15 de juny 2008

Tocadiscos, megatall i el retorn de l'espectre


A la una, a les dues i a les tres. M'acosto al tocadiscos i paro la taula amb el plat girant, una tria de discos (vinil, naturalment!), un comic-book obert (Odio: Peter Bagge) i Fever Pitch (Fiebre en las gradas, versió castellana de la novel·la futbolística de l'estimat Islingtonià Nick Hornby). Més o menys, aquest és el meu univers d'un divendres al vespre, abans d'anar a fer la pinta impossible de Guinness al pub inexistent de la cantonada, és a dir: al bar de glaç, conegut com L'Amistat. Torno per on he començat, al tocadiscos. L'escampada de vinils funciona a ple rendiment: The Pretty Things, The Seeds, Action, The Artwoods. Una festa única, privada, solitària. "Viviendo en la era Pop!".
M'assabento llegint la premsa del concert inesperat de Yo La Tengo a l'Apolo barceloní. La crònica parla de concert-concert, d'espai compartit, de format directe, de diàleg entre artistes i públic. Sense sponsors. Yo La Tengo! Els recordo l'any 1993 (?): Poble Nou. Un trio de trobadors estacionat a Barcelona. Gent de cançoner infinit. Avantguarda i tradició. La rica història de la carretera americana. La presència inspiradora de Velvet Underground. La senzilla plasmació d'un acord. Yo La Tengo! Segona ocasió perduda. Posem els seus discos. Sort.

Interludi memorialístic. La tossuderia historiogràfica de la comissió del Memorial 36 de la Coalició ICV-EUiA-EPM, insisteix en clau premianenca en la temàtica. L'argentonina Margarida Colomer, historiadora amb ofici, va omplir la sala d'actes del Local de la Coali. Divendres reincident en un local que acull nombrosos registres de la cultura bàsica de les esquerres.

Dissabte de bicicleta sota un cel molt gris. Curiós paratge: Plou els caps de setmana i ja en van cinc. La combinació entre pantans del franquisme i generositat montserratina (aquesta Moreneta no para de sorprendre!) ofereix un país transmutat de la sequera mediterrània a la britànica pluja sota un cel de plom. Nit de cinema portatil: Jules et Jim. El millor Truffaut en dvd, un bon regal de la tecnologia.

Diumenge de megatall a la NII. Les plataformes unitàries de Vilassar de Mar, Premià de Mar i El Masnou ens convoquen. Es respira el final d'una fase prèvia de la lluita per una mobilitat racional, per superar barreres, per aturar les anomalies d'una subcomarca degradada. Sembla que la NII acabarà convertida en un passeig. La segona fase, la de les propostes i realitzacions, es pot perdre en un "campi qui pugui". Per assolir altres cotes de racionalitat, enmig del panorama en descomposició, caldrà filar prim amb el tema de l'autopista. El negoci ACESA-La Caixa ja ha fet el seu agost des de fa molts anys. La gratuïtat seria una proposta moderadament exigible per fer pagar a aquests lobbies les seves delirants intervencions territorials. Ara, quan ja som una extensió consolidada de la Gran Barcelona, ens encomanem a l'esperança d'aturar el bunyol. Parlar de bunyols vol dir, també, parlar de les projectades vies laterals addicionals a l'autopista de la discòrdia, que defensen els sociovergents i els recurrents poders reals d'aquest país de trinxada estampa. La segona fase mobilitzadora és, doncs, la del No als peatges, No als carrils laterals i un sí ben gran al transport públic que mereixem els maresmencs i maresmenques d'aquesta banda del Besos i enllà. A la manifestació, amb una presència ben organitzada de la Coali, hem tingut la companyia d'en Joan Herrera i d'en Salvador Milà
-l'enyorat exconseller de medi ambient i habitatge de l'enyorat primer govern tripartit del qual ICV-EUiA en destacaven per el seu rigor i sentit de coalició-.
Un matí de bicicletes i caminades. La fí de la primera fase d'un llarg temps de mobilitzacions.

En el darrer article anunciavem la notícia del globus sonda disparat per el capitalisme orgànic de l'Europa antisocial: La proposta de la setmana de 65 hores setmanals. El debat està obert. S'haurà de plantar cara. Primer de tot, mètode obliga, informar i informar. Aquest tema no pot passar com un fet testimonial. És una ofensiva contra les conquestes del moviment obrer europeu des dels temps de les internacionals. Poca broma! Premià de Marx convoca l'espectre. Convocar l'espectre vol dir, insistir en la dimensió històrica del que representa la subalternitat, la dependència del mercat, l'abast de les reinvencions del capitalisme. La inacció davant d'aquesta provocació representarà l'estocada final a l'estat de benestar (?) i als sectors que el van fer possible -la decadent presència sindical, la pèrdua del sentit obrerista de l'esquerra política i la descomposició de les escorrialles culturals emancipatòries-. Ara bé, fer el contrari, és a dir, actuar, ens pot portar a una inusitada recuperació del subjecte que podem ser i que -avui- ens hem acostumat a dir que "no som". Convoquem l'espectre. No a la presó de les 65 hores! Treballem menys temps per què pugui treballar més gent: així d'elemental! La vida social mereix aquest mínim comú denominador. En el fons és una moderada petició (en la transició cap a la més ociosa de les societats imaginades). La millor informació possible sobre la matèria està en el blog del José Luís López Bulla.

