L'amiga Endora (http://lescumadeldia.blogspot.com/) ens parla dels 25 anys del triomf socialista del 28 d'octubre. Avui per ahir, doncs, 28 d'octubre, dia històric. El meu record del 28 d'octubre del 1982 és molt agredolç. Després de la meva incorporació al PSUC, arran del desenllaç del període d'excepcionalitat entre el 5é i el 6é Congrés, em disposava a votar PSUC per primera vegada, EL PARTIT. El dia de l'eufòria socialista fou també el dia de la certificació de defunció electoral del projecte comunista espanyol i català. Veniem del terrible cinquè congrés del PSUC, de la ruptura entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes. Veniem d'una davallada organitzativa descomunal del que fou "el partit". Les urnes posaven els pels de punta. Les errades pròpies del comunisme mal digerit i el moment rampant de la socialdemocràcia davant una UCD en descomposició, sumades a l'impacte del 23F i dels anys de plom del terrorisme, ens abocaven a aquells resultats bons per uns i decebedors per altres.
Recordo el col·legi electoral de l'escola del Pilar de Premià de Mar on, amb cara de pocs amics, un conegut piragüista psuquer, interventor electoral, comptava les migrades paperetes del PSUC.
Recordo la nit electoral -la meva primera nit electoral psuquera- a la plaça del Rei de Barcelona, rodejat dels militants més fidels, la decepció dels assistents davant la pantalla gegant, el Guti i el Gregorio López Raimundo donant la cara i el Carrillo per la televisió improvisant excuses.
El 28 d'octubre de 1982 fou el dia del començament de la travessa del desert del PSUC, el dia en que els voluntaristes militants de sempre iniciaven un treball insòlit de refundació per etapes. Temps de ruptures, de somnis perduts, de records per la lluita "per un demà viure lliure". Ecos de l'eurocomunisme, del socialisme en llibertat, de la revolució de la majoria, del catalanisme popular, de l'aliança de les forces del treball i de la cultura. En poques hores, tot trontollava.
Avui vivim temps diferents, la tenaciat i la capacitat política de dirigents com Rafael Ribó o Joan Saura van encapçalar el procés que menava al que ara en diem ICV. Avui, fins i tot, les restes de la ruptura es retroben a la coalició estable amb EUiA. Temps diferents amb problemes de sempre. La travessa del desert ha culminat amb una reconstrució a la baixa de l'espai psuquero: l'espai ecosocialista, l'espai de la nostra coalició. Amb mancances considerables, amb necessitats pendents, aquest espai funciona relativament bé a Catalunya. Dic "relativament", sense autobombo i amb moltes reserves.
Posat's a recordar, el Guti, l'estimat Guti, estava al nostre costat a la Plaça del Rei, la nit del 28 d'octubre. Felipe i Guerra, a Madrid, aixecaven els clavells. A casa nostra la família comunista no estavem per festes.
Però -què coi !- la dreta fou derrotada, provisionalment... com acostuma a passar sempre que ens pensem que està derrotada. Temps era temps.
17 comentaris:
ÀNGEL, M'he emocionat molt. dels errors en podem aprendre, aquella nit la vam patir molts, ens mereixiem un rapapolvo com aquell, no per la feina feta sinó per la mania que tenim de barallar-nos. Jo trobo a faltar el PSUC i voldria que icv fos un hereu com cal i falta molt per ser-ho. M0he emocionat i ho repeteixo, va ser un disgust molt gran i a mi el tandem felipe i alfonso em feia mala espina. Gràcies per recordar amb cruesa aquella nit.
a mi que un partit terrible i anticatalà com el PSUC es fotés una clatellada em sembla de puta mare. com tambñe em semblarà de puta mare que el PSOE del Montilla es caigui de la cadira i que Catalunya pugui tenir un govern amb nacionalistes units des del Mas i el Pujol petit fins el Carod snese el Puigcercós i amb més gent per frenar el partit socialista que governa amb antics comunistes. Primer van caure els comunistes i ara espero que sigui aviat per fí que caigui el socialisme de Montilla i que Catalunya s'alliberi des de la mateixa Generalitat governada per nacionalistes dels dos partits que ho són com ERC i CIU. Encara que Duran pagui amb una marxa de CIU.
