15 de març 2010

Maresme Pop / Power Pop: Alex Chilton in memoriam

Alex Chilton. Va morir el dia 17 de març. Llegendari del power pop. Corredor de fons dels subgèneres sonors. R&B, pop, rock. Cantant, guitarrista, productor. Imprescindible.
Aviat passarà per la ràdio i la seva música tornarà incandescent i triomfal. El punxarem al sound system. Recordem la seva carrera. Les seves influències. La seva evanescència. Era molt bo, molt i molt bo. Boníssim. El recordo i el punxo des d'aquells LP's comentats a Ruta 66. Aquells anys 80 de misèries sonores globals i d'enormes excepcions de grandesa. L'excepció Chilton.
Heus aquí el seu record/obituari a El País:

Adiós a uno de los grandes músicos de culto de las últimas cuatro décadas del rock. Alex Chilton, que murió el 17 de marzo a los 59 años por un problema cardiaco, representaba al artista independiente y calavera, tan capaz de lo mejor como de lo más intrascendente, pero la memoria colectiva del mundo del rock le recordará siempre por su dosis perfecta de power-pop, tanto en solitario como en The Box Tops y, sobre todo, en los grandiosos Big Star.

La noticia en otros webs

Nacido en Memphis en 1950, pronto tuvo inquietudes musicales pero, aunque original de la ciudad del country, sus influencias llegaron del soul sureño y más lejos: en plena adolescencia se entusiasmó por los sonidos de la invasión británica: Beatles, Rolling Stones, Zombies o Who.

Con una banda de instituto llamada The DeVilles, dio sus primeros y tímidos pasos musicales, pero gracias a un mánager hábil y a sus buenas maneras, se lo tomaron más en serio y formaron The Box Tops. Tuvieron un importante éxito con The letter. Pop adolescente con espíritu soul. Lo que en Estados Unidos y Reino Unido se conoció como blue eyed soul, artistas blancos influenciados por el r&b. El salto de calidad llegó en 1971 con Big Star, una banda esplendorosa, una estrella musical radiante y fugaz, conjunción de Chilton y Chris Bell que apenas duró dos años, con un estilo melódico que sembraba las semillas del power-pop. Guitarrazos directos, voces sugerentes y gran capacidad para absorber al oyente entre reminiscencias psicodélicas. Pero Bell dejó la formación por continuas disputas con Chilton. Bell murió repentinamente en 1978, pero Big Star seguirían adelante con Chilton al frente y más de una reunificación, la última prevista para este año en el festival de South By Southwest.

Pese a todo, #1 Record o Radio City, publicados a principios de los setenta, son dos álbumes inolvidables. Sin las imperecederas píldoras de Big Star, tal vez no se entenderían los trabajos de REM, Teenage Fanclub o The Posies.

El espíritu errante y complicado de Chilton fue símbolo de una carrera en solitario de bastantes tumbos. Se dejó ver en la escena del punk de Nueva York o se dedicó a la producción, como cuando trabajó con The Cramps. Varios de sus últimos trabajos estaban repletos de versiones que dieron perspectiva de su altibajo compositivo aunque auténtico sentido ecléctico. En España, no pocas bandas lo tenían como referencia, entre ellas, Surfin' Bichos. Porque Alex Chilton era un músico de culto, mitad maldito, mitad pura bendición, como los mejores temas de Big Star.





Single de T.REX amb Get it On (cara A) i Raw Ramp (cara B). Edició de 1971. Una de les primeres perles de la meva col·lecció. Quan el món era pop i tenia cara A i cara B! Us imagineu poder giravoltar un arxiu digital? Impossible! Cal pensar en l'art del tomba i tomba! Plat, agulla, 45 r.p.m, braç, tomba, gira i tomba. Fabulós! Comme il faut!


