Viatge personal al fons de l'auca. Dimensió Desconeguda D.F.

track 1: Plou.
Plou a la dimensió desconeguda. Un cap de setmana molt dedicat a posar en ordre els maons (Pedrolo, JTria?) i a capturar sonoritats. Amb el diari obert m'adono que m'importen tres xiulets la peli del Woody Allen , el pregó d'en Sisa i els 25 anys de teleTerribes. Em refereixo, per dir-ho finament, a tres episodis del pack d'aquest país reinventat a cop de titular. Siguem positius, també em puc referir a altres modalitats del plaer "cultural", al grup musical de la setmana -gràcies a la connexió i l'intercanvi Calldetenes-Premià de Mar-, és a dir Silver Jews. Aquesta orquestreta lo-fi és la banda sonora de la carretera mullada d'aquests dies, dels interludis entre feines i reunions i,ho serà, també, del futur més proper. Seguint la pista dels Wilco, Giant Sand, Clem Snide, Calexico, Morphine, Iron & Wine i molts més, apareix aquest material de selecta divisió. Prenem nota: Silver Jews! (www.silverjews.net/).

track 2: Coses de Premià de Mar.
Premià de Mar, capital de la meva nació -La Dimensió Desconeguda DF-, llueix bé la fí de la temporada estival. Terrasses justes i mal servides, però acollidores. Disturbis menors al carrer. Ambient de gala a l'Amistat -seu de la Penya Bogarde- davant del televisor gegant i desenfocat. Plou.
Informem que la Penya Bogarde i el seu blog han estat nominats a millor blog esportiu del Maresme, tot un OVNI!

track 3: Viatge al fons de l'auca.
Dies, també, d'una certa presència a la premsa oral, escrita i visual. Això m'ha passat arran d'exhibir l'assemblea del corrent critic d'ICV -Manifest de Maig-. L'experiència de trobar-te enmig d'un petit huracà d'escala minoritària i presència desproporcionada, ajuda a entendre el curt circuït de les relacions entre política i comunicació. Allò que en diuen el món dels polítics i el món dels periodistes ("tots, uns i altres, són iguals..." i la cantarella de sempre sobre "ells"). Dit i fet, a banda de la testimonial i inutil experiència de formar part d'un corrent critic, el pas d'un servidor per les ones, pantalles i papers m'ha servit per corroborar que la tergiversació de la política (com a "ens" substitutiu del que és "realment polític") està lligada a la tergiversació de la comunicació (com a "ens" substitutiu de la informació). Les llums i ombres de la política, doncs, passades per l'adreçador de les curses comunicatives, sumen factors a un objecte volador no identificat que carinyosament en podem anomenar "auca". Això ha estat, a parer meu, el meu petit viatge al fons de l'auca. N'he sortit viu, instruït i marejat. Ja pots explicar que t'interessa el debat "x" i la línia d'atenció "z" que, irreversiblement, el que compta és el nom del mort, el nom del porc, el nom del culpable, les arts marcials, l'hora del crim i els planols de la tomba. Sense exculpar la política -que prou feina té amb desmarcar-se del que és polític-, la comunicació és un domini incert, poc cert i certificadament -jo hi era- desencertat.

track 4: Un passeig literari.
I ara, doncs, que em vinguin amb teleadiccions d'aniversari, Vickys, Cristines, Barcelones, Sises i Mercès, que jo -fent una tria pràctica i confortable- em tanco davant del tocadiscos, premo l'start, poso Silver Jews i, de passada, m'en vaig a la terrassa del meu bar, a la taula de la penya i a la pagina oculta de la darrera novel·la que m'ha caigut al damunt. Una molt bona novel·la. Un llibre petitet, de dimensió desconeguda, d'autor que descobreixo i de temàtica extremadament senzilla: un passeig pel bosc. Mireu-lo: http://www.solodelibros.es/13/08/2008/el-sendero-en-el-bosque-adalbert-stifter/
El sendero en el bosque. Adalbert Stifter. No surt per la tele. Plou!

