Ressacós em llevo i les orelles segueixen la captura d'ecos del concert de Paul Weller a Barcelona. Amb el pas del temps, alguns concerts esdevenen peces de col·leccionista (Butterfly Collector, balada de The Jam que Weller ens va clavar en directe) i d'arxiu memorialístic destinat a retenir els mites particulars que tenim. Paul Weller ho és.
Des de 1981 -encara recent la fí de The Jam- em vaig penjar de l'artista de Woking (Surrey) tot llegint una entrevista a la desapareguda Rock Spezial on aquest proclamava el seu contundent "sempre seré mod!" i, ara que ja té 50 anys, el segueixo en un any de creixement de la mitologia privada de l'etern Mod, amb dues dades significatives: la visita casual que vam fer a la seva vila natal de Woking i aquest concert necessari que empaitava des de feia anys.
Un concert magnífic. Pura dignitat pop, honestedat mod i dedicació, -la d'aquell jove artista que va disoldre The Jam quan la seva fama excedia els paràmetres del moviment mod i s'inauguraven els anys 80 amb aquell congrés estilístic que renovaria la morralla sonora d'aquells dies, cosa que va saber fer amb Style Council!-.
L'espai Movistar -quin nom i quin espai més inapropiat per celebrar l'art popular del segle XX i els seus records!- va acollir les restes del Modernisme local, del qual em sento part orgullosa i eterna, i una bona part de la colònia catalanobritànica que inclou, entre altres, el meu nebot Ged convertit en fan entusiasta, fotograf de concert i testimoni privilegiat de la Mod Scene Barcelonina. Em quedo amb la posadat en escena senzilla, la implicació de Paul Weller en el concert, la seva suor, la seva proximitat i alegria, una banda potent i les cançons noves i eternes. L'emoció de viure un moment historic particular i a petita escala es concretava quan van sonar tres emblemes sonors de la meva joventut: That's Entertainment, Butterfly Collector i Town Called Malice. Poder escoltar aquestes tres cançons en viu i molt aprop de l'escenari, m'ha proporcionat un concentrat emocional de primera.
La setmana planteja novetats culturals molt suggeridores. Una colla de gent, denominada Amics d'Alan Smithee (*) amb la col·laboració d'Stereo 2, iniciem aquests dies un projecte multidisciplinari sobre les subcultures, la distinció cultural, els outsiders i les transgresions....ho empaquetem sota la denominació de Fora de Joc i inclourà un cicle de debats, pelis i expo, amb projeccions de pelis i documentals com American Splendor, Ed Wood, The Future is Unwritten: Joe Strummer i Daniel Johnston & the Devil. En parlarem...
(*) Això dels Amics d'Alan Smithee és el nom d'un nou club de cultura submarina resident a Premià de Mar.
No és original que, canviant de tema, segueixi la ratxa papanatista dels media entorn de la crisi. La crisi! quina barra! Un sistema que es fonamenta en una crisi, resulta que "ara" té "la" crisi. El capitalisme "no està" en crisi, el capitalisme "és" la crisi, i és el fonament i l'arrel de la gran crisi de civilització que es divisa . Per aquest motiu, invariablement, des de l'adveniment de les societats burgeses, enllaçant amb espectres i fantasmes, existeix un fil roig -que no vol dir necessàriament un partit- que planteja superar "la crisi", és a dir superar el capitalisme. El fil roig, que també pot ser negre, es bifurca en excés, declina i s'intensifica, s'invisibilitza i els visibilitza, es divideix, pateix la seva pròpia crisi, es desmembra i es reconstrueix. El fil roig contra la crisi, contra el capitalisme, és el procés d'un moviment real "que aboleix l'estat de coses", d'un moviment que també té capacitats de canvi, d'autodestrucció o de reconstrucció. el fil roig és, també, un relat de grandeses i misèries. Una història ambivalent d'errades, fugues i encerts parcials. Dades, totes elles, infinitament menys lesives que les que puguin tenir els altres fils inanimats del relat capitalista.
El que ja resulta irònic, patètic i grotesc és el mantra mediàtic dels telepredicadors, radiopredicadors i apologistes encartronats que cada dia ens saluden des de les seves tribunes per pontificar un comú denominador de lamentacions, queixes, alarmismes i missatgeria d'estirabot. Els opinadors de l'statu quo, ara que estan trastocats amb el catacrack, proclamen els dèficits d'un model econòmic que és part d'un sistema cultural integral que proclama la difícil relació de parella entre la democràcia i el capitalisme. Les ones i les pagines en van plenes! El contenidor de la brossa neocon, però, està obert i de manera visible ens mostra les espantoses americanes d'un tal Sala-Martín, el darrer crit en el supermercat de les idees d'aquest teatre de l'absurd.
De retorn a la prècaria trinxera que anem construïnt, es divisa un paisatge incert on alguns, més propers, parlen de primàries i governs d'Entesa (que no entenc com s'entenen) i on uns altres -també propers- plantegen la revolta del dia a dia, la xarxa còmplice i la conspiració (respiració) conjunta.
Com cantava ahir Paul Weller: THAT'S ENTERTAINMENT!
