Collector's Items / Dimensió desconeguda, estiu 2011

Collector's Items / Miles Davis. De sempre m'ha agradat aquest àlbum recopilatori de Miles Davis que mostrava unes col·leccions de temes dels anys cinquanta molt ben relligades en un doble LP de portada evocadora. Els amants del vinil, del format rei, del format material, de la música física (l'acústica és física, o no?) i de les cobertes suggerents, sempre hem estat una mica resistents a l'acceleració del "progrés", al traspàs digital i a les crides inevitables sobre l'adveniment de l'era numèrica i totes aquestes coses. Collector's Items és un àlbum que evoca el col·leccionisme i, a banda de recollir matèria sonora, desplega fotografies relatives a l'art de col·leccionar. En diuen fetitxisme (de la mercaderia?).

 

La recent arribada a les meves mans d'una andròmina com és l'I.Pod m'ha portat un efecte més positiu del que inicialment temia. Els arxius digitals són això, arxius. Transportar músiques és, bàsicament, desplaçar-les. Superat el dilema i, per tant, el prejudici inicial, com a militant de la causa analògica, ara gaudeixo millor de les velles col·leccions. La tesi de "cada cosa al seu lloc" guanya credibilitat. El vinil en surt reforçat. 

Nota: La fotografia ofereix la coberta del LP. Boom, de the Sonics, i aquest s'obre pas entre LP's i singles.

Les intransportables prestatgeries cobren millor vida i acullen les jóies de la corona del col·leccionista que vé de lluny i que probablement anirà a més. Si els aparells transportadors serveixen per fer allò impossible (anar dalt d'una furgoneta farcida de vinils i aparcar-la davant d'un bar, per exemple), la consequència primera és que el meu estudi recobra la seva genuïna funció. L'ofici, els rituals, l'acte "sagrat" del disc esdevé una formidable activitat. Centrar l'agulla, plantar el disc al plat, "tocar" les cobertes, relacionar-se amb unes fileres de material memorable i les seves derivacions, afermen molt més el sentit real de la constel·lació sonora de cadascú. 

(a la fotografia, catàlegs de material discogràfic i la coberta d'un llibre de Walker Evans mirant de reull l'escena).

Booker T. & the Mg's, per exemple, saluden des de la coberta del LP Melting Pot. Aquest album presideix una de les prestatgeries per merits propis. Veient la portada del Melting Pot puc recordar perfectament el primer dia l'any 1972, quan el riff de la Fender Telecaster de Steve Cropper obria els programes de "El Clan de la Una" a la imprescindible "Radio Juventud" dels anys setanta. 

Anys i anys després, Melting Pot és la sintonia del programa de ràdio que emetem en Ramonet 77 i jo mateix els dimarts (Sound System, ràdio Premià, 95.2). Aquest estiu, fins i tot, ja circulen els nostres programes per una ràdio gran (COM Radio, els dissabtes).

booker T & the MG'S melting pot‏ - YouTube
	www.youtube.com/watch?v=Rq4FFzDP8Ms Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 8 min - 18 Oct 2007 - Subido por steevestuff License: Standard YouTube License. 366 likes, 10 dislikes; Artist: Booker T. & The MG's; Buy: Buy "Melting Pot" on: iTunes, AmazonMP3 ...

Aquesta foto ens mostra la zona pop/rock de la col·lecció del meu estudi...

Aquesta altra foto ens mostra la confluència entre la zona pop/rock i la zona jazz/blues...

Perspectiva general de la paret digital (els CD's, com els vells K-7's, ja declinen)...

Entre la zona de la mal anomenada "música clàssica" en versió LP's i la zona dels CD's de jazz, resideix la biografia del gran pioner i animador de les alternatives radiofòniques britàniques: Sir John Peel.  El nostre home desplega una petita part de la seva col·lecció enmig de la molt més modesta reserva d'un servidor.

Un cartell d'una revista francesa de Reggae proclama un altre sub-art del vinilisme: Les galetes. Heus aquí les etiquetes dels vells singles de Bob Marley i a tot color.

Agendes, bicicletes, Union-Jack, clips, estris d'escriptori, badges, afinador elèctric, vas de vidre "Pagès" (aperitiu francès) i jocs de claus. Collectors Item's!

La zona psicodèl·lica. El panteó lisèrgic encapçalat per The Sonics, una foto de Robert Frank i les primeres estribacions de la cadena de "singles".

