La banda sonora del cap de setmana ha estat molt centrada en el funk i la música ska per partida doble. Amb en Ged, ens hem dedicat a repassar recopilacions de música ska d'arreu del món. Ska de Filipines, Estats Units, Catalunya, Occitània, Alemanya, Suècia, Argentina, Mèxic i, naturalment, de Jamaica. El doble CD Global Ska permet aquest exercici insòlit d'internacionalització de les neurones ritmiques més sincopades.
I el funk, sempre el funk, preparat i envassat per projectar-lo des de ràdio Premià (95.2) el dimarts a les 9 del vespre, via Sound System, en companyia d'en Ramonet 77 i amb la participació de Larry Graham (el millor picador de slap baixístic) i de la follia funkeeter dels Cameo. El programa d'aquesta setmana el dedicarem al pare Llenas, en Jaume Llenas, amic i meloman premianenc que ens ha deixat aquest cap de setmana. Recordarem el seu pas per el nostre programa i l'emprenta que ens va deixar al Ramonet77 i a un servidor en els temps d'infantesa musical privilegiada i poc habitual, descobrint Isaac Hayes, Santana, Quincy Jones, Herbie Mann i altres artistes, tot i observant portades de discos de vinil i escoltant els seus continguts. Ens remontem a l'any 1971 o 1972. Tota una vida.
Dissabte de manifestació sindical de CCOO i UGT per "parar els peus a la crisi". Presència sobtada de diputats i càrrecs convergents i d'altres àmbits dissenyant un salt mortal impossible basat en quadrar la refundació del capitalisme, l'ajut de l'estat als causants de la crisi i la participació en actes al costat dels sindicalistes i els sectors afectats de manera directa per aquest kaos financer d'un sistema econòmic constitucionalment intocable (aquesta peculiar coexistència entre democràcia parlamentària i dictadura del capital).
Ambtot, la manifestació és el mínim que es pot esperar. N'hi haurà moltes més, de més combatives. Sense anar més lluny, el dissabte 28 de març, contra les propostes de la cimera del G20, seguint les crides internacionals dels fòrums socials, articulant al carrer la campanya "Que la crisi la paguin els rics!", preparant les condicions que portin a una vaga general del tot justificada contra aquesta ensarronada en tota regla. Aquest sistema és així. Resistir és construir ergo gestionar-lo és revifar-lo.
Adreça campanya: http://www.noalacrisi.cat/
Salut les copains!
Imatges:
Azagra capta Revolta Global, disc Cameosis/Cameo, disc Graham Central Station i disc Global Ska.
17 comentaris:
jo també vaig anar a la manifestació i la vaig trobar positiva però amb poc entusiasme ummmm. algo es algo però estem lluny dels camarades francesos i grecs. A veure que tal els profes e dia 19.
vuestra verborrea revolucionaria propone jaleo pero esto solo se salva poniendo empeño en un pacto social imprescindible entre derechas, izquierdas, sindicatos, patronales y estados de opinión con una cierta dosis de realismo.
Esto es tarea de la izquierda más operativa que una huelga o una barricada.
comentarista anònim: això de la "izquierda más operativa" que és? Un nou concepte? No n'havia sentit parlar, és molt original i sona a empresa o a operació bursatil.
a mi això de la 'verborrea' m'ha arribat al cor.
segur que l'Azagra si llegeix el segon comentari es posa a dibuixar una vinyeta a El Jueves.
Anònim... el pacto social que propones, entre explotadores y explotados, es una utopia mucho mas grande que el mas loco de nuestros anhelos políticos. Sin eso que tu llamas jaleo volveremos a caer en el circulo vicioso del gatopardismo, la contención, el aplazamiento y, en definitiva, en una nueva vuelta de tuerca del sistema capitalista.
sense menysprear la mani del passat dissabte, estarà bé concentrar-se en la del dia 28. Serà una mostra de que la nostra "verborrea" és "operativa" i visualitzarà el fet de que una resistència organitzada és més constitutiva d'un altre model social que la subordinació perpètua que proposen els pactes socials i les crides montillianes a la responsabilitat, la dedicació i totes les mandangues de l'ordre establert, del calvinisme sacrificial i de la genuflexió davant dels delinqüents del mercat.
