18 d’abril 2010

DETROIT (SENSE PISTONS) DES DE LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA


La tarda del diumenge convida a una retrospectiva sonora d'una ciutat imaginada com ara Detroit. Imaginada, no visitada, llunyana i desconeguda, Detroit ens arriba amb les referències de l'automoció, la Motown o el basquetbolistic món dels Pistons. Així que, armat d'un disc sensacional de la Soul Jazz Records -divisió Sounds of The Universe- denominat Message from The Tribe, el panorama sonor de la tarda dominical es dispara amb jazz invectiu, combatiu i pràcticament desconegut a casa nostra. El segell Soul Jazz Records acostuma a oferir magnífics discos monogràfics que obren moltes portes i permeten observar les derivacions i els contextos dels artistes escollits. Així passa amb aquest document sonor i textual que recull el jazz sorgit de la ciutat del motor entre els anys 1972 i 1976. El material, per contemporani, ens remet formalment al període elèctric de Herbie Hancock, per posar un exemple conegut. La particularitat de Tribe resideix en el fet de que ens trobem davant d'una veritable associació interdisciplinària que combinava l'activisme polític i la performativitat artística més avantguardista en la línia dels projectes veïns de l'AACM i l'Art Ensemble of Chicago, citant una altra referència més associada a l'esperit Detroit, via Chicago.


Marcus Belgrave, trompetista imprescindible de Tribe, en plena acció en els temps més decisius de l'escena radical de Detroit.



"A joyful listening experience, music as a political act. Truly uplifting stuff" . WIRE


Exemplars incunables del magazine Tribe. El mateix album ens ofereix reproduccions en format flyer de quatre portades del mitic organ de premsa de la col·lectivitat radical Tribe.


Tribe ens parla a les seves pàgines de Black Power, jazz, resistències obreres a la ciutat del motor, xanxullos municipals, filosofia, esport popular, crisi industrial, poesia... Quan la música responia als impulsos de la revolta urbana i de la contestació més genuïnament social. Escoltar la sonoritat Tribe és una bona manera de retrobar l'esperit d'aquells dies de creació radical i de grans dosis d'impugnació de l'ordre establert.



Enllacem el Detroit musical i resistent de Tribe per esmentar una intersecció social, política i cultural a la mateixa ciutat: El cas MC5. Els Motor City Five! La banda de protopunk de Wayne Kramer i companyia que, amb l'ascendència del visionari i activista John Sinclar es va alinear amb els White Panthers Party. El WPP era una versió lisergico-anarquista i una variant "blanca" i lateral del famós Black Panther Party. Sinclair i els MC5 de Detroit van il·luminar els darrers anys seixanta amb una sonoritat que sis anys després prendria la denominació de punk rock. L'escena Detroit respirava violència i radicalitat, res comparat amb la violència real d'un aparell d'estat que devastava barris, industries i treballadors. Més enllà de la pròpia Motown -que en el fons i les formes era una factoria d'estrelles sotmeses a una sobreexplotació àmpliament reconeguda- Detroit mostrava altres figures, sense anar més lluny, com els Stooges d'Iggy Pop o el maleït soulman blanc Mitch Ryder. Escena, doncs, perfecte per el cas MC5.




I ara els tenim aquí, ben fotografiats, període Back in the USA, els MC5 en plena forma l'any 1969. Detroit. Michigan. Wayne Kramer, Dennis Thompson, Fred "Sonic" Smith (un dels marits de la Patti Smith), Michael Davis i, amb l'escarola capilar i la xapa del WPP, Rob Tyner.

Res més per avui. La tarda ha començat amb jazz de Detroit i hem intentat fer un nus entre The Tribe i MC5, passant per una imaginada ciutat que només conec gràcies a uns discos i unes fotografies. Coses de la Dimensió Desconeguda. Coses de Premià de Mar, una tarda de diumenge de Primavera. 

