El president d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) Joan Saura anuncia que no es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques. Saura, que també és el màxim responsable del Departament d’Interior del Govern, obre el procés de (re)canvi en aquesta formació que, si no fallen les prospeccions i el màrqueting característiques dels partits del sistema, recaurà en la figura del secretari general Joan Herrera.
Els que hem conegut la deriva d’aquest partit (i que hem estat testimonis de les incomptables mutacions del projecte des dels seus orígens), podem aportar algunes dades a un debat de fons que, per ser quasi inexistent, ha marcat l’evolució d’ICV. Dit això, valorant com a positiva l’aparent retirada d’un dirigent obertament confrontat amb els moviments socials i l’esquerra crítica, no caldrà que ens centrem en el debat de noms del qual es nodreix la parapolítica que conforma l’auca político-mediàtica de casa nostra.
Tornant, doncs, al debat ideològic -és a dir, polític-, aquest relleu pot servir-nos d’element simbòlic explicatiu del funcionament de les lògiques inherents a la partitocràcia general. La mutació d’un projecte al sí de les dinàmiques de gestió-oposició sense perspectiva històrica de canvi del sistema implica l’adopció d’unes formes de relació amb la societat pròpies del món empresarial.
Abandonats a corre-cuita, "l’anàlisi concreta de la situació concreta", el sentit militant o la caracterització del capitalisme com a paradigma d’allò que es vol combatre, apareixen en el seu lloc els estudis demoscòpics (els anàlisis de tendències, els sondejos, "la moda" elevada a la categoria política) i on hi havia militants actius s’obren pas els "adherits" passius (els "actius", en tot cas, són ara els professionals de l’aparell i els càrrecs remunerats).
Més amunt apuntàvem l’existència d’una deriva política i d’un debat de fons irrellevant al sí d’ICV. Hem parlat també d’una simptomatologia d’aquesta deriva observant les metodologies d’anàlisi de la societat i el paper del nou tipus de miltant postmodern transformat en adherit o soci (el paral·lelisme amb l’adscripció a un club esportiu o a una penya és del tot creïble).
Queda, però un tercer aspecte ja anunciat: La caracterització del capitalisme com a paradigma d’allò que es vol combatre. Aquest és el debat de fons. El posicionament davant del capitalisme és la pedra de toc de l’esquerra. Quan l’esquerra (política, social, sindical i cultural) no planteja alternatives per sortir d’aquest sistema, per superar-lo i per impugnar-lo, es produeixen tots els senyals del que anomenem "deriva". La deriva té orígens històrics en els múltiples desencontres i ruptures entre les vies revolucionàries i reformistes.
ICV, que presumeix de ser el "partit de la memòria històrica", ha evolucionat amb tota lògica en sentit postpolitic. La caiguda del mur va provocar un acte reflex, un sentit de culpabilitat i diversos apriorismes coincidents amb els anys de "glòria" de la socialdemocràcia espanyola. Necessitats d’un nou projecte "transformador", vista la crisi de l’extrema esquerra i la velocitat dels esdeveniments d’aquells dies, va néixer la primera Iniciativa que -com la primera IU- es proposava articular un moviment sociopolític a l’esquerra del PSOE.
No cal abundar en les múltiples escissions i reagrupaments posteriors que portaren el projecte a la doble escissió i a la proclamació d’ICV com a "esquerra verda" i ecosocialista. El "partit" ja havia trobat "el nom", l’etiqueta i el senyal identificador en el mercat polític dels cinc partits del "Polònia".
Aquesta és la gran mutació, la definitiva, la que fa dels ex-comunistes un partit perfectament homologat a les exigències de les lògiques gestionàries. El terme "ecosocialisme", desprovist de la càrrega revolucionària que ens recorda al Manifest Ecosocialista de Michael Löwy, esdevenia un recanvi de les temptatives eurocomunistes i "democratico-radicals" impulsades en altres temps. És, doncs, el debat de fons. El debat ideològic. L’apoteosi de la parapolítica integrada en els esquemes del capitalisme global. Reformar i reformar. No plantejar l’arrel del problema de civilització que representa el capitalisme en tots els camps.
Tornant als "noms". Joan Saura no es tornarà a presentar i Joan Herrera serà el seu relleu. Joan Herrera -el qui fou introductor de l’ecosocialisme" a l’ideari del partit- haurà de fer el balanç de la "cosa". "La cosa" ha fet política i el futur candidat ens haurà d’explicar l’abast d’aquesta.
De moment deixem anar uns quants temes: Bracons, Quart Cinturó (o com li vulguin dir), co-pagament de la sanitat pública, LEC, Bolonya (aplicació i repressió), gestió de la sequera, conflictes ambientals i territorials oberts arreu del país, relacions Generalitat-Israel, transgènics, repressió i control generalitzats damunt dels moviments socials i alternatius, despeses absurdes de propaganda i representació i el llarg etcètera que ens ofereix el govern social-liberal que dirigeix el PSC. Quan toqui fer aquest balanç no s’hi valdrà fer trampes com ha passat amb la LEC o els transgènics, votant al marge del govern i continuant com aquell que no hi veu.