ICV I LA SÍNDROME "BARTLEBY"

A DAVID FOSTER WALLACE, In memoriam.

Darrera hora: La notícia de la mort suidida de l'escriptor David Foster Wallace, arriba llegint un magnífic article recordatori a EL PAIS. Ja que estem a internet, us passo una frase del Foster Wallace del tot significativa, a afegir al debat sobre el sentit dels nostres dies:

No nos engañemos: La Red no es más que una avalancha de información, un "laissez faire" salvaje, sin estándares éticos. Se acosa al consumismo con un aluvión de ofertas seductoras, sin ayudarle a discernir a la hora de elegir. La explotación de la ética "punto.com" es la destilación de la ética capitalista en estado químicamente puro.

Jo us recomano la lectura dels seus llibres, de les seves andròmines literàries, per exemple: Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer (1997). Era un dels grans.

ICV I LA SÍNDROME BARTLEBY

La subordinació de la política a una suposada lògica del progrés historic va representar en el passat la prescripció de la qüestió de la justicia social. La subordinació de la decisió democràtica a la voluntat anònima dels mercats condueix avui en dia al mateix resultat.
Afirmar la preeminència de la política davant de la història i davant de l'economia és, contrariament, reobrir les qüestions de la justicia i de la igualtat, que constitueixen els principals reptes.

Daniel Bensaïd. Article publicar a Viento Sur.

Aquesta cita de Bensaïd ens resumeix la qüestió de la relació entre política i capitalisme. Una relació que està a la base del desconcert que vivim a l'esquerra -sigui social, partidària o "mental"- i que hauria de ser el punt d'inflexió per reiniciar o retrobar el sentit d'una formació sociopolítica nítidament anticapitalista, operativa -no només en els gestos- i capaç de lligar societat, representació pública i organització. Penso aquestes generalitats arran dels debats incerts que marquen els dies previs a l'assemblea nacional d'ICV.
Alguns membres del partit, frustrats i activament vinculats al projecte, proposem una seriosa revisió de la política d'aquesta ICV que, darrerament, ha dilapidat una fase de creixement enmig d'un govern de centresquerra que incapacita l'autonomia dels seus components i que hipoteca projectes a escala micropolítica i més general. ICV ha de recuperar les constants vitals perdudes entre una militància perplexa i desmoralitzada. ICV era un referent, imperfecte però visible, d'una part de "l'esquerra de la socialdemocràcia". ICV al costat d'EUiA van dissenyar una coalició que ara es queda curta. Cal enfortir una coalició que agrupi l'esquerra social i política, no només un acord electoral entre direccions.

Revisar aquests temes és fer debat d'idees. Les idees sovint s'emmarquen en contextos determinats. El context del nostre debat és el d'una decadència que cal assumir sense reserves. El debat d'idees no funciona, però, al marge del debat sobre responsabilitats, persones, formes de treball i pràctica política diària. Aquestes qüestions, i moltes més, seran matèria de treball a l'Assemblea Nacional d'ICV. Manifest de Maig (verdiroig.blogspot.com) és un corrent d'opinió intern que proposa una dimensió sociopolítica, de classe, ecosocialista i anticapitalista per ICV. Aquesta determinació no és possible si el partit no replanteja aspectes que caracteritzen el seu estancament. Afrontar la reflexió de Daniel Bensaïd, no és l'objectiu ni forma part del món dels partits professionalitzats, aparells electorals, consultories, etiquetes, màrquetings, sondejos i càlculs mediàtics. El tema de les relacions entre política i capitalisme és, també, el tema dels instruments, les idees i els combats que cal revitalitzar.

Això es complica. Mireu el mapa. Feu-vos una cartografia precisa. Avui, per exemple, l'Imperi va per feina a Bolívia. El tandem USA-Xina reanima la cursa interimperial. Russia reviu l'esperit demolidor de sempre. I tot repercuteix en les micropolítiques de la "nova economia", en les renovades formes d'exclusió i en l'increment de les línies de control social.

