ICV I LA SÍNDROME "BARTLEBY"

A DAVID FOSTER WALLACE, In memoriam.

Darrera hora: La notícia de la mort suidida de l'escriptor David Foster Wallace, arriba llegint un magnífic article recordatori a EL PAIS. Ja que estem a internet, us passo una frase del Foster Wallace del tot significativa, a afegir al debat sobre el sentit dels nostres dies:

No nos engañemos: La Red no es más que una avalancha de información, un "laissez faire" salvaje, sin estándares éticos. Se acosa al consumismo con un aluvión de ofertas seductoras, sin ayudarle a discernir a la hora de elegir. La explotación de la ética "punto.com" es la destilación de la ética capitalista en estado químicamente puro.

Jo us recomano la lectura dels seus llibres, de les seves andròmines literàries, per exemple: Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer (1997). Era un dels grans.

ICV I LA SÍNDROME BARTLEBY

La subordinació de la política a una suposada lògica del progrés historic va representar en el passat la prescripció de la qüestió de la justicia social. La subordinació de la decisió democràtica a la voluntat anònima dels mercats condueix avui en dia al mateix resultat.
Afirmar la preeminència de la política davant de la història i davant de l'economia és, contrariament, reobrir les qüestions de la justicia i de la igualtat, que constitueixen els principals reptes.

Daniel Bensaïd. Article publicar a Viento Sur.

Aquesta cita de Bensaïd ens resumeix la qüestió de la relació entre política i capitalisme. Una relació que està a la base del desconcert que vivim a l'esquerra -sigui social, partidària o "mental"- i que hauria de ser el punt d'inflexió per reiniciar o retrobar el sentit d'una formació sociopolítica nítidament anticapitalista, operativa -no només en els gestos- i capaç de lligar societat, representació pública i organització. Penso aquestes generalitats arran dels debats incerts que marquen els dies previs a l'assemblea nacional d'ICV.
Alguns membres del partit, frustrats i activament vinculats al projecte, proposem una seriosa revisió de la política d'aquesta ICV que, darrerament, ha dilapidat una fase de creixement enmig d'un govern de centresquerra que incapacita l'autonomia dels seus components i que hipoteca projectes a escala micropolítica i més general. ICV ha de recuperar les constants vitals perdudes entre una militància perplexa i desmoralitzada. ICV era un referent, imperfecte però visible, d'una part de "l'esquerra de la socialdemocràcia". ICV al costat d'EUiA van dissenyar una coalició que ara es queda curta. Cal enfortir una coalició que agrupi l'esquerra social i política, no només un acord electoral entre direccions.

Revisar aquests temes és fer debat d'idees. Les idees sovint s'emmarquen en contextos determinats. El context del nostre debat és el d'una decadència que cal assumir sense reserves. El debat d'idees no funciona, però, al marge del debat sobre responsabilitats, persones, formes de treball i pràctica política diària. Aquestes qüestions, i moltes més, seran matèria de treball a l'Assemblea Nacional d'ICV. Manifest de Maig (verdiroig.blogspot.com) és un corrent d'opinió intern que proposa una dimensió sociopolítica, de classe, ecosocialista i anticapitalista per ICV. Aquesta determinació no és possible si el partit no replanteja aspectes que caracteritzen el seu estancament. Afrontar la reflexió de Daniel Bensaïd, no és l'objectiu ni forma part del món dels partits professionalitzats, aparells electorals, consultories, etiquetes, màrquetings, sondejos i càlculs mediàtics. El tema de les relacions entre política i capitalisme és, també, el tema dels instruments, les idees i els combats que cal revitalitzar.

Això es complica. Mireu el mapa. Feu-vos una cartografia precisa. Avui, per exemple, l'Imperi va per feina a Bolívia. El tandem USA-Xina reanima la cursa interimperial. Russia reviu l'esperit demolidor de sempre. I tot repercuteix en les micropolítiques de la "nova economia", en les renovades formes d'exclusió i en l'increment de les línies de control social.

Tornant a casa nostra, toca perfilar el paper de l'esquerra a Catalunya. Quan es parla de finançament ens toca matisar i exigir els usos socials del pastís. Quan es parla de centralisme, convindria repassar el concepte d'autoderminació -que sempre ha estat bandera d'esquerres i que havia anat lligat a la revolta global contra totes les formes de dominació política, social, cultural i econòmica- i filar prim a l'hora de compartir pancartes i despatxos amb els adversaris financers i polítics. Estaria força bé forjar referents personals i col·lectius de la nostra formació d'esquerra que parlin des del nostre país sobre el curs del món contemporani, sobre les interdependències de la política, sobre tantes coses que avui eclipsa la subordinació desdibuixada del lideratge d'ICV-EUiA als afers dels mossos d'esquadra, a les ficades de pota del conseller Baltasar o al setge mediàtic mai denunciat, mai confrontat i, sempre, esquivat per "la por al que diran". La política de la imatge. Del Bartleby que és avui ICV amb el seu "preferiria no fer-ho". La discrepància d'avui pot ser la dissidència de demà.

Manifest de Maig: dimecres 17 de setembre,
19.30, ajuntament de Cardedeu. En parlem.

