Primavera Sound

A aquestes altures de la vida i dels concerts que acumulo, he de confessar que aquest ha estat el meu primer Primavera Sound. No m'agraden els festivals. No m'agraden els concerts multitudinaris. Arrossegant cinquanta primaveres de les de debó, amb centenars de concerts a les espatlles, he anat al Primavera Sound -esdeveniment espectacular paramusical i degudament embotellat- i, a banda d'experimentar els filtres comercials, de seguretat i d'ordre desmesurat que comporta- m'he empassat uns quans concerts. Alguns francament extraordinaris. El cas de Joe Henry, repetint la seva actuació intimista de l'Apolo de ja fa un any, i que m'ha agradat força. Henry ho fa des de les arrels i amb el coneixement d'una tradició americana inqüestionable. Aquest artista ha col·laborat i ha produït a gent com Allen Toussaint o Elvis Costello i això ja requereix un nivell i una actitut més enllà dels criteris merament comercials. L'espai de l'Auditori del Fòrum és un bon marc per escoltar música en viu. Precisament en aquest auditori m'he apuntat al forcing de saturació i feedback de My Bloody Valentine i això ja són paraules majors. Tal com declaraven a EL PAIS els meus estimats Yo la Tengo, el soroll no hauria de ser matèria competitiva. El concert dels Valentine ha superat tots els paràmetres de distorsió i jo he aguantat cinc temes. Per raons físiques (també d'edat). Recordo haver vist en viu a Sonic Youth en un memorable set al vell Studio 54 del Paral·lel. En aquella ocasió, el soroll, el noise rock, em va captivar i des d'aleshores he estat fidel a aquella banda novaiorquesa. M'agradava i m'agrada el tractament de les arestes afilades en el rock, herència Velvet Underground, reencarnada en algunes bandes de Seattle i en els temps del crepuscle dels vuitanta de la mà dels primers Jesus & Mary Chain. El cas de My Bloody Valentine al Primavera, però, és un punt i a part. M'interessava la seva proposta, però admeto que no estava en condicions de rebre un impacte tant bèstia. I això que van començar el concert amb un pasatge colossal del ja vell LP Loveless!!! (tot sigui dit). Passen per el festival altres grups suposadament indies, assisteixo a la reencarnació de Jarvis Cocker (ex Pulp) amb sensacions variades. Un concert digne i una sonoritat espantosa (no pel volum sinó per la pessima equalització...i pensar que estem al segle XXI!) . I acabo per l'argument que em va portar a aquesta edició del Primavera Sound: A Certain Ratio. La banda pionera de Manchester tornava als escenaris i va demostrar el grau de veterania acumulada i els senyals evidents de que ACR foren la banda més influent de l'escena de Manchester dels setanta, vuitanta i notanta. Joy Division amb aplicacions de northern funk !

Van influïr i marcar les sonoritats de Durruti Culumn, Joy Division o New Order. Van determinar les interseccions entre el funk, el rock industrial i el dancefloor de Happy Mondays, Stone Roses i companyia... i van rebre una referència en aquell magnific biopic de Michael Winterbottom que responia a 24 Hours Party People. I es va fer de matinada amb una remor interna a les orelles que encara perdura mentres escric aquest simulacre de crònica.

A les fotos tenim Bilinda Butcher (My Bloody Valentine), Joe Henry -anys 80- i A Certain Ratio -finals dels anys 70-

la nacional II a Premià de Mar(x)

La diferència entre aquestes dues fotos està en el temps i l'estat de l'espai comú, la vella carretera i camí Ral. El lloc és practicament el mateix, 60 anys després, una nòia ciclista d'ahir i un servidor, ciclista d'avui. El dia del tall de la NII. Una lluita que augmenta significats dia rera dia.