més a:
http.//www.premiademarx.blogspot.com
La manifestació sindical del 14-M
Per Lluís Rabell
La manifestació de dissabte passat, 14 de març, que convocaven CCOO i UGT sota el lema "Plantem cara a la crisi", és d’aquelles que deixen un regust agredolç a la boca. Mes enllà del clàssic ball de xifres - la Guàrdia Urbana parlava de 12.000 persones i, aquest cop, l’estimació podria ser fins i tot generosa -, resulta indiscutible que l’assistència quedava molt per sota de la resposta que correspondria a una situació com la que estem vivint, amb més d’un miler d’assalariades i assalariats que s’afegeixen cada dia a les llistes de l’atur. De fet, les centrals majoritàries van aconseguir mobilitzar sobretot quadres i delegats de Barcelona, rodalies i comarques. En un mot: l’estructura dels sindicats. Però no pas gaire la seva base social. Eren poques les empreses en lluita presents com a tals en la manifestació - en què destacava, això sí, una nodrida delegació de traballadores i treballadors de Bosch.
I és que, sobre la marxa, planava un gabuix de contradiccions que travessen en aquests moments el moviment obrer, dificultant la reacció davant la crisi. El carrer cridava que no corresponia al món del treball pagar-ne les conseqüències. Però el cert és que les respostes concretes que s’estan donant a les empreses indiquen tot el contrari. A Pirelli de Manresa, després que el comitè d’empresa hagués acceptat més de dos-cents acomiadaments a principis d’any, la multinacional italiana anuncia el tancament de la factoria. A Nissan, es presenta com una "solució assenyada" i com una victòria de la mobilització obrera la supressió - en principi, mitjançant baixes incentivades - de 1.400 llocs de treball a la fàbrica de Zona Franca. (De l’impacte d’aquesta reestructuració en la indústria auxiliar, ja ni s’en parla. Com tampoc ningú ha observat la curiosa coïncidència del cost en indemnitzacions que suposen aquests acomiadaments... i els ajuts que el govern s’ha compromès a donar a Nissan per al desenvolupament de nous models). La plantilla de Seat es prepara per votar en referèndum una proposta de congelació salarial que Volkswagen planteja com a condició per fornir a la planta de Martorell prou càrrega de feina per evitar una altra important pèrdua de llocs de treball. Un referèndum en què, des del govern d’esquerres i des dels principals sindicats del comitè, es reclama "responsabilitat" i "esperit de sacrifici" al personal. Montilla ho ha dit amb claredat: "Cal treballar més i guanyar menys". Tot un programa.
Així doncs, ara com ara, és la classe treballadora qui està pagant la crisi del capitalisme. La manifestació de dissabte tenia molt de protesta sense perspectives... ni gosadia per a formular-les per part dels convocants. Més enllà de les xifres de participants, la combativitat i les exigències directes eren més grans i contundents quan, a la tardor de l’any passat, nombroses empreses confrontades a expedients de regulació o amenaces de tancament, es van manifestar amb la gent de Nissan. Els expedients, però, han anat tirant endavant aquí i allà. La manifestació de dissabte reflectia aquesta realitat: després d’una pràctica sindical desmobilitzadora, de negociacions en fred, de conflictes tractats empresa per empresa i retrocessos sucessius, quan finalment es vol aixecar el cap - si més no per demanar al govern i a la patronal alguna concessió, alguna mesura per apaivagar la situació - esdevé difícil convèncer la gent perquè surti al carrer.
