Espectres de la crisi

El populisme avança. Entre la politització de les identitats i la despolitització de l'economia

Assistim a una nova estocada del feixisme transversal, que afecta sectors amplis de la política social-liberal disfressada de feminisme i laïcitat.

S'utilitza el tema de la burka o el padró municipal (primer pas) per avançar gradualment en el que realment els motiva: La persecució de "l'altre".

Tot aquest modus operandi està basat en la sistemàtica politització de la identitat, l’establiment de categories de suposada superioritat democràtica i cultural i el càlcul precís sobre l’extracció de vots entre els sectors més vulnerables.

Una nova versió del "pobres contra pobres" estimulada per una classe política imbècil que està assumint les mesures somiades per una extrema dreta que hores d’ara ja és “televisiva”.

Cal dir, a més, que l'augment de la politització de la identitat realment existent (estètica, religiosa, cultural, nacional) és inversament proporcional a una interessada despolitització de l'economia (1) i que, dit en altres paraules, ens remet a la versió contemporània de les polítiques burgeses de construcció de subjectes abstractes de base identitària com a dispositius d'invisibilització dels antagonismes de classe. Tot plegat és, doncs, un "caldo" excel·lent de populisme transversal que, fomentat per l'extrema dreta, reviu -amb registres suposadament laics i falsament feministes- en mans de forces polítiques de l’arc parlamentari convencional.

Hauriem de blindar l'esquerra i els moviments socials front aquestes tendències i fer de la resistència social i del pensament critic uns autentics baluards davant la demagògia racista d'uns o el fonamentalisme liberal dels altres.

Enmig de la terra cremada del feixisme, avança un discurs "politicament correcte” que es presenta com a valedor de drets democràtics i, fins i tot, feministes, quan el que realment planteja és una jerarquització cultural i identitària.

Sovint s'observa un panorama, compartit de manera transversal amb matisos, caracteritzat per una sindrome de "superioritat" que aferma dispositius psicològics i polítics de dominació en nom de la democràcia i la civilització, que destrueix els vincles indispensables de classe, de subalternitat inconformista i d'antagonisme social que urgeixen a les classes populars en la fase de crisi sistèmica present.

La cosa, doncs, es complica. La barbàrie està servida.

Això anirà a més. Aviat parlar de Plataforma per Catalunya serà insuficient. La política convencional ja respira aquest ambient (hegemonia) i ens adverteix de que ho tindrem dificil per resistir l'embestida i capgirar la situació (és a dir: Per fer política en un sentit profà i elemental del terme).

Set anys enrere, a Premià de Mar alguns vam ser testimonis directes del que representa la prohibició d'una mesquita, la irrupció en cadena de diverses formes de xenofòbia explícita i implícita, la testimonial i minoritària resistència davant del racisme i el clima d'histèria social que es vivia als carrers. La crisi capitalista actual accentuarà els senyals d'aquest fenomen. Si no tenim clares aquestes premises dificilment podrem plantejar una sortida social i de classe a l'estat de coses present.

No podem caure en el parany etern de la sistemàtica politització de les identitats. Està en joc el sentit real, profà i universal de l'emancipació i de la pròpia noció de política.

Àngel Pagès (portaveu de la coordinadora Premià per la Convivència 2003-2006)

(1) Slavoj Zizek. En defensa de la intolerancia. Ed. Sequitur

Fotografia: Robert Frank.

Banda sonora:

A journey through the Trojan Records vaults with The Dead 60's as your guide

La guerra de cada dia

Escriu Zizek:
... un dels principals perills del capitalisme, encara que sigui global i inclogui el món sencer, és que aquest sosté una constel·lació ideològica "sensu stricto" sense "món" que desposeeix a la gran majoria de la població de qualsevol cartografia cognitiva significativa. El capitalisme és el primer ordre socioeconòmic que "destotalitza" el sentit: no és global en relació al sentit (no hi ha realment una visió del món capitalista; la lliçó fonamental de la globalització és precisament que el capitalisme es pot acomodar a totes les civilitzacions, des de la cristiana fins a la hindú o a la budista, des d'occident fins a l'occident). La seva dimensió global només pot ser expressada dins de l'àmbit de la "veritat-sense-sentit", com allò "real" del mecanisme del mercat global.

