14 de gener 2010

Sistemes Sonors

No és una tintoreria. Heus aquí un Sound System. Seu social de la música popular i proletària de la Jamaica dels 60's i 70's.

Kool Herc the Originator. Pioners.

Sir Coxsone. Down Beat ! El pioner de Studio One !

Toasting ! Recitatius a la jamaicana amb sound system.

Exemplar de museu. Un Sound System artesà yardie en fusta i amb inscripcions personalitzades (anys 60).

Sound System sobre rodes. India.

Sound System brutal annexat a un cotxe tunejat. De la possible música que en pugui sortir, aquest blog prefereix passar de puntetes...

Cyclo-Sound System.

Reunió rastafari al voltant del Sound System. Anglaterra 70's.

Ballant sota els altaveus.

Sanscrit System !

foto: el clàssic Sound System jamaicà convertit en botiga de venda ambulant de discos de soul, reggae, rocksteady, ska i derivats.


Popularitzats a Jamaica, els Sound Systems van prendre una entitat pròpia. Emissors de sons. Tocadiscos ambulants. Grans altaveus. En el fons, qui més qui menys té el seu Sistema Sonor domèstic. Ara, quan retorna paulatinament el format rei -el vinil de sempre-, convé restituir la memòria sonora dels Sounds Systems. Les universitats sonores de la música popular.

En homenatge a aquesta andròmina de la Bass Culture, tots els dimarts -des dels inicis del segle XXI- en R-77 i aquest que us escriu estem en antena a Ràdio Premià (95.2 FM) i des d'aquell indret us oferim el nostre programa. Un espai radiofònic que justament porta per nom: SOUND SYSTEM.

08 de gener 2010

Cartelleria modernista















La feliç lectura de la versió castellana del llibre The Sharper Word ha estat una epifania en tota regla enmig de les festes nadalenques i del canvi de dècada. The Sharper Word és el recull d'articles més interessant que mai he llegit sobre el modernisme, la cultura mod i les seves interseccions amb el món exterior. El compilador, Paolo Hewitt, és un dels grans del periodisme musical i un divulgador d'aquesta (nostra) subcultura (en el sentit que observa l'acadèmic de les subcultures, Dick Hebdige). Des de Tom Wolfe, Nik Cohn, Richard Barnes (l'home que més ha fet per la preuada historiografia modernista) fins a la mateixa Mary Quant, autors de tota mena desfilen per un llibre imprescindible i emocionant. L'edició espanyola està introduida per Elena Iglesias, la teclista dels Flechazos i una de les activistes bàsiques del moviment.

Per començar l'any 2010 (segon segle de l'era pop), res millor que les imatges congelades en el tunel del temps. Una mostra de cartelleria mod d'allò més colossal. El mite a la carta.

La dimensió desconeguda en marxa. 
Travessant els segles !

"Los mods fueron, bajo mi punto de vista, la revolución, el grupo revolucionario por excelencia, como el Vietcong... Nunca defraudaron a los suyos... Siempre luchando como un grupo minoritario contra el inmenso blindaje del ejército americano."

Pete Meaden. Pioner del moviment. Shepherds Bush, Londres.


"Pequeñas obras maestras, eso es lo que eran. Las joyas de ciudades y avenidas. Vestidos con tanta precisión que resultaba obsesivo, repletos de detalles de la cabeza a los pies, un trabajo artístico encajado de moaré y viviendo para la ropa, la música y la diversión. Los Mods escuchaban la mejor música, bailaban los mejores bailes y transformaron la vida cultural británica"

Paolo Hewitt. Redactor de New Musical Espress.


"La gran diferencia entre la gente del Trad Jazz y la del Modern Jazz, que es de donde viene la palabra 'mod' (los modernistas que iban a actuaciones de Modern Jazz), era que lo mod tendía más a ser más de clase obrera o de judío del East End, mientras lo Trad era más bien cosa de gente salida de la escuela pública, mucho más inglés y que le gustaba hacer gala de su forma de vestir. Por el contrario, lo modernista era menos ostentoso. Cualquiera podía advertir cómo llevabas la corbata (quien sabía de esas cosas) pero no era nada ostentoso. Queríamos funcionar en un mundo paralelo".

Robert Wyatt. Membre fundador de Soft Machine i, anys abans, Mod "comme il faut".


"Yo tenía una zapatería en Church Street, en Stoke Newington, y él siempre estaba pidiéndome que le hiciera zapatos. Le hice unos con piel de lagarto o de serpiente, pero entonces ya fue demasiado. Quería zapatos nuevos todos los días"

Frances Perrone. Sabatera del barri londinenc de Stoke Newington. Mare de Mark Feld. 

El seu fill -Mark- fou un dels primers mods reconeguts a Anglaterra. Amb onze anys ja despuntava. Mark Feld va tocar la guitarra a la banda John's Children. La història, però, va fer que aquell nen de barriada esdevingués Marc Bolan. L'ànima de la banda de proto-glam rock T.Rex tenia, doncs, un evident origen modernista. Es va estimbar dalt d'una moto i va desapareixer a meitats dels anys setanta. Un heroi de culte que s'anticipava als estils de cada moment.



n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n  n n


ddddd eeeee ddddd


...around the world!


Keep the Faith!

01 de gener 2010

El primer dia de l'any. El primer disc de l'any.


