CRÒNICA I COMENTARIS DELS FETS: l'ASTRE (*) ÉS UN COMETA QUE S'ACOSTA A PREMIÀ DE MAR(X). INTERSECCIONS FUTBOLÍSTIQUES I MUSICALS

Aquest cap de setmana s'ha celebrat la desena edició del Primavera Sound S.A. Un festival de moda farcit d'escenaris, sponsors, codis de barres, caixers automàtics, controls de seguretat, prohibicions, normes internes a la mesura dels patrocinadors i una sonorització espantosa. Aquesta convenció de marques ha tingut lloc a la deixalleria termonuclear de l'antic Fòrum de les (in)cultures. Amb una visita com la del darrer any ja en vaig tenir prou per contemplar l'abast del deliri. En el fons, els concerts de Cristina Aguilera o Bisbal no plantegen impostures indi-tendecials com les que perpetra aquesta proposta de supermercat "gat per llebre".
A comarques, però, la vida musical ha viscut altres esdeveniments... La foto superior ens mostra un grup de Rude Boys jamaicans a la pista de ball del centre cívic de Premià de Mar. Un bon senyal. Els fotografiats no van anar al Primavera Sound S.A.

Darrera hora

L'astre del rocanrol va actuar en el soterrani del centre cívic de Premià de Mar(x) la nit del 29 de maig de 2010. "Els fets del centre cívic" -així es coneix a partir d'ara aquest epifenomen- anaven precedits d'una jornada calenta al mateix local. Hores abans de l'esdeveniment, un nombrós grup de membres de la Quarta Internacional estaven reunits a la sala del pis de dalt del prestigiós colisseu cultural premianenc. No és broma. L'ambient s'anava carregant. Després d'un sopar a la plaça, els seguidors de l'Astre s'adreçaven al Palau de la Cultura Premianenca per presenciar en directe una de les etapes més anhelades de la gira mundial del Princep del Rerepaís, del Totem del Sotabosc, en Quimi Portet !. Així fou com, il·luminat i ben acompanyat, aparegué la figura astral del Bard de les Fagedes. Portet va estar directe, comunicatiu, compromès amb el medi ambient, adaptat a un públic interclassista dominat per càrrecs, monjos, capellans, banquers i constructors. Enmig d'aquest akelarre classista, l'astre tingué unes paraules emotives dedicades a la gent del Premià de Marx (blog germà del que ara esteu remenant) i, acte seguit, s'endinsà en un infern de llum roja i ardent. El concert, impecable, fou una comunió en tots els aspectes. Respirar l'alè de l'astre dins d'una capsa petitona és un bon senyal pels que anem necessitats d'espiritualitat. Portet va clavar un magnific concert en una dependència municipal amb aspecte d'hospital que, inversemblanment, es va veure transformada en un cabaret fosc digne de la Dimensió Desconeguda. Premià és així. Els mar(x)istes del mar i del bar Marina ho podem testimoniar. Gràcies astre.

S'ADMETEN COMENTARIS

I VALORACIONS DEL CONCERT

(L'ASTRE HO LLEGIRÀ)...

Aparteu les criatures !

Dissabte 29 de maig: Arribada a Premià de Mar(x) de l'astre. Les coses clares. Per primera vegada entre nosaltres, l'astre.

Quimi Portet (l'astre *) en directe
a la dimensió desconeguda.

En el marc incomparable del lletgista Centre Cívic. A les 22.30 hores.
Els Amics d'Alan Smithee enviarem un escamot amb els papers en regla.

La millor alternativa al monstre del Primavera Sound S.A. ( i mira que m'agradaria veure The Fall, Pixies o Pavement, ostres! ).



... i ara parlem de pilota i partitura...

West Ham United: Salvada la temporada,

un any més a la Premier League! Endavant Hammers! Amunt els martells!

Al vell Upton Park continuarà

la festa del futbol de barriada.

Ni un sol rastre de Mourinho al nord del Tamesis.

Heus aquí tres casos d'intersecció musical i futbolística: Un LP que recull cançons del llegendari West Ham de Bobby Moore, la coberta del primer disc dels divertits The Housemartins amb un títol contundent (Hull 4, London 0) que al·ludeix a un suposat xoc entre el modest Hull City i un imaginari London i, per acabar la sèrie, la portada del doble recull dels dos primers discos de Pink Floyd, A Nice Pair, amb equip de futbol degudament retratat.