Tornant a casa nostra, toca perfilar el paper de l'esquerra a Catalunya. Quan es parla de finançament ens toca matisar i exigir els usos socials del pastís. Quan es parla de centralisme, convindria repassar el concepte d'autoderminació -que sempre ha estat bandera d'esquerres i que havia anat lligat a la revolta global contra totes les formes de dominació política, social, cultural i econòmica- i filar prim a l'hora de compartir pancartes i despatxos amb els adversaris financers i polítics. Estaria força bé forjar referents personals i col·lectius de la nostra formació d'esquerra que parlin des del nostre país sobre el curs del món contemporani, sobre les interdependències de la política, sobre tantes coses que avui eclipsa la subordinació desdibuixada del lideratge d'ICV-EUiA als afers dels mossos d'esquadra, a les ficades de pota del conseller Baltasar o al setge mediàtic mai denunciat, mai confrontat i, sempre, esquivat per "la por al que diran". La política de la imatge. Del Bartleby que és avui ICV amb el seu "preferiria no fer-ho". La discrepància d'avui pot ser la dissidència de demà.

Manifest de Maig: dimecres 17 de setembre,
19.30, ajuntament de Cardedeu. En parlem.

ELS TRES PEUS AL GAT

Amb aquest panorama i amb els temps que corren, qualsevol es planteja una identitat precisa. Temps de requeriment i enquesta sobre procedències, arrelaments o pèrdues de referència. Estirat al sofà consumeixo còmics -Brieva, Bagge, Crumb, Clowes-, em passo la tarda del diumenge empassant la cacofonia sideral del surf instrumental que contenen un parell de recopilacions monumentals, la guitarra delirant de Duane Eddy, els sons grinyolants de Micah P. Hinson o la delicada pianística dels Pieranunzi, Gustavsen, Carrothers o Jamal. Apareix en Xavier Gascó, compartim sofà, llegeix Brieva. En Xavier no arriba sol, porta tres Zappa's sota el braç i els diposita a les meves mans. Zappa, és a dir: sempre Zappa , el d'aquell concert iniciàtic a Badalona l'any 1974 (!!!!). Quina sort de recordar-lo molt i molt, amb tota la gamma de detalls possibles! Sessions de plaça amb cervesa. Passi nocturn de The Searchers de John Ford. Avança la novel·la sobre la curta vida d'Oscar Wao (autor: Junot Díaz), la llegeixo a la platja amb el mar de fons i els discursos que en Jaume de Cal Petit adreça al seu fidel auditori. Les inèrcies de dos mil kilòmetres de ciclisme estival em permeten fer unes sessions tranquil·les per la zona d'Orrius, Dosrius, Argentona, Cabrera i l'entorn urbanitzat de Premià de Marx.

El tèlex polític porta quatre pinzellades en forma de redundàncies. Vist el que diu la premsa sobre les reunions de la direcció d'ICV i les perspectives davant de l'assemblea nacional que es celebrarà aquesta tardor, em pregunto si els companys i companyes que "ens dirigeixen" porten taps de suro a les orelles o caminen amb els ulls tancats, doncs a mi em sembla que la inconnexió entre aquest partit i el seu entorn és més que notable -vaja, que si això continúa així, anem directes a l'ostracisme!- i em fot creure que no millorarem si les perspectives apunten només a certs canvis calculats i prudents de lideratge. La banda del debat d'idees, sempre interessant però, pot aportar algunes variables (mireu: verdiroig.blogspot.com).