Vet aquí una contradicció que les forces polítiques, presents a la manifestació, només feien que agreujar. Darrera els líders de CCOO i UGT, Joan Carles Gallego i Josep Maria Álvarez, desfilaven representants dels partits que conformen el govern d’entesa - el mateix que ens anima a "treballar més" i s’empassa els EROs a dojo - i fins i tot de CiU. Allí hi havia, entre altres, Joan Herrera (ICV), Jordi Miralles (EUiA), Joan Ridao (ERC), representants del PSC... Un company preguntava amb ironia si no s’estaven manifestant contra ells mateixos. El comentari, dissortadament, no era exagerat: aquests dirigents polítics no els hem vist fent costat als estudiants que, dos dies abans, es manifestaven en defensa de l’ensenyament públic; tampoc els veurem, previsiblement, el 19 de març, quan la comunitat educativa vagi a la vaga contra la LEC... Entre els seguicis de partits, només el del PSUC Viu evocava la perspectiva d’una vaga general.
Una perspectiva que, com a conclusió d’un procés de coordinació de lluites i resistències, plantejava igualment la declaració en favor d’un Pla de mesures d’urgència social que va estar repartint "Revolta Global-Esquerra Anticapitalista" en el decurs de la manifestació. La manifestació del proper 28 de març, convocada front la reunió del G-20 per la campanya "Que la crisi la paguin els rics", fornirà l’ocasió d’aplegar forces sindicals i socials al voltant d’una eixida conseqüent a la crisi.
company Lluís...dues coses:
1- Miralles estaba en representació d'euia i per tant tambè del Psuc-viu.
2- euia tambè apoja la vaga de l'ensenyament.
La llàstima és que el grup parlamentari d'ICV-EUiA ja ha anunciat públicament que comparteix les critiques a la Llei d'Educació però que no pot donar suport a la vaga. És una llàstima, com llastimós és llegir la llista de desenes de plataformes territorials, ecologistes, col·lectius de tota mena que convoquen diumenge una concentració a la plaça de Catalunya contra la politica mediambiental de la Generalitat. Un divorci entre ICV-EUiA i el seu radi d'influència que abans el tenia per punt de referència. Això és una llàstima. El preu de la subordinació al PSC.
http://bastidaeuia.blogspot.com/
prou desallotjaments a l'Uni!
huguet imposa bolonya
saura reparteix estopa
i si la culpa la teniu vosaltres, els que no feu altra cosa que posar pals a les rodes de les reformes que necessita aquesta educació universitària?
i si el problema és que estudiar i anar a classe és mñes important que embrutar rectorats i instalacions publiques?
no és creible la vostra revolució si tampoc es va a classe.
a mi el tripartit ja m'està bé, reuneix socialistes, republicans i verds i és d'esquerres
Senyor Icària,
suposo que vostè estarà cofoi per la mostra d'autoritat exhibida pels mossos d'en Saura en el dia d'avui a l'Universitat.
cal suposar, també, que està satisfet de la detenció de l'activista anticapitalista Enric Duran (el que "estafava bancs" per cridar l'atenció de les injusticies capitalistes).
Estem, evidenment, a l'altra banda de la barricada.
Del govern d'esquerres, que diu vostè, en parlem un altre dia.
el tío Icaria se burla ¿o qué?
la branca armada del sistema reprimeix estudiants que reclamen que el mercat no es fiqui amb l'universitat.
la branca armada obeeix al poder dels burocrates (el rector és com un empresari) i dels governs que fan Bolonya.
rotllo!
Sobre les càrregues policials contra els i les estudiants
Per Esther Vivas
La repressió i l’acarnissament policial han estat la resposta contundent del govern d’entesa a les mobilitzacions estudiantils a favor d’una universitat pública i de qualitat. Els i les estudiants contra Bolonya, tancats des de fa mesos al rectorat de la Universitat de Barcelona, han estat durament reprimits. Els joves que han resistit fins al final al rectorat ocupat han acabat empesos escales avall, amb els peus dels antidisturbis al coll... La policia de sempre ara però amb un govern que s’autoproclama d’ “esquerres” i amb un conseller d’interior que es defineix com “ecosocialista” i de debò! Però aquest no ha estat un fet aïllat, sinó que es tracta d’un episodi més d’una llarga sèrie de casos de repressió protagonitzats pels Mossos d’Esquadra a les ordres de Joan Saura.