12 d’abril 2010

Soundscapes d'en Ged


Avui en Gerard "Ged the Mod" Ribas ja té catorze anys. La sèrie fotogràfica que teniu al davant és obra d'en Ged. Un projecte denominat "Soundscapes" que, imatge rera imatge, captura elements de l'estudi de casa meva. La banda sonora d'aquella ocasió, crec recordar, consistia en una pila de vinils de The Artwoods, The Roulettes, The Action, Creation, Graham Bond, Los Flechazos i altres representants del modernisme resident a les prestatgeries de l'estudi. Avui editem aquesta sèrie i aprofitarem l'esdeveniment per felicitar-lo en el dia del seu aniversari (sonor, visual i textual, com cal!).

La primera fotografia ens apropa al giradiscos que propulsa un LP de Los Flechazos (En el club). En el fons, un altre dels Flechazos -un single-, vigila l'escena. Més amagada, sa majestat Patti Smith, observa des de la portada de Horses.

Una mod-girl presideix la zona Jazz. Robert Frank és un testimoni de l'escena. Els Booker T. & MG's i el recopilatori Freedom of Choice acompanyen la situació.

La biblia Mod de Richard Barnes desplegada en el punt Ready Steady Go!

Fulls volants i discos compactes a l'espai jamaicà de l'estudi.

Dos incunables especials de la Treasure Island i de Studio One aterren damunt la parka forrada de referències Norhern Soul.

Vista del museu premianenc del Flyer. Els fulls volants del pop!

La mítica làmpara vermella de les sessions dels Amics d'Alan Smithee.

Campament de singles i long plays. Es divisen Chocolate Watch Band, Graham Bond, Kenny & the Casuals, Standells, The Haunted, The Artwoods i la vista es perd en un horitzó presidit per la maleta musical del Sound System portatil.

Bafle Vieta del 1983. Personalitzat, despullat i etern.

Un servidor a la butaca. Pork Pie, Ben Sherman, Desert Boots Clarks. Ortodòxia.

Primers plànols de les joies de la corona. A la dreta un incunable de The Pretty Things.

I per acabar: The Walker Brothers, The Specials i Bobby Fuller Four.

Gràcies Ged! To be continued!


**********

EPIFANIA
BLAU(CEL) I GRANA




L'epifenomen messiblaugrana té diverses lectures. Sense anar més lluny, heus aquí el responsable d'aquest blog en plena celebració del Real Madrid-Barça del passat dissabte.
Colors blaus (cel) i granes del West Ham de Londres per celebrar una nova victòria del Barça. Coses de la dimensió desconeguda. Coses de Premià de Mar. Intempestius i outsiders. Fora de Joc. Davant del Bar Marina, el pub dels hammers impossibles.
Qüestió de colors.

Dedicat al David. hammer, modernista i bon lector!

05 d’abril 2010

Perdut a les ciutats





Santificant la Setmana Santa hem anat de Londres a Berlin. Intentant, en la mesura del possible, que la màxima de Walter Benjamin sigui certa:

Per coneixer una ciutat caldrà que et perdis.






Desordenadament. Londres. Una ruta recomanable -a banda de la ja habitual del bus 4, des de la City/St. Paul fins més amunt del vell Highbury de l'Arsenal- podria ser la que va de Angel (plaça neuràlgica del barri d'Islington) fins una altra reliquia esportiva com és White Hard Lane, l'estadi dels Hotspurs de Tottenham. El barri de Tottenham està africanitzat, tocat per Asia i precedit del turonet de Stamford Hill on conviuen jueus i musulmans amb botigues adosades i parcs oberts i concorreguts. Més avall, amb visita prèvia a un cementiri salvatge i desordenat, apareix Stoke Newington amb una proliferació d'establiments orientals, de l'Europa de l'Est i d'origen incert. Apunt musical: Aquests carrers van portar els primers mods a la vida sonora i cultural dels seixanta. Mark Feld, aka Marc Bolan, el front-man de John's Children i de T.Rex, va neixer en aquest indret marginal de la ciutat. Ambient proletari en tota regla.
Bé, la ruta està desordenada. El mapa superior pertany a Shepherd's Bush i això ja és una altra història.