Banda sonora de la setmana. Electric Warrior de T.Rex. La banda del mutant Marc Bolan. Un disc imprescindible enmig de les transicions del pop dels primers anys setanta. Una banda sonora que em remet a un dels primers singles que vaig comprar -Get it On- en aquells anys d'iniciació vinílica. També recordo la recepció premianenca d'aquest album. Jordi Mateu portava el LP sota el braç de camí als "hermanus de La Salle". Els nens de 1971 escoltavem aquestes coses. Avui les recordem i les disfruitem amb renovada passió. El punxarem el dimarts 23 a les 9 del vespre al Sound System de ràdio Premià (95.2 fm) i anirà ben acompanyat de la tria d'en R77, la llatinitat de Bobby Rodríguez. Quins temps!



La dimensió desconeguda. Heus aquí un tresor musical. La xarxa ha capturat una meravella de la cultura pop dels anys setanta. La mítica discoteca EXPERIENCE. Quan el Maresme era pop. El retall ens mostra una impagable tira publicitària de la discoteca més bizarra de la costa. Amb un logotip sensacional que, ben segur, l'expert R77 podrà analitzar i redimensionar, apareix la viva imatge d'un espai sonor al·lucinant que va dominar el circuit de ball de la nostra castigada costa.

Propera a la reserva agrícola (del que queda d'aquesta) de les Cinc Cènies. Entre Mataró i Llavaneres, talment una nau vinguda de l'espai exterior, allí residia aquest inquietant complex sonor. Discoteca polivalent, concerts, festes inversemblants, arquitectura atrevida... només que mireu el logo, la figura il·lustrada digna d'un Crumb comarcal, la foto d'aquest OVNI de llauna i ferreteria i, sobretot, els textos que evoquen les prestacions comercials d'aquell indret. Qui tingui experiències de l'Experience per explicar, ja sap, seran benvingudes als comentaris.

i ara cliqueu damunt d'això:

DISCOTECA EXPERIENCE MATARÓ on Flickr - Photo Sharing!

10 de març 2010

THE FREAKBEAT SCENE. PSICODÈL·LIA DE CLUB


Aquest disc corre per casa. Bona banda sonora tot llegint l'article que es desplega a continuació. The Attack. About Time. 1967-68. Testimoni dels anys de Freakbeat!



Aquesta fotografia ens mostra un espai memorable de la mitologia del pop. Es tracta de l'abans i el després del club U.F.O. de Londres. Aquest club, ubicat en el 31 de Tottenham Court Road, va catapultar la lisèrgia sonora, escènica i visual de la música de l'era Pop. Un territori precís de les transicions musicals al bellmig de la capital del pop.

The Attack era una banda de referència, a cavall del modernisme crepuscular i els primers efluvis de la hiperdèl·lia aplicada al rock de garatge i soterrani. Un exemple.

Freakbeat. Denominació d'un subgènere afimer i en transició, Les bandes de l'escena Mod van temptar amb l'expansió mental i sideral... experiències visionàries, acidesa urbana, llums delirants i captació de radioactivitat psicotròpica...

El format ortodox de la clàssica banda anglosaxona de R&B amb orientació Beat, va rebre els agencements propis d'uns dies de trepidant sismografia subcultural... Mantenir actituts escèniques de gran proximitat i que aquestes ocupessin clubs i pubs, va resultar un instant de fugacitat al·lucinant... tot just abans de les derives simfòniques i megalòmanes, moments abans de la primera formació de Pink Floyd i de les històriques sessions de llum i sonoritat ("light shows"). El Freakbeat ens mostraria l'episodi breu i expeditiu d'un R&B mutant i afectat per una compulsiva circulació de substàncies prohibides.

Anem en compte. Prevenció. La paraula "freak" no és el que sembla. Si ens atenem a la mixtificació conceptual de la miserable (in)cultura dominant, podem prendre mal i ficar-nos en una espiral de fals freakisme. Així, doncs, aquest article vol fer la modesta i subcultural vindicació del "nom de cada cosa". Del que és "freak". Del que és "beat". Del que hauria de ser un concepte i del que, malauradament, és un deliri de la nostra demolidora actualitat.

Apa doncs!!! Dimarts 16 punxarem Freakbeat al nostre Sound System (95.2 fm) de les 9 del vespre... i en R77 ho combinarà amb una altra jòia imprescindible i estreta del pou espiralitzat de la nostra més preuada cultural popular (pop/u/lar!): The Ventures.

a navegar...