No és redundant, tot i que era previsible, el paper de dos significatius sociates: Celestino Corbacho i Alfonso Guerra. El primer, ministre de treball i immigració (!) ja va lligar la cosa migratòria amb la paraula "problema" i ara, després de rectificar, reincideix a la premsa amiga (Vanguardia) amb allò de que la crisi s'ha d'abordar reduïnt els fluxes laborals d'origen -vinga eufemismes!-, una fraseologia que LePen emprava amb la decidida oposició de socialistes i altres esquerres franceses. El cas Guerra, ja és redundant. Socialista populista de sempre. Home de partit (el partit no és un instrument, el partit és l'objectiu!), Alfonso Guerra s'enroca en les seves divisòries arbitràries sobre la suposada incompatibilitat entre ser socialista (o d'esquerres) i defensar una justa redistribució de les economies en base a la caracterització plurinacional de l'Estat -em sembla que dir que Espanya és una "pluri-cosa" no ha de significar que ets limitadament "nacionalista" o "dretós", és senzillament una hipòtesi aplicable i -fins i tot- aconsellable, que pot pal·liar els mantres de sempre sobre les unitats i singularitats en conflicte-. I sense baixar de l'autobús!

Bé, tot això ajuda a definir el terreny, ara que s'acosta el dia senyalat i que, passat el pont, l'agenda bullirà de balances i finances.
Els federalistes, minoritaris com som, seguirem amb el vinil ratllat del dret a l'autodeterminació -tal com vam aprendre de la factoria V.I.Lenin i afins-, ens entestarem en la palla de la formació desigual del capitalisme "en temps de formació nacional europea decimonònica" i, sense renunciar a bons i justos finançaments, apuntarem un segon capítol a l'agenda: el referit al què fer amb els diners i al servei de quin model aplicar-los. Tres peus al gat, com passa amb la teoria inacabada de les nacionalitats: estructures tridimensionals d'economia, societat i cultura, inestables, manipulades per poderosos i -perquè no!- parts del llarg catàleg d'emancipacions pendents. Emancipacions i respostes, això sí, derivades de l'atenta observació de les línies mestres del capitalisme global integrat.

El segle XXI corona l'entrada de la postpolítica. Si el comunisme i el socialisme foren profanats per les variables estalinistes de cada lloc i els atacs de l'Imperi del diner, el mateix capitalisme ha viscut la seva peculiar profanació: la que porta de la vella ètica protestant i calvinista del treball -Max Weber- a la dels nostres dies, els d'un curs delirant de diner improductiu i volàtil. Temps, doncs, per obrir i reobrir hipòtesis. Al cap i a la fí, és el que feien els nostres clàssics -des de l'avi Karl i els utòpics fins els clàssics moderns, grans i petits que encara -avui- ullen el carrer o el reinventen.

Plantejar hipòtesis. Buscar els tres peus al gat i, sobretot, posar-hi música!

LA NIT DEL RETORN A LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Les vacances s'acaben. Una temporadeta d'horaris canviats, distraccions, coneixements i itineraris. Nits i migdies de terrasses. Nits, com ara, sota les estrelles, endreçant aquest blog i capturant algunes estones.
En la línia de l'ordre habitual d'aquest blog, apunto algunes lectures, audicions, reflexions i excursions. Des dels ports del Tour de France, recordar les ascensions a Vars-Izoard-Agnello com una seqüència memorable que hem pogut practicar amb gran satisfacció (RSala + JTati). Estades al Lot, Cantal i l'Aveyron per rutes amables.

Llegir La maravillosa vida breve de Óscar Wao, obra sensacional del dominicà Junot Díaz. Llegir escrits diversos de Paul Valéry. Repassar Monsieur Teste, el gran petit llibre filosòfic d'aquest geni de la Provença. Reafirmar-me en que Daniel Bensaïd és un dels meus referents del pensament polític contemporani i un exemple de personalitat que no escindeix la teoria de la pràctica (tres llibres de referència: Ensayo de topología general, Une Lente Impatience o -sobretot- Eloge de la politique profane). Celebrar que un diari centrista com EL PAÍS mostri vinyetes del dibuixant de comix Miguel Brieva.
M'aturo en aquest punt: Brieva! Tinc al costat el superllibre de Brieva "Enciclopedia universal Clismón- Bienvenido al mundo". Excepcional! Descomunal introducció al deliri universal capitalista amb unes dosis letals d'ironia desfermada... diners, aventures, parcs temàtics, religions, new age, politics, televisió, autoajut...tot passat per l'adreçador gràfic de sa majestat Brieva. Avui, m'en vaig a dormir amb el seu llibre obert.

