Banda sonora per la vaga general

Billy Bragg interpreta La Internacional.

Manifestos

Darrerament apareixen molts manifestos. La situació posterior a l'11s ha generat debats molt diversos i polèmiques en totes direccions. Alguns manifestos reiteren tòpics nacionalistes a doble banda i converteixen la crítica al nacionalisme català en un suport automàtic al nacionalisme espanyol. Altres posicionaments incorreixen en sentit contrari i difuminen el càracter sistèmic de la crisi en nom d'un discurs estrictament nacionalista basat en "l'enemic exterior".  

Vull destacar, però, un parell de manifestos que incideixen en el debat unitari de les esquerres ("Més enllà del 25n") o en el posicionament favorable al dret d'autodeterminació ("Por el reconocimiento del derecho de autodeterminación"). Aquest darrer document té el valor afegit d'haver estat redactat i signat des de fora de Catalunya i per un ventall significatiu d'activistes, acadèmics i gent de la cultura. Es tracta d'un manifest que compta amb referents de l'anticapitalisme social i polític com Jaime Pastor, Justa Montero, Jorge Riechmann, Carlos Taibo o Bibiana Medialdea, entre altres noms de sensibilitats diverses de l'esquerra a l'àmbit estatal. 

Sovint es parla des de l'esquerra catalana, més o menys sobiranista, d'una suposada manca de complicitat d'una part de l'esquerra o, genèricament, del progressisme de l'estat espanyol en relació a les propostes de ruptura del règim, de republicanisme i de dret a l'autodeterminació. Per molt testimonial que pugui semblar, quan parlem de la necessitat d'estendre solidaritats a dues bandes -amb la qüestió social com a punt central del projecte emancipador- convé no menystenir aquells sectors que des d'altres indrets de l'estat espanyol practiquen una cultura d'esquerres, transformadora, republicana i fermament partidària de la plurinacionalitat i de l'internacionalisme. Parlem de sensibilitats obertes que saben tractar aquesta controvèrsia sense entrar en dilemes esterils sobre nacionalismes i identitats confrontades o constitucionalismes dogmàtics i intransigents.

 

Por el reconocimiento del derecho de autodeterminación

La discusión relativa a un eventual proceso de secesión de Cataluña se ha traducido en la aparición de manifiestos de diferente cariz. Aunque a menudo enuncian ideas y proyectos respetables, quienes firmamos este texto echamos de menos, en la mayoría de esos manifiestos, algo fundamental: una defensa expresa de cambios constitucionales que abran el camino al reconocimiento franco del derecho de autodeterminación.
Sin los cambios mencionados, el debate correspondiente mucho tiene de farsa. Pareciera como si quienes defienden el mantenimiento del Estado autonómico actual y quienes postulan la configuración de un Estado federal con Cataluña como una de sus partes integrantes coincidiesen en guardar silencio en lo que se refiere a la necesidad inexcusable de reconocer un derecho que la Constitución en vigor, infelizmente, ignora. Sin tal reconocimiento, sin embargo, el debate en cuestión queda lastrado por fórmulas como aquella a la que se acoge, por ejemplo, uno de los manifiestos que reclama el Estado federal mencionado: al tiempo que enuncia el designio de respetar el criterio mayoritario registrado entre la población catalana, elude la reivindicación expresa de fórmulas que permitan identificar con claridad, y sin dobleces cuál es ese criterio.
El ruido creado por la avalancha de manifiestos que muestran hostilidad, 'miedo a la libertad' o preocupación alarmista ante el debate suscitado en Cataluña consigue ensordecer las críticas más respetuosas y, más aún, ignora a quienes en otras partes del Estado apoyan un proceso pacífico y democrático que resulte ser sinceramente autodeterminante.
Por todo lo anterior, quienes suscribimos este texto -desde perspectivas ideológicas dispares y desde posiciones también diferentes en lo que hace al futuro de Cataluña, dentro o fuera del actual Estado español- consideramos que en virtud de una coherencia democrática elemental es prioritario el pronto reconocimiento, entre nosotros, del derecho de autodeterminación.

