Poeta, activista sociocultural i sindicalista del Maresme. 20 anys després de la seva mort. L'endemà de la vaga general del 29M. 30/03/1992-30/03/2012
La vaga, les vagues, són instruments d'afirmació, contestació i socialització de les resistències i és des d'aquest punt que podrem considerar que la seva importància està relacionada amb el paper que poden jugar en un cert procés històric. Entrar en el ring de les xifres de participació, de les tergiversacions mediàtiques, dels emplaçaments a la negociació del més innegociable i a la casuïstica múltiple del "per què no he fet vaga", és com allò dels arbres que no deixen veure el saturat bosc de l'espectacle parapolític capitalista. La vaga, les vagues, són una de les manifestacions col·lectives del que històricament hem anomentat cultura, identitat i consciència de classe. I això és una cosa seriosa. És la part més important de la cultura de les classes treballadores i dels exclosos d'arreu del món, d'ara i de sempre.
Despullats de la ficció middle class característica de les dècades d'opulència i virtualitat social occidental, la dimensió de classe retorna i amb ella reapareix la necessitat d'una incerta però raonable raó estratègica strictu sensu. Les coses clares: L'adversari -difús, articulat i omnipresent- avança damunt d'un terreny absolutament abonat a la més lògica de les estratègies de resolució i triomf. El nostre laberint és, doncs, complicat i planteja rares i difícils cruïlles entre el nou i el vell. Disortadament, sempre ha estat així. Però això només és el començament. La dimensió sistèmica de la gran estafa de la crisi comportarà una alteració substancial del que fins ara hem/han cregut que eren la democràcia, les classes socials, el benestar o la pròpia existència. Temps al temps. Al mal temps bona cara. "Amb el somriure, la revolta".
Aquest llarg començament és també la primera fase d'una de les més grans incerteses. Si hem de reflexionar sobre el sentit d'una vaga, d'una manifestació o d'unes mobilitzacions, fem-ho pensant en la llavor que puguin aportar en el futur context de resistència davant d'aquesta crisi històrica. Més enllà de les lectures de conjuntura entorn de si cal "reformar la reforma" o fer "la reforma de la reforma", el que està en joc és el "què i el com" del mínimament necessari per a poder articular un canvi des de baix i en tots els ordres. Benvinguda la vaga, la nostra vaga, i més encara si aquesta forma part d'un començament en tota regla i del tot necessari per barrar el pas a la barbàrie que pugui venir a causa de les derives governamentals que administren el capitalisme dels nostres dies. Punt i seguit.
(Fotografies: A petita escala, Premià de Mar 29M)
Billy Bragg - There Is Power in a Union | |
www.youtube.com/watch?v=AnLurTmvzAs
26 Nov 2011 - 6 min - braggcentral Álbum: Talking with the Taxman About Poetry (1986) |
8 comentaris:
sí, un dia important del calendari que només és un dia dels dies que vindran.
Les estafes no es poden negociar, que prenguin nota els liders sindicals quan vagin a la taula dels lladres!
Salut i digna lluita!
la propera vaga general hauria de ser per demanar la dimissió de Felip Puig. Què respresenta això de titllar una manifestació de la CGT i la CNT com d'alt risc uns dies abans de que es faci? Quan es declararan d'alt risc als responsables de la crisi que reben l'ajut dels governs en forma de retallades socials i acomiadaments a tota vela?
El món està fatal.
La vaga, les vagues, per una banda, i Las Vegas per l'altre.
Ve una gran onada, un tsunami molt més fort que el del 2004, i gairebé ningú vol ser conscient. Els que menys, els poders fàctics. La seva estupidés i prepotència són antològiques. Però als tsunami no se'ls poden controlar amb excuses ni demores. Passen per sobre i ja està.
Francament, sap greu tant per uns i pels altres i perquè alguns no vulguin aprendre les lliçons que ofereix la història.
Salut!
Ahir divendres al suplement de cultura del Punt sortia un especial dedicat al nostre amic Valerià.
Recordant la transcendència dels moments de la transició he pensat molt amb les mancances que es diluïen amb el fet immediat i les il·lusions (il·luses) del moment. La urgència era tan immediata que molts encara confiàvem amb una acció política del "tothom" és bo o del "tothom" farà el que cal i del "tothom" en serà conscient.(Quan dic tothom em refereixo evidentment als que ens han dit que també son d'esquerres, per que la resta, per a mi, en aquest punt,no són ningú).
Hem vist com al cap dels anys aquest candit pensament se'n ha anat en orris i que cal posar cada cosa al seu lloc.
cal estalviar-nos la xerrameca i anar al gra , portem massa temps confiant que "algú" farà alguna cosa per nosaltres.
Afegeixo un aspecte al que diu el Missatger: Quan el tsunami ja ho hagi inundat tot, tant de bo els que no apostem per Las Vegas tinguem un mínim comú denominador de resitències, organització social i perspectiva compartida per edificar allò altre que volem o intuïm. Les vagues, la vaga, entesa com a element de discordança espai-temps, poden ser (com el 15m i el seu esperit dispers) falques i senyals enmig de la construcció d'aquells contraforts que puguin evitar la "tsunamització" integral de la terra i de la gent. Si no entenem el paper de les mobilitzacions en relació a aquesta construcció "al marge" i "a la contra" de l'ordre del capital, podem caure en el parany autorefencial o en les agendes dels negociadors de coses coses innegociables. La frase marxiana em sembla vigent per vàries raons, especialment per la seva dimensió movimentista i el seu caràcter permanent (lluny de lectures estatalistes, burocràtiques o partidistes del seu variat pensament).
La referència als "negociadors de coses innegociables" és complementària de l'afirmació de Jorko.
L'anònim que parla de l'alt risc declarat de certes manifestacions aporta amb raó altres modalitats del significat de l'expressió "alt risc".
Lou-POUM-Roig aporta al final del seu comentari allò que sovint tractem sobre la delegació de les coses públiques...afegiria que darrerament hi ha gent que ha passat d'exigir als politics i sindicats que li facin les coses a reclamar que els "revolucionaris" facin la revolució per delegació. Curiosa modalitat de la gongoriana poesia cantada per Paco Ibáñez del "Ande yo caliente y ríase la gente".
Felip Puig i La Vanguardia ja van a una per tal de reformar el dret de reunió i de manifestació.
El dia que els governs vigilin les entitats financeres podrem dir que tindrem una vida més segura.
En plena apoteosi retalladora i controladora: AMNISTIA FISCAL i a primgar el pobres.
Què vol dr el Puig amb el que està dient per la tele de que es restringurà el dret de reunió?
Què vol dir el Felip Puig? Doncs que ficarant a tots dins del mateix sac i que a l'oposició social li espera una mala ratxa.
Publica un comentari a l'entrada