Aquesta és "la cosa", el tema dels "noms", deixem-lo per l’auca de cada dia. Deixem-ho per el complex político-mediàtic que manlleva diàriament el sentit i la substància del que realment és polític.
Què més dir? Doncs una acotació personal que comparteixo amb altres companys i companyes que avui militem a Revolta Global-Esquerra Anticapitalista: entre formar part d’una minoria crítica i anticapitalista d’un partit que va en una altra direcció o estar integrat en el si d’un col·lectiu militant, activista i combatiu que vol ser part -i no "tot"- d’un procés revolucionari que ve de lluny, francament i malgrat totes les dificultats del que pressuposa, alguns hem optat per aquesta darrera opció (i n’estem orgullosos!). Per tot això vam abandonar ICV. Per tots aquests arguments, avui hem recuperat una il·lusió militant i “l’elogi de la política profana” (Daniel Bensaïd).
Notes
[1] Ex-adherit a Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) i militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista Maresme.
15 comentaris:
fantasías de otro mundo. INICIATIVA va adelante.
fantasies d'un altre món? em pensava que ICV també creia en aquella frase del moviment antiglobalització de "un altre món és possible", almenys això s'escoltava en els discursos de l'Herrera.
Però cap problema, les fantasies sempre estan bé i "un altre món" que deixi de ser una mercaderia segueix sent un bon objectiu per assolir!
"venga ya", que no ha estat res!
Àngel, visca la fantasia i el dret a imaginar-es i dur-les a terme. Ben orgullosa estic que gent com tu o el Toni o la Júlia tinguéssiu el valor i l'honestat de creuar la línia. A Revolta tenim sort de tenir-vos amb nosaltres. Per cert, m'he pres la llibertat de penjar el teu article a Interseccion[e]s.
Salut!
Sandra
Gràcies per la visita Sandra!
aprofito per saludar-te i per reiterar la bona acollida rebuda al Poble Sec de la gent revoltosa barcelonina. No cal dir que al Maresme la Revolta està en marxa i que passades les merescudes vacances ens tornarem a trobar amb més energies i projectes.
Salut i anem a totes!
àngel
angel, per què no tornes a les files d'ICV?
ara que esta demostrat que el troquisme és del temps de matussalem i podries afegir idees a la nova i forta INICIATIVA que surt del canvi de lider, no creus?
doncs, com toca dir a les separacions: "ja és tard!", és a dir: "TARD".
Ens veiem a les barricades!
Aquesta gatzara que us porteu els poetes d'en Trosqui i els verds de la menta em sembla que poc ajuda a passar unes bones Santes. Mataró roman perplexe davant dels vells marxistes com vos. Mataró viu la Festa Major malgrat haver perdut el xurrer de la Riera i els parterres de la plaça de les Tereses. On som els mataronis cap grossos que volem dir-ho ben alt: Som el cap i som el casal de la maresmenca terra i anem a fer pa amb tomaquet a Can Bruguera. Mataró és el que és i els que volem barroc anem al concert de les Santes i diem: "quin país de pefil baix el que tenim mancat de lideratge"
coi ! opinió d'un patrici, no ?
rara visita del mataroní Cuyas amb referències a les xurreries. la menta i la festa major. Realment insòlit.Tot i la relativament sarcàstica intervenció. en Jacques Tati i Monsieur Hulot el saluden i aprofitem per desitjar-li bona Festa. Els focs articificials del cap i casal comarcal es varen escoltar des de la nit premianenca.
Et felicito Tati.
No hi entenc de política, però les decisions de canvi sempre demostren coratge. Per l'ocasió et dedico dues cançons, que van del tema:
La primera de Jon Anderson
Change we must
"Coming to the earth, singing to the stars
Change we must, to live again
Coming to the earth, to the moon
Coming to the sky, to the earth
Change we must, to live again
We will witness the sun, we will sing
We belong to the world
Our mother so devine, we live again
This is here, this is now, this is love
This is love that surrounds
Change we must change we must, to live again"
La segona de Bendik Hofseth
"Crossing the Rubicon you go where your heart has gone"
Salut
bon estiu amable CRIMSON, bona tria i bon consell el seu, estimat meloman de les avantguardes perennes!
Aprofito per dir-li que, ja que vos dieu que no en sabeu de "política", li passeu les meves salutacions al seu amic Paccius que d'això en sap i en diu força.
Tornant al seu comentari, benvolgut Crimson, li puc assegurar que darrerament he pensat en vos, justament quan vaig veure el seu amic Fripp a la TV dirigint el seu aguitarrat projecte que passeja per les nostres contrades.
Passi bon estiu!
Records al senyor Paccius.
