Abans de vacances: una mica sobre la famosa crisi

LA CRISI COM A PRETEXT

(article lliurat al butlletí municipal
de Premià de Mar -Vila Primilia- d'agost 08)

Crisi econòmica. L'economia del mercat desregularitzat exhibeix la seva fallida. A casa nostra entra en crisi el sector immobiliari i els mateixos que la causen demanen comprensió i ajut dels poders públics - dels contribuents -. La pressió mediàtica entorn de la crisi convida les classes populars a ser còmplices d'una situació que no han propiciat. La crisi alimentària a escala mundial es fonamenta en les causes de sempre: mercantilisme desenfrenat i expol·liació dels recursos del tercer món o neocolonització econòmica. Es fa evident la relació entre alimentació i recursos energètics, cas del fenomen dels biocombustibles. El capitalisme actual es reinventa i generalitza pràctiques salvatges (deslocalitzacions, precarització laboral, etc.). Les tendències apunten mesures de liquidació de l'estat social (setmana laboral de 65 hores, privatització dels serveis públics ...) i d'enfortiment de l'estat normatiu antisocial i policial (directiva europea de retorn d’immigrants de tercers països, anomenada "de la vergonya" i recolzada per part d'una certa esquerra). Qui sap si les pròpies vacances, conquerides pel moviment obrer, acabaran tocades per aquest allau de retrocessos.

A escala local, hem de vetllar perquè la liquidació de l'estat social no serveixi – “en nom de la "crisi"- per reduir els serveis a les persones. Els problemes de finançament municipal són endèmics i ara, malauradament, augmentaran. Sovint és difícil traçar una divisòria entre dretes i esquerres. Lluny de la semàntica, però, les polítiques d'esquerra s'han de verificar en la relació amb l'estat, l'economia i les classes socials.

Tornant a la crisi, doncs, convé situar les esquerres en tres línies d'atenció:

a) la defensa de l'estat social (ajuntaments inclosos) front l'estat instrumentalitzat al servei dels moviments del capital.

b) la defensa del treball i la qualitat de vida front la pura expansió mercantilista i

c) el suport a les classes treballadores, als exclosos i als precaritzats front la tendència que marquen aquells que provoquen la crisi.

Són conceptes generals, ben segur, que poden semblar llunyans. Malgrat tot, per l’esquerra transformadora, aquestes línies generals configuren la quotidianitat, la proximitat i el que és comú.

Els ajuntaments han de saber interpretar i traduir el que és general en gestió concreta i possible.

Més enllà, fins i tot, de balances fiscals que poden ajudar a entendre males formes de finançament, convé tractar les "altres balances" de la societat de classes. I és que no tothom percep, viu o interpreta la crisi amb els mateixos paràmetres.

Premià de Mar no és cap excepció. Parlem-ne, organitzem-nos i que no ens venguin gat per llebre. La Coali (ICV-EUiA-EPM) inclou aquests temes a l'agenda dels propers mesos i organitzarem diversos actes tot reiniciant el nou curs.

Després de l'estiu arriba la tardor, en tots els sentits.

fotografia de Walker Evans.

L'AUCA POLÍTICA ESCALFA MOTORS

L'auca escalfa motors. Sempre estem de campanya. Ara s'acosta, però, la data electoral. L'auca escalfa motors en tots els fronts.
El bipartidisme pren forma. Homologats a l'Imperi. El relat polític ja fa temps que ha entrat en curt circuït. PP vs PSOE. Les asimetries nacionals de l'Estat faciliten els nacionalistes correctius (bàsicament de dretes) i l'esquerra crítica manté baixes les constants vitals (cas IU) o relativament calmades (la coalició ICV-EUiA). Les dretes condensen tot el seu arsenal diàlectic en les identitats confrontades i, mecànicament, s'activen els dispositius d'agregació de sufragis que permetin exercir la representació del cosmos capitalista amb les receptes adequades segons el neoliberalisme ortodox. Cap novetat. Aparenment.