L'altaveu de l'esquerra. Un Vieta del 1983 amb molts anys de guerra. Personalitzat a mà i amb testimoni "Mod" explícit. A sota, l'altaveu de la dreta, més hiperdèl·lic, suportat per un parell de biblies de la literatura musical: Harto de Todo (sobre el punk del nostre país) i Bass Culture de Lloyd Bradley (possiblement el millor llibre mai escrit sobre la cultura musical jamaicana). Damunt del llibre groc, Odio, comic número zero del mestre Peter Bagge (un més dels malalts de vinil i subcultura!).

 

...i finalment el disc COLLECTOR'S ITEMS, 

causant d'aquest article ociós i estival.

 

Alan Sillitoe 1928-2010

Escriure a cavall del dissabte a la nit i del diumenge al matí, possibilita un joc d'afinitats "electives" que ens portarà a la figura de l'Alan Sillitoe.

Saturday Night and Sunday Morning és el títol d'un dels llibres més representatius de la literatura de Sillitoe. Un any després de la seva mort, ens arriba una traducció d'aquesta obra gràcies a l'excel·lent edició de Impedimenta. Quan parlem de Sillitoe hem d'esmentar la gran novel·la que fou The Loneliness of the Long Distance Runner. D'aquella solitud del corredor de fons en va sortir una memorable peli de Tony Richardson que va ser el buc insignia del Free Cinema britànic dels darrers anys cinquanta i dels primers seixanta, i per tant, l'avantsala dels canvis que experimentaria la cultura anglosaxona amb l'arribada de l'explosió dels Sixties. De Saturday Night and Sunday Morning també n'existeix un document cinematogràfic. 

Sillitoe (a la fotografia, al Nottingham dels anys cinquanta) és un autor Working Class i la seva joventut a Nottingham és la d'un obrer de la fàbrica de bicicletes Raleigh (Nota per ciclofílics: Raleigh és el mite del ciclisme britànic i, fins i tot, va ser la marca d'un dels millors equips de ciclisme professional especialitzat en la lluita contra el crono. El temible Ti-Raleigh!). La seva condició social marcaria una obra posterior amb una línia realista que fou molt ben traslladada al cinema.

Els desencontres entre el cimena i la literatura i el sempre polèmic exercici de portar a la pantalla una novel·la, queden desmentits amb La solitud del corredor de fons. Després d'un parell de visionats, aquesta peli es reafirma com un document de primera línia. Sillitoe, també en versió cinematogràfica, és cultura obrera en estat superlatiu. Ecos dickensians marquen la línia de fons de la cinta i els seus personatges despleguen  la lluita de classes, el poder, les institucions, el treball, l'educació, la condició juvenil, les relacions i els constrastos de la vida "de provincies" en una Anglaterra perifèrica i distant de la grandiositat londinenca. La galeria de personatges, indrets i situacions -tractats amb un blanc i negre "com cal"- ens recorda la centralitat desplaçada i universal del pub, de l'esport i del parc entesos com un "més enllà" de la trilogia família/fàbrica/escola. 

A continuació, estampen alguns fotogrames d'aquest monument de la cultura popular i de l'antagonisme social.

i ara un tast de la jòia de la corona proletària:

• The loneliness of the long distance runner‏ - YouTube
  	www.youtube.com/watch?v=XXMS5ZXKvYA Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 2 min - 5 Ago 2009 - Subido por bubabarakuda The loneliness of the long distance runner ... Standard YouTube License. 27 likes, 1 dislikes. Show more Show more. Show less Show less .

1. "The loneliness of the long distance runner" (1962)‏ - YouTube
   	www.youtube.com/watch?v=MQJsE4dJmG0 Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 4 min - 19 Feb 2010 - Subido por lurex from the movie "The loneliness of the long distance runner" (1962) directed by Tony Richardson starring Tom Courtenay based on the boo

De The Wire a Treme. La lluita de classes del segle XXI a les ciutats dels Estats Units