Moltes gràcies per les lletres del senyor Anderson i d'aquest Bendik que no conec i que vos ressenyeu justament amb la paraula clau: Rubicon.
Ai! ai, el rubicó de cada dia que sembla un llistó massa alt pels possibilistes i que sovint només depen d'una senzilla embranzida per superar-lo.
Se t'ha trobat a faltar al Tradicionàrius. Gràcia té el privilegi de gaudir de concerts a escala humana d'un dels "grans" del rock.
En Bendik és un saxofonista i cantant noruec de l'"escola Garbarek" que a finals dels 80 va ser membre de Steps Ahead, que segur que coneixes i té discos amb Arild Andersen, Django Bates o Ketil Bjorsnstad.
Bon Estiu
conclusió que explico:
d'acord amb l'autor de l'article i afegiria un aspecte més que potser aclariria una mica la cosa. La part paradoxal del tema és que ICV está fent bé les coses, vull que s'entengui el que vull dir. Està fent bé el que ha de fer una partit dels del sistema parlamentari que és treballar en termes de marketing i d'imatge. Res que objectar tractant-se d'uns objectius que són elsd que són. El que ens ocupa és una altra cosa: Necessitem revolucionar les coses i ICV o ERC o el PSC-PSOE estan en un altre lloc que és el de gestionar tot això. Per tant, obviem-los i anem al gra. Fem el que he de fer el que som i qui vulgui venir que vingui. Som poquets en els moviments, a les xarxes i als partits revolucionaris de mil matisos. I què hem de fer? Inventem maneres de fer coses junts i que s'obri una escletxa per on entrin les contradiciccions dels que encara pensen que la via governamental és l'unica possible. Ja ens en sortirem, Ara hem de resoldre els matisos que a vegades semblen més grans del que són. L'espai de lluita és divers i mentrestant podem aglutinar molta diversitat entorn de quatre arguments bàsics. O sigui que ICV faci la seva que és la que correspon a qui creu en el circ de la politica show i càlcul. I un detallet: no oblidem el galdós paper de EUiA que va de coalició amb ICV sense creure un gram en res del que aquests diuen, només per dissenyar un front fet per dalt entre verds tous i comunistes de vella escola a la recerca de més espais de càrrecs, determinisme institucional i estratègies de caçapapallones amb rituals anuals de memòria republicana interclassista coexisten amb la monarquia intocable i tot aquestes coses que es diuen quan cada dia es passa de llarg del capitalisme brutal dels ERE, dels pactes generalitat-patronals per fotre enlaire treballadors i avenços socials guanyats a pols.
Iniciativa és el partit que defensa més contundenment una politica d'esquerres al servei de la societat civil on capiga el bon govern i la reivindicació serena.
vols un país sense policia pública?
i els robatoris?
vols agricultura sense avenços tècnics?
podrà menjat tot el poble allò que no produeixi la terra?
vols educació sense lleis?
qui organitza les aules?
vols poques carreteres?
on poses els cotxes?
vols sanitat sense ajut privat?
d'on treiem els diners només públics?
Universitat sense modernitzar?
I les carreres amb futur?
esquerra vol dir també RES-PON-SA-BI-LI-TAT
no et diré el que diu el del Venga Ya, sobre fantasies, però et diré una cosa:
el partit ICV ha trencat amb stalin, amb l'extrema esquerra i amb el PSC per fer una nova idea moderna de socialisme verd.
Tot això es pot fer en el marc legal d'avui que podem compartir.
Si uns volen fer coses al marge, ocupant cases o manifestant desacords, han de saber que la llei que es pot modificar avui diu el que el consens apunta i que això per sort no és Cuba, Venezuela o Rawalpindi.
Miro internet i associo coses, aquesta mania de ressussitar trosqui o de voler anar de bracet amb els anarquistes.
per això dic ben alt que visca Icv i posa't fulles amb tanta revolució i antisistema tret de revistes com El Viento Sur o de la CGT
hola "orgull democràtic i verd".
benvingut al blog.
Jo anava a replicar-te. No ho faré en els termes que planteges. El teu comentari només pot ser una broma. En cas d'anar de debò, l'hauries de lliurar a la revista d'ICV Nous Horitzons. Aquesta revista té un cert nivell i respectabilitat. En els seus temps estava dirigida per tot un Quim Sempere que, hores d'ara, s'extremiria de llegir coses com les que apuntes quan parles de "cotxes", "lleis" i "okupacions".
També podries lliurar el teu text a la revista que critiques -Viento Sur- on, qui sap, podria constar en un monogràfic sobre freakisme-lletgisme ideològic (em consta que a la redacció d'aquesta formidable revista hi ha companys i companyes amb un alt sentit de l'humor). En quan a la CGT, ho desconec, però em sembla que et podrien fer un forat al seu butlletí sindical en un espai reservat a l'humor proletari.
Que passis un molt bon estiu (i democràtic, i verd i, sobretot, orgullós!).
Segueix així!
Publica un comentari a l'entrada