El món del futbol -esport que poc té a veure amb allò que practica un tal Mourinho- ens planteja interseccions amb el món de la música. El futbol -bàsicament britànic, la resta és imitació- manté una bona relació amb el món del vinil. El millor equip del East End resulta que és el West (West) Ham. Els Hammers han acabat una dificil temporada a la Premier League i continuaran per pels a la divisió d´honor de la millor lliga del món. Des del Submarí Seaview, llancem un petit homenatge al West Ham United. Precisament ara ens arriben informacions de que el nostre entranyable Thierry Henry pot fitxar per aquest meravellós equip de barriada proletària i combativa. Si aquest fitxatge va endavant, ja podem cantar victòria i celebrar una nova intersecció màgica entre Barcelona i Londres, passant per Paris. Aprofitem aquest moment de mourinhades i antifutbol florentinàire, per retre homenatge als Hammers de Londres. Un equip entrenat per Zola -cognom literari- i, qui sap, pilotat per l'elegant i noble Henry. Upton Park està d'enhorabona, continuem a la Premier i esperem visites blaugranes.

Per acabar el maxi-post futbolero, heus aquí una recomació del nostre amic Gerardo Fogerty... la coberta del primer disc de la banda anglesa The Wedding Present. Les coses clares i el respecte degut a la figura de George Best, davanter irlandès del mitic Manchester United dels anys seixanta. El màxim de les interseccions futbolístiques i musicals. El malaurat Best va coincidir amb Sir Bobby Charlton a les files del Unided. El nostre blog no és amic d'aquest equip. Farem una important excepció i un exercici de memorabilia en tota regla. Corrien els anys seixanta i recordo molt bé el cas excepcional d'un company d'escola, el vilassarenc Rodón, que tenia un equip de carrer a Vilassar de Dalt que s'anomenava Manchester Unided de Vilassar de Dalt. M'explicava aquell company que el pare d'un dels seus amics havia proporcionat samarretes del ManU a una colla d'amics del seu fill i que jugaven des de Vilassar de Dalt a ser el Manchester United. A l'escola dels Hermanos parlavem de Bobby Charlton i, sobretot, de George Best. Best era Beatle Best. Un mite musical i esportiu que ara ens arriba recordat en aquesta portada pop. Gràcies Fogerty!

EXILI A LA GRAN VIA

Els diaris i les revistes de tendències (papanatisme expres!) ja comencen a parlar de la reedició remasteritzada i ampliada del doble disc stonià Exile on Main Street. A bombo i plateret s'anuncia aquest llançament i des del submarí Seaview ens posem directes a la feina. Em sembla molt bé que la societat anònima Stoniana ens presenti aquesta novetat. Sempre és millor rememorar i gaudir "a tot gas" d'aquest treball imprescindible que haver de presenciar la decadència dels dinosauris. M'aturo en el tema de les decadències pensant en casos com el dels Stones que, practicament des dels anys vuitanta, s'arrosseguen com poden en un registre AOR molt allunyat de les seves millors intervencions. Tot i això, posat's a parlar de l'AOR, els Stones com a mínim aporten una certa radioactivitat al para-musical mainstream de cada dia. Ja li agradaria a un tal Bruce Springsteen -definivament repetitiu- aportar un gram del que es salva del titanic stonià.

A la foto de dalt teniu la banda A de la coberta i aquí sota hi teniu la banda B.

Tanquem l'apartat del negoci i anem al tema que ens ocupa. En clau premianenca i adolescent, parlar de l'Exile on Main St. és renuntar-se a l'any 1972. Aleshores els primers discos començaven a fer forat a les prestatgeries d'aquest que us escriu això -tretze anyets- i el Exile es posava en marxa i anava de casa en casa (com el Led Zeppelin IV, el Machine Head de Deep Purple, el Paranoid de Black Sabbath, el E Pluribus Funk de GFRailroad o el Pendulum de la CCR, discos del període 69-73, collita de grans vinils i de desfici dinosàuric). Amb aquestes coordenades espai-temps, imagineu-vos el fet d'escoltar i parlar de l'Exile al bellmig del pati de l'escola dels Hermanos de La Salle...Ara ja entenc què volia dir quan vaig deixar el col·legi al·legant que s'aprenien més coses al carrer. La culpa (i la sort!) era d'aquestes lliçons caigudes de la gran Universitat del Rock & Roll. Francament, amb aquests discos a l'orella, la cosa no estava ni per aprendre arrels quadrades ni per haver d'aguantar les mirades (i tocades) d'aquella colla de frares amb pitet i de professors d'extrema dreta clamorosament incults. Afegiré que aleshores, com sempre, un era prou distret i incapaç de mantenir una mínima atenció acadèmica. Tornem a l'exili sonor. Tornem, també, a les imatges de Exile on Main Street.