Slavoj Zizek. Sobre la violència. (editat en català i castellà)

Aquest dies ens arriben notícies de l'enorme polvorí que és Iran. En un context de frau electoral i repressió de l'aparell d'estat en tota regla. Assistim a una confrontació que supera les lògiques analítiques de civilització que sempre agraden als especialistes i/o opinadors que parlen de xocs i d'aliances identitàries i/o religioses. Estan en joc, doncs, les llibertats bàsiques i les vides de la gent al si d'un espai explosiu on s'interseccionen el petroli, les èlites económiques, les jerarquies religioses, els discursos neocolonials, la geoestratègia. Com sempre, serà la població qui patirà les adversitats, les disputes i les injusticies. La repressió d'una tirania fonamentalista i les instrumentalitzacions neocolonials dels hereus del repartiment imperial, abonen un relat on creix la corrupció i augmenten les victimes innocents. És el presagi d'una nova catasfrofe dins de la guerra permanent dels nostres dies. La degeneració del poder, com la dels imperis, és il·limitada.
Eric Hobsbawn definia el segle XX com l'era dels extrems. El segle XXI segueix la pista i la boira civilitzatòria amaga la colossal fallida d'un sistema que ho embesteix tot a cop de mercaderia.

APOTEOSI A L'AUCA

(Dibuix del Brieva. Anticapitalisme ninotàire)

El president Montilla davant de la crisi ja va explicar la seva recepta en forma de missatge nadalenc: "Consumiu !". El mateix president ja ha dictaminat l'estat de la revolta estudiantil amb una frase paternalista davant de la pedrera de futurs càrrecs que és la Joventut Socialista de Catalunya. Curt i ras: "Los que ocupan aulas no representan a los estudiantes" (i què en pensarà dels que participen a les manifestacions massives? i dels que diuen NO a Bolonya en un referendum amb nivells de participació molt més alts que en qualsevol elecció de nous rectors?). ICV contraataca a ERC recriminant el bolonyisme d'Huguet i ERC etziba a ICV-EUiA el "factor Saura". Entesa? I tant!

L'Entesa del govern consisteix en l'escenificació de l'auca en estat pur i en el desdoblament dels papers. El govern té un únic i mateix programa i els partits fan veure que no és així. No cola. El govern és el govern i les coses d'en Saura, de l'Huguet i del Montilla, per molt que a l'auca es practiqui el teatre de l'absurd (versió Polònia), són receptes compartides i col·legiades. Per tant, el "consum" i el paternalisme estudiantil de Montilla, les garrotades d'en Saura i la salsa bolonyesa de l'Huguet són parts d'un tot que es diu Govern d'Entesa. La post-política té aquestes coses.

"...la gran novedad de nuestra época post-política del 'fin de la ideología' es la radical despolitización de la esfera de la economía. El modo en que funciona la economía (la necesidad de reducir el gasto social, etc.) se acepta como una simple imposición del estado objetivo de las cosas. Mientras persista esta esencial despolitización de la esfera económica, sin embargo, cualquier discurso sobre la participación activa de los ciudadanos, sobre el debate público como requisito de la decisión colectiva responsable, etc. quedará reducido a una cuestión "cultural" en torno a diferencias religiosas, sexuales, étnicas o de estilos de vida alternativos y no podrá incidir en las decisiones de largo alcance que nos afectan a todos. La única manera de crear una sociedad en la que las decisiones de alcance y de riesgo sean fruto de un debate público entre todos los interesados, consiste, en definitiva, en una suerte de radical limitación de la libertad del capital, en la subordinación del proceso de producción al control social, esto es, en una radical re-politización de la economía..."

Slavoj Zizek

En defensa de la intolerancia.

Salut les copains!

(*) Més coses a
http://www.premiademarx.blogspot.com

Espectres, conspiracions i excursions

Afegim a la pluja, la pedregada. Dic "pedregada" perquè el meu català pre-tevetresià, no admet això de la calamarsa que, als meus ulls, sempre serà una caiguda massiva de magnífics calamarsos congelats al natural. La setmana passada era la pluja que ordenava els maons i la pedregada d'avui els volatilitza.