Luis Alegre, profesor de Filosofía en la Universidad Complutense de Madrid.
Santiago Alba Rico, escritor.
Julio Alguacil, profesor de Sociología en la Universidad Carlos III de Madrid.
Nacho Álvarez, profesor de Economía Aplicada en la Universidad de Valladolid.
Pepe Beunza, primer objetor de conciencia por motivos políticos en el Estado español.
Antonio Crespo Massieu, poeta.
Carlos Fernández Liria, profesor de Filosofía en la UCM.
Montserrat Galcerán, catedrática de Filosofía en la UCM.
Alicia Gómez Benítez, abogada.
José Ramón González Parada, sociólogo.
Héctor Grad, profesor de Antropología Social en la Universidad Autónoma de Madrid.
Fernando Hernández Holgado, historiador.
Ariel Jerez, profesor de Ciencia Política en la UCM.
Carmen Lamarca, catedrática de Derecho Penal en la Universidad Carlos III de Madrid.
Pedro López López, profesor de la UCM y activista en derechos humanos.
Jesús López Megías, profesor de Psicología en la Universidad de Granada.
César Lorenzo Rubio, historiador.
Javier Maestro Backsbaka, profesor de Historia Contemporánea en la UCM.
César Manzanos Bilbao, profesor de Sociología en la UPV.
Cristina Maristany, escritora.
Manuel Maroto Calatayud, profesor de Derecho Penal en la Universidad de Castilla-La Mancha.
Oscar José Martín García, investigador postdoctoral del Instituto de Historia del CSIC.
Luisa Martín Rojo, catedrática de Lingüística en la UAM.
Jorge Martínez, profesor de Ingeniería Electrónica en la Universidad Carlos III de Madrid.
Ladislao Martínez, profesor de instituto y ecologista.
Bibiana Medialdea, profesora de Economía en la UCM.
Fernando Mendiola Gonzalo, profesor de Historia Económica en la Universidad Pública de Navarra.
Justa Montero, feminista.
José Manuel Naredo, economista.
Carlos Olalla, actor y escritor.
Pedro Oliver Olmo, profesor de Historia Contemporánea en la UCLM.
Jaime Pastor, profesor de Ciencia Política en la UNED.
Jorge Riechmann, profesor de Filosofía Moral en la Universidad Autónoma de Madrid.
Iñaki Rivera Beiras, profesor de Derecho Penal en la Universidad de Barcelona.
Tomás Rodríguez Villasante, profesor emérito de Ecología Humana en la UCM.
Marcos Roitman, profesor de Sociología en la UCM.
Víctor Sampedro, catedrático de Comunicación en la Universidad Rey Juan Carlos.
Carlos Taibo, profesor de Ciencia Política en la Universidad Autónoma de Madrid.
Borja Vila Tesorero, abogado.
Carlos Vila Calvo, abogado.
Para adherirse a este manifiesto: elderechodeautodeterminacion@gmail.com

Comença l'espectacle (1a part)

 

Manual sonor per passar de llarg de les eleccions d'Artur Mas: Comencem la campanya electoral.

 

Només anotarem dues dates:

1) el 14n: Vaga General i

2) el dia 26 que és el dia després del festival electoral del 25.

 

Comencem la campanya amb una sèrie de clips que poden anar bé per levitar enmig de la selva. Ha començat l'espectacle. Com cantaven The Jam: THAT'S ENTERTAINMENT

LES COPAINS D'ABORD

Cap de setmana a Sète i Montpellier. Banda sonora del poeta i cantant de Sète, Georges Brassens. Entre records i al·lusions a les lluites de sempre, una cançó necessària en favor de les complicitats més fidels. Les Copains d'Abord. 

Fotografia: 
Pintada al·lusiva a la relació Sète-Brassens. Centre històric de Montpellier.

En favor del dret a l'autodeterminació. Una altra visió -internacionalista i anticapitalista- de la qüestió nacional.

A Carles C. per la paciència.  
A Xavier G. per les hores estirant el fil.

Enmig de l'allau de materials que apareixen cada dia, relatius al fet nacional i a les relacions que aquest estableix amb la qüestió social, voldria ressenyar l'acte que tingué lloc a l'Ateneu Rebel de Barcelona amb motiu de la presentació del llibre de Jaime Pastor "Los nacionalismos, el estado español y la izquierda"(1). 

En un context com l'actual que presenta signes evidents d'una crisi del règim de la transició aparellada amb la gran crisi sistèmica global, és del tot necessari que les pràctiques polítiques de l'esquerra tendeixin a anar de la mà d'anàlisis i debats teòrics efectuats amb el rigor imprescindible que requereix un material tant sensible, inestable i apassionant com el que ens ocupa. L'acte de presentació d'aquest llibre -del qual disposem d'una versió integral audiovisual (2)- mereix un tractament més enllà de l'estricte testimoni d'una crònica. Les veus de Martí Caussa, Gerardo Pisarello i del propi Pastor, protagonistes d'aquella sessió, formen part d'una determinada cultura política que ha coexistit "en minoria" en el debat general sobre la qüestió nacional i l'esquerra. Conceptes com sobirania, independència, republicanisme, federalisme i confederalisme, en paraules dels ponents, tenen diversos punts de contacte -si s'apliquen metodologies de construcció política "de baix a dalt"- i descriuen els trets comuns i plurals d'una determinada esquerra que no s'hauria de subordinar ni als projectes retòricament federalistes -com és el cas de la tendència majoritària d'IU o de la cultura derivada de l'antic PCE- ni als imperatius d'una esquerra independentista emergent però al mateix temps poc interessada en compartir experiències unitàries amb altres sectors de l'esquerra d'identitat diferent a la seva.

