29M. Això només serà el començament...

El dia 29 es convoca vaga general. CCOO i UGT s'han decidit. De la mateixa manera que hem criticat les direccions d'ambdues centrals en diverses ocasions, cal dir que aquesta convocatòria és justa, elemental i inajornable. Si la vaga que ara es convoca és un senyal potent enmig del camí de les resistències sostingudes i compta amb una perspectiva més enllà del dia senyalat, aleshores també podrem dir que anem per molt bon camí. Passi el que passi, doncs, amb més o menys simpaties sindicals, amb la major participació de classe i ciutadana i trencant els límits del politicament correcte, la vaga general ens afecta i és cosa nostra. És cosa de la gent de baix i els sindicats haurien de ser part d'aquesta indignació general i estar disposats a recorrer tots els trams d'una revolta lògica i imprescindible davant de l'estat de les coses present. Retallades socials i reforma laboral, liquidació de la cosa pública, estafes bancàries, desnonaments, degeneració de la democràcia. El seu deute. Arguments no en falten i en tindrem molts més.

Si les grans centrals no van més enllà del 29M, altres organitzacions i molta gent si que ho faran. El panorama es complica dia a dia. Les resistències van per barris, per centres de treball i per sectors de tota mena. Des del que queda de l'esperit del 15M fins a les petites lluites invisibles i anònimes, el terreny està abonat per que tot plegat sigui només el començament. És tant bèstia el que està passant que una vaga com aquesta només tindrà importància si l'entenem com una part, com un llumí de tota la capsa de les contestacions acumulades. La màquina del capitalisme i les crisis que genera no són coses ni d'un dia ni d'una temporada. Va per llarg.

Vaga general? Sí. I molt més! Sobretot, molt més i més enllà de l'agenda dels estires i arronses posteriors que vindran. Si no sabem organitzar el pessimisime que causa la realitat dels nostres dies, altres agitaran aquest estat d'ànim cap a la barbàrie. Repassem la història i quins han estat alguns dels moviments que s'han viscut en els pitjors temps de crisi social.

Una mica dels clàssics:  Rosa Luxemburg va escriure el llibre  “Vaga de masses, partits i sindicats”. Aniria bé que els dirigents sindicals el recuperessin com a lectura. En aquell llibre la dirigent espartaquista advertia a les cúpules sindicals contra l’abandó d’una perspectiva global i de la lluita per la transformació de la societat. D'aquell text, escrit en una Europa que caminava envers la Primera Guerra Mundial, s’hi poden extreure unes quantes lliçons útils per la recuperació d'una certa raó de ser bàsica i elemental del sindicalisme de sempre: El seu poder d'intimidació (del que en parlava Josep Ramoneda a El País, un periodista no precisament anticapitalista en el sentit recurrent de l'expressió). El llibre de Rosa Luxemburg està farcit de crítiques, d’acusacions de covardia o timideses vàries contra els jerarques sindicals d'aquella època, porucs o displicents davant les agressions dels capital. Han passat més de cent anys i de crisi en crisi el capital reviu i es reinventa. Tant de bo, més enllà de la puntualitat d'una vaga justificada a totes llums, anem recuperant una certa capacitat d'intimidació de la qual les centrals, petites o grans, reformismes o revolucionàries, n'hauran de ser art i part. I si no és així, tocarà seguir inventant i reinventant el que calgui per donar forma i consistència a la més digna de les resistències.