Si apuntem les línies d'atenció a la fenomenologia de la música popular (és a dir: des de baix!), trobem per sort alguns casos dignes d'estudi. Aquest post recull imatges relacionades amb el Northern Soul. Parlem d'un fenomen relacionat amb els clubs del nord d'Anglaterra. Carn de canó proletari. Oci i hedonisme a ritme de soul, passió, culte i modernisme.
Quan el moviment mod declinava a meitats dels 60, alguns focus de resistència es mantenien a les ciutats del nord industrial. Els escenaris de la crisi convivien amb recintes intempestius, clubs semiabandonats, casinos reciclats i pubs amb soterrani. En el terreny del Northern Soul, el soul col·leccionista va experimentar una inusitada supervivència al marge de la llei del mercat i de les modes catapultades per les industries de l'entreteniment.
Una suma caòtica presidida per l'art de col·leccionar discos rars, intercanviar noms desconeguts, programar sessions de ball infinit, construir un univers simbòlic heredat del modernisme dels seixanta i mixturat amb la vida de barri obrer, d'extraradi proletari i de societat secreta. La millor tradició de l'hedonisme de la bass culture. Amb aquestes credencials, la resistència tenia assegurada una nova vida.
Els senyals externs d'aquell moviment ens mostren una iconografia de punys combatius, parxes artesans, badges coloristes i una infinita sèrie de bons discos recopilatoris d'aquest moviment que, de manera singular, ens remet al Nord d'Anglaterra a partir d'una compulsiva i inacabada selecció de balls, singles i rituals d'origen americà. Soul de sempre, Soul desconegut, incursions al Boogaloo, a la música jamaicana formatejada a la manera del Blue Beat.
Una mostra més i un capitol a part, en un món paral·lel que manté la fè (Keep the Faith!) enmig de la devastació capitalista de la cultura popular. Una panoràmica a Wigan, Blackpool, Bradford, Leeds i el Nord en majuscules de la vella Anglaterra i de la veïna Escocia.
Post dedicat a David, La Escuela Moderna i Miquel KTF.