Un cap de setmana rar i conspiratiu amb un punt de fuga inicial -que jo interpreto en clau de dissidència pura i dura- a la trobada premianenca del corrent intern d'ICV denominat Manifest de Maig. Una acotació al nom de la cosa: El concepte de Manifest amb remet a un parell de manifestos comunistes. El primer, naturalment, al Manifest Comunista de Marx i Engels que, en el fons, és un tractat d'espectrologia hamletiana redactat per un parell de genis que ben segur, entre cerveses i biblioteques, llegien i rellegien a Shakespeare.
Possiblement per Hamlet, els dos barbuts, s'inclinarien per la cosa de convocar un espectre social que planaria damunt d'una Europa en flames. Les flames continuen i l'estirabot del catacrack financer és un capítol a tenir en compte. L'entrada del segle XXI hauria de suposar una reactivació del Manifest, enllaçant amb altres manifestos com, per exemple, el Manifest Ecosocialista de Michael Löwy (un ecosocialisme de combat, diferent del que es descriu tímidament des d'un partit polític determinat, està a la xarxa: "manifiesto ecosocialista" al google). Seguint la corda dels manifestos, m'aturo en el setanter Il Manifesto, obra capital de la dissidència comunista italiana encapçalat per Lucio Magri i Rossana Rossanda. La Rossanda ha publicat la seva biografia La Ragazza del Secolo Scorso, també editat a l'Estat Espanyol, R77 m'ha lliurat per encàrrec un exemplar des de la mateixa Itàlia i el començo a llegir. Possiblement l'altre únic premianenc lector de la Rossanda és el Jaume García, cosa que vaig poder comprovar aquest estiu.

La pedregada, a banda d'enblanquinar carrers i teulades, ha provocat una apagada de llum generalitzada i la visió, també espectral, del bar de l'Amistat a les fosques il·luminat per espelmes a l'estil segle XIX (com els pubs de Marx i Engels).

Negre sobre blanc és l'impacte cromàtic de la nova bicicleta (un tractor high-tech) de JTria que, talment un infantó amb sabates noves, la llueix per casa meva en plena tarda de dissabte, tot i esperant l'estrena camperola al countryside maresmenc.

Nit d'espectres a Sant Mateu: La tradicional caminada que fem els de la colla de la plaça ja supera els 18 o 20 anys. Enguany els espectres s'han multiplicat: L'esplanada de Sant Mateu estava atapeïda de cotxes, excursionistes de diferent format i escenes paranormals. La paranormalitat procedia d'un goteig de SMS's informant del partit espectral que disputaven a uns vint kilòmetres més avall el Barça i l'At. de Madrid (podeu anar al blog penyabogarde.blogspot.com i allí perdura l'espectre d'un partit). Una estada a Sant Mateu presidida en escreix i excés per un fet distant.

La ressaca de pedregades, espectres, manifestos i lluites informàtiques em desvetlla amb la taula parada de lectures i el tocadiscos emetent temes desordenats (Jonathan Richman, Enrico Pieranunzi, Soft Machine, Robert Wyatt, Dave McKenna). Un punt d'atenció a Postales de Invierno, novel·la sorprenent de Ann Beattie, prologada per el prologuista millor del planeta: Rodrigo Fresán. Estic convençut que m'agradarà de cap a peus, Fresán encerta i marca una línia que em resulta familiar. Fresán no falla. John Cheever, Carson McCullers i ara Ann Beattie. Textos que marquen i que -en termes molt fresanics- provoquen epifanies. Com les pedregades. Com els manifestos. Com les excursions nocturnes. Com aquesta respiració conjunta que anomenem conspiració. Com aquest sol que anuncia allò de "tornar al matins lluminosos dels diumenges" (Josep Piera, Rondalla del retorn).

FOTOGRAFIES (de dalt a baix) :
a) El Crescent Pub de Manchester on M&E convocaven espectres i prenien pintes de cervesa.
b) Calamarsos de pedra.
c) El llibre de la Rossanda.

Tocadiscos, megatall i el retorn de l'espectre

A la una, a les dues i a les tres. M'acosto al tocadiscos i paro la taula amb el plat girant, una tria de discos (vinil, naturalment!), un comic-book obert (Odio: Peter Bagge) i Fever Pitch (Fiebre en las gradas, versió castellana de la novel·la futbolística de l'estimat Islingtonià Nick Hornby). Més o menys, aquest és el meu univers d'un divendres al vespre, abans d'anar a fer la pinta impossible de Guinness al pub inexistent de la cantonada, és a dir: al bar de glaç, conegut com L'Amistat. Torno per on he començat, al tocadiscos. L'escampada de vinils funciona a ple rendiment: The Pretty Things, The Seeds, Action, The Artwoods. Una festa única, privada, solitària. "Viviendo en la era Pop!".
M'assabento llegint la premsa del concert inesperat de Yo La Tengo a l'Apolo barceloní. La crònica parla de concert-concert, d'espai compartit, de format directe, de diàleg entre artistes i públic. Sense sponsors. Yo La Tengo! Els recordo l'any 1993 (?): Poble Nou. Un trio de trobadors estacionat a Barcelona. Gent de cançoner infinit. Avantguarda i tradició. La rica història de la carretera americana. La presència inspiradora de Velvet Underground. La senzilla plasmació d'un acord. Yo La Tengo! Segona ocasió perduda. Posem els seus discos. Sort.