La reedició del E.O.M.St. permet fer algunes pràctiques de fetitxisme cassolà. Per exemple: Per fer aquest articulet, desplego el doble àlbum original damunt la taula i observo totes les fotografies que el configuren. Mireu la coberta, la portada i la cara del darrere. Mireu quin goig en blanc i negre! Un doble àlbum amb desenes de fotografies visibles (els CD's les redueixen i els arxius MP3 senzillament les invisibilitzen). Un doble àlbum amb doble calça interior farcida de material gràfic, informació i una petita mostra de color aportada per el logo d'Andy Warhol.

L'art gràfic de E.O.M.Street és obra i miracle d'un dels grans fotografs de tots els temps: Robert Frank. El concepte fotogràfic de Frank ens mostra un collage descomunal de materials vinculats a les sessions d'estudi arran de l'enregistrament del disc a la costa francesa i a una àmplia col·lecció de freakologia (en el millor sentit del terme) i cultura popular (en el sentit únic que mereix aquest altre ditxòs terme). En la línia de la vastíssima obra de Robert Frank, el disc stonià em porta, doncs, a una vindicació apassionada d'aquest artista. Aprofito l'ocasió per fer una repassada molt breu a la seva obra i per recomenar la seva presència simultània a l'audició renovada del millor doble disc de R&B de tots els temps. Una bona manera d'interseccionar les imatges de Robert Frank amb la gran època dels Rolling Stones de Mick Taylor (aquest, aquest! Aquest nom, ben recordat, sortit de l'escola de John Mayall i especialitzat bluesman al servei de Ses Majestats Satàniques).

Aquí dalt teniu incunables de Robert Frank. Aquí baix teniu un autoretrat del mestre.

"¿Recuerdas haberte molestado por alguna de las críticas negativas de Exile cuando salió?.

OH, yo veo todas aquellas como una maravillosa colección de equivocaciones. Cualquier tío que me entrevistase y hubiera escrito una de esas le decía: ¿Así que tú lo sabes todo?.

Pero es comprensible, teniendo los discos dobles un montón de cosas en contra. Sabes que va a haber un cierta confusión con tanto material. Al mismo tiempo, lo que hizo Exile fue ir creciendo hasta que dejó su marca sobre un cierta época. Lentamente se fue filtrando. Quiero decir que no quieres hacer este tipo de cosas muy a menudo. Al principio no pretendíamos hacer un disco doble. Sólo surgió " (K. Richards a Barney Hoskyns, Mojo Noviembre 1.997).

ABISMES I RECORDS

Etiqueta de la cervesa especial No Som Res
(disseny Ramonet 77, il·lustració Joan Roca)

Bona primavera. El sol il·lumina els camps i les platges de la nostra comarca. Matí sensacional travessant dalt de la bicicleta les muntanyes maresmenques. El dia després del dissabte dedicat a la memòria d'en Martí Rosselló. La plaça de Premià ha viscut una diada de record i amistat. En Martí ens arriba multiplicat en mil cares i mil constel·lacions de records que ara reviuen de manera desordenada i caòtica. Que aquest fet de recordar, doncs, sigui exactament allò que ens explicava en Martí: Un amable abisme. I que aquest fet no ens porti ara a reescriure la seva biografia amb exercicis inusitats de burocràcia, kafkianisme administratiu i explosions de sensacionalisme premeditat. La màxima del "descansi en pau", doncs, és més encertada que mai. Així, en pau, ho hem volgut veure a la festa inclassificable d'un dissabte lluminós, amable i terrenal.

ORGANITZAR EL PESSIMISME

Miro la fotografia i canvio de tema. O no, potser, no canvio de tema. Qui sap! Parlar del pessimisme i recrear-se en el "no hi ha res a fer", ens planteja un debat massa recurrent. Cada dia m'interessa menys el tema de les inaccions davant de la barbàrie. Senzillament, curt i ras, el discurs de la permanent desconfiança vers el que es mou em resulta esteril i gens interessant. Walter Benjamin, ara, setanta anys després de la seva mort, la va clavar amb la seva precisa observació sobre una elemental organització del pessimisme. Amb poques paraules, Benjamin, va concretar, molt més que el propi Gramsci, en referir-se a la doble dialèctica entre el pessimisme i l'optimisme i entre la voluntat i la realitat. També penso en aquells que, amb els discursos i "posats" d'extrem immobilisme, exhibeixen uns prejudicis que serveixen de pretext per abonar la inacció i la negació del caràcter social immanent a l'espècie humana; Caràcter social que,malgrat aquesta inacció retòrica, esdevé constant, per passiva i per activa.