(López Bulla apareix en els enllaços d'aquest blog, el nom de l'enllaç és definidor: "Metiendo bulla" i és un punt de referència enciclopèdica del moviment obrer)


Fotografia: D'esquerra a dreta. George Choose, Karl Marx i Àngel Pagès, al cementiri londinenc de Highgate, la primavera del 2007. Convocant l'espectre! (fotografia realitzada per Ramonet 77).

L'espai de debat http://www.verdiroig.blogspot.com ha obert una secció de controvèrsia i alternatives dedicada a les 65 hores i a les embranzides antimigratòries de l'Unió Europea. Visiteu-nos i participeu.

33 comentaris:

Anònim ha dit...

genial tius! a veure si alcem un monument com aquest a la plaça de Premià de Mar.

Anònim ha dit...

El benestar social és cada cop menys benestant i menys social. Perdem drets i llibertats a un ritme galopant, i no passa res.

Vaig coincidir amb l'exconseller en l'homenatge d'un vilassarenc il·lustre. Que un home es posi a vendre els llibres de l'homanetjat en una taula improvisada i a servir menjar havent tingut cartera i cotxe oficials diu molt a favor del personatge, al meu entendre. Quan me'l retrobi per Iluro m'adreçaré amb ell com a "conseller enyorat".

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

tens raó, Toni. A més, el mateix "enyorat conseller" va portar la pancarta d'ICV amb en Joan Herrera des de Premià de Mar a Vilassar de Mar. Un bon exemple. Podria estar retirat en una torre d'Ivori i, en canvi, el tenim compromés amb el projecte de cada dia.

Anònim ha dit...

la foto és maquíssima, emotiva i fa pensar. És com una catedral laica !!!!!! Quina foto més escaient.

Anònim ha dit...

VEIG QUE NO DIUS RES DEL MARRO D'ERC...QUIN MERDER QUE TENEN! AL COSTAT D'ELLS LA COSA DEL BALTASAR ÉS PURA INNOCÈNCIA -CREC JO- TOT I QUE, UMMM, NO ENS EXIMEIX DE FER ELS DEURES BEN FETS QUAN ENS TOQUI PASSAR PER LA MAROMA CONGRESSUAL D'ICV.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Bé, prefereixo no esplaiar-me amb els altres, prou feina tenim i, com dius, la hem de fer bé. Quan acabi la trabucada del congrés d'ERC ja s'ho muntaran els opinadors per dedicar-nos totes les caricies del món. Ja m'imagino la colla de La Vanguardia repartint a tort i dret. Són així. Temps al temps.

Anònim ha dit...

ESPECTACULAR ARTICLE DE MANUEL CUYÁS EN FAVOR DE LES 65 HORES:

Treballar més



la columna

MANUEL CUYÀS.

Una jove xinesa em fa un comentari sobre Catalunya i un altre sobre els catalans. Sobre Catalunya: «No sé per què teniu tants carrers, si no hi passa ningú.» A la Xina, els carrers són plens de gent. Sobre els catalans: «No treballeu gens.» A la Xina es treballa, i els xinesos establerts aquí ignoren les festes. Mentre nosaltres mirem els gegants com ballen, ells envien estalvis a la Xina.

Alguns mandataris de la Unió Europea han escoltat la meva jove xinesa i han observat la Xina com creix i proposen que els habitants del continent treballem més hores a la setmana. De 48 a 65. El ministre Corbacho troba que és retrocedir al segle XIX. Més aviat és endinsar-se al XXI. O Europa treballa més hores o els xinesos, els indis i els americans li passaran la mà per la cara i no serà potència ni serà res. Europa és molt senyora. No vol exèrcit, vol treballar tan poc com pot, no vol omplir els carrers amb més demografia, i després s'ofèn si el món no la té per res.

Si treballem més hores, com quedarà la conciliació familiar? Una de les supersticions del segle XX, juntament amb la de fer turisme, ha estat la conciliació familiar. Què vol dir conciliació familiar? ¿Que els matrimonis es passin vuit hores fent manetes mentre miren la televisió? ¿Acompanyar els nens al zoo? Potser citar-se amb l'amant a l'hotel Regàs quan, a còpia de veure'ns, badallen els lleons i les lleones.