Dimensió desconeguda

En Ramonet 77 i un servidor -Soulbizarre- ja portem una munió d'anys i panys emeten conjuntament el Sound System -possiblement el millor programa de ràdio musical des que la ràdio, com la tele, va deixar de ser "ràdio"-. Tots els dimarts celebrem que vivim fora d'orbita, que vivim dins de l'era pop i en un espai de temps en que el pop ja no existeix i en el que els formats musicals s'estan convertint en combinacions digitals estrambòtiques. Aquest dimarts -el de la vetlla per una Champions relativament assolible- ens posarem les botes i pujarem a aquesta Scooter de la fotografia i anirem directes a l'estudi per facturar una proposta arriscada: Quan Catalunya era Pop! Si tenim present que, hores d'ara, Catalunya és una referència castigada per les diverses tergiversacions de la substància i per les obsoletes cantarelles unionistes de l'estat-estat, ens trobarem davant d'un cas digne de pertanyer a la Dimensió Desconeguda. Afegim el que hem dit en començar a escriure: El pop ja no existeix. Resultat: Practiquem un agosarat exercici d'arqueologia radiofònica. No us perdeu el vostre Sound System d'aquest dimarts. Posa els pels de punta.

I no us perdeu la visita al nostre blog radiofònic impossible:

http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/

Brieva per un "tubo".
És el rei de la vinyeta.

El dibuix podria ser una visió trastocada del quiosc de la Granvia de Premià de Mar(x), o una paradeta de l'estadi romà on es decidirà la champions...

S`acosten dies d'agenda...dies rodons i quadrats.

I que l'Europa del capital i dels murs ens agafi

confessats...i degudament revoltats!

Salutacions des de la dimensió desconeguda.

Música del cap de setmana:

A CERTAIN RATIO
GANG OF FOUR
THE CLASH
YO LA TENGO
PJ HARVEY
CLEM SNIDE
LA TROBA KUNG FÚ
LA FAMILIA RÚSTIKA

Dedicat al José Luís. El quiosquer roig de la Granvia de Premià de Mar(x)

TV3 ÉS UNA TELEVISIÓ PUBLICA ?

L'article que apareix més avall ha generat una controvèrsia interessant. Sens dubte hi ha coses més importants per tractar que el tema de TV3 i, sens dubte també, hi ha televisions pitjors que l'esmentada tele. Es podria fer algun comentari sobre l'actual curs de la TVE o dels formats televisius en general o, anant més a fons, obrir temes i més temes.

Podem parlar, doncs, de la prohibició d'una llista electoral a causa de la "llei de partits", del conflicte a Pakistan, del festival del congrés de diputats amb un ZP convertit en el rei de la subhasta programàtica o del dia a dia dels antagonismes socials que configuren el món real.
Dit això, i en vistes a les peticions dels comentaristes, reforcem l'article amb aquesta vinyeta del mestre del comic Brieva i seguim el debat en la direcció que es vulgui.

Salut les copains!



Definitivament la televisió pública no existeix. TV3 -que és "la nostra"- és un simulacre de televisió pública. Ja sabem el nivell de dependència dels mass media en relació al tinglado publicitari i recordar-ho ara i aquí no és cap novetat digne de ressenya. Tampoc es tracta de dir que TV3 és "pitjor" que les altres. És, doncs, el conjunt del sector públic allò que pateix una financiarització galopant i una intromissió clamorosa dels interessos privats. Podriem parlar, doncs, de les altres "teles" i de tantes coses -"nostres" o no- que vertebren l'espai públic de comunicació.

Però tornem al que ens ocupa: TV3. La prova de que aquesta tele (com les altres) no és una televisió pública la trobem en exemples d'aquests dies com són la Fòrmula 1 i el Barça.
La Fòrmula 1 és un circ multinacional que impacta damunt de la televisió pública de manera ostensible. Aquest show del motor (del petroli, del RAC, de les Caixes i bancs, dels personatges de l'stablishment financer i de la contaminació ambiental i sonora més bèstia que es coneix) és qui mana la graella horària "pública" del cap de setmana i belluga prepotenment els horaris dels informatius públics -fins i tot quan hi ha entrenaments!-. Podriem posar altres exemples motoritzats i degudament lligats al tinglado capitalista més agressiu (amb motor o sense motor, tot s'hi val).