Entesos. Shepherd's Bush. Aquest és el barri d'uns xicots coneguts internacionalment per The Who. Els rastres de la banda tenen molt a veure amb Quadrophenia. Qui coneix el film pot recordar la batussa inicial i la primera scooterada nocturna de la peli. Justament aquí. Sota el pont de Shepherd's Bush i en els laberints del vell mercat que encara funciona. Territori sagrat!

I ara mireu avall. La foto ens mostra els jugadors del West Ham United en els seus anys de glòria. El West Ham! Un altre dels equips del poble! Aquest submarinista que us escriu intenta sovint discernir la dificil intersecció entre futbol i lluita de classes. El capitalisme d'avui ho complica tot. Qualsevol s'aventura en trobar els rastres culturals de la passió futbolística. En temps de Florentinos i Laportes, reivindicar el futbol i la memòria proletària és un triple salt mortal al passat. I què? Doncs aquest blog es reafirma en l'invent. Si pot servir de consol, l'entrenador dels Hammers es diu Zola. Exactament com el gran escriptor Zola. Un cognom que pot ajudar a fomentar l'esmentada i complicada intersecció futbolística i social. El West Ham d'avui va a la deriva. Pot perdre la categoria. Pitjor ho tenen els del meu altre equip londinenc, el Crystal Palace FC que pugna per no baixar a la tercera categoria.

Seguim amb el desordre del discurs. Al pas que anem farem possible la frase de Walter Benjamin i, perduts, acabarem per descobrir les ciutats. Mireu la foto de sota. Una instantània de White Hard Lane, anys 60. L'estadi dels antipatics Tottenham Hotspurs. Dic "antipàtics" si prenem per referència el que diuen els seus veïns de l'Arsenal des de Highbury. Fins i tot, es parla d'una vella disputa antisemita (com hem apuntat més amunt, Tottenham limita al sud amb el barri jueu de Stamford Hill). La foto de White Hard Lane s'ha penjat aquí per deixar testimoni del que ens va passar als tres premianencs disseminats per l'aparcament del vell estadi avui remodelat i capitalitzat, com marquen els paràmetres del post-futbol que vivim.


Estem perduts. Tema musical. Brick Lane està de moda (horror!) però encara no ha arribat el turisme de masses. Els arguments musicals estan justificats. En aquest barri bengalí tenim la meravellosa botiga de discos de la Rough Trade. Una nau industrial atapeïda de vinils i CD's. Pefecte! Justament a la mesura dels drapaires musicals que reivindica aquest blog.



Posem-hi banda sonora. The Fall, La banda del Mark Smith, el sexagenari alma mater del projecte The Fall. Molts discos. Eclecticisme. Contundència. És el que més sona per casa en aquests dies i el que més sonarà i sonarà i sonarà. I el portarem a la ràdio un dia no molt llunyà per retre-li l'homenatge merescut i degudament segellat per el nostre Sound System!

Enmig dels rastres he adquirit material dels entranyables (?) Dexy's. Un altre filó de la mina d'or del pop britànic dels darrers setanta i primers vuitanta. Propulsats al lector de CD's del cotxe et fan veure el Maresme amb uns altres ulls.

I la foto següent mereix un comentari especial. Aquesta botiga és Sounds of the Universe. És la mina d'or de la Soul Jazz Records al Soho de Londres. Amants del groove, soul, funk, rareses, recopilacions... aquesta xicota de la foto us atendrà rítmicament mentres tragina caixes de vinil i el seu company de feina escriu ressenyes amb retolador a TOTS els discos de la botigueta. Una experiència fantàstica en el món d'avui amb els millors rastres del món d'ahir.


