(la foto és una instantània del film American Splendor. L'heroi Harvey Peckar fa cua en el super, més o menys com si anés a votar -o a abstenir-se -)Inici del mes de setembre. Acumulades vàries lectures, sumats molts kilòmetres de bicicleta (i de cotxe, per carreteres bàsicament franceses), sembla que les hores es reordenen i les línies d'atenció s'ajusten als panorames de sempre, a les trames habituals, a les poques complicitats, a les moltes interseccions i al desplegament mesurat de projectes.
Primer, un repasset a la premsa (el braç escrit de la política que sovint juga a dir "no fem política"). Tambors de guerra preelectoral a l'estat espanyol (m'encanta aquesta denominació jurícoadministrativa, és freda i no aixeca banderes). Sembla que el PSOE opta per una ubicació hipercentrista amb discurs tàctic (com la majoria de discursos, propis i estranys) basat en España-España-España per manllevar l'exclusiva identitària al PP i una suposada agenda social que caldrà llegir i verificar. El PP augmenta el disc ratllat de l'autoritarisme estatal i el campi qui pugui econòmic amb noves perspectives a Catalunya on, alliberats del tou Piqué, es perfila un discurs despulladament xenofob, identitari i hiperdemagoc (mireu els excel·lents resultats del PP badaloní a base d'atiar el foc racial). No ens deixem el tema Rosa Díaz! Ja era hora que aquesta senyora fes el que li toca després d'haver alimentat el nacionalisme espanyol amb el pretext de denunciar l'omnipresència nacionalista perifèrica (que també existeix, i sovint, dirigida amb criteris d'estricte xovinisme-pantalla a la justa mesura de conformar una hegemonia que permet "colar" el model real d'uns països en vies de desaparició ecopolítica). Més casolanament, assistim a les kermesses habituals d'ERC amb el rerafons de succesions, tendències i declaracions de sobirania amb data concreta (Carod proposa el 2014 per desconnectar Catalunya d'Espanya per la via de l'efemèrides dinàstica del 1714).
I encara més casolonament, a can ICV-EUiA alguns esperem la confirmació del nou paper de la coalició. Uns, -jo em sento part d'aquests- preocupats per el projecte plural de la coalició, per la major complicitat entre ICV i EUiA, per una coalició sociopolítica que sigui capaç d'articular moltes singularitats, més preocupada per ordir la trama de la micropolítica, per la recerca de subjectes diferents, per la conformació d'altres espais d'activitat política i per un llarg etzètera de mancances que, en cas de reeixir-nos, poden dónar guanys en termes de creixement militant, creixement social i, només de retruc, de creixement electoral. Altres, però, amb els quals discrepo sense remor, els trobo més dedicats a la perpètua agenda electoral, a la dinàmica programa-primàries-eleccions (i tornem-hi!). És una vella discrepància. Quan es valoraran en termes similars els militants activistes, els militants càrrecs públics i els militants d'aparell? per exemple, a les estructures de representació on sovint el "tenir càrrec" bloqueja el debat en totes direccions i sense càlculs. Els aparells electorals i les agendes que generen són ineludibles. És necessari tenir un aparell tècnic al servei d'aquestes agendes. Ara bé, les agendes del dia a dia, de la radicalitat democràtica, de la micropolítica, necessiten el relleu i el grau de consideració que avui no tenen. Tot això és compatible en un projecte com ICV-EUiA-EPM. El més fàcil seria fer màquina electoral pura i dura, amb el seus sondejos, imatges i frases escollides o, en cas contrari, fer de la coalició un moviment de protesta en sentit estricte. No crec en cap de les dues vies. Malgrat la complexitat, aquesta coalició, de rojos i verds, de singularitats, de gent amb tradició i innovació, mereix una vida política inquieta, atenta al carrer, compromesa amb altres paradigmes, amb altres dosis de subjectivitat i programació. Aquesta coalició no pot ser un subjecte electoral d'acompayament del PSC, ni una marca més del mercat dels "5" partits de l'auca. Hem d'anar a les institucions, com també en el combat d'idees i projectes. En el món del que es coneix popularment per "política", cada vegada hi ha menys "política" i massa contingència fornida de cinisme, declaració, teatre, polònia en format real i esperpent. Mireu si tenim coses per tractar a la nostra coalició. Un altre dia, per exemple, podrem parlar de l'abast del concepte ecosocialista, del capitalisme, de triar altres àmbits de governança i del sentit transformat del fet militant en una societat dispersa, indefinida i apassionant.
