Martí, un any.
Llum en la fosca. Tal dia farà un any i el darrer dia de gener és aquest dia. Un any sense en Martí. Un estrany diàleg d'absència i presència. Els seus amics i amigues sovint en parlem. Sembla que passeja per els mateixos carrers, que ens marca les hores de bar i xerrada, que ens interpel·la sobre el que passa en el món. Fins i tot quan aquest món és una taula parada, tres cantonades i una plaça universal.
És indesxifrable. El laberint de la memòria i de l'absència és un joc de miralls on ens hi reflexem. En Martí va posar llum a aquesta plaça, va fer de la llum el seu primer llibre i el va pintar de groc. Un exercici de llum en la fosca. Una llum, ara present i absent. Transfigurada.
Banda sonora: The Köln Concert. Keith Jarrett. 1975.
9:42Keith Jarrett Köln Concert - Part 1 1 / 3
Keith Jarrett Recorded at The Opera Köln, West Germany, January 24, 1975
**********************
G o d s p e e d Y o u !
B l a c k E m p e r o r
(segona part)
B l a c k E m p e r o r
(segona part)
Llum en la fosca. Arribada de nit a casa. Els timpans emeten els ecos d'un concert inacabat que reordeno amb referències escrites, visuals i musicals d'aquests artistes. Una epifania sonora. Llum en la fosca. Els concerts que perduren més enllà de les portes de la sala són els que mereixen el comentari, el treball posterior i la recol·lecció de peces d'un trencaclosques que desferma punts de fuga, analogies, celebrades afinitats electives i elements d'un domini incert on encara adquireixen sentit els conceptes d'art i de cultura. Els signes del temps apunten a la demolició de la cultura, tal i com alguns la varem entendre o creure. Els documents de la cultura contenen els documents de la barbàrie (la cita és de Walter Benjamin, un habitual en aquestes contrades).
Sala Apolo (l'antítesi dels espais del deliri para-cultural:Fòrum de les Cultures, Espacio Movistar...). El minimalisme de GYBE és una aparença formal enmig d'un contingut il·limitat. La densitat de les seves transicions, de la llum a la fosca. Les oscil·lacions de l'infern al cel, de la tempesta a la calma i del blanc al negre, conformen l'univers d'una música que, al mateix temps, és indestriable de les imatges i de les paraules implícites. Imatges que circulen per la gran pantalla en un puzzle encapçalat per la paraula Hope. Una trama visual en blanc i negre on es condensen signes mitològics, ocultisme, judaïsme, línies ferroviàries, tunels, regions devastades del centre d'Europa, cementiris, hospitals, foc, refineries de petroli...i una culminació en roig i blanc amb els signes de la revolta, de la contestació i de l'anticapitalisme.
Una deliberada escenificació dels antagonismes del temps d'ahir i d'avui i dels estats anímics d'una (in)cultura degenerada per l'acció implacable del capital. Sense una clara jerarquia escènica, musics i imatges formen un tot de llum en la fosca. Més llenya al foc. El concert avança i continúa al carrer, al cotxe i a casa. Ha estat una celebració còsmica -elèctrica i acústica- del punt zero de la (in)civilització. Celebració, en aquest cas, no és sinònim de festa. Després de la tempesta (sistèmica) vindrà, però, la tempesta. Temps al temps, que vol dir ara.