Quan al tema Barça, parlem-ne: No jutjarem el caràcter transversal del barcelonisme que configura universos socials amb les seves pròpies estratificacions de classe, dinàmiques enfrontades, militància financera de "palco" i tribuna i altres mostres d'una realitat que no escapa dels paràmetres del "nostre" món. El que està clar, però, és que el cas del Barça -com a muntatge econòmic delirant- posa al descobert els límits del caràcter suposadament públic de TV3. Aquesta connexió espectacular entre el Barça, La Caixa, Nike, Unicef (una institució que comparteix samarreta amb signes de l'explotació infantil com els que s'han denunciat sovint en el cas de Nike) i tutti quanti està convertint la tele "nostra" en un aparador expansiu del tinglado. Les graelles horàries estan trastocades, els anuncis explicits i subliminals es multipliquen i els programes i subprogrames derivats del fenomen creixen com a bolets. Per no parlar de les tomboles horteres i dels shows paramunicipals conjunts que munten les institucions, TV3, La Caixa i cia. a la plaça de Catalunya, a l'aeroport o a les sales de premsa reconvertides en tribunes d'anuncis i en falses àgores farcides de gesticulació paraesportiva. Una data a afegir: La tele pública està teledirigida per un consell de la corporació (pública) presidit per Rosa Cullell, destacada manager i executiva amb un curriculum capitalista infinit a La Caixa, al Liceu i al món editorial (i altres coses) que reafirma el caràcter militant de les nostres forces vives.

Aquesta és la televisió que paguem i així és la cosa pública quan el capital hi posa la grapa per remenar i distorsionar la substància perduda de les coses més prosaiques.

"OIK mentns?" (oi que m'entens?)

Nota 1:
Si aquí es parla de TV3 és per raons de proximitat, el problema no és només "nostre".
Nota 2:
Que quedi clar que la temporada blaugrana és una passada esportivament parlant.

Olivier Besancenot, el carter anticapitalista. Antonio Vega, una mort anunciada

Sovint des d'aquest blog es divulga la cultura ninotàire del còmic. Crumb, Bagge, Azagra, Clowes... ara recuperem el Brieva. Ens va donar un cop de mà signant el manifest a favor de la candidatura anticapitalista europea i de tant en tant el posem en el Tati-Blog. L'apoteosi de la falsa llibertat i de la felicitat mediàtica -totalment banalitzada- constitueix un dels trets que apuntalen la dictadura intocable del capital que és allò que configura i desconfigura les nostres vides i el planeta. La vinyeta ens mostra el deliri del sistema en estat pur. Una petita mostra de l'univers Brieva.



Avui surt al diari la notícia de la mort d'Antonio Vega. Era la crònica d'una mort anunciada. Ja fa més de vint i cinc anys l'Antonio Vega liderava una banda de pop inoblidable, Nacha Pop. El vull recordar amb la lletra d'una cançó d'aquells anys que m'agradava i la posava en el vell ràdiocasette del cotxe -i que encara m'agrada molt!-: Luz de cruce. Aquell era el meu tema preferit dels Nacha Pop. Més que l'arxifamosa Chica de Ayer -que era el seu himne i un temazo de power pop memorable- Diu així:

Cuando la noche cae
Enciendo las de cruce y vuelvo
a verte una vez más
una de tantas veces
pocos kilómetros y
Tras las luces de colores una
cara más
Luego tú detrás
En cualquier parte estás
Eres la pata de una mesa, eres
la sal del mar
Y no te han de encontrar
Te escondes sin parar
Eres experta con la liebre en regatear
Aunque a mi lado estás
Todo crece, perpendicular al
Todo crece, horizonte final
Sólo cuando estoy
Dormido y soñando atravieso
esa puerta
Que deje estallar un vendaval
La sensación de gravitación
La fiereza de una cara
En un sueño dentro de otro sueño
En cualquier parte estás
Eres la llave de una puerta y de
otras muchas más
Y no te han de encontrar
Sólo cuando estoy
Dormido y soñando
Con la llave en las manos
Me da miedo salir y no poder entrar
La sensación de gravitación
La fiereza de una cara
En un sueño dentro de otro sueño
Cuando la noche cae
Enciendo las de cruce y vuelvo
a verte una vez más
Una de tantas veces
Cuando la noche cae
Enciendo las de cruce y grabo en el
asfalto gris
Como una cinta más.

