(Article aparegut al blog de Manifest de Maig)
"El tema", és a dir, la crisi del règim, la plurinacionalitat, l'internacionalisme, les eleccions basques, gallegues i catalanes i tota la gamma d'afinitats electives i amistats perilloses, desferma moltes polèmiques. A vegades, però, es troben articles i treballs sortits des de la banda esquerra de l'atac que a més d'analitzar "el tema", aporten coordenades possibles de cara a la perspectiva d'una esquerra unitària, rupturista i pluralment rigurosa.
Una perspectiva molt complexa. Una panoràmica que presenta algunes dades a tenir en compte: 1/ Una esquerra que encara té el balanç pendent de dos tripartits plens de renuncies. 2/ La difícil implantació d'una esquerra anticapitalista forjada a prova de lluites però encara mancada d'una audiència electoral rellevant. 3/ Una opció d'unitat popular emergent i que encara no contempla acords amb altres experiències rupturistes organitzades realment existents i 4/ La necessitat de potenciar un instrument comú de l'esquerra combativa d'aquest país que inclogui i vagi més enllà dels factors anteriorment descrits.
Sigui com sigui, i amb l'adveniment d'un Artur Mas reforçat i desplegant la narrativa dels poderosos, molta incompetència haurà de tenir l'esquerra política i social del país si aquesta no és capaç de lliurar una resposta de conjunt, arrelada socialment (recordem els moments més actius del 15m) i conscient de la magnitud de la tragèdia.
Ressenyem tres textos publicats a les revistes Sin Permiso i Viento Sur. Des d'aquest blog apostem per anàlisis d'aquestes característiques i per escenaris post-electorals que facin possible un habitacle confortable per al conjunt de l'esquerra anticapitalista, internacionalista, sobiranista i feminista (i el que calgui afegir).
I el dia 14 de novembre, la vaga general.
14 comentaris:
jo no votaré a ICV que la trobo toba, no votaré a la CUP que em sembla massa patriota ni seguiré les crides del Mas, el Navarro o el Jonqueres. Dels espanyolistes ja ni en parlo. Ho tinc com el laberint d'Horta, fet un lio
les dues dates interessants poden ser el 14 per la vaga general i el 26 per ser el dia en que la majoria del Mas farà reflexionar a tota l'esquerra-esquerra per unir forces davant el que ens espera.
Ara ja ens han colat el gol anticipat que impossibilitat respostes ràpides i conjuntes.
què s'ha de fer per tenir una esquerra revolucionària amb un cert nivell cultural politicament parlant?
Trobo a faltar nivell. Com es pot invertir la tendència? m'agrada llegir Sin Permiso o Viento Sur, una mica de nivell s'agraeeix però em deprimeix el nivell general de l'esquerra i crec que és una barreja del mal temps que viuen les idees i de la posmornor aquesta que converteix qualsevol punyeta en subjecte politic polivalent. Passem coses molt estrambòtiques entorn del sector "autonom", veig seguidors de Toni Negri amb barretina i estelada tirant coets i ballant a ritme de gralla. Misteri total
sort del Tito Vilanova.
l'esquerra catalana viu en una selva i cada familia va per lliure, abans icv, ara la cup, i ja veurem on anem. El 15M va ser el gran invent i s'hauria de tornar a fer fort començant per la vaga general que és el dia D de la unitat sindical i de l'anticapitalisme, ara miro els articles que semblen sucosos: daniel raventós i companyia sempre s'han de llegir
molt oportú i necessari, jo ja he signat...unint el tema social i el tema nacional i recuperant l'esperit 15m.
http://mesenlladel25n.wordpress.com/
serà dificil amb la CUP impartint lliçons a tot kiski
Mas guanyarà de carrer i serà irònicament el que farà que les esquerres es deixin de tribus, i si no es fa així ja podem plegar.
es esquerres necessiten unitat per lluitar i proposar alternatives i per fer això no n'hi ha prou amb fer xerinol·la independentista i dir que uns entren al parlament i altres baixen o es mantentenen, llegint aquests articles es conclou que caldrà força una nova forma politica a l'estil de la Syriza grega on pugui haver l'esquerra més variada amb dos objectius comuns com la resistencia social a la troika i les llibertats nacionals obertes que atorga el fret d'autodeterminació
jo votaré amb el cap baix a Iniciativa però pensant en que ja no és el model a seguir i de la CUP no n'estic empatitzat ja que van animar-se a anar a les eleccions per l'impacte de l'11 de setembre pero encara els busco en les mogudes del 15m i costa molt de trobar-los, siryzem-nos!
jo més o menys com el Salva Nebot, més o menys amb alguna variant
la clau de tot està aquí:
http://blogs.publico.es/dominiopublico/5995/la-gran-estafa-en-catalunya-parte-i/
1959, l'any, mireu...
sense més que afegir diré que la dreta nacionalista s'ha sortit amb la seva totalment quan ja es veu que el nacionalisme arriba al més remot recó autonom o neollibertari bruzzzz on està el meu cosí punk?
Yo estoy en este debate de dos maneras, ahora hay que dar un buen respaldo a ICV.EUIA pero al mismo tiempo pensar en que esta coalición ya ha llegado a sus limites como proyecto y que no es suficiente una marca electoral, pienso en la necesidad de que den un paso adelante significativo para animar otro espacio mayor al estilo de la izquierda radical griega o alemana y para ello hay que creer a fondo que nada es definitivo. Otro factor que me preocupa es la renuncia de la izquierda anticapitalista a tener su propia voz entregándose a la operación CUP que es al mismo tiempo un grupo que obtendrá representación parlamentaria pero que no contempla ninguna posibilidad de ampliar sus alianzas con nadie más que aquellos que acepten estar bajo su paraguas de marca. Se abrirá paso una izquierda més abierta pero tambien más luchadora como se vislumbraba en los primeros dias de IU o de cuando ICV no se complicaba con el tripartito. De momento votaré a Herrera con poco entusiasmo per sabedor de que por lo menos dan mucha importancia a el debate social que hoy nos escamotea el nacionalismo con el cual Artur Mas ha conseguido desequilibrar los logros del 15m.
Publica un comentari a l'entrada