Heus aqui Mister Billy Childish. Els que el coneixeu -i per tant, l'admireu incondicionalment- estareu d'acord amb que ja necessitava un altar en aquest bloc. Els que no el coneixeu, ara podeu començar una nova vida al seu costat. La panera, el tió i la resta d'andròmines nadalenques, han portat alguns discos que ja circulen per casa. Entre les novetats, aquesta, el recopilatori doble i ben editat que mostra la trajectòria musical de Childish. La música d'aquest artista és un més dels seus registres, cal afegir la condició de poeta, narrador, pintor, documentalista i cineasta i quan la comences a seguir, no l'acabes. Reconec que la meva descoberta del "cas Childish" inicialment estava lligada a una cosa tant elemental com la coincidència amb l'edat del protagonista. La collita del 1959 va portar fenomens com aquest i com alguns de molt propers (R77, Joan Aniceto, sense anar més lluny).
No m'atreveixo a dir moltes coses sobre Billy Childish. Per la banda musical el seu material i la seva actitud és bàsica ("bàsica", per venir "des de baix", per ser senzilla, per ser elemental, per sonar radicalment pop, radicalment folk i radicalment rock). Cent LP's des de 1978! Carn de pub rock, punk marginal, folk singer, investigador de velles tradicions musicals britàniques, psycho-garatgista, Billy Childish està en l'origen i final de moltes bandes britàniques com The Pop Rivets, The Milkshakes, The Migthy Caesars, Tree Headcoats, The Buff Medways o The Musicians of the British Empire (aquesta darrera és possiblement la millor banda de nadales punk de tots els temps -i sense competència- ). Bé, millor que aneu al seu web: http://www.billychildish.com i que preneu nota de les seves obres, idees i estratègies. S'ho val. Un fora de joc en tota regla.



La nit de cap d'any. La plaça de l'ajuntament. Vull dir: La Plaça! Premià de Mar. Des de fa uns quants anys ens trobem sota el campanar. De moment, toquem fusta, la trobada no respon a cap crida institucional o comercial. Les estampes es multipliquen. Després de les campanades. Barrets, parkes, cigars, cava i moltes abraçades. Travessem anys, dècades i segles. Vist així, la cosa té la seva importància. Després tornem a les revetlles casolanes. Tornem a les festes incertes. Coses de la Dimensió Desconeguda. Coses de Premià de Mar(x). 



Ahora eres el dueño anónimo del mundo, aquél sobre el que la historia ya no tiene peso, aquél que ya no escucha cómo cae la lluvia, aquél que ya no ve cómo anochece.
No conoces sino tu propia evidencia: la de tu vida que continúa, la de tu respiración, la de tu paso, la tu envejecimiento. Ves el ir y venir de la gente, cómo se forman y disuelven la multitud y las cosas. Ves, en el escaparate diminuto de un buhonero, una barra de cortinas en la que de pronto fijas los ojos: sigues tu camino: eres inaccesible.

Georges Perec. Un hombre que duerme. 1967.

26 de desembre 2009

2010 REVOLUCIONS PER MINUT

Allo, Allo ! Trucada des de la dimensió desconeguda !

Aquests dies retornen els vinils a la meva festa particular. 
En Ged i jo hem fet una festa microscòpia amb la música provinent de la dimensió desconeguda.
De sobte ha tornat del passat la celebració sonora dels B-52's. Un prodigi !

Wanna be the Ruler of the Galaxy
Wanna be the King of the Universe
Let's meet and have a baby now !
...
Wanna be the Captain of the Enterprise
Wanna be the King of the Zulus
Let's meet and have a baby now !
...
Wanna be the Daughter of Dracula
Wanna be the Son of Frankenstein
Let's meet and have a baby now !

The B-52's. LP: Whammy ! 1983
Song for a future generation.


John Steed & Emma Peel ens saluden des d'Anglaterra i presenten el seu calendari del 2010. 
Un any més de l'era pop!
Northern Soul, Modern Jazz, Ska, Blue Beat, Reggae, Soul, Psychodèl·lia, Garage Rock, Rock Steady, Power Pop, Pub Rock, Boogaloo... pistes imaginàries, sound systems ... Memorabilia ... Los Vengadores !

Tarda de Sant Esteve amb Miles Smiles !
Miles Davis & Herbie Hancock & Ron Carter & Tony Williams & Wayne Shorter !

21 de desembre 2009

L'art de la còpia


Les rèpliques de l'Abbey Road mereixen aquesta consideració i destacar, per simpaties personals, la que van fer els Booker T & the MG's quan van fer el seu Mclemore Avenue dedicat als Beatles. Un vinil de 1970 que salta dels estudis Abbey Road de Londres als estudis de la Stax de Memphis. Les vostres propostes també poden passar per damunt del pas zebra.


Dylan, inflamable, fumador i replicat...


Replicant Dylan...

Rèplica impossible Houston-Karftwerk...

Els Black Crowes disputen els insectes a Massive Attack...

Massive Attack i els materials inflamables....

Des dels Beatles a Zappa...

El sinistre total de Pink Floyd...

El rei Elvis intenta ser replicat (sense sort) per Rod Stewart...

(amb la col·laboració de Joan Gili, replicant des de la xarxa)

Lo artificial es siempre una copia de copia, que ha de ser llevada hasta el punto donde cambie de naturaleza y se invierta en simulacro (momento del Arte Pop). Lo artificial y el simulacro se oponen en el corazón de la modernidad, en el punto en que ésta arregla todas sus cuentas, como se oponen dos modos de destrucción: los dos nihilismos. Pues hay una gran diferencia entre destruir para conservar y perpetuar el orden establecido de la representación, de los modelos y de las copias, y destruir los modelos y las copias para instaurar el caos que crea, poner en marcha los simulacros y levantar un fantasma: la más inocente de todas las destrucciones, la del platonismo.

Gilles Deleuze. Diferencia y repetición.