Freak beat - Wikipedia, la enciclopedia libre

-
Freakbeat es un género de música rock que tuvo auge en la mitad de los años sesenta. El término fue inventado en los años 1980 por el periodista musical ...
es.wikipedia.org/wiki/Freak_beat -


03 de març 2010

Transicions musicals (2), Obsolescències programades i resistències en cadena

Dia 8 de març. Dia internacional de la dona treballadora.
Working class culture!
Malgrat la propaganda sistèmica, les dates històriques tenen un segell de lluites i revoltes. Aquest blog submarinista aposta per les subcultures. Mireu doncs l'orgull skatalitic de la vella Jamaica...i que no s'aturin els vells (i bells!) combats.

Heus aquí dues dones joves. Dues Rude Girls dignes d'aquest blog. Comme il faut!

La cançó del dia. Don't stay away. Canta Phillys Dillon. Va regnar el rocksteady jamaicà cantant meravelloses cançons i la vida li va donar voltes. Va acabar treballant d'auxiliar en una sucursal bancària als Estats Units. Working class heroes! Sonarà al Sound System dels dimarts. A tota vela. Intempestiva i orgullosa!


SOUND SYSTEM, DIMARTS 9 DE MARÇ, A LES 21 HORES A RÀDIO PREMIA DE MAR. PUNXAREM UNA BONA SELECCIÓ DE DISCOS FEMENINS I COM CADA ANY FAREM UN PROGRAMA ESPECIAL "DIA DE LA DONA TREBALLADORA", ESPECIAL MUSICAL AMB CAT POWER, BETTY DAVIS, WANDA JACKSON I MOLTES MÉS...
R77 & Soulbizarre som Stereo2 i tots els dimarts us esperem al 95.2 fm.




Per començar, com ja és habitual, la banda sonora: Recuperem Geno Washington. Un altre "eslabón perdido" del soul britànic...
mireu-lo... mods forever!, cliqueu damunt el nom:

Geno Washington, Gino Washington



Aquest bon home de la fotografia sap el que té entre mans. Els temps de les obsolescències programades (Quim Sempere, Vivir con menos) generen espais d'esperança (David Harvey) i la resistència musical viu en estat d'alerta. Amatents, els vinilistes compulsius fem com el senyor de la fotografia i acumulem el llegat sonor del segle XX. L'amenaça digitat té totes les característiques de la famosa amenaça fantasma (Lucas) i sen's presenta en tots els àmbits de la propaganda directa i indirecta. Anuncis i telenoticies van plens dels gurus de l'obsolescència i del vertigen tecnodelirant. Per molt que ens obliguin a canviar de cotxe, de mòbil, de reproductor sonor o de cervell, la nostra congregació del vinil seguirà fidel al fetitx alliberat de l'àura mercantil i de les crides a la clausura dels sentits.


Mostrem un catàleg de la cartelleria insurgent i sonora. Crides a una eternitat sonora.

Travesando las superficies inmaculadas de los supermercados, la atmósfera en flujo de los centros comerciales, la larga noche eléctrica de los 7 eleven, miles y cientos de miles vamos revisando las fechas de caducidad de los botes de yogurt, gelatinas, jugos, frascos de mermelada y paquetes de galletas, latas de leche condensada, duraznos en almíbar o sardinas, empaques de embutidos, en las tapas de las salsas, las cajas de cereal y en los cucuruchos plásticos de aceitunas. La lógica de circulación de los supermercados fue establecida como un tránsito errático, inconexo mas continuo, sin paradas estacionales.


La mitologia dels atles combinada a la musculatura del resistent.

Pero desde que los productos microbológicamente perecederos deben llevar inscrita su fecha de caducidad, es necesario hacer una serie de paradas intermitentes para descifrar esas inscripciones. Intervalos que no merman la vitalidad ciega de los consumidores ni rompen el trance mediático de sus desplazamientos. Quizá porque nunca se encontrará en los estantes un solo producto que haya caducado; no nos percatamos de los movimientos del ejército que hace posible la circulación de la obsolescencia. ¿Adónde van todos esos productos caídos, todos esos envases y empaques absorbidos por una espiral que los desfonda desde un mecanismo de activación interno?Esa espiral conduce y entrevera espacios cada vez más amplios de la planeación económica, del comportamiento de los mercados, de la disposición simbionte de los circuitos de comercialización y los medios de comunicación, de la organización del saber, de las tecnologías blandas de modulación subjetiva.


