11 de març 2012

29M. Això només serà el començament...



El dia 29 es convoca vaga general. CCOO i UGT s'han decidit. De la mateixa manera que hem criticat les direccions d'ambdues centrals en diverses ocasions, cal dir que aquesta convocatòria és justa, elemental i inajornable. Si la vaga que ara es convoca és un senyal potent enmig del camí de les resistències sostingudes i compta amb una perspectiva més enllà del dia senyalat, aleshores també podrem dir que anem per molt bon camí. Passi el que passi, doncs, amb més o menys simpaties sindicals, amb la major participació de classe i ciutadana i trencant els límits del politicament correcte, la vaga general ens afecta i és cosa nostra. És cosa de la gent de baix i els sindicats haurien de ser part d'aquesta indignació general i estar disposats a recorrer tots els trams d'una revolta lògica i imprescindible davant de l'estat de les coses present. Retallades socials i reforma laboral, liquidació de la cosa pública, estafes bancàries, desnonaments, degeneració de la democràcia. El seu deute. Arguments no en falten i en tindrem molts més.

Si les grans centrals no van més enllà del 29M, altres organitzacions i molta gent si que ho faran. El panorama es complica dia a dia. Les resistències van per barris, per centres de treball i per sectors de tota mena. Des del que queda de l'esperit del 15M fins a les petites lluites invisibles i anònimes, el terreny està abonat per que tot plegat sigui només el començament. És tant bèstia el que està passant que una vaga com aquesta només tindrà importància si l'entenem com una part, com un llumí de tota la capsa de les contestacions acumulades. La màquina del capitalisme i les crisis que genera no són coses ni d'un dia ni d'una temporada. Va per llarg.

Vaga general? Sí. I molt més! Sobretot, molt més i més enllà de l'agenda dels estires i arronses posteriors que vindran. Si no sabem organitzar el pessimisime que causa la realitat dels nostres dies, altres agitaran aquest estat d'ànim cap a la barbàrie. Repassem la història i quins han estat alguns dels moviments que s'han viscut en els pitjors temps de crisi social.

Una mica dels clàssics:  Rosa Luxemburg va escriure el llibre  “Vaga de masses, partits i sindicats”. Aniria bé que els dirigents sindicals el recuperessin com a lectura. En aquell llibre la dirigent espartaquista advertia a les cúpules sindicals contra l’abandó d’una perspectiva global i de la lluita per la transformació de la societat. D'aquell text, escrit en una Europa que caminava envers la Primera Guerra Mundial, s’hi poden extreure unes quantes lliçons útils per la recuperació d'una certa raó de ser bàsica i elemental del sindicalisme de sempre: El seu poder d'intimidació (del que en parlava Josep Ramoneda a El País, un periodista no precisament anticapitalista en el sentit recurrent de l'expressió). El llibre de Rosa Luxemburg està farcit de crítiques, d’acusacions de covardia o timideses vàries contra els jerarques sindicals d'aquella època, porucs o displicents davant les agressions dels capital. Han passat més de cent anys i de crisi en crisi el capital reviu i es reinventa. Tant de bo, més enllà de la puntualitat d'una vaga justificada a totes llums, anem recuperant una certa capacitat d'intimidació de la qual les centrals, petites o grans, reformismes o revolucionàries, n'hauran de ser art i part. I si no és així, tocarà seguir inventant i reinventant el que calgui per donar forma i consistència a la més digna de les resistències.

10 comentaris:

Jorko ha dit...

m'agrada l'expressió "lògica" aplicada a la vaga, a la rebelió i a la justa indignació. Realment no és gens lògic que això no ens mogui amb la que està caient per tots els costats

Joan Josep ha dit...

doncs si, els sindicats grans tindran les seves raons especials, però la resta d'humans crec que encara tenim moltes més raons per anar a la vaga i continuar contestant l'endemà mentre alguns ja hauran passat el tràmit. Veig que el meu sindicat CGT també convoca i això vol dir que no serà només cosa dels dos que ara s'han despertat. ok, vaga el vint i nou i lluita cada dia

endora ha dit...

La teva entrada ja "rutlla" per les xarxes socials...

Eduard ha dit...

Suposo que, amb reticències i pors, els sindicats majoritaris han optat per l'única via justa, ja que precisament la clau més profunda d'aquesta "reforma laboral" (quin eufemisme!) és soscavar el poder cada cop més feble de les associacions sindicals grans, en reconduir els marcs de negociació col·lectiva cap a les unitat empresarials, on tenen molt més difícil influir.

Ca ha dit...

certament la vaga és un pas i em temo que no tothom estarà per seguir donant mostres de que cal donar més passos

el 29 té sentit l'endemà que és 30 i els que retallen estaran contents que que només sigui el 29

d'acord amb el post

Albert ha dit...

si ens rendim acabaran amb la gent i només quedarà el capital depredador de persones i destructor de la humanitat i aquesta és la raó de ser de la bojeria dels cbdiciosos de la terra.
No ens quedarem només en la vaga per que hem de ser més i molts davant d'aquest robatori

MARGA BOSCH I EL SEU VERB ha dit...

jo faré vaga i vull que no es quedi aquí i prou

Edgar ha dit...

Ja ho dèia el poeta Góngora fa segles. EL problema és que "ande yo caliente y ríase la gente", si no ens apilonem al carrer contra el merder que cau sobre el poble no podrem acabar amb els bancs, el "formentino perezoso" i les tisores del govern, crec que tenim masses egoïstes entre el poble que fan el que denunciava el mestre Góngora. Ells calentets a casa i la resta a pringar.


Ándeme yo caliente
Y ríase la gente.
Traten otros del gobierno
Del mundo y sus monarquías,
Mientras gobiernan mis días
Mantequillas y pan tierno,
Y las mañanas de invierno
Naranjada y aguardiente,
Y ríase la gente.

Coma en dorada vajilla
El príncipe mil cuidados,
Cómo píldoras dorados;
Que yo en mi pobre mesilla
Quiero más una morcilla
Que en el asador reviente,
Y ríase la gente.

Cuando cubra las montañas
De blanca nieve el enero,
Tenga yo lleno el brasero
De bellotas y castañas,
Y quien las dulces patrañas
Del Rey que rabió me cuente,
Y ríase la gente.

Busque muy en hora buena
El mercader nuevos soles;
Yo conchas y caracoles
Entre la menuda arena,
Escuchando a Filomena
Sobre el chopo de la fuente,
Y ríase la gente.

Pase a media noche el mar,
Y arda en amorosa llama
Leandro por ver a su Dama;
Que yo más quiero pasar
Del golfo de mi lagar
La blanca o roja corriente,
Y ríase la gente.

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente



Luis de Góngora y Argote, 1581

Angel ha dit...

Jorko, com sempre d'acord.

Joan Josep, em consta prou clar que la CGT convoca la vaga i per tant queda demostrat que la base és àmplia.

Endora, merci per la xarxa.

Eduard, certament entrem en una noca etapa de les dites "relacions laborals".

Ca: com sempre, l'abans i el després de les vagues és el que determina la seva eficàcia i si es planteja com una lluita aïllada no tindrà més utilitat que la pura disputa sobre l'index de participants.

Albert, és la clau. El que dius va per aquí i ens posen a prova cada dia.

Marga, endavant les atxes!

Edgar, molt bo el poema de Góngora que va saber cantar com un volcà el gran Paco Ibáñez.

Anònim ha dit...

http://technologiesuae.com/#5193 xanax effects gaba - generic xanax s 901