Les 48 d'hores d'ara es van fixar l'any 1917. No sempre han estat vigents, des d'aleshores. En moments d'interès general, per exemple en les postguerres o per exemple a l'hora de fer créixer l'Hospitalet de Llobregat, la ciutat del ministre Corbacho, la gent ha treballat vint-i-quatre hores seguides i més. Només cal que la gent tingui consciència de la necessitat i la urgència i que hi hagi un líder amb poder de convicció. Aquí rau el problema. Quin líder té Europa que pugui convèncer els europeus de treballar més hores? El senyor Durão Barroso? Sarkozy? Berlusconi? El rei d'Espanya? Potser el tripartit.

Anònim ha dit...

l'article del Cuyàs es la típica brometa del columnista d'escola "josep pla", un turmix de conservadurisme i humorada de sobretaula adobada amb despostisme (!) il·lustrat (?). Nivell baix, com la majoria d'opinadors. Aquest blog i altres tenen sortosament més nivell i més amenitat.

COALICIÓ D'ESQUERRES ha dit...

tota la informació sobre el relleu CAIMEL / MOODY al blog de la coali

informació i comentaris oberts.


coaliciopremia.blogspot.com

Guía del Alma ha dit...

Els Harveians de Premià!!! Un George You Choose i un Eindzel Peasant Farmer exclamant, amb un somriure -d'ambdós...- i un puny alçat que la batalla encara no està perduda...!!!

Nanitttt!!!

Anònim ha dit...

aquest Cuyàs no sap ni el que és un taller ni el que és una fàbrica ni el que és un despatx, ni el que és la cua de l'atur.

SOUNDA' ha dit...

clinton (ni Bill ni Hillary) més james brown en antena, mireu...

Anònim ha dit...

Sense ànims d'ofendre, el senyor Cuyàs (qué fàcil que es escriure desde la planície intel·lectual!) segurament no sap de les problemàtiques habituals de la classe treballadora, cosa trist en un escriptor, articulista, periodista o como vulgui que es guany la vida, però em temo, i aixó si que es realment trist, que és, el seu, un desconeixement compartit per la majoria de les cúpules sindicals d'aquest país.

Anònim ha dit...

Sense ànims d'ofendre, el senyor Cuyàs (qué fàcil que es escriure desde la planície intel·lectual!) segurament no sap de les problemàtiques habituals de la classe treballadora, cosa trist en un escriptor, articulista, periodista o como vulgui que es guany la vida, però em temo, i aixó si que es realment trist, que és, el seu, un desconeixement compartit per la majoria de les cúpules sindicals d'aquest país.

Anònim ha dit...

A ese Cuyás lo reto a montar miles de bombillas en un taller con obreros infantiles a sol y sombra. Menudo tertuliano el menda este. Pues nada que yo me lo propongo a un mus en Zona Franca-.

penyabogarde ha dit...

enmig d'aquesta diatriba respectable i seriosa, obrim una finestra a l'aire fresc i els recomanem que participin d'una enginyosa enquesta que trobaran clicant aquest remitent. Vingui a visitar el nostre espai internautic i ho comprendran amb suma facilitat. Moltes gràcies a tothom.

Anònim ha dit...

es una lata el trabajar
todo los días te tienes que levantar
y aparte de esto,
gracias a Dios,
la vida sigue felizmente
si hay amor

DEDICADA A LOS AMANTES DE LAS SEMANAS DE 65 HORES

Afectuosamente,


Luís Aguilé
cantante de calidad

Anònim ha dit...

S'ha de diferenciar entre horari, jornada setmanal i jornada anual. La llei estableix una jornada anual màxima (art. 34 ET promig de 40hs setmanals=1827h 27 min). CREC que això no es posa en dubte, sino que el que s'intenta regular des de la UE és la possibilitat de fer aquestes hores en setmanes de fins a 65 hs laborables. És a dir, es podria arribar a fer les 1827 hs en 28 setmanes i tenir 24 de vacances. Hi ha feines que ho requereixen i a la pràctica ja ho fan, imaginem pescadors que van a prendre pel sac a pescar els llagostins que ens menjem, o treballadors de plantes petrolíferes, etc.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

la vida té una contingència anomenada treball, en principi, seria millor que les contingències fossin estrictament contingents i no passessin al domini de les immanències. Com que resulta filosòficament pedant, em conformaré amb la màxima minimalista del moviment obrer internacional de que és millor treballar menys perquè tothom pugui treballar....i així, de passada, aquesta contingència laboral condicionarà menys l'existència dels que treballen per que no hi ha més remei.
Una altra cosa seria la vida dels que treballen per amor a l'art. Aleshores aquest treball -que és vida plena- ja no és contingent i, ben segur, és planerament edificant i volgut.