A casa nostra convé fer un seguiment dels misatges del senyor Duran i Lleida. Molta atenció, doncs, a la cartelleria democristiana nacional i conservadora. Duran alerta de que a Catalunya no hi cap tothom. Missatge rebut. Què tal si comencem a fer un llistat dels catalans poderosos i de primera categoria que "no hi caben"? El model Le Pen, actualitzat a la sarkozynenca manera? "Con la iglesia hemos topado". CiU s'apunta al xoc/aliança de civilitzacions i aquest aiguabarreig li serveix de pretext per alertar de la sobrecàrrega d'immigrants i dels "perills de desnaturalització" (sic) que això suposa. Duran (que, ben segur, no haurà de marxar mai del país) és confessional, no vol laïcisme i, sobretot, no vol que toquin ni els privilegis clericals, ni allò que pugui alterar la línia bàsica de les relacions esglesia(vaticana)-estat. El discurs barreja civilitzacions, religions, "passar gana" i capacitat demogràfica del país, amb un reduccionisme del tot irresponsable. Consulteu la web de CiU http://www.ciu.info/ i podreu captar la plàstica del nou discurs d'en Duran.

L'auca escalfa motors. Mireu, també, l'espectacle parlamentari de la nova direcció de la corporació de la tele ("la nostra") i el suposat caràcter imparcial d'un nou jefe (Sáez) que s'ha caracteritzat sempre i en públic per "la cosa" del front patriòtic. Sembla que a la nostra polonesa nació, perdura el sentit de tribu, es reafirma el relat i s'evidencia el sentit platònic de la caverna. Les ombres projectades a la paret mostren l'auca que anuncia una dimensió sesgada i espectacular de la cosa pública.

Canvi de tema (per amanir l'auca amb bona música). Us recomanem el nostre programa del dimarts 29 de gener a les 9 del vespre a ràdio Premià de Mar (Sound System). Punxarem monogràficament el segell de jazz Blue Note... estem a: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/
Visiteu el nostre blog (som Ramonet 77 i Àngel Pagès)

EL DRET A DISENTIR OBERTAMENT D'AQUESTA COMÈDIA

Cap se setmana de bicicletes, de lectura irreverent (Cosas que hacen Bum! de Kiko Amat), d'audicions viníliques (The Jam, Count Five, Los Flechazos, XTC...), de desplaçament a la comarca d'Osona i d'interrogants davant d'un nou terme polític que respon a la frase "dret a decidir". Ja vaig dir que no aniria a la manifestació del dissabte, els meus arguments es reafirmen "el dia després". No ha estat necessari tergiversar els motius més objectius de la mobilitació (el tema rodalies i/o infrastructures). Els mateixos organitzadors han estat clars en afirmar sense embuts que la manifestació representa una aposta sobiranista en clau nacional i que el tema de la dimissió de la ministra (que, per cert, a força de crits, em resulta més entranyable ) o de les rodalies era secundari. Dit i fet. L'ensarronada d'aquesta plataforma és considerable. Estem davant d'un moviment clàssic (de fet, qui més qui menys sap el que és un "moviment de masses") al servei d'una determinada estratègia política, ben segur que legítima, però allunyada de les motivacions elementals del reconegut "cabreig" del carrer. No donaré més voltes. La necessitat de serveis públics de mobilitat, el model organitzatiu de la xarxa viària, les polítiques de sostenibilitat territorial, etc. són matèria de controvèrsia perquè no tothom les interpreta de la mateixa manera. Situar tot aquest colapse dins de la pista estratègica del "dret a decidir" té uns riscos. Heus-los aquí: els responsables primers del model de país que tenim es marquen una manifestació, amb el pretext del "cabreig" per fer propaganda pura i dura del projecte nacionalista. Els nacionalistes de divers signe, convergents-cuponeros-republicans, es disputen el carrer per mostrar la musculatura. Els pocs grups polítics i socials preocupats per el model insostenible que tenim, passen a segon terme enmig de l'allau d'estelades, espanyolofòbia i xovinisme.
El meu interrogant planteja "per què serveix i a qui, tota aquesta parafernal·lia?". Penso que el pitjor que li pot passar al catalanisme és aquest tremendisme nacionalista que s'alimenta de l'altre nacionalisme oposat. Mals temps, doncs, per fer propostes obertes i riguroses. Les manifestacions mostren l'escenificació del pathos d'una part de Catalunya. La majoria està outside o excèptica. El neopujolisme porta la pilota al seu terreny. Em va semblar lógic que la gent d'Iniciativa i d'Esquerra Unida anéssin a la manifestació. Al cap i a la fí, reconegut per tota mena de diaris i d'opinions, van ser els únics de la part política que van recordar els arguments de fons que justificaven passar una tarda en aquella Catalunya en miniatura que baixava Laietana avall. Si es vol fer una mani independentista, es fa i ja està. No cal aprofitar el malestar de molta gent que individualment i col·lectivament té altres preocupacions, a banda d'aquest peculiar "dret a decidir" que configura el nou relat del refundat nacionalisme del segle XXI.
M'estic perdent. Per això he clavat l'interrogant a l'inici de l'article. L'esquerra necessita un revulsiu cultural, polític, intel·lectual i refencial. Avui, com ahir, "The time is out of joint", o el temps està fora de lloc. Hamlet, poca broma.