REPENSAR ICV

Robert Crumb marca la línia hipnòtica del poder...s'acosta el saló del còmic...Aquest article està dedicat als companys i companyes d'ICV de les Terres de l'Ebre als quals animo a continuar la feina en favor d'una cultura de l'aigua basada en la sostenibilitat i la racionalitat. Baltasar, més que dimitir, ha de ser destituït.

No queda bé aprofitar la crisi de l'aigua i la mala gestió del conseller Baltasar per parlar d'altres temes que afecten ICV. Tot i això, els darrers esdeveniments em fan pensar en el que ens passa a la gent d'ICV. Patim una mala política de comunicació interna i externa que, acompanyada de decisions polítiques inesperades i erràtiques, ens porten a una situació de desafecció evident entre la militància i de separació conflictiva amb l'entorn sociopolític que ens ha donat suport els darrers anys.

El tripartit fase 2, fase Montilla, ens ha portat a un pacte de dos (PSC-ERC) per fer un govern de tres. ICV-EUiA no ha fet valer la seva força després dels resultats positius (de 9 a 12 diputats) i no es visualitza massa, ni tan sols en forma de segona vicepresidència al sí del govern. El capítol del regal enverinat (o substància psicodèl·lica) d'Interior deixa sense perfil polític a Joan Saura que, en comptes de presidir el partit i marcar paquet, queda encotillat en el Montillisme presidencial. Els esforços de Salvador Milà per fer polítiques mediambientals i d'habitatge resultaven molestes a Maragall i l'establishment i, amb baixada de pantalons i calçotets incorporada, es va substituïr el maresmenc tot terreny per Cesc Baltasar. Del Baltasar, versió 2008, no cal dir gaires coses més (ha provocat la participació més alta de comentaris d'aquest blog, per damunt de 100!). Tot afecta.

ICV ha de restablir prioritats, ha de consolidar la seva coalició amb EUiA i EPM, ha de valorar si això del tripartit fase 2 surt a compte i, sobretot, ha de reorientar la seva identitat i pràctica sociopolítica. La feina que es gira és enorme. Com a mínim, es necessiten canvis de direcció, canvis que estimulin la gent, es necessita motivar l'entorn i mostrar que una esquerra alternativa és necessària i té espai. Aquesta esquerra no pot ser, però, un apendix del PSC i un aparell paralitzat davant d'una realitat en moviment.
El problema no és només el cas Baltasar. El problema arrenca, com a mínim, d'un acord nefast i minimitzador de la nostra força. El pacte del Tinell (tripartit fase A) obria un procés molt important. ICV entrava a governar i creixia entre els sectors més propers i exigents. El govern d'Entesa (tripartit fase B) representa la dispersió, la desafecció i la frustració de moltes expectatives.El futur d'un govern d'esquerres, el dels encontres a la tercera fase (tripartit fase C), dependrà del que representi cada força, de les seves singularitats i, per damunt de tot, del que vulguin els votants.

Parlant de votants i de vots, de continuar en aquesta línia, pot passar que el futur ens porti un abstencionisme actiu i directe i, fins i tot, una reedició a la catalana del sentit utilitari del vot: davant la barreja ICV-EUiA, ERC i PSC, molts poden preferir l'original guanyador (la marca politicomediàtica socialista) que la còpia perdedora (una ICV desdibuixada). No és descabellat, és una tria esportiva, competitiva i fàcil de vendre. Els grans en saben.

Convé fer un seriós exercici de balanç i, sobretot, de canvis multidireccionals.
Un blog recull opinions, propostes i reflexions entorn dels canvis a ICV:
http://www.verdiroig.blogspot.com

Banda sonora:
NICK CAVE, MICAH P HINSON, WIRE, YO LA TENGO, KEVIN AYERS, MEDESKI MARTIN & WOOD, THE POSIES, THE FELICE BROTHERS...
Lectures en marxa:
BLEAK HOUSE (Charles Dickens), MIL MESETAS (Deleuze & Guattari)...
Dvd's: SYMPATHY FOR THE DEVIL (Godard) i MILOU EN MAYO (Malle) -tot preparant l'homenatge al Maig del 68 que preparem la Coali roja i verda premianenca-

HOME A L'AIGUA ! SÍ, MINISTRE !

Aquest nano de les ulleres és en Micah P Hinson. La pluja d'etiquetes sobre la música d'aquests nous trobadors és excesiva (post-folk, revival, etc.). Hinson és part del moviment regenerador d'una certa tradició folkie americana que inclou altres microsistemes com ara Iron & Wine o M Ward. Són la sèrie B d'una suposada pista encapçalada per Lambchop, Wilco, Richmond Fontaine, Giant Sand o Calexico. La cosa és intimista, Lo-Fi (ouf! Low Fidelity en contraposició a la saturació High Fidelity) i molt elemental. El Micah P Hinson ens visita aquest abril a Barcelona. El Submarí Seaview el contemplarà.
I aquest altre nano és Adam Green, jueu de Nova York, cantant de registre polivalent, showman desdentat i autor d'un darrer disc que va perfecte per esperar la pluja que la Moreneta ens enviarà gràcies als senyals de fum de l'inefable Baltasar. Dies de música gris dalt del cotxe. Dies de música inclassificable. Entre el Hinson, el Green, el Nick Cave o els Felice Borthers, les hores sonores conviden a la pau portatil i intercanviable (com el programa SOUND SYSTEM que fem els dimarts a les 9 a ràdio premià...i que aquesta setmana dediquem al funk africà i a la sèrie B de la llatinitat colombiana: 95.2 fm!!!)