Tot és possible, fins i tot als Estats Units. La gran tradició documentalista, fotogràfica i del cinema social i polític, des de Walker Evans/James Agee fins a Jim Jarmush, passant per John Ford (Las uvas de la ira), segueix emetent bons senyals des del cor de l'imperi. El cas de David Simon i el seu equip és paradigmàtic. Simon i una bona colla de guionistes treballen inscansablement per passar a la pantalla els signes de la realitat social urbana de les ciutats nord-americanes i ho aconsegueixen plenament amb les seves sèries per la cadena en cable HBO. Guiat per un anàlisi i un discurs demolidor en relació al model social i polític dels Estats Units, David Simon va fer de THE WIRE una de les millors produccions televisives que es poden recordar i, en clau social, del tot imprescindible. Amb The Wire -cinc temporades d'intensa factura dramàtica i colossal documentalisme realista- la ciutat de Baltimore esdevenia l'univers concret de la lluita de classes, de la geografia social (en els mateixos termes que plantejaria David Harvey, el geògraf marxista, expert en el cas "Baltimore") i d'una constel·lació coral de personatges que ens podria remetre perfectament als "pobres" i  als "villans" de la literatura de Charles Dickens. 

Ara, tot i baixant per sota del llistó de The Wire, l'equip de David Simon ens porta de la mà de la sèrie TREME a una nova ciutat-subjecte i ens permet fer una bona aproximació a la substància social de New Orleans. El moment escollit -l'escenari posterior a l'huracà Katrina- aporta un nou element a la dimensió social i política de les ciutats americanes. Utilitzant la terminologia d'un altre referent de l'assaig marxista nord-americà, Mike Davis, amb Treme visitem el planeta de les "ciutats misèria" de les àrees urbanes hiperdegradades i en aquesta ocasió ho farem incorporant els efectes d'una catàstrofe ambiental que posa al descobert un nefast model de gestió pública (i de negoci privat) de la destrucció natural, de l'habitatge i dels elements vitats de la ciutat. 

 Treme, New Orleans, inicis del segle XX.

El fil conductor de Treme és una arma de doble fil: La música. La tradicio musical de New Orleans, lligada a una cultura d'arrels molt variades (Louisiana acull al llarg dels segles assentaments i moviments migratoris africans, caribenys i llatinoamericans, a afegir a la triple influència colonial francesa, anglesa i, en certa mesura, espanyola) ha deixat una emprenta descomunal en les identitats variades de la zona. Des dels temps anteriors a la dominació francesa, l'edifici musical de New Orleans suma i reinventa músiques tradicionals d'arrel afrollatina que originaran porteriorment les expressions més genuïnes del jazz, del blues, del funk, del Southern Soul, del Cajun o del Zydeco. 

David Simon

El doble fil de la música es manifesta en la dualitat d'una presència sonora convertida en l'emblema del parc temàtic turístic de la ciutat -David Simon retrata perfectament com la música pot passar a ser un tòpic insubstancial a base d'accentuar les tendències de "financiarització" de la cultura, comuns a la majoria de projectes que coneixem de "ciutats-botiga"- i d'una altra banda observarem la xarxa infinita i la base popular del llegat musical que regna en els barris proletaris (Treme és el nom d'un dels barris més desposseïts de la ciutat, socialment i urbanísticament comparable a molts suburbis llatinoamericans). Així, doncs, els musics, els col·lectius de barri que organitzen el Mardi Grass (el carnaval oficial i el carnaval de la gent), els costums culinaris, la geografia dels "antres" subculturals, les ràdios alternatives, les okupacions d'habitatges a causa del Katrina, el divorci entre el poder municipal i la ciutadania i, com a The Wire, la galeria de personatges a la deriva, entre la corrupció i la dignitat, tornen a posar al descobert l'altre relat del somni americà. 

Qui no hagi vist THE WIRE, potser que comenci per TREME. Només per la banda sonora i l'ambient cultural de la ciutat (amb musics reals interpretant els seus papers com Allen Toussaint, Dr John, Terence Blanchart, Donald Harrison, Neville Brothers, etc.), ja està justificada la visita al New Orleans de David Simon. El Baltimore de The Wire, però, ja és una altra història. Com passa, si volem tenir visions de conjunt del fenòmen de la decadència urbana als USA, amb Cleveland visitat per Crumb i H.Peckar a American Splendor o per el millor Jim Jarmush a Stranger Than Paradise. Altres visites a les ciutats degradades de l'imperi. Seguint la pista d'un realisme social que en el seu moment van saber captar les fotografies i els textos de Walker Evans i James Agee, per posar un exemple memorable ("Y ahora elogiemos a hombres famosos").