El debat sobre "decidir" i "disentir" es perllonga a la banda baixa d'aquesta extensa sèrie de "post" amb triple desplegable, podeu seguir-lo, no està gens malament. Ara continuem amb els poderosos. Robert Crumb, habitual del Submarí Seaview d'aquest blog, ens regala una referència sobre "poderosos". Heus-los aquí: Tibats, aeris, propulsius i de velocitat alta com l'alta velocitat que preconitzen. Amb els "poderosos" de la foto de l'article inferior de Robert Frank i amb els neocons que tallen el bacallà econòmic a casa nostra, tenen trets comuns, per exemple: els poderosos del planeta volen que caigui el govern d'Evo Morales (just el dia en que una renda bàsica/salari social, ha estat aprovada per el govern bolivià i es destina a que tothom tingui un petit sou pel sol fet d'existir). El que passa a Bolívia és el que passa quan els poderosos del diner s'emprenyen. També en podem parlar als comentaris inferiors (uns 35 cm. per sota d'aquestes línies). Les miseries de la nostra política nacional són miniatures quan obrim el radi en direcció als països colonitzats i, realment, oprimits. De fet els poderosos, com els articles d'aquests dies, es toquen.

DRET A "DISENTIR", REFUNDACIÓ SIDERAL, URGENT I NECESSÀRIA

Heus-los aquí: Els poderosos. La foto és del mestre Robert Frank, els poderosos són dels Estats Units. Tanseval, podrien ser espanyols o catalans. Els nostres poderosos són cínics i rondinaires. Mai estan satisfets. No en tenen prou. El nostre establishent juga al victimisme, s'embolica de barres i estrelles i extreu la seva particular lectura de la neofraseologia nacionalista: "El dret a decidir". Unes plataformes marcadament independentistes munten una manifestació, vinculen tots els mals del país a la pèrfida Madrid i descodifiquen la substància del problema de les infrastructures en favor de la confrontació centre/perifèria. Tenen tot el dret a fer-ho, la qual cosa no vol dir que el moll de l'os de l'afer es derivi de l'esmentat "dret a decidir".
Els governs convergents han estat determinants en el model que ara esclata. Els poderosos, convé recordar-ho (els marxistòides som així de pesats) són i seran els sectors del gran empresariat, de les finances, de la comunicació, que CiU representa, defensa i escolta.
El llegat de 23 anys de concomitància entre poders econòmics i poder autonómic inclouen l'opció AVE, la manca de col·laboració amb els poders locals i el menyspreu a les reivindicacions d'aquells que han defensat unes infrastructures sostenibles i possibles. Han volgut inflar el globus i ara ha petat.
La responsabilitat d'allò que en diuen "Madrid" també existeix (i molt), la manca d'inversió pública és notòria. Ara bé, que tot s'hagi de dirimir en un gest propagandístic anomenat "dret a decidir", em sembla lamentable. Més encara quan aquest "dret a decidir" és el mot d'ordre dels litigis per decidir qui és el més nacionalista en aquesta disputa particular protagonitzada per convergents i republicans.
Per què no es fa una manifestació reivindicant solucions al caos i als dèficits, assenyalant responsabilitats compartides a Catalunya i a Espanya? Doncs, penso jo, perquè el model present vé de lluny i "va més lluny encara". És el model dels senyors de la fotografia de Robert Frank. Em sembla bé que ICV-EUiA vagin a la mani del dia 1 de desembre. Costarà dir allò de "malgrat les males companyies". Jo no aniré a aquesta manifestació. Els problemes socials, -les comunicacions ho són-, no es solucionen passejant de bracet amb la gent que els causa.

Una intervenció des del cel a càrrec dels Freak Brothers o la refundació real de la superficie terrestre. Ara que ens demanen refundar, requetefundar i recontrafundar. Millor esperar una pluja de freaks de primera. A què vé això? Doncs, a la necessària animació de la nostra l'auca! El deliri del país inventat avança, entre invents de fora i invents de casa. Ara toca refundar!