Varis imputats per desobediència i atemptat a l’autoritat i manifestants i periodistes ferits són els resultats d’aquesta jornada de lluita que ha viscut una dura repressió policial com feia temps no es veia en els carrers de Barcelona. Les diferents manifestacions en suport als estudiants contra Bolonya i per denunciar l’extrema repressió policial han acabat amb dures carregues policials. Sr. Saura, ni la privatització de l’educació pública casa amb unes polítiques progressistes ni la repressió als moviments socials té res a veure amb l’ecopacifisme!
En el transcurs d’aquests mesos, el moviment contra Bolonya ha estat capaç de posar en qüestió el discurs oficial sobre les suposades bondats de la reforma universitària, atraient l’atenció mediàtica i visibilitzant les conseqüències d’un procés de reforma al servei dels interessos empresarials. L’ocupació del rectorat a pl. Universitat ha estat un símbol de la lluita i de la resistència no tan sols d’aquells que diem “no” a la privatització del sistema educatiu sinó també d’aquells que ens oposem a la creixent mercantilització de tots els àmbits de la nostra vida i que lluitem des de baix i a l’esquerra.
Els i les estudiants contra Bolonya s’han reconegut en un moviment social molt ampli integrat per joves, dones, treballadors i treballadores, ecologistes... que ens oposem i diem “prou” a unes polítiques neoliberals que avantposen els interessos privats i mercantils a les necessitats de les persones i el respecte al medi ambient. Aquestes setmanes, s’han convocat al rectorat ocupat dues assemblees de moviments socials que han servit per tendir ponts i discutir estratègies d’acció entre un ampli ventall d’organitzacions, campanyes i moviments socials. La lluita contra Bolonya ens incumbeix a totes i a tots perquè es porta a terme en un context de crisi econòmica, social i ecològica i de creixent enduriment de les polítiques neoliberals amb greus conseqüències sobre la vida de les persones: major precarietat, acomiadaments, flexibilització laboral, increment del cost de la vida, etc. Els pròxims dies seran decisius pel futur del moviment contra Bolonya i també pel conjunt del moviments socials catalans. Ara és el moment de rellançar la protesta estudiantil, ampliar-la i massificar-la i, en paral·lel, buscar sinèrgies amb d’altres moviments i sectors socials. La manifestació del proper dia 28 de març, convocada per la campanya Que la crisi la paguin els rics, serà un test important.
La repressió brutal exercida sobre el moviment estudiantil s’emmarca en una estratègia d’augment de la repressió als moviments socials i a qualsevol tipus de dissidència política que posi en qüestió l’actual ordre de coses. Es criminalitza a l’immigrant, a les abortistes, als ecologistes que defensen el territori, als estudiants contra Bolonya... amb un conseller d’interior que pertany a un partit que es diu “d’esquerres i ecologista de debò”. I és, precisament, amb un govern d’“esquerres” que aquest 18 de març hem rememorat imatges que ens porten trenta anys enrere amb els nostres pares corrent davant dels grisos o a nosaltres mateixos l’any 2001 massacrats brutalment per la policia italiana a Gènova.
La repressió al moviment estudiantil contra Bolonya mostra cruament la naturalesa del govern d’entesa i dels partits de l’esquerra oficial, convertits en gestors fidels dels interessos empresarials. En destaca el trist i lamentable paper d’ICV-EUiA, convertida des de fa temps en un apèndix subaltern del PSC i en una maquinaria professional-electoral absolutament institucionalitzada, corresponsable de polítiques contràries a la seva pròpia base social i al seu propi ideari i en ruptura i confrontació oberta amb els moviments socials i els segments mobilitzats de la societat catalana.
És en aquest context que cal apostar per la construcció d’un esquerra de combat, en ruptura amb el sistema, on la lluita contra el neoliberalisme s’inserti en una perspectiva anticapitalista, i que tingui una concepció no institucional de l’acció política. Una esquerra compromesa amb les lluites, fidel a uns principis feministes, ecologistes, internacionalistes i amb una total independència respecte als governs social-liberals.
És el moment d’intensificar els nostres esforços per organitzar la resistència social front la crisi, per combatre la repressió i per avançar en la construcció d’una alternativa política anticapitalista. No ens aturaran.
Publica un comentari a l'entrada