20 de desembre 2010

(Per Nadal). Tots els anys Bitches Brew


El Nadal convida a certs rituals i alguns d'aquests tenen una base molt personal i aparenment deslligada de la celebració programada d'aquests dies o de la més estricta i respectable tradició. El Nadal de 1974 fou el meu "Nadal Bitches Brew" i des d'aleshores l'audició ritualitzada del magnífic doble de Miles Davis esdevé un clàssic com el pessebre, el tió o els Pastorets. Recordo perfectament aquell vint i quatre de desembre de 1974, quan aquell adolescent que ara us escriu aquestes ratlles sortia de Discos Castelló del carrer Tallers amb aquest monument sonor sota el braç. Com recordo detalladament el trajecte en diagonal travessant la plaça de l'ajuntament de Premià de Mar de camí cap a casa per poder estrenar el Bitches Brew. Per recordar que no sigui. Com el dia de la trobada en una cambra fosca per fer una audició col·lectiva del doble disc. I així, any rera any, fidel i metòdic davant el Bitches Brew i descobrint -encara- matisos, dobles cartes, enigmes i detalls que el confirmen com el clàssic entre clàssics que és i com allò que anunciava aquella il·luminació nadalenca de l'any 1974, anava de debò.


El BB està d'aniversari. Quaranta anys des de la seva edició. Ara, providencialment, ens arriba un magnífic llibre dedicat a l'enregistrament del doble disc. Insistim en allò de "doble disc". Doble vinil, producció del mag Teo Macero... colossal banda amb Davis, Shorter, Zawinul, Corea, Young, Brooks, Holland, Riley/Santos, Maupin, DeJohnette, White, Alias, McLaughlin i, en els retalls inèdits, Cobham i Moreira. Una colla de noms que van desplegar el catáleg del millor jazz d'avantguarda.
I més records: En aquells dies i anys posteriors tota l'escola del Davis de Bitches Brew va fer cap a Barcelona i els seus concerts els varem poder gaudir com qui anava a un concert de rock o pop del moment. Un jazz infinit i sense limitacions, el de l'escola Davis, que era perfectament compatible amb el culte i admiració per totes les rareses i miniatures que ens oferia el rock, el pop i els subgèneres contemporanis.
Uns anys que precedien les irrupcions del punk i la new wave i que clausuraven els irrepetibles seixanta. Justament, en aquell punt d'una seqüència històrica molt intensa, Miles definia el seu terreny i incorporava l'electricitat a la seva música amb la mateixa polèmica que havia generat la primera guitarra endollada de Bob Dylan cinc anys abans de Bitches Brew.



Bitches Brew va ser un disc d'iniciació i una peça clau en l'educació sentimental més decisiva. El meu exemplar de l'album amb doble vinil i galeta de la CBS antiga, inclou un dels textos més bonics que s'han escrit sobre la relació de la música amb la resta de les belles arts. L'autor d'aquella llarga ressenya era un dels homes clau de l'anomenat "nou periodisme", Ralph J.Gleason i -ho dic francament- crec que em va marcar una pista i em va ensenyar moltes coses que després no vaig saber trobar enmig de la posterior inflació opinadora dels dispositius (des)informadors paramusicals. Menció especial a la coberta il·lustrada per Mati Klarwein, el mateix de l'Abraxas, de Live Evil i molts més treballs d'aquells gloriosos anys.

Bitches Brew, el doble disc, la portada i aquell escrit, van obrir portes en totes direccions. I encara em sorprenc a les fosques, capturant nous missatges i desxifrant els seus fragments més ocults.


Vídeos de bitches brew

Miles Davis - Bitches Brew (1/3)
10 min - 24 Març 2009
Penjat per PerryCoxPF93

youtube.com
Miles Davis - Bitches Brew 1969 Live Performance
10 min - 7 Des. 2009
Penjat per digimaton

15 comentaris:

Joan ha dit...

fantàstica pista per seguir el rastre d'un disc. Molt emotiu i una mostra de fidelitat impresionant. Glòria a Miles Davis, diria des de dalt del pessebre!

Jordi. ha dit...