L'histoire des hommes est la longue succession des synonymes d'un même vocable. Y contredire est un dévoir.

René Char, 1965. Recherche de la basse et du sommet

L'aforisme del mestre René Char ens arriba de perles en els temps que vivim. Temps d'inflació conceptual. Total: Per rebre missatges enganyosos, missatges de classe i de poder clàssic. La refundació del catalanisme de l'Artur Mas és la reformulació del ser o no ser de CiU, amb les característiques del factor màgic del nacionalisme entés com a comunitat perpètua sense matisos socials ni antagonismes. El projecte de CiU és el de les classes dominants i dominadores, fet des de Catalunya pot semblar "nacional" i inclusiu, fins i tot adreçat a tots els ciutadans i ciutadanes (com si "tots" fossim d'una peça, iguals i replicants). És una proposta d'un cert catalanisme polític destinat al projecte de sempre, com Prat de la Riba, com Cambó, com tots els exponents del conservadurisme català. El catalanisme de CiU és el recurs necessari d'aquesta dreta, útil per suscitar consens entre molta gent, més enllà dels sectors objectivaments representats per el món convergent. La trampa està descoberta des de temps immemorials, quan les revolucions burgeses proclamaven la lluita nacional per facilitar l'adhesió de sectors antagònics dins d'una proposta decidament burgesa. Ara, postmodernament, la cosa és com sempre, amb el reforç mediàtic, la mercadotècnia pseudopolítica i les altres formes de descomposició política en que estem immersos. Res de nou.

El catalanisme polític ha de ser el que cada força política proposi i, més enllà de dogmes, inclou tota mena de posicions destinades a considerar aquest país, Catalunya, un marc amb particularitats (i moltes coses més que no cal resumir) i complexitats. El moviment obrer català del segle XX era catalanista, majoritàriament federalista i profundament internacionalista. La burgesia, sempre, encara que sigui catalanista formalment, planteja fòrmules que asseguren llur hegemonia de classe. Quan la dreta utilitza la nació o el país, ho fa per adquirir consens social, obviar els abismes socials i simular una realitat on tothom vol "el mateix" davant de "l'enèmic" comú. Una vella història. Aquest catalanisme de Mas no és refundable. És el loop etern de la dreta embolicada en barres i estrelles. Les esquerres, senzillament, l'hauriem de combatre amb una decidida reconstrucció de la nostra cultura política unitària, de base i de govern (d'això darrer ja en soc més excèptic). Les esquerres (no només de partit), però, estem en desbandada, en una discusió endogàmica infinita i sense gaires forces i referents. De fet, de tot plegat en parlem cada dia, a les minoritàries cantonades invisibles.

Canvi de línia d'atenció: SOUND SYSTEM. La propera edició del programa (dimarts 27 de novembre a les 9 del vespre a ràdio Premià 95.2 fm) restaura el programa dedicat al POP/SOUL/FUNK Espanyol (versió castellana i realista), davant de les peticions de la clientela, Preneu nota i escolteu-lo. Llegiu: http://stereo2soundsystem.blogspot.com/2007/11/sound-system-183.html i podreu captar les imatges, els comentaris i els factor decisius d'aquell època.

VERD ? NO, NERD ! (EN DUES PARTS)

Voleu un rotllo nerdie total? Cliqueu aquesta adreça:
http://www.penyabogarde.blogspot.com

