14 de març 2014

Stuart Hall / The New Left Review


Pinzellades sobre el jamaicà britànic Stuart Hall -un dels nostres- i sobre la seva obra centrada en els estudis culturals des del prisma d'un marxisme creatiu, heterodox i interdisciplinari. Fins i tot el Kiko Amat li ressenya alguns detalls. Tot és possible. I és que Hall ens deixa una pila de materials que abarquen l'abast i el sentit de la "cultura popular" i una bona incursió a fons dins de les trames subculturals que tant ens agraden per aquesta pàgina. Marx, Rock'n'Roll, Jazz, Antonio Gramsci...Stuart Hall.
The New Left Review era una de les seves tribunes i l'eternament "nova" esquerra anglosaxona formava part de les seves credencials anticapitalistes (com també les seves crítiques cap a la deriva liberal del pseudo-laborisme) i les més variades aportacions que donen vigor, vigència i utilitat al llegat del(s) marxisme(s). Per l'ocasió, punxeu el Bitches Brew de Miles Davis, per exemple. O, encara millor, els batecs de la música jamaicana més clàssica, la que també sona en els carrers del Brixton londinenc del mateix Hall.

Aportem la clau Kiko Amat: http://www.kikoamat.com/web/2014/03/el-padrino-del-multiculturalismo/

I una mica de Wikipèdia per anar resumint: http://es.wikipedia.org/wiki/Stuart_Hall
Foto

05 de març 2014

LA CIUTAT SECRETA



 LA CIUTAT SECRETA


Subcultures de la música catalana 70/80: Amb una Ona Laietana en fase crepuscular i amb la transformació de Barcelona en una futura marca olímpica, pugnaven altres escenes musicals (i no necessàriament barcelonines) i entre aquestes ressenyem la que Jaime Gonzalo ha convertit en imprescindible llibre-CD de títol La Ciudad Secreta. Els materials tractats en el volum textual i sonor incideixen en les propostes arriscades d'una avantguarda que va escapar dels codis del rock simfònic i de la música de revetlla que imperaven en els locals i places de la Catalunya de la segona meitat dels 70. Els grups de La Ciudad Secreta mamaven el so de Canterbury, el free-jazz i el rock industrial amb incrustacions a la catalana i una actitud punk "avant la lettre". Bueyes Madereros (amb el Guillem Paris i el Martí Soler & família i companyia), BAF, Macromasa o, atenció, Suck Electronic Enciclopèdic. Aquests darrers amb actuacio premianenca incorporada...I és que, per molt que es digui, l'escena d'aleshores era "relativament" barcelonina i molt, molt comarcalista. Adjuntem cartells i concerts amb els Bueyes i els Suck. 
Mireu la web sense nom (ei Xavier Gascó Marcelino!) i el tresor es multiplica:  
http://www.lwsn.net/article/la-ciudad-secreta-de-jaime-gonzalo
I ARA TOCA POSAR UNA MICA DE TOT ALLÒ I QUE SONI: 
(10 fotos)
EL CAS SLADE

Quan erem adolescents ens agradaven moltes músiques (com passa ara i passarà sempre). Per exemple la rara associació entre T.Rex, Suzie Quatro (cuiro per un tubo) i Slade. Teniem 12 o 13 anys i la ràdio acompanyava molt. Era l'avant-sala del glam i del punk. Escoltavem Starman del Bowie i el Transformer de Lou Reed. En poques setmanes saltavem del glam al rock, passant per deliris del rock simfònic, el pub rock, el soul, el blues, el rock'n'roll, el jazz, el reggae, la mod culture, la cançó de protesta casolana (i lògica) del moment i certs academicismes més aviat frustrants. Això vé a "cuento" del rescat del cas Slade. Una banda juvenil i estripada que originalment, anys seixanta, es pot considerar (diuen) la primera formació Suedehead/Skinhead en escena del món (això consta en els annals). Després, canviant de registe, Slade continuarien cavalcant l'ona dels primerencs 70's i foren carn de pub, ràdio fòrmula, working class heroes i glam descarat de barriada. Sense manies, els reivindiquem a pel rasurat en un video del seu proto-pop skinhead. Insòlit i divertit. Acompanyem la cosa amb un abans i després fotogràfic. 
Punxeu-los que són una festa:
VERSIÓ PRE-GLAM:
http://www.youtube.com/watch?v=FkaMVSu-Rbs
VERSIÓ GLAM:
http://www.youtube.com/watch?v=68db9iial_U

17 de febrer 2014

Una jornada de lluita i de dignitat a Premià de Mar

La lluita en favor de Can Sanpere 100% públic és molt més del que indica aquesta reivindicació. Els darrers anys Can Sanpere ha catalitzat moltes lluites socials i ciutadanes, s'han fet xarxes de resistència i s'han creat espais d'esperança i d'alternativa. Un relat diferent del que domina l'àmbit governamental i del que marquen les lògiques de mercantilització i "financiaritzacio" emergeix en paral·lel al cas Can Sanpere. Les lluites contra les retallades, els nous (i vells) moviments socials, el cooperativisme, l'autogestió i la diversificació de xarxes i iniciatives col·lectives, han donat un dinamisme important a la vida local. Reforçat per l'impacte del 15m i de les onades de resistència a la crisi, un espai social organitzat pren forma i revitalitza el món associatiu. La manifestació del diumenge 16 de febrer ha estat multitudinària, amb moltes entitats, organitzacions sindicals i polítiques, associacions i gent de tota mena. Prop d'un miler de manifestants han recorregut els carrers al crit de Can Sanpere 100% públic i han recordat en diverses intervencions les necessitats de serveis socials, de sanitat i ensenyament públics, de suport als projectes d'autogestió sociocultural i de la preeminència del que és del poble front els interesos privats i l'especulació. Un altre Premià de Mar és possible i aquestes lluites són part d'un model de canvi en profunditat. 
 
Informació i més fotos a Plataforma Can Sanpere 100% Públic


Foto

04 de febrer 2014

Premià de Mar,16 de febrer: Mani per salvar Can Sanpere.


S'ha parlat molt sobre el potencial de l'espai de l'antiga fàbrica de Can Sanpere, avui propietat del grup immobiliari Núñez i Navarro. Premià de Mar s'ha quedat sense un terme municipal disponible que pugui esponjar, dignificar i equilibrar el seu territori. Can Sanpere és un espai que, per la seva ubicació, planteja un pols entre el privat i el públic. El punt d'antagonisme entre el capital i la comunitat té en el cas de Can Sanpere un exemple paradigmàtic sobre quin és el model a defensar en matèria mediambiental, patrimonial, cultural, social i econòmica. Can Sanpere és una oportunitat que no podem deixar en mans de l'especulació. Juntes i junts podem impedir aquesta operació. La manifestació del diumenge 16 de febrer vol ser una més de les iniciatives de la resistència popular en favor d'un espai al servei de la majoria social. Els darrer temps han estat els d'un seguit de lluites encaminades a l'objectiu del 100% públic. Enllaçant amb una lluita de catorze anys enrere, la nova fase ha inclòs des de l'ocupació veïnal del recinte amb la creació d'un centre social autogestionari, fins a la consolidació d'una gran plataforma ciutadana que aplega gent de moltes procedències i generacions. El teixit social premianenc participa o acompanya, en bona part, aquesta lluita i Can Sanpere esdevé dia a dia un referent de dignitat, resistència, alternativa i sentit comú. El dia 16 hem de ser molta gent, omplir els carrers, celebrar la complicitat de la gent i demostrar que aquesta causa és justa i que podem vencer.