Olivier Besancenot treballa de carter en un districte de Paris. Olivier Besancenot és un dels tres mil militants de la Lliga Comunista Revolucionària que al costat de vuit mil més estan donant vida al Nouveau Parti Anticapitaliste a l'estat francès. Besancenot és portaveu d'un projecte que té arrels històriques i projecte futur. Una esquerra que no vol governar aquell sistema que no ha creat ni tampoc defensar-lo o reformar-lo. Uns volen reformar el capitalisme. Altres el volem combatre. La reforma capitalista és el camí encetat per les majories de dretes i d'esquerres que volen gestionar el possible. A l'esquerra del possible i des de baix, la gent com Besancenot planteja una dimensió militant i social de l'acció política en uns temps en que la política esdevé postpolítica, parapolítica i auca espectacular. Les alternatives dins d'aquest sistema foll porten a "més del mateix". Besancenot parla d'una esquerra militant, organitzada, resistent i arrelada en les lluites. Una esquerra oberta amb la seva pròpia lògica i sentit històric. Besancenot té referents a casa nostra. Mica en mica, des de baix, es plantegen propostes de resistencia, de coordinació i de combat. Feina gens fàcil. Olivier Besancenot va omplir el casinet d'Hostafrancs en un acte militant i exultant, amb les lluites per davant i amb els seus protagonistes al costat. Amb Besancenot, va intervenir l'Esther Vivas, referent de Revolta Global i d'infinitat de lluites socials. Volem fer forat i superar els limits que ens imposa un sistema informatiu advers i limitat.

L'Esther ens visita a Premià aquest dimarts 12 a les 8 al centre cívic. Parlarà de lluites, de resistències i del nostre combat. No caldria adjectivar l'esquerra amb la denominació d'anticapitalista, però vistes les derives generalitzades de l'esquerra es requereix ser clar en els enunciats i, sobretot, en les pràctiques.

La primavera a tota vela

Olivier Besancenot, portaveu del
Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA)
participa a l'acte de l'esquerra anticapitalista a Barcelona
aquest dissabte a partir de les onze del matí.
Informació a:
http://www.premiademarx.blogspot.com



Darrera hora:
Afegirem el factor
"Champions" i els
efectes secundaris
d'aquest deliri transversal que s'expressa en els
comentaris adjunts.
Que continui el debat. I ara anem a Roma! Força!

Llarg cap de setmana del 1r de Maig (no cal dir que el Primer de Maig és el que és per raons prou evidents).

Bon temps.
Ciclisme per les contrades maresmenques d'aquesta subcomarca interior que encara mostren signes de personalitat pròpia. Zona Dosrius-Canyamars, un indret que gràcies a les plujes ha recuperat rierols on abans hi havien corriols al servei dels vehicles motoritzats o acustics.

Manis del Primer de Maig per triar i remenar. Manifestació matinal de les centrals majoritàries amb un increment de les reivindicacions dins d'un ordre (amb algunes insinuacions de vaga general que cal saludar en positiu) i manifestació de capvespre amb els grups anticapitalistes travessant carrers de l'Eixample i del Raval amb un clam en favor de la resistència i la vaga general (que seria una resposta ben lògica davant del pes d'una crisi que reincideix en el sentit essencial del capitalisme com a sistema que condiciona l'estat de coses passat, present i futur).

Interludi excepcional a la dimensió desconeguda la nit del dos de maig amb tota la fenomenologia blaugrana transversalment desfermada en un electroxoc futbolísitic de primera divisió. Un matí de diumenge -el dia després- d'una lluminositat extrema.

Lectures:
Bolaño (2666) i la biografia dels anys seixanta (anys de lluites) del britànic-paquistaní Tariq Ali (New Left Review i tantes coses). La seva obra a: http://es.wikipedia.org/wiki/Tariq_Ali

Músiques:
Cd's de E.S.T. (pianisme estratosfèric!). El darrer i molt comentat disc de Bob Dylan. El recopilatori del segell jamaicanista Liquidator. Els amics de Liquidator celebren des de Granada els 10 anys d'un treball constant d'amor a la causa del reggae i músiques anàlogues de l'Illa del Tresor. Escolteu-los, mereixen tot el recolzament per la seva feina al servei del sentit primordial de la música que es propaga des de baix a dalt.