Caram "REBOST", sembla que el rebost està farcit de males vibracions i una certa amargor. Ja em diras a què respon un escrit com el teu. Total, proposes un govern similar al que tenim a Premià de Mar i , a més, dius el mateix que deia el Franco sobre els comunistes. Dues coses gens originals, tot i que són aparenment incompatibles.
a mi el 28-o me sugiere el inicio del felipismo que originó el azanarismo que supuso el zetapetismo y que conllevará el rajoysmo.
es el juego del bipartidismo que ahora unos y luego otros como en américa del norte pasa.
paco ibáñez cantaba "a la calle que ya es hora de paserarnos a cuerpo", como no hacemos nada en la calle pues pasa eso. toma. bipartidismo.
HIGHWAY 61:
l'altrE dia parlaves del Vázquez Montalbán, ara del PSUC així d'una peça, i el Velasco cita al Paco Ibáñez.
Aquests noms i aquestes gents em fan pensar en quan els referents i els desitjos eren més cooperatius i socials que els d'ara. D'acord Tati en que temps era temps. No podem ser nostàlgics però quan veig la canalla, els meus sense anar més lluny, que no es plantegen gaires coses politiques més enllà de portar adhesius amb l'estelada i encara gràcies sort en tinc i en tenen, i em sento part d'aquesta caiguda d'ideals i del poc que vam lluitar quan el pobre pSUC es trencava davant nostre i ara pensem amb tot el que cridavem a les festes de Treball o quan sortia el Guti i les deixava clares.
Segur que a Itàlia els deu passar una cosa semblant amb aquest invent del partit democràtic. ni ells canten el bella ciao ni nosaltres cantem la internaional i ho paguem amb una democracia fluixa i poc defensada quan està en perill per els fatxes del PP.
El canvi que es veia feia ilusió. Una ilusió que va saltar per l'aire amb el Boyer de ministre socialista que era dreta-dreta. Després el tema Roldán, el tema OTAN i les ilusions al traste pues no va quedar ni la movida madrileña en peus. I els Guerra què? quins dies i aquellesmajories absolutes del Felipe no van portar girar el full al franquisme o recuperar la memòria que es fa tard i malament. Les ilusions del PSOE van tapar la vida plena que tenia el franquisme que es reorganitzava dins del PP i quan va tocar es va veure que viviem una mena de miopia i que les hereus del Franco estaven preparats i allí estan amb més ganes que mai. La ilusió era ilusió i darrera estava el germen de l'Aznar i les politques del Miguel Boyer de socialistes res de res. Per INRI el PSUC i el PCE es feien l'harakiri a la japonesa.
Ens vam carregar el que representava el PSUC i ara l'esquerra no té bruixola. Si voleu fem comparacions:
Guti, Gregorio, Solé Tura, Lali Vintró, López Bulla, Ribó, Montalbán, Ignasi Riera, Jordi Borja, Jordi Conill, Comín, Farrés, Vallverdú, Villarejo, Vicens, Sempere, Claret...
tots del PSUC, podeu sumar els dirigents del PSC com Obiols, Raventós o el mateix Pasqual...i ara penseu en els noms d'avui en dia: Montilla, Saura, Carod, Puigcercós... o la mateixa dreta del Pujol, Roca, Trias Fargas, etc.
erc com ara poc nivell, Heribert Barrera, ai senyor!.
Pues no hi ha color. Quina llàstima tot plegat.
Amb els noms que has dit n'hi per posar-se dret i aixecar el puny, un passat gloriós davant de la mediocritat generalitzada que tenim a totes les famílies polítiques d'avui, segle XXI.
cuando se metía a intelectual, el alfonso guerra le daba a Mahler y convertía a Ortega y Gaset en HORTERA Y CASSETTE. Poca cosa más después del 28-o.
molt bona Àngel!!!!li has donat la volta a la data del 28 d'octubre amb un repas del partit que va perdre i no del que va guanyar. Els perdedors mereixen un raconet d'història. Ben fet company.