Les lleis d'or del vinil obeeixen al codi secret dels "connoisseurs": discos "specials", un bon "selecter", un dispositiu "sound system". Caldrà socialitzar aquests materials?


La millor campanya és el boca a boca i el missatge xifrat...


La obsolescencia programada es ya el motor de los mercados: la caducidad de un aparato o de un formato está prevista e incorporada desde su concepción. Entre los gramófonos y la aparición de las consolas y las grabadoras de casetes hubo un tiempo largo. Entre las grabadoras y los modulares el tiempo se acortó. La aparición de nuevas líneas de aparatos, de procesos y de formatos, va compactando el tiempo hasta convertirlo en factor de obsolescencia: reproductores de discos compactos, micro componentes, radiocasete portátil, MP3, ipod o modelos sin número de teléfonos celulares móviles surgen como por generación espontánea; brotan nuevas líneas, se empalman, en un flujo de recomposición ilimitada.



Shelter of the Storm, cantava Dylan i és el millor exercici de la nostra resistència: El refugi i el paraigües. La tempesta obsolescent anuncia temps dificils. Les nostres barricades són els nostre plats de tocadiscos. Els nostres fusells són les agulles del giradiscos.

Mireu la delicadesa d'aquest selector. Us imagineu com es pot acaronar un arxiu digital?


El sentido de generación tecnológica se ha difuminado lo mismo que el sentido de la sucesión por progresión lineal: hay una sustitución simultánea, lateral, de productos y procesos. Sustitución inconexa; sustitución sin sucesión. Sustitución como la electrónica, de costado, por variación y no narrativa o cronológica. Por ello, el flujo de recomposición ilimitada no puede asimilarse a la lógica del progreso tal como fue proyectada en la modernidad. En vez de la tríada infinito, limitado, discontinuo, propia de la modernidad, nos movemos en un flujo Sin Fisuras: finito-contiguo-continuo-ilimitado. La lógica del progreso se ha vuelto irrelevante, como una cámara súper 8 o un disco de vinil. El factor de obsolescencia programada toma el relevo del progreso.

Ruido blanco, vacío reciclado, despliegue geométrico del poder: en las escalas de distancia, la obsolescencia programada brilla como una roca helada en el curso de su inmersión.

Días de obsolescencia: La duración perdida. Salvador Gallego Cabrera

26 de febrer 2010

LA CONTRATECNOLOGIA O COM POSAR GRANS DE SORRA ALS ENGRANATGES DEL SISTEMA


... Una cita musical totalment recomanable: el nostre proper programa SoundSystem (ràdio Premià 95.2 fm) del dimarts 2, dedicarem un extra de la secció Los Vengadores a un dels "eslabones perdidos" de la mod culture. La veu soulera de Jimmy James i la màquina rítmica dels seus The Vagabonds. Ai! Però si Jimmy James cantava al mateix nivell de l'Otis, de tota la Stax i per damunt de la mitjana dels arxius del Northern Soul! Un nano jamaicà que va aterrar a Londres i al cap de tres dies ja telonejava The Who i iniciava un periple per tota la mitologia escènica del Swingin'London (Marquee, Burtons, Ram Jam Club, Bluesville/the Manor House...).
...i la cosa no queda així, en Ramonet 77 ens demostrarà l'altissim nivell del funk peruà (!!!!) amb la banda Black Sugar. Francament, estem encantats de la nostra dependència malaltissa de la subcultura del segle passat!

I ara, canvi de registre i passem a l'article anunciat sobre "La contratecnologia" necessària i purificadora... Voilà... et salut les copains!