1. Treme Trailer #3 (Long Version)‏ - YouTube
   	www.youtube.com/watch?v=2jnSzAI3gCQ Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 3 min - 19 Mar 2010 - Subido por WireLover2 A extended trailer for David Simon's new HBO series "Treme" which will premiere April 11th 2010. This version contains actual dialogue ...

   Más vídeos de treme »

Reflexions maresmenques post-15m

Què fer? Amb l’estat del benestar europeu en vies d'extinció i davant la demolició de la sobirania política, assistim a un quadre polític en el qual només s'hi haurien de sentir còmodes els qui entenen la democràcia com un sistema que promou la concurrència partidista al servei de les èlits professionals, que admet la lliure circulació de mercaderies i practica el mal ús del diner públic per resoldre el que és privat.

 

Amb aquestes credencials -augmentades en el cas grec- la pregunta del “què fer?” aplicada a l’esquerra (política, social, sindical, cultural, organitzada o autònoma) hauria d’anar acompanyada d'una hipòtesi sobre la qüestió estratègica (la dreta, el poder, ja té la seva raó i la defensa com a única).

Les raons estratègiques han de tenir present la “discordança del temps social i del temps polític” (com ho escrivia Daniel Bensaïd en els seus llibres). És necessari agitar l’espai (la geografia de la revolta, la simbologia del carrer i de la plaça, la xarxa) i el temps (el relat, la història dels desposseits, els moviments de llarga durada). Discrepo, doncs, d'un cert postmodernisme (?) polític basat en “les parts sense el tot". Pot ser pràctic, instantani, creatiu i lluminós, però perd gran part de la seva substància davant la dominació sistèmica present que ocupa la totalitat del temps i de l’espai a base d’acumulació i circulació de capital, hegemonia cultural i control social (garantit per l’esfera política).

Sense caure en justificacions dels projectes obsolets o de clara fallida històrica (la tergiversació de l’ideal comunista practicada per l’estalinisme i el burocratisme, per exemple), és temps de concurrència de forces i de demarcació d’idees i alternatives entorn d’una hipòtesi anticapitalista possible i, fins i tot, pragmàtica (que no vol dir possibilista).

Una de les coses interessants que ha portat el moviment 15-m és la permanent impugnació i qüestionament de moltes maneres de fer política. Un dels seus defectes, però, podria consistir en el fet de confondre el rebuig de la partitocràcia, la delegació, el sindicalisme (justificat en molts casos) amb la negació de qualsevol temptativa revolucionaria, socialitzadora, emancipadora o lligada a una certa visió de conjunt i acompanyada d'una legítima aspiració "històrica". El mateix passaria si el 15-m apliqués una nova versió de l'etern dilema entre moviments, sindicats i organitzacions polítiques radicals, en nom de la seva incompatibilitat com a principi i menystenint que els tres àmbits inclouen una part important del "que es mou".

Tornant a les estratègies pendents, el cas europeu, per exemple, planteja el tema d'un altre ordre continental. En ocasió del debat sobre la constitució europea, una part important del NO apuntava un europeisme social. Justament el que ara desapareix a cop de decret, retall i connivència entre estats, mercats, finances i organismes europeus. Per aquí s'apuntaria el retorn urgent a un internacionalisme que ajudés a identificar les dinàmiques internes i les relacions de classe al si de cada estat i nació. Parlant d'hipòtesis i d'estratègies, la dimensió internacional, i no només europea, és una condició bàsica per plantejar una opció realment alternativa a l'estat de coses present.

Amb el 15-M s’inventen coses, ben fet, però no s’haurien de descartar certs retorns. Per exemple, el retorn a la història, a l’estratègia i a la raó original anticapitalista de l’esquerra (que no vol dir només la dels “partits” d’esquerra). Encara que aquest retorn hagi de passar per interpel·lar els pitjors moments de les grans causes perdudes i dels grans fracasos del moviment obrer, de l'esquerra i de les lluites per l'emancipació social (Slavoj Zizek: En defensa de causas perdidas. Akal Ed.).

Coda musical:
Posem-hi unes gotes d'esportivitat working class i cliqueu aquests materials de la banda holandesa Gruppo Sportivo    (dedicat a R77, alienigena resident a la Dimensió Desconeguda):

Gruppo Sportivo - Superman - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 7 min - 10 Mistakes (1978)

Gruppo Sportivo - Mexican Radio - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 4 min - Married with Singles (2000)

YouTube - gruppo sportivo - - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 5 min - 8 Oct 2006 - Subido por Reydelmambo gruppo sportivo live in spanish tv ... Added to queue 50 jaar ...