La verdadera derrota, la mas dolorosa y terrible, se produjo en 1939, entonces perdimos la guerra contra el capitalismo. 40 años mas tarde, el PSUC y el resto de partidos de izquierda aceptaron una transicion que supuso la confirmacion y perpetuacion de aquella derrota.
anònim:
Home, si es tracta de parlar de derrota... remuntem-nos al dia que l'estalinisme va desvirtuar el marxisme.
àngel
Memorex, ni els d'abans eren tan bons, ni els d'ara tan dolents. Comencem per veure que els que van pactar la constitució la van cagar (amb perdó). A canvi de tirar sorra sobre tota la repressió franquista i d'acceptar la monarquia només van aconseguir l'ambigüitat que ara permet els de sempre seguir controlant l'estat. Els governants eren tan o més xapuces que els d'ara, recordem casos com els de l'oli de colza, o la política policial de Martin Villa, que va tenir continuïtat amb el govern socialista. No parlem del Pujol que va desperdiciar l'oportunitat de crear una administració eficient i va apostar pel clientelisme. Podem continuar amb el fenòmen Boyer, o el despatx del germà del Guerra.
Memorex, la memòria t'ha jugat una mala passada, el temps fa que sovint només ens recordem de les coses bones, i oblidem les dolentes.
Àngel,
De cara a entender la situación política actual de la izquierda, creo que resulta imprescindible pensar en la 2ª republica, la guerra civil, los cuarenta años de dictadura y la transición. Es la herencia de una izquierda atacada, derrotada, reprimida y, finalmente, engañada.
Aceptaron una constitucion que, de facto, ilegalizaba el anticapitalismo. Firmaron su propia sentencia e muerte.
ànonim:
estic d'acord amb TOT el que dius, la derrota electoral és nomésuna derrota parcial, l'orígen en clau catalana i espanyola està on tú dius. Ara bé, només volia expressar el que va passar la nit del 28 d'octubre de 1982 mentres els galls soalistes s'ho passaven bomba i nosaltres pringavem els errors de la primera fase de la transició.
Com deixa entendre en Tati en el seu comentari sobre l'estanilisme, també penso que la situació de l'esquerra a Espanya té més a veure amb la dinàmica internacional que no amb els errors locals. A França no hi ha ni dictadura ni transició i en canvi la situació de l'esquerra és semblant a l'espanyola.
Ni la transició fou modèlica ni la ruptura estava cantada. La correlació de forces no donava per més.
D'Aquesta doble consideració davant d'una transició feta amb peus de plom (i remor de sabres) i d'una ruptura que no obtenia suports generalitzats, en resultà un desconcert que molts anomenaren "decensís".
La nit del 28 d'octubre del 1982 segellava el triomf socialista per partida doble, González guanyava i de passada arraconava la resta d'esquerres fins a una nova vida.
L'harakiri comunista consistia en una suma de crisi internacional, una mala percepció d'un país que no era tan antifranquista com es pensaven i una sobredimensió "del partit" que es debatia entre ser més que un partit comunista i es convertia en "menys" que un partit (la frase és de Jordi Borja).
La resta ja sabem...
i ara tot plegat ho sumem a l'augment del rebuig a tot el que és la política, ara que vivim una auca galopant i surrealista.
Si a la crisi de l'esquerra hi sumem la crisi de la política, el resultat és aquest avui desconcertant que vivim.
La culpa, la veritat, tan em fot de qui sigui. És una cosa col·lectiva, complicada i paral·lela als signes del temps que vivim.
No ho sé, recomano un còmic del Crumb i un disc de John Coltrane (per posar un exemple eficaç).
Dit d'una manera més clara, a la manera rosselloniana, és matèria de "vençuts".
5:27 AM
Publica un comentari a l'entrada