 
El repte de Jaime Pastor, doncs, parteix de la crítica demolidora del nacionalisme espanyol i de l'actitud d'una gran part de l'esquerra en relació a la plurinacionalitat. Aquesta és la base del seu treball. Escoltant Pastor -i també a Pisarello i Caussa- trobarem línies d'anàlisi allunyades de la doxa nacionalista més recurrent a dreta i esquerra. Els ponents apuntaven a la necessària recuperació del fil d'una cultura de l'esquerra de l'estat espanyol clarament partidària de l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles -des d'una perspectiva internacionalista- i com a part d'aquells drets democràtics imprescindibles que formarien part de les mesures de transició cap al socialisme. 

Avui es parla molt d'independència i és lògic. L'esgotament de l'autonomisme, les nefastes evidències d'un model d'estat que cal combatir per espanyolista, centralista i socialment demolidor, hauran d'obrir una fase constituent en tota regla donant pas a l'exercici de la sobirania del poble de Catalunya (i de la resta de nacionalitats sotmeses al nacionalisme dominant) i a una necessària complicitat entre tots els sectors que des d'arreu de l'estat espanyol aposten per la ruptura del règim i per les resistències socials davant la crisi global. 


Temps era temps que una esquerra revolucionària molt dispersa i plural, vinculava la lluita de classes amb el dret d'autodeterminació. Convindria restituir aquella tradició -més enllà de la de l'esquerra que després esdevindria gestionària i de l'esquerra de signe abertzale o independentista d'ahir i d'avui-,contrastar-la amb referències històriques d'aquest país (el POUM, l'esquerra comunista, el federalisme i el confederalisme de la "vella escola" republicana, llibertària i popular) i reivindicar-la en perspectiva, mirant endavant. L'esquerra anticapitalista dels nostres dies disposa d'una identitat teòrica i pràctica que beu d'aquelles fonts i del llegat d'algunes experiències del període final sota el franquisme i dels primers anys de la transició (per exemple, el cas de la LCR). Aquest capital de cultura política i militant sobre el fet nacional i la lluita de classes mereix que sigui desenvolupat, organitzat, sistematitzat i actualitzat. Les aportacions de Jaime Pastor en són un clar exemple. 

Vist el panorama actual i quines són les tendències dominants en el debat sobre el fet nacional i la lluita de classes, no hauria de passar de llarg l'aportació dels que defensen una visió àmplia del dret d'autodeterminació, de la concreció republicana de "l'estat propi", de l'internacionalisme de classe i d'una perspectiva anticapitalista de nou tipus. 

Sincerament i a títol personal, en uns temps carregats de reduccionismes, simplificacions i de politització desorbitada de la identitat nacional, m'agradaria dir que plantejaments com els de Jaime Pastor, Gerardo Pisarello i Martí Caussa, ultrapassen qualitativament la majoria de pressupostos teòrics que es poden llegir i escoltar des d'altres instàncies de l'esquerra rupturista. Raó de més per difondre els seus continguts.
 
Qualsevol projecte polític defineix unes coordenades, unes afinitats, unes preferències i una capacitat de generar cultura política pròpia. En el camp de la qüestió nacional, els elements descrits anteriorment formen part d'aquesta cultura. 

Venen temps d'aliances i de construccions polítiques. Al meu parer, vist des d'una posició decididament partidària del projecte comú d'una esquerra catalana (per l'autodeterminació, contra la troika, ecologista, feminista i combatiu) que vagi més enllà del 25n, considero del tot imprescindible que aquesta pluralitat ideològica i cultural inclogui i visualitzi en el seu si la singularitat d'una esquerra anticapitalista amb perfils i estratègies pròpies, que no sigui subalterna ni de l'esquerra ex-governamental ni de l'esquerra independentista. 

Els espais polítics s'ocupen, es treballen i es desenvolupen. És elemental. Qüestió de paciència. Paciència política en uns temps que reclamen urgència social. Difícil. Tant de bo sigui aquest el repte d'una esquerra de combat com la que volem. Una esquerra anticapitalista unitària i, al mateix temps, independent de les altres (i orgullosa de ser-ho!).
 

(1) http://www.anticapitalistas.org/Nuevo-libro-de-Jaime-Pastor
(2) revoltaglobal.cat/article4953.htmlhttp://www.anticapitalistas.org/Nuevo-libro-de-Jaime-Pastor

 ............................................................................

 Banda sonora del cap de setmana: XTC 
(tots els vinils d'aquesta banda d'orfebreria pop)