... I tornant a la Dimensió Desconeguda, uns apunts sobre la Festa Major de Premià de Mar. La meva generació -quan erem joves- no va tenir la possibilitat de gaudir d'unes festes com les que s'han anat consolidant. Les festes eren un espai limitat per envelats, ingenus balls de gala, protocols municipals, la fira i els focs. Però ens en sortiem i aprofitavem les escletxes per fer i desfer places i carrers. Enguany, després de quinze anys de canvis i de gran participació, la Festa Major supera les seves pròpies fronteres i permet moltes opcions. Em quedo amb les cantonades del casc antic, les taules parades, la gent que va amunt i avall i la constel·lació d'escenes que demostren l'existència de...La Dimensió Desconeguda.

L'estiu undertònic

Heus aquí l'estiu undertònic que arriba amb el renou llunyà de la festa major del meu poble. La porta oberta, nocturna. El jardí. Les restes del dia, els genolls tocats per l'aire fresc i...The Undertones, celebrant a tota pastilla la seva versió 1979 de la jòia estival.

YouTube - Undertones-here comes the summer(1979)‏
	www.youtube.com/watch?v=ufnePU8_6rU2 min - 19 Ago 2009 - Subido por serg549999 For more info go here !!! -http://jo-jann.narod.ru ( Sergey Woropaew )

YouTube - The Undertones. Here Comes the Summer‏
	www.youtube.com/watch?v=8TkEjpIPeYA2 min - 16 Mar 2008 - Subido por billnori Suggestions. Thumbnail 1:37. Add to. Added to queue The Undertones - Here Comes The Summerby Dommer197329005 views; Featured ...

Julian Cope, Saint Julian!

Inclassificable. Julian Cope és una institució de les subcultures del pop de provincies. Des de les profunditats de l'entorn de Liverpool, Cope -original de Gales- va emetre senyals d'orfebreria pop d'alt voltatge. La seva banda The Teardrop Explodes investia art popista trufat de material d'alta lisèrgia. Els discos dels Teardrop van significar un "tour de force" que combinava l'acústica folkie d'uns Byrds psicodèl·lics amb les construccions absorvents del funk simfònic a la George Clinton en estat catatònic. Escolteu Kilimanjaro...el disc!

 

Les referències "copistes" van des de la gent de barri i de la bass culture fins als rites més inverosimils de les cultures arcàiques de la vella Gran Bretanya. Un univers ocupat per druides, màgia, pubs, manifestos socials i descontrol metafísic, van fer de Julian Cope un factor referencial. El factor Julian Cope. Dissolts els Explodes, la cursa de Julian Cope vers l'infinit planteja una obra colossal (Fried, Saint Julian, My Nation Underground...). Àlbuns i mes àlbums que omplen un trajecte reivindicable que avui ja sona incomparable. Recordar el seu concert al carrer Almogàvers, circa 1989/90, en plena efervescència d'un pop d'orfebreria absoluta, és un viatge al centre de la terra. Quin concert! 

Voldria reviure un dels millors temes de la discoteca copista: China Doll, un tall d'aquell delicat My Nation Underground de grans records, de moltes audicions, de circulació per carreteres nocturnes de la vella Europa d'aleshores. Recordar l'efecte precís de les melodies de Julian Cope i aterrar davant dels seus vinils. Amb aquesta China Doll, toco les estrelles i tanco els ulls i us convido a fer el mateix.

YouTube - Julian Cope - China Doll
	www.youtube.com/watch?v=srpML5VwagM4 min - 24 Mar 2008 - Subido por mbroders Julian Cope - China Doll ... 106 likes, 3 dislikes; Artist: Julian Cope. Show more Show more. Show less Show less. Link to this comment: ...

es Vídeos sobre teardrop explodes  - Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar The Teardrop Explodes - Reward - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 2 min - Kilimanjaro [Bonus Tracks] (1980) The Teardrop Explodes - Treason - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 3 min - Kilimanjaro [Bonus Tracks] (1980) The Teardrop Explodes - When I Dream - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 3 min - Kilimanjaro [Bonus Tracks] (1980)