Ara si que m'he perdut del tot. Adquisició discogràfica a la Soul Jazz Records. Un disc recopilatori de jazz radical: Message from the Tribe. Detroit 1972-1977. L'altra cara de la ciutat del motor, Un document excepcional del jazz militant i dels temps del Black Panthers Party i de les lluites més compromeses. Material inflamable. Llibret de presentació molt documentat...
Ànims! Perduts, coneixem millor les ciutats i des de Londres ens despertem a Detroit...i captem els motors des del Maresme.


Avió Londres-Luton / Berlin. La música que omple el meu cap és un caos habitat per fragments de Berlin de Lou Reed i records del Rock alemany dels setanta. Materia reservada per un altre programa del Sound System.

És dificil parlar de Berlin després d'una curta estada equilibrant un cert turisme convencional inevitable i l'art de badar en comptagotes. Les instantànies de George Grosz (en reprodueixo algunes) i d'Otto Dix. El matx Arsenal-Barça en una cafeteria del barri turc. El que queda del mur. L'arrogància de la nova arquitectura opulent del capitalisme més delirant a la Postdamer Platz. La substitució accelerada de l'estalinisme per el neocapitalisme posa en evidència les grandeses i misèries del nou curs històric: la celebrada caiguda del mur i dels règims que van desorbitar l'ideal comunista convertint-lo en una maquinària estatal nacionalista i totalitària, i la proclamació del nou ordre de les democràcies assetjades per un capitalisme depredador...
Rastres: visita a la casa de Bertolt Brecht, el nomenklator dels carrers que ens recorda les figures de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, la Comuna de Paris i un llarg llistat de referències prèvies al desproposit estalinià i, sobretot, la memòria històrica del nazisme i dels seus crims que ens fa pensar, lateralment, en la patètica i irrellevant memorabilia que genera la versió espanyola del feixisme.

Imatges groszianes per una curta estada a Berlin. Perdut entre el relat del turista convencional i l'esperit reivindicat en començar aquest article. L'esperit d'aquells que poden arribar a coneixer una ciutat en el just instant en que es perden en el detall d'una llamborda, d'un cafè o d'una gernació infernal que travessa a la grosziana manera un carrer intempestiu d'una ciutat com aquesta. Walter Benjamin és, començant i tancant aquesta crònica boja, el senyal, el mètode i el millor indicatiu del sentit únic -fent referència al títol d'un dels seus llibres- del significat de la història, de la ciutat, de la pèrdua que reorienta les passes. Amb Benjamin, setanta anys després de la seva mort, convoquem aquest intempestiu exercici de la descoberta, del joc, la distracció, el disc abandonat, la botiga d'ahir. l'estadi vell, els carrers que no sabem on ens porten.



26 de març 2010

Stoke Newington


R77, Jtria & Soulbizarre fem camí a Londres. Ens perdem a Stoke Newington. Camuflats. A la recerca de subcultures, futbolisme de barri, paperots, andròmines i agencements indescriptibles.

L'informe Stoke, degudament il·lustrat, ben aviat a aquesta pantalla. La pantalla amiga del Seaview Submarine.

LONDON CALLING 2010

22 de març 2010

DRAPAIRES DEL SEGLE XXI


DRAPAIRES DEL SEGLE XXI

“La memòria obre expedients que el dret
i la història donen per cancel·lats.”

Walter Benjamin

La memòria, aplicada al col·leccionisme pacient, a la recopilació i a una certa organització dels records, forma part de l'equipatge bàsic dels resistents. Apliquem-ho (apliquem-nos-ho) als seguidors de la música enregistrada i embolcallada, als que resideixen en els àmbits de les subcultures i a aquells que divaguen per móns paral·lels o perduts. Als que malden per una vida pletòrica a les voreres de l'autopista principal del mercat i de la propagació de l'efímer i de l'obsolescència. Als arquitectes insurgents (David Harvey) i als que dormen amb un ull obert i vigilant per si reben un avís d'incendi (Michael Löwy). Benjamin, que va dedicar tantes hores de poca llum a il·luminar la memòria, esmenta i perfila moltes figures imprescindibles del memorialisme més popular. Els drapaires, sense anar més lluny. Quintaessència del lumpen proletariat que reinventa el circuit de les petjades i viu el trànsit dels excedents materials. Els drapaires perduren en diverses versions, entre la seva condició tradicional i, en molts casos, transformats en espectres enmig dels passadissos de la dissidència o de l'exclusió.