En temps de desproposits polítics i comunicatius (dels qual el Cesc Baltasar és part i no ho és "tot"), convé reivindicar la fantàstica sèrie d'humor polític YES, MINISTER (Sí, ministre). Aquella sèrie era una passada i ara es pot adquirir a les botigues en format DVD. Al costat de la graciosa, tonteta i inofensiva Polònia, el serial de Sí Ministre ens recorda la capacitat invectiva del millor humor: sense sigles, sense agendes. Un humor que toca la substància mateixa de la política, les seves estructures discursives i els seus tics teatrals. A la foto, els tres protagonistes de la sèrie, que poden ser el mateix Baltasar, un director general i un secretari, llegint la premsa "amiga" (La Vanguardia). És humor. Sobretot, que no ens falti l'humor. ICV-EUiA necessitem un revulsiu. Sense remor i, si pot ser, amb humor. Dit això... que no es pensin els altres polítics que Baltasar és el "tot", la reconsagrada incompetència vé de lluny i traspassa sigles i governs. Bona pluja a tots!




El dibuix de Robert Crumb, tot i que és un autoretrat de l'insigne ninotàire, és la viva estampa de com ens trobem una bona part dels adherits i adherides d'ICV davant del show de l'aigua. Definitivament necessitem molts canvis! (i, sobretot, sentit de l'humor a prova de tsunamis i sequeres).

Ho reconec. El tema de l’aigua no és el meu fort. Dit això, la que està organitzant el conseller Baltasar amb el projecte del trasllat d’aigua del Segre, amb formes i maneres del tot impresentables, em preocupa de manera doble.

El primer motiu de preocupació és que no em sembla massa adient de cara al que anomenem “nova cultura de l’aigua” que es proposin actuacions que reincideixen en el que, en ocasió del desviament de l’Ebre, eren motiu de queixa justificada per part de sectors amplis de la població, de les institucions, de la pagesia i de les plataformes ciutadanes. La sequera és evident, les solucions del tot complexes.

Les evidències i les solucions requereixen molta capacitat de diàleg, de comunicació multidireccional i de relació constant amb els sectors que poden aportar les seves consideracions (des del món acadèmic i tècnic fins als àmbits diversos de la producció agrícola, passant per les entitats i grups que s’estan pronunciant aquests dies). Baltasar incomunica. Ho dic clarament, en matèria mediambiental i d’habitatge, enyoro Salvador Milà. En Milà molestava a tot l’establishment econòmic i fàctic (bon senyal) i Maragall, sensible a aquests prohoms, el va treure del govern. Baltasar incomunica. La seva fotografia amb l’empresari constructor Reyna, va ser una errada nefasta en la culminació d’una llei d’habitatge bastant positiva en la qual hi intervenien sectors amb més dret a la fotogènia política (sindicats, per exemple) que no pas aquest home de negocis. Amb l’aigua, que no és el meu fort, tornem-hi amb les males maneres. No ho dic jo. Ho diuen els companys i companyes d’ICV de Lleida amb veus més autoritzades (i enteses) que la meva, com ara el diputat infatigable i heroic Francesc Pané.

La feina bruta del tripartit passarà factura electoral a ICV-EUIA (aquesta és la meva segona preocupació, segona i secundària). Que no pateixi Montilla, el PSC és una màquina electoral que es creix davant de les adversitats (mireu el tsunami de les legislatives, envoltat de crisis d’infrastructures). Que no pateixi ERC. Prou en tenen, aquests darrers, amb resoldre la seva divisió amb un salt mortal sense compromisos en direcció al 2014, l’any de la proclamació de la república independent de Catalunya.

Avui no tocaré l’altra pota del pastís de govern d’ICV-EUIA, doncs, com em passa amb l’aigua, de policíes, lladres i serenos, no en soc expert (ni ganes).

La preocupació preferent, però, és que la cultura de l’aigua ha de ser part primordial d'una visió diferent de les coses en matèria ambiental i, perquè no, cultural i civilitzatòria. Les cultures de resposta a les situacions complexes necessiten concurrència de sectors i cap marge a la improvisació. Per parlar d’aigua, s’han d’escoltar les opinions dels tècnics, dels experts, dels acadèmics, dels ambientalistes, dels pagesos, dels consumidors i de les institucions del territori. De passada, els que no entenem de que va de tot plegat, acabarem tenint una mica més de cultura. De cultura de l’aigua.

Aquestes dues preocupacions, per ordre, em suggereixen que no és feina dels militants d’ICV haver de fer o haver de defensar la feina mal feta del conseller de torn. Tenim agendes socials molt properes per atendre. Ho fem de manera altruïsta.