Han estat, també, dies de músiques que perduren i que penso seguir escoltant: jazz (Enrico Pieranunzi, Brad Mehldau, Dave McKenna o Eric Watson), Portishead -album 3-, Lanegan & Campbell, Tindersticks, Paul Weller, antologies northern soul, visites a la vella Jamaica...

Converses curioses de terrassa estival: el comerç de l'atoajut i l'espiritualisme diletant o el serial del finançament que, en comptes de ser tractat en termes de classe -finançar què?-, preocupa en termes de totalitat -dretes i esquerres no haurien de fer el mateix discurs quan es parla de diner públic-. A la fí tot deriva -en alguns casos, també, la neurosi espiritista- en la controvèrsia sobre l'encaix nacional Espanya-Catalunya i aquest pacient blogàire es perd, estampat contra un mur d'incomprensió, en la impossible didàctica de la lluita de classes i l'escassa recepció que té aquesta entre la societat general i la taula del bar en particular. Ho dic de bon rotllo: el símptoma de que "hem perdut" -les esquerres i les classes populars- és que parlem i ens fem nostres -i molt "a la brava"- coses i causes de l'adversari de classe (com si nosaltres, singulars figures subalternes, tinguéssim quelcom de comú amb les figures més hipòcrites de l'auca política, mediàtica i financera d'aquesta dimensió desconeguda catalana i espanyola).

Afegirem que l'agenda política, la partidària, presenta una tardor d'assemblees nacionals d'ICV i d'EUiA, la tornada a la feina de base de la Coali premianenca i el mar de fons que es respira a la base ecosocialista -cremats per aquest garbuix governamental i institucionalista que ens arriba d'una part de la nostra direcció-.
El mar de fons el podeu observar a verdiroig.blogspot.com -el blog del Manifest de Maig-.
Torna, intensa i brillant, la dimensió desconeguda!

Nota a peu de blog: en Ramon Sala i un servidor us agraïrem la vostra visita al nostre blog de ciclisme. Ens agradarà que escaleu uns cims amb nosaltres...mireu, doncs, aquí:

http://www.lartdelabicicleta.blogspot.com

La fuga porta novetats

"No pensamos jamás que lo que pensamos nos oculta lo que somos".

Aquesta és una de tantes. Una de les mil meravelles condensades en els llibres de Paul Valéry. Monsieur Teste, en tercera lectura, es confirma com un dels meus llibres de capçalera. Un conte filosòfic o un llibre d'aventures? Una fabulació abstracta de difícil classificació - tampoc és necessari-. Valéry, el poeta de Séte -com Brassens, l'altre!- desplega els seus timbres en una edició antològica dels seus "Cuadernos, 1894-1945". Equipatge de vacances, com els altres llibres que cito a continuació.