Anònim ha dit...

pues yo "crec" que lo poco que nos hemos ganado a base de luchas sindicales no puede recular más de lo que está. Yo "crec" esto, pero sin acritud.

Anònim ha dit...

Àngel, la teva referència al caracter contingent del treball la trobo senzillament magistral. Amb poques coses escrites la claves bé. I et permets ironitzar sobre la filosofia, la qual cosa pot despistar a qui no et coneix ja que ni tants sols vas anar a la universitat i mira que et recordo petitonet sortint del treball en uns magatzems barcelonins. Molt fí. BLOG SUPER!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

gràcies. Tot i això aquest blog és un divertimento, no et pensis. Em fa gràcia que evoquis els meus temps juvenils davant d'una serra elèctrica tallant PVC, francament era un règim dickensià. Salut.

Anònim ha dit...

primera tasca de la temporada: nuclear el debat de classe entorn del tema 65 hores i demostrar que no és un tema estrictament laboral sinó existencial, podem fer una feina molt interessant de referència, d'idees, de lluites, de propostes i d'alternatives...
tema immigració, atenció a Corbacho, ja ens va anunciar un dia les seves veleitats en matèria de xenofòbia no declarada i ara, també, compte amb el parlament europeu, hem de rascar els sociates i obrir el camp de l'esquerra transformadora, amb nosaltres ICV-EUiA al davant i sense por.

18 / juny / 2008 23:37

Anònim ha dit...

manifestes moltes preocupacions, ui ui ui, i ni una sola afirmació del país que som ni de les lluites que fem cada dia joves amb compromís de revolta, tampoc ui ui ui mostres massa interés en el gran moment de les festes populars molt en la línia ai ai ai en la línia dels teus socis pijeras ai ai

que si els obrers, que si els cantants, que si els monuments a les mòmies que fotografies, que si tomba que si gira, molt tipic tot de la gent que mira des de la NO-NACIÓ, ja mires ja veus tampoc em mamo el dit i sé filosofar, va va l'allibErament nacional no dependrà ni de tú ni dels teus i per sort QUE TINDREM

Anònim ha dit...

El tema migratori es el millor esquer per pescar hipocresia en les tèrboles aigües de la política el tema nacional es també d'una eficàcia considerable.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

indep: està clar que funcionem amb freqüència cambiada, les teves preocupacions poden ser interessants, però el blog "manifesta preocupació" per les tendències depredadores del reordenament capitalista i les seves repercusions en el món laboral, la immigració i l'exclusió. En quan al fet nacional, interessant i assumible, em remeto al dret d'autodeterminació en consonància amb un vell principi leninista compatible amb atendre temes socials a mitjà i llarg plaç.
És evident, com dius, que "manifesto preocupacions", cadascú "manifesta" les que creu més oportunes.

Anònim ha dit...

Senyor "indep":
compte amb dir "mòmia" a la figura de Karl Marx!

Anònim ha dit...

volem un monument a Marx davant de la fàbrica de La Lió!

Anònim ha dit...

no cal, vindria l'indep i ruxaria el monument amb barres i estrella

penyabogarde ha dit...

per baixar la tensió, recomano que visiteu i participeu del blog Bogarde, doncs tenim una enquesta molt important que mereix l'atenció de tota la classe treballadora del planeta...

Anònim ha dit...

porto uns dies que m'hi trobo amb la reencarnació d'en Karl Marx als soterranis de la Renfe de Catalunya. És innegable que és ell, bojos cabells arrodonits, barba significativa, certes entrades, ulls magnífics, ... la seva estampa es consagra en un racó del soterrani demanant caritat mentre parla sol...
un dia d'aquest li demanaré que n'opina dels "temps moderns"

Anònim ha dit...

Obro la secció musical "Quién Tuvo retuvo" per parlar de dos "històrics" que han tret discs últimament:
El primer és de l'incombustible Steve Winwood (Nine Lives).
El segon dels ressorgits Van der Graaf (trisector). Curiosament no he trobat cap dels dos cds a les botigues del ram i me'ls he hagut de baixar de l'emule. No m'estranya que el negoci de la música s'enfonsi.
Una altra coincidència és que el seguiment de tots dos em ve de les meves connexions premianenques dels 70's. Vaig conèixer Traffic gràcies a l'Àngel Pagès, materialització física i amb pel al cap del blocaire Tati, i qui em va fer sentir per primer cop Van der Graaf va ser l'enyorat Joan Bruguera.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

m'has tocat la fibra, Crimson!
recordo molt bé les nits i tardes als bancs de la plaça parlant d'aquestes bandes i sembla que vegi l'estampa espectral d'en Joan Bruguera sortint de la porta de servei de cal Petit, amb uns LP's sota el braç.

Bon record!