat irresoluble de les identitats via política té aquest handicap. Per la via sentimental no ens en sortim. Ho penso així i potser m'equivoco.

La complexitat del tema -no em canso d'explicar-ho en aquest blog intempestiu i relativista- necessita posar en joc moltes variables, les sentimentals incloses. Els precursors del catalanisme polític amb prou feines plantejaven el dilema en els termes d'en "José Luís". La història del catalanisme oscila entre federalismes, autonomismes, unitarismes a la camboniana manera, confederalismes i independentismes més o menys nacionalistes.

El debat de l'altre dia és l'altra cara, la més divertida i patètica al mateix temps, del Polònia. Els actors evidenciaven el camí que mena al xoc de trens. Espanya és una realitat polèmica i no reeixida, Catalunya és un país complicat i massa abocat a ser eina electoral. Matèria d'agenda política de cada partit.

Si el fet diferencial o la pluralitat de l'estat, s'enten per la via COPEra o per la via "José Luís", alguns partits en treuran profit, altres no en treuran gens ni mica i la fotuda societat continuarà perplexa davant el mercat de les identitats. A parer meu això és un capítol més de la desfeta política, cultural, organitzativa i discursiva de les esquerres, siguin "partits", siguin "singularitats" o siguin ideals. Quin lio!

Però l'episodi "paraPolonès" no s'atura aquí. El guinyol "José Luís" versus hooligans espanyolistes va eclipsar un capítol de l'esmentat debat molt més interessant per greu i determinant. Abans de les intervencions estelars d'en "José Luís", li va tocar el torn a Duran Lleida. Aquest democristià hiperliberal li va etzibar a una musulmana amb mocador allò de la superioritat cultural occidental, en un exercici descomunal de prepotència capitalista. Llàstima que en "José Luís" i els seus rivals sentimentals, fulminessin l'hora punta en detriment dels seus acudits nomenclatius. Abans va intervenir el Llamazares (Flamarades?), però els seus temes no interessen, no porten el signe del temps, la fanfàrria de cada dia. Llamazares, com aquest blog, estem a l'estratosfera, no toquem de "peus a terra" i estem passats de moda.

Com el dibuix del Clowes: Happiness!!!! que no ha estat res!

NOTA: Un premianenc universal, Xavier Ortells, va intervenir des del públic del plató, per preguntar a Duran Lleida sobre la necessitat de formar culturalment als polítics.

ETIQUETAR I ESTIGMATITZAR

Quan una persona té el carnet d'un partit polític, si aquesta és mou en àmbits de la cultura o de la societat, com és el meu cas personal, ja ha begut oli. Qualsevol opinió sobre temes polítics o parapolítics, qualsevol aportació en el debat d'idees, qualsevol moviment en públic o, qualsevol esternut creatiu, són considerats i etiquetats de manera mecànica en el camp de la forma-partit. Ja pots ser un "mal militant" o un critic envers al partit al qual cotitzes que, ni per aquestes, et salves de l'estigma provinent de la competència partidària.

Així em passa, sobretot, quan es viuen controvèrsies locals, quan dins de l'olla es barrejen totes les variables polítiques, socials, veïnals, familiars o existencials, vagis on vagis.

Sé que no estic sol en aquest estigmatori, la qual cosa em reconforta. Necessito, però, almenys per una vegada a la vida, fer públic aquest neguit. Les meves opinions, com les que apareixen en aquest blog, són meves i prou. Puc compartir coses amb col·lectius, parcialment o integralment. El que em preocupa és que l'espai social de les opinions i de les activitats públiques està viciat de simplificacions, contructios, arquetipus i deformacions. Quan m'ha preocupat un conflicte social relatiu al fet migratori ho he fet a títol personal. Quan punxo discos a la ràdio és cosa meva i del meu amic Ramonet77. Quan dic que m'agrada la plaça Nova sense parquings o can Sanpere 100% públic, és perquè vull. Quan he participat del projecte cultural Glimpse, ho he fet perquè m'agrada la música i la seva divulgació. Quan vaig en bicicleta, obviament, ho faig perquè no m'agrada anar amb tricicle. El mateix passa quan estic amb la Penya Bogarde i comparteixo barcelonisme freakie amb una colla de gent fàcilment etiquetable. No puc evitar que en algunes d'aquestes agitacions coincideixi amb gent d'un partit, d'una entitat o d'una comunió de mutants. El món exterior, més enllà del meu estudi, del meu llit o del pati de casa, és un espai de coincidència, de diferència, d'encontre, de desencontre i d'etzèteres en forma i contingut.

