Constel·lacions radiofòniques i televisives

Un bon complement de l'afany recopilador i col·leccionista que darrerament apareix en aquest (vostre) blog. Escolteu el programa que anunciem per aquest dimarts.

La foto superior mostra l'empatia entre el personal i l'objecte. La trobo magnífica. Fantàstiques pintes soul. El món d'ahir. Com ha de ser ! Un agrupament de melomans mutants. Avui, dia 13 de desembre, voto per això. Voto per una comunitat sonora alliberada de la banalitat institucionalitzada. Tema del dia:

"The revolution will not be televised" / Gil Scott Heron.

La foto mostra una imatge de Radio Caroline. Emissora pirata. Pioners de la ràdio pop alternativa. Els seus programes es feien dalt d'un vaixell. Entre els seus dj's, el sempre recordat John Peel...

Aquesta reproducció de El Mundo Deportivo ens mostra un anunci al·lucinant a la banda dreta inferior. Directament a barraca! La simbiosi esportivo-musical dels anys setanta en plena acció...

...I ara tornem-hi amb la "memorabilia": Cançons, temes, discos, cobertes de discos, còmics, concerts. Els formats de la música popular. Underground o Mainstream. Propaganda, publicitat o informació. Seguim passant per l'adreçador algunes estampes que configuren una certa educació sentimental. Un recull de la recepció que la cosa musical ha estampat a les nostres neurones. Els programes musicals de la televisió i de la ràdio, per exemple, tant variats com tot aquest univers sonor fet de grandeses, petiteses, misèries i riqueses de tamany, format i color variables.

Un trajecte gens exhaustiu per la ràdio musical, sense voluntat historiadora, podria començar (arbitràriament) en les sessions memorables de Ràdio Luxembourg que arribaven als transistors amb "onda corta" o als pioners de la ràdio pop que, des de vaixells allunyats de les costes britàniques, van portar la mítica Radio Caroline (des de Ronan O'Rahilly a l'imprescindible John Peel). Ja que aquesta microhistòria és molt parcial, podem continuar amb les imatges que em passen pel cap del seguiment dels mítics programes de Radio Juventud de Barcelona. Aquesta emissora era un oasi ben viu enmig del tardofranquisme. Els programes Al Mil por Mil i El Clan de la Una van ser una autèntica universitat del millor rock and roll, del pop i de les seves derivacions. Sortir d'escola i caminar pels carrers de Premià amb el transistor a l'orella escoltant El Clan de la Una! Insòlita imatge vista des de l'actualitat digital! Les sintonies del programa es complementaven amb "el tema de la setmana" que de nit tornava a l'antena en el meravellós Al Mil por Mil. Al llarg d'unes setmanes el senyal del programa era Melting Pot de Booker T. & The MG'S o el Do it Again dels Steely Dan. Era la màgia de Josep Maria Pallardó! I les nits de Al Mil por Mil amb el transistor a l'orella! Pallardó, Tito B Diagonal, el Bachs, la Françoise... També cal mencionar altres programes d'altres emissores, és el cas de Trotadiscos amb el Rafael Turia i el Constantino Romero i sintonia de The Flock o el programa del Mariscal Romero des de Madrid (Deep Purple, Yes, Hawkind, "a destajo").

Tot això és un telegrama, com la majoria de referències dels darrers articles. El mateix passaria amb una història de butxaca sobre els programes pop/rock/jazz a la televisió. Si fem una mica de precedents -com hem fet amb la ràdio- podem dir que Ready Steady Go! va ser el gran programa inaugural de la televisió pop dels seixanta. La BBC lliurava un espai de música en directe totalment inscrit en el Swingin'London i el moviment Mod. La presentadora de Ready Steady Go! fou tota una icona -visiteu youtube i reviureu el cas-. Cathy McGowan i el seu serrell Mod, una jove entusiasta que, com explica Nick Cohn en el seu llibre (*), es comportava com una fan més en un escenari pop-art memorable. Un altre cas especial era el programa Beat Club, l'aportació centreeuropea a la telepoppie dels setanta. Saltem a les nostres teles. Musical Express amb l'Àngel Casas, Jazz entre Amigos amb el Cifu (i el fum de les cigarretes i el seu gin tonic a la mà), le programa del Gonzalo García Pelayo en rigurós blanc i negre i, enmig de les antologies de brossa oficial, els memorables anys vuitanta de La Edad de Oro amb la Chamorro entrevistant la New Wave en ple. Molts programes apareixien i desapareixien a causa a les inclemències de la transició. Transició que, per cert, encara dura i dura. Dura tant i tant que ens empeny a l'abisme cultural. Ai! El progrés! Quin solemne disbarat, el fet de confondre progrés amb conclusió!

(*) El llibre de Nick Cohn és l'incunable Awopbopaloobop Alopbamboom.

I el dimarts vinent no us perdeu el Sound System dedicat a l'Ona Laietana i a Zeleste!

http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/