"Éloge de la politique profane" de Daniel Bensaïd. Un assaig que mereix traducció catalana o castellana. Bensaïd, l'ànima del debat d'esquerres militant. Una veu que s'enmarca en la seva experiència militant a la IV Internacional i que assoleix la plenitud intelectual en aquest fenomenal treball de reafirmació de la profanació política necessària. Bensaïd alerta, amb un treball que triangula tota la modernitat política, sobre les mutacions més evidents i, no per això, complexes: els pobles es descomposen en deliris col·lectius, la guerra global fulmina el dret internacional, els partits capitulen davant del despotisme dels sondejos i dels tribunals d'experts (els comunicadors i opinadors professionals -mai independents-), la ciutadania es transvesteix sota el regne anònim dels mercats financers, l'espai públic viu la seva finitud al ritme de la neorosi privatitzadora d'uns quans... Davant de tots aquests factors (pur dogmatisme capitalista) hi ha qui, com Bensaïd, formula un futur polític profà enmig dels temps obscurs. Unes noves "llums".
Paradoxa: uns centenars de joves vinculats a la IV Internacional -com l'autor Bensaïd- celebren uns campaments d'estiu a Besalú per tractar moltes d'aquestes preocupacions. A la sortida dels citats campaments, els mossos d'esquadra aturen, interroguen i prenen nota de les coses "dolentes" del jovent. És la polícia que depen d'un govern dit d'esquerres on hi participa com pot (o com vol?) ICV-EUiA. Mala peça al teler. Una penosa manera de fer el que no s'ha de fer (des de l'esquerra). Si visiteu el blog: http://www.premiademarx.blogspot.com trobareu una foto retrospectiva impagable!

Continuem amb les fugues d'estiu. Enrico Pieranunzi, pianista italià. Sublim en els seus trios amb Charlie Haden i Paul Motian, ara la clava més endins amb Marc Johnson i Joey Baron. No porto Ipot, vaig de vinil i cedé, aquest és el meu disc de l'estiu: Live in Japan, Pieranunzi-Johnson-Baron. Més músiques. Ara despleguem les necrologies. Crespó negre en el món del soul. Doble pèrdua. Isaac Hayes mort aquest agost. Mister Shaft! El moises Negre que va facturar hits per encàrrec a la Stax (per Sam & Dave, especialment), l'home de les bandes sonores Blaxploitation. Recordo, adolescenment parlant, com sonava Shaft a les ràdios, l'any 1972 o 73 (?), aquell wah-wah guitarrístic i les luxoses orquestacions damunt d'un vinil que giravoltava amb el meravellós logo Stax. Mort Hayes, ara -dies d'agost, llum d'agost- ens deixa Jerry Wexler, el de la competència, l'home fort de l'Atlantic Records. Aquell productor estajanovista que difonia milers de figures de les quals avui, amb el seu record, em quedo amb el de la dama per excel·lència Miss Aretha Franklin. I, tot sigui dit, Wexler, l'home que va enxufar al món els Led Zeppelin amb un primer album trufat de versions incendiàries del millor blues.

Esportivament parlant convé dir que els jocs olímpics -els de l'apoteosi capitalista postmaoista- han portat un parell de coses interessants: Jamaica trenca el tòpic Marley. El nou ambaixador de l'illa del tresor es diu Usain Bolt, vola 100 metres en 9.69 i encara té temps per marcar-se una antologia de tota la música jamaicana a la darrera dècima de segon. L'altre nota esportiva és de bicicleta i es diu Llaneras i té 39 anys i clava l'or al velodrom. Sobre la Xina delirant d'aquests dies i dels propers anys, podriem parlar molt més. Només volia fer un joc senzill en intentar lligar dues arestes de les meves predileccions: Jamaica i les bicicletes.

L'estiu permet moltes coses. He tornat d'una segona estada a França. Allí, al departament del Lot, les carreteres petites i infinites et porten la bicicleta on va el vent, travessant els departaments d'Aveyron, del Cantal i del Lot, fent uns centenars de kilòmetres per triangles tranquils d'asfalt i verdor. La resta, és sabut, formatge, vi de Cahors, lectures, tedi, aire fresc i tornada a Premià. Taula parada al bar. En Martí Rosselló certifica els fets amb un clamorós "Roda el món i torna al born" i un seguidor li replica amb l'estellesià "tot retorna, agrupant-se". Dit i fet.

I per acabar una de molt bona. Evo Morales guanya el seu referendum. Bolivia al cor. Com diria Laporta: "que n'aprenguin!"

Les fotos: Valéry al seu estudi, Bensaïd celebrant els 40 anys del Maig del 68, una referència vinícola de Figeac (Lot), el molt skatalític Bolt, un Rosselló simpsonià i el millor Evo possible, el del jersei!