Convertit en drapaire musical, rebo sovint oferiments de vells discos de vinil. Restes de memòria sonora que fan nosa a les cases d'amics i coneguts. Fa pocs dies em van caure del cel uns discos de Dizzy Gillespie, de Gary Burton i alguns recopilatoris de blues. Impressionant. Rebre una trucada amiga i que et diguin: "em vull treure del damunt uns discos de vinil".

Assistim a l'acceleració del procés tecnològic i ja podem veure com, de manera generalitzada, la cultura popular sotmesa al capital (compte amb la literalitat d'aquesta paraula) viu la clausura per decret de la seva fonamentació material i espiritual. Els enginys i la velocitat de la rabiosa novetat tecnològica declaren clausurades les etapes de la tècnica, de la reproducció i de l'arxiu. Una vertiginosa declaració emmaranyada d'indicatius financers, mercantils i publicitaris.

És l'hora dels drapaires. Recordem els darrers drapaires tradicionals. Fins no fa gaires anys, al carrer Marina de Premià de Mar hi residia un drapaire entranyable. En una ocasió vaig poder veure l'interior de casa seva, la porta oberta ho permetia. No era només un drapaire acumulador i negociant. Aquella casa era un arxiu metòdic i mostrava piles de papers i materials sobrers ordenats amb una perfecció artesana.

Em passa pel cap aquest cas per recordar els drapaires, els "espigadors", les "espigadores", la pel·li de l'Agnès Varda (1). Els supervivents del món d'ahir. Els que es perden a les botigues de vell. Els caçadors de vinils. Els que remenen la brossa a les àrees comercials. Els usuaris de la memòria en el sentit més literal de la frase de Walter Benjamin que obre aquest article: "La memòria obre expedients que el dret i la història donen per cancel·lats". Al dret i a la història, hi podem afegir la lògica implacable de l'acumulació capitalista que accelera, més del compte, a velocitat delirant, allò que és nou en benefici de la rendibilitat immediata.

(1) Los espigadores y la espigadora. Agnès Varda. 2000.



i la pel.li està aquí:

La Fuga - Cine & Critica - Los espigadores y la espigadora


Rutes premianenques
Biblioteques i punts de lectura.
Dedicat a Martí Rosselló. Infinitament.

Ara que reivindiquem els drapaires, aquests tindran feina per recollir les restes de la biblioteca tancada de Can Manent. Està bé que inaugurin una nova biblioteca, gran, moderna i ben proveïda. Estaria molt bé que la vella i històrica masia de can Manent esdevingués un punt de lectura, amable, lluminós i socialment digne.
Quan Walter Benjamin parlava de la memòria, de les lleis i de la història, de la clausura del temps, es referia a aquestes coses. Als espais recuperats, reinventats i necessaris.
Potser seran els nous drapaires els qui empaitin pels carrers les restes de l'era del llibre.
Premià necessita biblioteques en plural. Una de ben gran i ben equipada i, sobretot, quelcom més precís: una sensibilitat institucional per la paraula escrita, que permeti reinventar l'espai de Can Manent a la justa mesura del lector, de la lectora, del llibre, del paper, del text i de la llum del sol i del mirall del mar.
Els drapaires del segle XXI volem salvar el "vell" sense renunciar al "nou". Els nostres dies ens remeten a un compromís profà amb tot allò que esborra l'agenda enfollida d'un progrés sense atributs.

No predicarem l'apocalipsi, però tampoc acceptarem l'esmena total del passat més recent.