Ara plantejo un repas als recents esternuts de l'auca catalanoespanyola d'aquests dies. Uns dies que un servidor ha dedicat a tres tasques de primer ordre: Fer amb en Ramonet77 un magnífic programa de ràdio dedicat al pop/soul espanyol (en castellà, no vegis!), anar a les Rambles de visita etnològica i esportiva per viure in situ la maregassa Rangers (i veure que els humans som imparables) i, finalment, el concert d'ahir al Razzmatazz, el millor dels darrers anys, WILCO!. Tot això sense passar per l'auca, la qual cosa em predestina a un allunyament a la bertoltbrechiana manera.
Parlem de l'esternut montillià i del fet inversemblant de la necessitat d'un un tren d'alta velocitat (ni falta que fa, quan tenim les coses bàsiques en estat de puta pena).Penso que em faré pesadet, ho sé. El detonant del caos de les infrastructures és l'autoconvicció de l'autoproclamada "societat civil" de que calen moltes infrastructures (paraula dura, dura), ja siguin bàsiques o siguin superflues. Totes són, segons ells, imprescindibles. L'AVE, l'alta velocitat, és una opció desfassada a Europa sobretot des que s'apliquen alternatives de mitjana velocitat a altres indrets del globus terraqui. A Catalunya ho volem tot , encara que no hi càpiga. El caos de rodalies i derivats és per saturació d'obres majors, per desviació d'objectius, compartits per les dues bandes de l'auca, per els poderosos amb E o amb C. No tornem, doncs, a la cançó ratllada de la culpa madrilenya. I ara ho paguem tots. La megalomania del poder financer imposa necessitats innecessàries i es combrega amb rodes de molí, amb rodes de modernitat galvanitzadora de progresos infinits i postcivilitzatoris. Quan jo era petitet vaig aprendre que les injusticies les causava el poder econòmic i ara, que soc més grandet, em volen convencer que "tots" els catalans som iguals i que tenim un nou enemic del "tot" igual, anomenat Espanya.
Soc pesat. El model compartit entre els nostres capitalistes i els capitalistes d'arreu, és el mateix, és el de les necessitats que han fet necessàries a cop de prospecció mercantil. El contenciós Catalunya/Espanya, pertany a l'esfera del quan i el com s'organitzarà un estat impossible on tothom estarà content (el federalisme voldria dir això, diu Toni Castells, mestre federal) o en la proposta independentista que abarca tota mena de registres (tot i que aquesta darrera de moment no té gaires mestres, però sí molts propagandistes). El dia d'avui ens porta a una situació peculiar: Ni federals, ni confederals, ni independentistes ni defensors de les unitats pàtries, estan contents.
La darrera pregunta, la del pesat que soc, és: A banda dels evidents trets culturals constitutius del que "som" (llengua, etc.)...Quin nexe socioeconòmic empàtic tenim un servidor, vosaltres -amables lectors-, un taxista o un lampista (catalans com som) amb la gent de la Cambra de Comerç, Foment del treball, Cercle d'Economia, la Caixa o el consell d'administració catalano-mundial de SEAT???
Dit això, quan diuen "escolta Espanya!", amb qui parlen? I ... en nom de qui ho diuen?
Pesat com soc, català com soc, no em crec aquest ball de carnestoltes. És una mascarada en grau superior. De petit, em sembla, tenia les coses més clares que ara. Les injusticies les causen els sistemes de dominació. Al nostre país, que no és excepció, és palpaple que ho fem amb rols invertits i molta subalternitat. Com tots, el nostre país és terra de desigualtats. Entre l'Isidre Fainé o els descendents de Samaranch i els que venim de família de fàbrica o taller, hi ha una eternitat de desencontres.
Abans, quan era petit, en deiem lluita de classes. Montilla té raó, però no sé en nom de qui parla.

Aquesta samarreta mostra la dissidència interna d'alguns militants d'ICV que estem fora de joc. No diu "verd", -tot i el color-, diu "nerd". Un Nerdie és un pringat. La parauleta reivindicada per l'escola Robert Crumb, brilla lluminosa a la peli American Splendor. Els Nerdies d'ICV tenim un espai virtual destinat a socialitzar la discrepància. Pringats i altruïstes, aspirem a la quadratura del cercle: Una esquerra roja i verda (afegiu la resta de colors de la revolta) que faci possible el binomi avui impossible entre carrer i govern. Sense voler fer sang ni llenya, sense participar del ball de càrrecs, es tracta de suscitar debat, reflexió, queixa, proposta i una infinita paciència davant dels errors de la direcció (i de nosaltres mateixos, nerdies com som). Jo m'inclino per un ideari combinat nerd/red (pringat i roig). La desorientació és considerable. La de tots, em temo.
Estem a: http://www.verdiroig.blogspot.com/

I ara anem a coses més impactants. Els de la fotografia són WILCO. El ciclista és Jeff Tweedy, la qual cosa garantitza un format accesible. L'altre dia el terrible suplement Tentaciones de El País, els tractava de "indies para adultos". Podria ser. Aquell fulletó ja fa temps que perpetra etiquetes impossibles. La cosa està en que la banda d'Illinois ens visita i que anirem al Razzmatazz, dijous post-champions, disposats a rebre la seva música. Una hipotètica geografia americana de la música d'avui ens mostra els nexos entre Giant Sand, Lambchop i Wilco. Són la meva triada nordamericana. Referents que truquen a la porta.