Com sempre, comencem per un bon context musical. Com passava amb The Undertones -reivindicats al darrer post- llancem un cable memorialístic a una altra de les bandes més invectives del punk independent, The Buzzcocks, és a dir del punk sense la grapa manipuladora del mainstream (com va passar amb el polèmic tandem Pistols/McLaren). Grans de sorra per posar als engranatges del sistema...



Seguim posant grans de sorra als engranatges. El mestre professor Franz de Copenhague torna a estar d'actualitat gràcies a la vertiginosa cursa tecnològica dels nostres dies. Si l'altre mestre i oncle Jacques Tati, mostrava un escepticisme en tota regla a Mon Oncle (ressenyat al post anterior de Les Revoltes Lògiques part 2), ara ens arriba el doctor Franz de la mà d'un extraordinari article del catedràtic Jordi Llovet a la secció Els Vostres Clàssics de l'edició catalana de EL PAÍS dels dijous.

La combinació proposada per aquest submarí, esdevé una caixa d'eines improvisada per els nous ludi(s)tes, arquitectes insurgents i modernistes sense modernor. Heus-la aquí: The Buzzcocks (fes-ho tú mateix), Franz de Copenhague (invents satirics al servei de l'excepticisme tecnològic), Jacques Tati (per les raons esmentades anteriorment) i el mestre outsider Jordi Llovet (l'home que clama en el desert per el llegat imprescindible de Benjamin, Dickens, Kafka i....ELS INVENTS DEL TBO!



" ... de fet. el món dels grandes inventos del TBO és una burla sense remissió del maquinisme i de la tecnologia que es produeix, lògicament, en el moment que aquestes arts començaven el període inflacionari que tothom coneix. El walki-talki que les criatures havien fet servir per comunicar-se a distància era filla de l'enginy propi i amiga de la naturalesa; un iPod és una cosa diabólica, incomprensible i enlluernadora ("fantasmagòrica", dirà Benjamin), per bé que no ens ho sembli."

Jordi Llovet. Catedràtic solvent i mestre dels mestres.
Els vostres clàssics. EL PAÍS. Dijous 25 de febrer de 2010

the Buzzcocks en línia:

Resultados de la búsqueda

22 de febrer 2010

Les revoltes lògiques (part 2)


Intentarem posar una banda sonora a aquesta nova tramesa de LES REVOLTES LÒGIQUES. Trio a The Undertones de manera deliberada. La banda irlandesa capitanejada per Feargal Sharkey, va ser "el eslabón perdido" del punk. Un producte proletari en estat pur. Aquest blog declara la guerra a l'obsolescència programada en tots els terrenys (Quim Sempere, "Vivir con menos"). La guerra total, per terra, mar i aire, contra els acceleradors del temps i els liquidadors dels tresors ocults. Apostem per la trinxera subcultural i no ens amaguem de marcar els origens socials dels homes, de les dones i dels dies. Apa ! Punxem Undertones! Recordem amb ells, uns dies de glòria i projectem-los damunt dels erms culturals mercantils, de les valls transgèniques i dels escenaris monstruosos amb marca de companyia telefònica o de refresc ultravitamínic.

Els xicots mostren bon calçat i les millors pintes del carreró.


El triomf dels adolescents del barri.

Teenage Kicks. La jòia de la subcultura britànica. Punk, Punk, Riot ! La cançó que més agradava al nostre mestre John Peel -disc jockey, fan del Liverpool i activista sonor- .

The Official Undertones Website

www.theundertones.com/



Les coses estan com sempre. I els classics il·luminen amb la seva llanterna el present trastocat. A l'article anterior enumeravem revoltes i aquestes tenien l'adjectiu de "lògiques". Utilitzant el lèxic de Jacques Ranciere, reivindiquem les revoltes lògiques. I d'un Jacques passem a un altre Jacques. El veritable Jacques Tati, l'oncle exceptic davant dels avenços tecnològics, protagonista de la colossal "peli" Mon Oncle. Els temps ens remeten a la revolució industrial. Els ludites o ludites o luddites prenien nota del monstre tecnològic. Tati observa els anys cinquanta i seixanta amb una mirada irònica i els interpreta des de la seva altura física i cerebral. Convoquem els espectres del ludi(s)me a la tribuna d'aquest blog i reincidim en les elementals "revoltes lògiques".



