Enmig d'aquella escena -que lligava el rock, el garatge, la psicodèli·lia i el power pop- brillaven grups que, en aquells temps, col·leccionava i amuntegava a les prestatgeries del meu estudi. Els vinils de Green on Red, The Rain Parade, Dream Syndicate, The Long Ryders, The Gun Club, The Lyres, The Smithereens i companyia, dançaven damunt dels plats al costat de personatges i grups determinants d'aquells dies com Alex Chilton, Tav Falco, The Cramps o The Flamin'Groovies. I navegant entre tots, marcats per l'emprenta de The Byrds i la millor tradició del folk-rock, regnaven els REM.
El periode 80/90's de la banda de Michael Stipe ens va regalar cançons meravelloses, balades profundes, temes introspectius, manifestos radicals i combinacions de tempesta i bon humor (el disc Reckoning, a la dreta, per exemple). Anys després em van deixar d'interessar. Omplien estadis i flirtejaven amb l'star system i els seus llocs comuns. Davant de la seva anunciada separació, però, el balanç és més que notable: Rascaven i arpegiaven Rickenbacker's (Peter Buck a la foto del mig amb una Rick 330), teixien melodies i quan tocava alçaven el volum. Posem-hi uns videos de la seva collita d'or.
REM, el final del mundo tal y como lo conocemos
El estribillo de uno de los temas más populares de REM suena como perfecto epitafio a la carrera de uno de los grupos más influyentes de las últimas décadas ...
| |||
| |||
|
10 comentaris:
Jo els vaig seguir fins l’Automatic for the people, pel seu caracterìstic so, amb actitud indie, nervi rocker, ànima folk, sensibilitat i inteligència... personals i reconeixibles tot i seguir l’estela dels Byrds. Potser els dos vinils que més m’agradaven eren Murmur i Lifes rich pageant.
Després van reiterar la seva fórmula amb cançons gairebé clòniques. Com són bons i sempre els he respectat, crec que el millor és el que han fet: retirar-se, atrevir-se amb projectes més creatius, ja que tenen el talent per fer-ho, i deixar un bon record. De fet, fa anys que s’haurien d’haver pres aquesta decisió.
I queden Fall on me, Radio free Europe, Man on the moon, Talk about the passion, cuyahoga, Losing my religion i l’himne oficiós d’aquests temps: It’s the end of the world as we know it (and I feel fine).
clamorosa coincidència, estimat Missatger! (per cert, els millors temps de REM eren els grans temps de Twin Peaks).
eppps! Tati!
Un homenatge ben trabat!
i veig que has mencionat els Smithereens. M'agradaven molt i molt i molt, a veure si els passes per la maroma del blog.
M'agradaven R.E.M. i em sap greu que pleguin. Crec que sempre han mantingut un bon nivell, no només als inicis, tot i que tampoc no els conec tant i tant com per afirmar-ho. Tenen algunes cançons magnífiques, moltes de fet, però potser la meva preferida és aquella que van fer per la pel·li "Man On The Moon",però no la famosa del mateix títol (que mai no ha estat entre les meves favorites), sinó "The Great Beyond".
doncs ja veig que tots plegats "Remem" en bona direcció.
salut!
Bonissim homenatge Àngel! Jo vaig escoltar per primera vegada a REM amb "Fables of the Reconstruction" Així que ho digeria, em vaig agència ràpidament l'anterior "Reckoning" Encara era millor! Poc després van treure "Lifes Rich Pageant" Acollonant! Després van continuar amb grans Discos "Document" "Green" "Out of Time" fins a "Automatic for the People" Però el millor va ser enmig d'aquesta voràgine, descobrir "Murmur" Una joia per a la illa de tresors vinílics!!!
Genials Smitheerens també! Sobretot "Especially for You" i "Green Thoughts" amb algunes clares Rem-iniscències!
La majoria dels altres grups, llastimosament me'ls vaig perdre... Per culpa de REM !!!
Salut!
Estava clar que en Gerardo també s'apuntaria a "remar" dalt d'aquesta embarcació popista!
Salutacions i "keep the faith" en temps de plom i dis-popia generalitzada.
No he estat mai gaire fan dels REM, encara que, com molt bé dieu, els primers discos contenen joies com que les que enllaces del youtube. Només pel so Byrds dels seus inicis ja es mereixen el meu reconeixement.
Coincideixo amb El missatger i amb tu, Àngel, que quan van començar a omplir estadis van perdre part del seu encant, i no pas perquè tinguessin èxit, sinó perquè la seva música es va tornar avorrida.
Salut!
David,
més "remers" retrospectius.
Coincidències a dojo!
Marc, certament, els Smithereens!
Publica un comentari a l'entrada