Torno a la fotografia i penso en les línies mestres de l'estat de coses present, en la tremenda càrrega d'excremència moral que destil·la un sistema basat en la dominació i l'explotació i, em passa pel cap la complicitat professional d'aquells que han arxivat a la fossa comuna de les rebaixes el sentit elemental de la vella aspiració d'una societat sense classes (condició sine qua non d'una societat democràtica).

Per tot això, avui dedico aquesta fotografia, les observacions benjaminianes i aquesta llum primaveral, als apologistes de la inacció o, per dir-ho "filosòficament", a aquells que van trobar en la crisi ideològica dels vuitanta, el pretext fet a mida per denostar la sana i ben intencionada organització del pessimisme. No em mou cap desencís ni frustració. No recordo haver estat mai ni encisat ni entusiasmat amb les coses que socialment ens ocupen. També, tot sigui dit, ho penso i ho escric animat per un sol radiant de primavera i la música dylaniana d'aquests dies. Shelter of the Storm. Refugiat enmig de la tempesta. Recordant i, sobretot, projectant.

Bona Primavera i bona resistència!

CIUTATS IMAGINADES

Tom Verlaine, Londres anys 80. El guitarrista de Television ens saluda des d'aquest pedestrian point clarament londinenc. Verlaine és grandiós. No em canso d'escoltar els seus vells discos amb Television, els seus discos de vinil en solitari, les seves darreres investigacions. I, sobretot, una sonoritat única amb la Fender Jaguar i l'ampli Vox. Comencem el trajecte de la setmana per les ciutats imaginades.

Amb el pretext de dos guitarristes, un fotograf i un escriptor que presideixen el dia a dia de la primavera, aquest submarí us proposa un nou viatge a les ciutats imaginades. Res més senzill que pulsar una tecla com un punt de fuga i pensar un escenari amb banda sonora i vida pròpia. De la mà de Tom Verlaine, Bill Frisell, Walker Evans i John Fante, intemporal, el viatge d'aquest blog s'inicia a Nova York a meitats dels anys setanta i es perd per la plana interior de Colorado en els temps de la depresió del segle passat.
Heus aqui el mitic i avui impossible CBGB (Country, Blue-Grass & Country). NYC.

Temple de l'art rock, del proto-punk i de noms imprescindibles. Només pensar en Patti Smith, Blondie o Television en directe en un espai petit, desordenat i atapeït, n'hi ha per clamar al cel i dir..." quina ràbia, no haver-hi estat mai!". Doncs bé. entre els noms citats, Television. La banda de Tom Verlaine. Guitarrista colossal que segueix mostrant bons senyals d'activitat i un digne estatut d'artista independent i inclassificable.


Mireu un jove Tom Verlaine amb la seva Fender Jaguar, guitarra surfista amb incomparable sonoritat degudament reverberada.

Verlaine en acció al GBGB!

Verlaine final de segle.


Saltem de guitarrista a guitarrista i de la ciutat de Nova York a les planuries de l'Amèrica profunda. La fotografia de dalt pertany al primer disc que vaig adquirir de Bill Frisell. La foto de Walker Evans és al mateix temps la primera obra que vaig coneixer d'aquest imprescindible artista i cronista dels Estats Units menys convencionals i més realistes del vell segle XX. Curiós el cas Frisell. Recordo aquest guitarrista a Zeleste del carrer Plateria al costat de Jan Garbarek, Eberhard Weber i Michael diPascua. Anys després recupero la seva pista al costat Joe Lovano i Paul Motian. Dies després apareix en el quartet de Joey Baron. Sonoritat única. I, per fí, tenim el Bill Frisell convertit en un interpret de la gran tradició de la música americana més popular. Oscil·lant entre el country, el blues, el jazz i els work songs, Bill Frisell és el Walker Evans de la guitarra, l'Steinbeck de la guitarra.Escolteu (i mireu!) els seus discos, els seus paisatges sonors. Els llocs imaginats.


Bill Frisell at home.


I acabem el viatge per la banda literària. El senyor de la foto és John Fante. la novel·la d'aquests dies és Espera a la primavera, Bandini. Si poseu Frisell -This Land o Ghost City- i obriu les pàgines de l'univers Fante, els camps, com les ciutats, imaginades, ens retornaran conegudes i properes. Més conegudes i properes que les ciutats i els camps visitats seguint les darreres promocions turístiques. Benjaminians com som en aquest blog, pensem que per coneixer una ciutat (o un camp erm i misteriós) el millor és perdren's. Amb la música de Frisell, les fotos de Walker Evans o la guitarra solitària de Verlaine, la pèrdua està assegurada (i el reconeixement, segur, ben alimentat).