Interludi memorialístic. La tossuderia historiogràfica de la comissió del Memorial 36 de la Coalició ICV-EUiA-EPM, insisteix en clau premianenca en la temàtica. L'argentonina Margarida Colomer, historiadora amb ofici, va omplir la sala d'actes del Local de la Coali. Divendres reincident en un local que acull nombrosos registres de la cultura bàsica de les esquerres.

Dissabte de bicicleta sota un cel molt gris. Curiós paratge: Plou els caps de setmana i ja en van cinc. La combinació entre pantans del franquisme i generositat montserratina (aquesta Moreneta no para de sorprendre!) ofereix un país transmutat de la sequera mediterrània a la britànica pluja sota un cel de plom. Nit de cinema portatil: Jules et Jim. El millor Truffaut en dvd, un bon regal de la tecnologia.

Diumenge de megatall a la NII. Les plataformes unitàries de Vilassar de Mar, Premià de Mar i El Masnou ens convoquen. Es respira el final d'una fase prèvia de la lluita per una mobilitat racional, per superar barreres, per aturar les anomalies d'una subcomarca degradada. Sembla que la NII acabarà convertida en un passeig. La segona fase, la de les propostes i realitzacions, es pot perdre en un "campi qui pugui". Per assolir altres cotes de racionalitat, enmig del panorama en descomposició, caldrà filar prim amb el tema de l'autopista. El negoci ACESA-La Caixa ja ha fet el seu agost des de fa molts anys. La gratuïtat seria una proposta moderadament exigible per fer pagar a aquests lobbies les seves delirants intervencions territorials. Ara, quan ja som una extensió consolidada de la Gran Barcelona, ens encomanem a l'esperança d'aturar el bunyol. Parlar de bunyols vol dir, també, parlar de les projectades vies laterals addicionals a l'autopista de la discòrdia, que defensen els sociovergents i els recurrents poders reals d'aquest país de trinxada estampa. La segona fase mobilitzadora és, doncs, la del No als peatges, No als carrils laterals i un sí ben gran al transport públic que mereixem els maresmencs i maresmenques d'aquesta banda del Besos i enllà. A la manifestació, amb una presència ben organitzada de la Coali, hem tingut la companyia d'en Joan Herrera i d'en Salvador Milà -l'enyorat exconseller de medi ambient i habitatge de l'enyorat primer govern tripartit del qual ICV-EUiA en destacaven per el seu rigor i sentit de coalició-.
Un matí de bicicletes i caminades. La fí de la primera fase d'un llarg temps de mobilitzacions.

En el darrer article anunciavem la notícia del globus sonda disparat per el capitalisme orgànic de l'Europa antisocial: La proposta de la setmana de 65 hores setmanals. El debat està obert. S'haurà de plantar cara. Primer de tot, mètode obliga, informar i informar. Aquest tema no pot passar com un fet testimonial. És una ofensiva contra les conquestes del moviment obrer europeu des dels temps de les internacionals. Poca broma! Premià de Marx convoca l'espectre. Convocar l'espectre vol dir, insistir en la dimensió històrica del que representa la subalternitat, la dependència del mercat, l'abast de les reinvencions del capitalisme. La inacció davant d'aquesta provocació representarà l'estocada final a l'estat de benestar (?) i als sectors que el van fer possible -la decadent presència sindical, la pèrdua del sentit obrerista de l'esquerra política i la descomposició de les escorrialles culturals emancipatòries-. Ara bé, fer el contrari, és a dir, actuar, ens pot portar a una inusitada recuperació del subjecte que podem ser i que -avui- ens hem acostumat a dir que "no som". Convoquem l'espectre. No a la presó de les 65 hores! Treballem menys temps per què pugui treballar més gent: així d'elemental! La vida social mereix aquest mínim comú denominador. En el fons és una moderada petició (en la transició cap a la més ociosa de les societats imaginades). La millor informació possible sobre la matèria està en el blog del José Luís López Bulla.

(López Bulla apareix en els enllaços d'aquest blog, el nom de l'enllaç és definidor: "Metiendo bulla" i és un punt de referència enciclopèdica del moviment obrer)

Fotografia: D'esquerra a dreta. George Choose, Karl Marx i Àngel Pagès, al cementiri londinenc de Highgate, la primavera del 2007. Convocant l'espectre! (fotografia realitzada per Ramonet 77).

L'espai de debat http://www.verdiroig.blogspot.com ha obert una secció de controvèrsia i alternatives dedicada a les 65 hores i a les embranzides antimigratòries de l'Unió Europea. Visiteu-nos i participeu.