Tot això és una obvietat. Ho sembla. El dubte de que sigui obvi justificaria en tot cas aquesta intervenció de blog, del meu blog.

També, és possible, que la meva sigui una equivocació colossal o una percepció errònia de la realitat (tot i que aquest cas és extrapolable a més persones que conec i que l'experimenten). Ho puc admetre.

Mireu per on, haurem de reivindicar un nou dret? El dret a no ser estigmatitzat?

(dedicat a l'alcalde Miquel Buch, amb respecte institucional i proximitat personal)

HISPANIDAD, CULTURA I PODER CAPITALISTA

El dia de la Hispanidad és la data senyalada a l'agenda espanyolista per celebrar el que justifica aquell model de patriotisme que mai es reconeix nacionalista. No oblidem, però, que la Hispanidad és hereva directa dels recordatoris fastuosos del genocidi llatinoamericà, a banda de la cosa patriotera en sentit estricte. Les primeres rèpliques al 12 d'octubre anaven en aquesta doble direcció.

Avui, davant del xoc de trens nacionalistes a dues bandes, es divisa el foc creuat entre nacionalistes espanyols (els que mai s'autodenominen "nacionalistes") i alguns sectors nacionalistes catalans (que també celebren la diada del 12 d'octubre, perquè no en tenen prou amb la de l'Onze de Setembre). La pirotècnia d'uns i el megapatriotisme de la caverna espanyola, ens recorden que això d'Espanya és un problema. I una minoria outsider, com ho és aquest blog, es pregunta per la suposada dimensió ideològica, programàtica i cultural de la cosa política.

Decididament, la fallida dels projectes d'emancipació i la consolidació del CMI (*) mena al desert, al buidat cultural i a l'adveniment del matrix. Les cultures, els països, les identitats en moviment, les classes socials, una volta estan tocades per el relat partidista (calculat, amplificat per la premsa, delirat i empaquetat), esdevenen material sensible o insensible.Depèn de les agendes. "Depèn" (com dirien dos televisius locals).

La cultura del país, -cultura catalana-, convertida en mercaderia per uns i en instrument partidista per altres, resta allunyada d'un status de normalitat. Des "de fora" i des "de dins" l'han convertit en etiqueta distintiva i cavall de batalla. I, la cultura, -la del nostre país i dels altres-, val molt més que tot això. Ni la Hispanidad ni el xovinisme nostrat serveixen per verificar que la cultura i les identitats circulen cos a cos, carrer a carrer, barri a barri. Així doncs, ja podem menjar Frankfurt.

Ahir La Caixa va col·locar un nou graó a la borsa. Qui paga no mana. Qui mana fa quartos. És el mercat, com no podria ser d'una altra manera, el territori d'acció dels poderosos -residents o no al país- que circulen per damunt de fronteres i simbologies.

Monzó president!

(*) CMI: capitalisme mundial integrat. Concepte de Fèlix Guattari que supera el pesat terme "globalitzacio". Micropolitiques. Guattati 93.

XOC DE TRENS, COMUNISME, COSES PREMIANENQUES i...QUIM MONZÓ SUPERSESSION!

L'auca explota. Fiscals que empaiten joves que cremen retrats reials. Jutges que victimitzen l'esquerra abertzale. El xoc de trens està assegurat. La versió casolana del xoc serà, de moment, a l'escala de tren Payà. La cosa basca té més dimensió: les detencions batasunes inflen els extrems i en resulten un PP dotat d'argumentari reforçat, una cursa nacionalista espanyola amb el PSOE i el replegament de l'espai abertzale en un "embolica que fa fort" d'incert futur i present intens. Les contradiccions del capitalisme a escala espanyola embrollen la divisòria social i ens mostren una pantalla sentimental delirant i transversal (prefereixo dir-ne interclassista). El tren espanyol (d'una nació inexistent, de la qual els seus defensors mai s'autoanomenen "nacionalistes") carrega combustible front els trens catalans i bascos (d'uns països o nacions que fan propostes variades que van des l'unionisme a l'independentisme, passant per federalismes diversos, sense que tots es diguin "nacionalistes").