Vaixell de Grècia (anticapitalista!)

GRÈCIA: UNA LLIÇÓ DE LA CLASSE OBRERA,
DELS ESTUDIANTS, DELS DESPOSSEÏTS,
DELS DOMINATS, DELS REBELS.

Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

Vaixell de Grècia. Lluís Llach, 1974

Així, així, ni un pas enrere, contra el capital, Vaga General!

Això és un espectacle ! (primera part del tot)

Passen els anys i les bones cançons perduren i tornen, com espectres, amb rotunda intempestivitat, barrejades amb les imatges dels discos i amb el record més recent d'una estada als escenaris del mite. El mite, degudament manipulat, a la justa mesura del fan que escriu i pensa en "estranyes escenes a la mina d'or" (Jim Morrison, dixit).

Comencem el single per la cara B.

The Jam:

DOWN IN THE TUBE STATION AT MIDNIGHT

The distant echo -
of faraway voices boarding faraway trains
To take them home to
the ones that they love and who love them forever
The glazed, dirty steps - repeat my own and reflect my thoughts
Cold and uninviting, partially naked
Except for toffee wrapers and this morning's paper
Mr. Jones got run down
Headlines of death and sorrow - they tell of tomorrow
Madmen on the rampage
And I'm down in the tube station at midnight
I fumble for change - and pull out the Queen
Smiling, beguiling
I put in the money and pull out a plum
Behind me
Whispers in the shadows - gruff blazing voices



Hating, waiting
Hey boy they shout - have you got any money?
And I said - I've a little money and a take away curry,
I'm on my way home to my wife.
She'll be lining up the cutlery,
You know she's expecting me
Polishing the glasses and pulling out the cork
And I'm down in the tube station at midnight
I first felt a fist, and then a kick
I could now smell their breath
They smelt of pubs and Wormwood Scrubs
And too many right wing meetings
My life swam around me
It took a look and drowned me in its own existence
The smell of brown leather
It blended in with the weather
It filled my eyes, ears, nose and mouth
It blocked all my senses
Couldn't see, hear, speak any longer

And I'm down in the tube station at midnight
I said I was down in the tube station at midnight
The last thing that I saw
As I lay there on the floor
Was Jesus Saves painted by an atheist nutter
And a British Rail poster read Have an Awayday - a cheap holiday -
Do it today!
I glanced back on my life


And thought about my wife
'Cause they took the keys - and she'll think it's me
And I'm down in the tube station at midnight
The wine will be flat and the curry's gone cold
I'm down in the tube station at midnight
Don't want to go down in a tube station at midnight



THAT'S ENTERTAINMENT

The Jam

A police car and a screaming siren
Pneumatic drill and ripped up concrete
A baby wailing, a stray dog howling
The screech of brakes and lamplights blinking

That’s entertainment, that’s entertainment

A smash of glass and the rumble of boots
An electric train and a ripped up phone booth
Paint splattered walls and the cry of a tom cat
Lights going out and a kick in the balls

I say that’s entertainment, that’s entertainment



Days of speed and slow time Mondays
Pissing down with rain on a boring Wednesday
Watching the news and not eating your tea
A freezing cold flat and damp on the walls

I say that’s entertainment, that’s entertainment

Waking up at 6 a.m. on a cool warm morning
Opening the windows and breathing in petrol
An amateur band rehearse in a nearby yard
Watching the telly and thinking 'bout your holidays

That’s entertainment, that’s entertainment

Waking up from bad dreams and smoking cigarettes
Cuddling a warm girl and smelling stale perfume
A hot summers day and sticky black tarmac
Feeding ducks in the park and wishing you were far away

That’s entertainment, that’s entertainment

Two lovers kissing amongst the scream of midnight
Two lovers missing the tranquillity of solitude
Getting a cab and travelling on buses
Reading the graffiti about slashed seat affairs

I say that’s entertainment, that’s entertainment

Fotografies de Ramonet 77. Darrera estada del trio-fracció dels Amics d'Alan Smithee a la ciutat de Londres. 2010. Imatges de a) Rough Trade Records (Brick Lane) b) Carrers de Tottenham (li recomano a l'alcalde de Vic que hi faci la visita corresponent i que entengui d'una punyetera vegada que el món és així). c) Un servidor a Denmark Street, el carrer dels instruments musicals, entre Soho i Covent Garden i d) Mister Jordi Tria i qui us escriu, parkas al vent matiner de Tottenham, zona africana, esperant ser identificats per l'alcalde de Vic.

En definitiva: Això és un espectacle!