La aparición de las fábricas, en el siglo XVIII, como consecuencia de la Revolución Industrial, cambió la vida de los trabajadores que se convirtieron en rehenes de esas máquinas, que los obligaban a permanecer interminables jornadas de labor, en lugares insalubres por una paga miserable, y habitando en barrios sucios y contaminados.
Buscaron, a partir de la segunda década del siglo XIX, un culpable para sus desgracias y hallaron dos responsables: los patrones y las máquinas. Los que encontraron en la nueva tecnología aplicada a la producción la causa de sus males, se llamaron ludistas, por basarse en la ideología del inglés Nedd Ludd, de dudosa existencia real, quien sería el precursor de esta ideología de defensa obrera, dirigida a la destrucción de las máquinas, cuando, según la leyenda popular, en 1779, se deshizo de un telar mecánico que representaba para él, la fuente de sus desgracias.


Amparados por la oscuridad nocturna, y ocultos tras máscaras, los obreros comprendieron que sólo luchando unidos, podrían conseguir ser tenidos en cuenta como seres humanos, y no como simples operarios generadores de ganancias, para los patrones capitalistas. Estos debieron soportar pérdidas que ascendieron aproximadamente a 100.000 libras, en Inglaterra.
El enigmático Capitán Ludd, era quien firmaba las proclamas y petitorios hacia el gobierno para lograr reivindicaciones laborales, en una época en que la expresión “Derechos laborales”, era aún utópica.
El progreso y la rapidez que significaba el trabajo industrial, representaba para los humildes asalariados, una marcha también veloz, hacia su propia destrucción, moral y material.
Los gremios de artesanos de la Edad Media habían permitido a los trabajadores, a través de una rigurosa reglamentación, organizar sus trabajos evitando la competencia y estableciendo jornadas de labor iguales y equilibradas, en ambiente familiares.
El movimiento ludista nació en Inglaterra, cuna de la Revolución Industrial, pero pronto se extendió por toda Europa, como los sucesos de Cataluña o la destrucción de los telares de Arcoy, en España, ocurrido en 1820.
En Nottingham, ciudad del Reino Unido, una manifestación obrera, iniciada el 12 de abril de 1811, fue violentamente reprimida, y más de cincuenta máquinas, pertenecientes a William Cartwright, destinadas al tejido de medias, fueron destruidas por los trabajadores como represalia a la brutal acción contra su reclamo de trabajo, y de hacerlo en dignas condiciones. En Lancashire, Yorkshire, Leicester, Cheshire, y Derby se vivieron situaciones similares. Más de diez mil soldados ingleses, al mando de Thomas Maitland, fueron destinados a impedir la rebelión obrera.


En 1813, dieciocho miembros del ludismo fueron ejecutados en la horca por el gobierno, acusados de ser peligrosos para el estado, por aplicación de una ley promulgada por el Parlamento, a la que solo se opuso Lord Byron. Dicha norma legal había establecido pena de muerte para los que destruyeran las fábricas, o elementos de trabajo contenidas en ellas.
El 16 de agosto de 1819, las fuerzas obreras celebraron un mitín en el campo de San Pedro. Las fuerzas de caballería pusieron fin a la vida de once personas y cuatrocientas resultaron heridas, pero lograron un éxito: derogar la ley que impedía las coaliciones obreras.

Por ese entonces, surgieron los movimientos sindicales (Trade Unions) y los Partidos Socialdemócratas, que redujeron hasta casi hacer desaparecer el ludismo, que en realidad, no atacaba las causas reales del problema. La lucha estaría dirigida a partir de entonces, contra los dueños de las fábricas.
En 1836 se fundó la Asociación Obrera de Londres, que inició una lucha llamada cartismo, realizando peticiones al gobierno que fueron rechazadas.
Actualmente se ha puesto en boga el término ludista, designando a quienes se oponen al gran crecimiento tecnológico, acusado de deshumanizar a la población, contaminar el ambiente y alejarnos de la vida natural.

Fuente: http://www.laguia2000.com/inglaterra/el-ludismo