Els media amplifiquen l'anecdotari pirotècnic i l'agenda social passa a la lletra menuda. Dies de polítiques socioeconòmiques invisibles, els mateixos dies en que l'ecosocialista Ricard Gomà obté semafor verd per l'acció inclusiva de dotar de sostre a 900 "sense sostre" barcelonins o que el govern signa el pacte nacional per l'habitatge (complex i polèmic) amb el rebuig del PP i de CiU. Ahir, sense anar més lluny, el portaveu convergent Felip Puig es despatxava a TV3 -des dels carrers de Premìà de Mar- amb un comentari extemporani tirant a caspós del tipus "una llei impulsada pels comunistes d'ICV no es pot defensar, no són un partit modern...". Senyor Puig: critic com acostumo a ser amb el perfil actual d'ICV, el seu comentari em reconcilia amb el meu partit. La paraula comunisme encara "em posa", representa un concepte mai practicat (ni a la xunga URSS) de la modernitat mai reeixida. Quina cosa més moderna! Quan un pensament i una acció han estat destinats a la preeminència de l'espècie humana damunt les perversions del diner i del poder ?

(aneu als enllaços d'aquest blog on hi trobareu una enciclopèdia del marxisme del tot recomanable, per monumental, plural i rigorosa. http://www.marxists.org).

I a Premià de Mar, de tot i força, clam contra la NII, divisió dels partits sobre l'autopista, la gent pren els carrers i celebra un futur diferent. Un dissabte de matí mariner i de nit a Sant Mateu, levitant una estona o fent cas de les crides a l'abstracció nacional del columnista Millàs. I l'afer Plaça Nova, obert en canal, amb moltes signatures, debat de carrer, discrepàncies i anuncis oficials que pinten bé. Sense crispació, quedi clar. Llegiu en Martí Rosselló a EL PUNT o al seu blog: La Plaça és Nova.

NOTA 1:

EL DIBUIX D'AQUEST ARTICLE ÉS OBRA DE L'ARTISTA DANIEL CLOWES, I NO ES REFEREIX AL REI D'ESPANYA.EL MÓN DEL CÒMIC TÉ AQUESTES MERAVELLES!

NOTA 2:

EL CICLISTA DE LA FOTO ÉS L'AUTOR DEL BLOG, TALLANT LA NII AMB L'UNIFORME DEL CAISSE D'EPARGNE. (Gentilesa de l'amable Xavi Traïd)

i ara ...en Monzó! Quan la pseudopolítica dominant remena la cultura en surt un desproposit. En Monzó, al festival eurovisiu de Frankfurt, almenys, parla de cultura des de la cultura i...té gràcia incisiva ! Està penjat al web de RAC1.

40 ANYS DE PSICODÈL·LIA !!!!!!!!!!!

Darrera hora "Plaça Nova". Sembla que l'alcalde vol retirar l'avantprojecte de construcció d'un parquing. Quan sigui efectiva aquesta declaració, quedarà demostrat que els moviments socials quan funcionen des de baix poden assolir petites o grans victòries. Un exemple de participació "des de baix", sense tècnics, sense metodologies sofisticades. Es dirà el que es vulgui però si no fos per la contestació, el manifest i la xarxa de la plataforma veïnal, això no seria possible. Estem bellugant la foto. (i no és una reivindicació nimby en favor de particularismes, la moguda supera el barri que acull la plaça i amplia el radi)

SUMMER OF LOVE 1967-2007,

QUARANTA ANYS DE PSICODÈL·LIA

1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral.

El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou avortat i fulminat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. Ens queda, però, una emprenta sonora, literària, estètica d'alt voltatge.

De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'Anglaterra (Pink Floyd, Donovan, Stones&Beatles...) i el llarg etzètera dels nostres arxius, reviuran en antena. Les aventures de Jimi Hendrix a Chelsea, la Joplin a Monterey, la mort d' Otis Redding, el cartellisme hiperdèl·lic, el factor LSD...tot el que recollim passarà per el nostre programa.

Comencem aquest dimarts. Ràdio Premià 95.2 fm les 9 del vespre!

Estem a http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/