La veritat és que no el coneixia malgrat que m’agrada en Davis (com dèiem no fa gaire no podem estar per tot!) Ma semblat molt bo, trencador. L’hauré d’escoltar amb més profunditat.
Canviant totalment de registre. Jo per Nadal tenia el costum (encara ara alguns Nadals) d’escoltar Simfonia Nº 1 (Pau Riba, Diòptria):
“Per fi Nadal! a veure què ens duran a taula! ...Si! A veure què ens duran a taula! ....Va!”
Posem-nos festius: a part dels comentaris sobre Bitches Brew, animo a que tothom digui la seva de cançó de Nadal. Va!
Salut!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

bé, jo en algunes ocasions he posat "el matí de sant Esteve" del mateix Pau Riba, tot sigui dit!

Màxim el Polonès ha dit...

mira jo també soc dels que reivindiquen el període electric del Miles i el Bitches és part de tres espetecs rodons amb In't a Silent Way i el Jack Johnson que segurament t'agraden.
I si seguim el que suggereix en Jordi doncs aqui teniu la meva nadala en rotllo soulero: Hitch Hike cantada per el jovenet Marvin Gaye. au-làs!

penyabogarde ha dit...

bon disc i per Nadal podem posar el "jo soc barcelonista" de la Guillermina Motta

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

gràcies Màxim, ben pensat de recordar la trilogia elèctrica i un bon single del Marvin Gaye més Motown i ballable.

SOUNDA' ha dit...

Hauria de ser en Davis, el caganer en un pessebre sonor?

I a qui posem de Verge Maria, Sant Josep, el nen Jesús, els Tres Reis??

Vinga Tati, digues la teva!!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

davis seria l'estrella principal
el caganer podria ser una caganera com lady gaga (o sigui, la pitjor de tota la terra).
la verge maria (encara que no sigui verge) podria ser patti smith, sant josep pot ser perfectament paul weller, els tres reis podem ser el trio mocotó i el nen jesus podria ser tony williams que quan tenir setze anys ja percutava en el quintet de miles davis...
però per ocupar cada lloc la llista té una banqueta infinita d'artistes com nina simone, marianne faithfull, nick cave, stevie winwood, geno washington, herbie hancock, eels, wilco, dylan, edwyn collins, brian wilson, carles belda, otis, sam cooke, curtis mayfield, pep guardiola, keith jarrett, nico, jackie mittoo, ricard roda, billy childish i la principal del pla de l'os...

vinga, ànims!

As de copes ha dit...

Jo poso en el pessebre a The Who

penyabogarde ha dit...

Nosaltres, com sempre, posarem la Guillermina Motta de Verge Maria i cantant el "jo soc barcelonista".
També posarem el Rudy Ventura -que tambñe tocava la trompeta com en Miles Davis, però millor- i farà de Sant Josep animant el cant del Barça. De caganer posarem el Plàcido Domingo cantant la seva trista versió de l'himne del Madrid. El nen Jesus serà en Delfí Abella cantant el "cap al futbol" i tot serà bonic i ben guarnit.

Anònim ha dit...

Àngel, quin plaer de ritual nadalenc que tens! Realment, certes músiques sentides a les fosques en dates concretes són el millor que hi ha...i en Miles Davis és una molt bona tria! Bones festes!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

doncs mira, Trobadora, vés per on que m'han regalat el llibre del Bitches Brew i que la seva lectura és un complement perfecte per anar estirant el fil del pessebre d'aquests dies i que aprofundeix en els anys previs al B.Brew, quan la música de Miles apuntava una nova transició en tots els terrenys.


I, per no ser incondicionals, aprofito per dir que després de The Man With the Horn (1980-81) la música del mestre va caure en picat, sap greu, però em va deixar d'interessar -no per elèctrica o "moderna", senzillament per què els seus deixebles van fer coses més valuoses: w.report, hancock, corea, jarrett, deJohnette...-

Crimson ha dit...

Ostres, mai se m'hauria acudit relacionar Nadal amb el "Bitches" del mestre. Coincideixo amb el Tati que després de "Man With The Horn" la seva música va decaure, però la decadència va ser bastant generalitzada, també entre els seus deixebles. El Marketing ja havia començat a manar els anys 80.

Bon Nadal a tothom

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

home Crimson, primer de tot celebrar la teva presència a Can Tati, fa il·lusió...Bitches Brew, ja veus! aquest era un d'aquells discos de la plaça, eh?
Ha plogut força i aqui el tenim: clàssic, infinit i etern.
Doncs, una abraçada i feliç any nou.

àngel

Crimson ha dit...

L'absència de comentaris meus no vol dir que no hagi visitat assíduament el teu blog. Prenc nota del que dius, però no sempre trobo un comentari adient.

Una abraçada