L'estiu avança amb més coses: llibres (John Cheever: imprescindible cronista de les urbanitzacions americanes. Terry Eagleton: les memòries del critic literari marxista, irònic i divertit. Mycropolitiques de Fèlix Guattari: culpable del despiste d'un servidor), DVD's (visita a tots els capítols de la sèrie Twin Peaks, el món rural vist per David Lynch i els seus col·laboradors) i discos (Medeski, Scofield, Martin & Wood o el nou curs del funk instrumental, Richard Hawley o el Roy Orbison de Sheffield amb ulleres i llàgrimes, tot Nick Cave, tot Paul Bley, tot Bill Carrothers, els pianistes del silenci).
46 comentaris:
amb aquesta manera de veure el tema d'icv jo m'apunto a totes amb critica i trempera i et pregunto: què el marius garcían sigui vicepresident de la dipu no et sona exòtic? o quelcom pitjor?
Tatí (president), la claves, com ja és de costum.
A veure si treiem profit d'aquesta etapa (entre els abets místics pirinencs i els llacs anglo-poètics), combinant la reflexió política en el nivell més profund i abstracte, i a l'hora articulant el moviment social concret i real (definitivament real, escapant les diferents auques que ens envolten). I tot això, no ho oblidem, acompanyat, o lubrificat, o gestionat amb una bona dosi de ludisme i d'alegria, que faci que no ens ofeguin les limitacions del què som i del què podem fer.
t'he reconegut a la "legua", amic anglès: ja ho vas dir, "passem-ho bé".
Eo i en Durán Lleida? peazo medallón mediàtic s'ha marcat el nano.
TATI, aquí tens el blog que finalment he decidit publicar:
htpp//lescumadeldia.blogspot.com
Un salut com sempre. A la tornada del pont, torno de vacances...jjj, marxo a celebrar la diada a Sort, la meva i actual altra pàtria!
ostres no s'ha linkat!
http://lescumadeldia.blogspot.com
ara?
Teresita, el teu blog no admet comentaris anònims. És voluntari?
En otro orden, i disculpi Tati per fer servir les seves pàgines, què tal Parejas de l'Updike? A mi em va trasbalsar força, i com que no conec ningú que l'hagi llegit ...
A más ver ...
Tatí, faci el favor d'arreglar el rellotge del seu blog, que a hom li agradaria saber a quines hores escriu la resta dels mortals
no penso arreglar el rellotge, aquest blog és explicitament intempestiu. Deliberadament intempestiu.
i ara...anem a visitar les coses blogístes de la senyora Endora de Sort.
endo: ja estas linkada!
Tati, el link a l'escuma del dia d'Endora no funciona. La raó és que has posat "http://www.laescumadeldia.blogspot.com/c/" en comptes de "http://www.lescumadeldia.blogspot.com/"
Felicitats Endora pel teu blog.
GRÀCIES AMABLE PACCIUS, FEINA FETA!
Amic Tati, un honor estar entre els teus preferits.
Anònim, primer: t'he pillat, sí si. Et posaràs vermell quan et desenmascari! Mentre, Parejas:
quasi un 10 a l'Updike, una gran obra, juga amb les paraules com el Ronaldinyo amb la pilota!; quant la temàtica m'ha deixat bastant, no del tot, indiferent, aquella realitat i la de la meva joventut no estaven tan allunyades... ara però m'esgarrifa més, en parlarem. Segon, ja es pot entrar al meu blog sense barreres i benvigut siguis encara que sigui amb el teu anonimat.
Paccius, moltes gràcies, intentaré mantenir el nivell d'aquesta gent que el té alt de nota. A vore quan t'animes tu.
Lo dicho. Bon inici de curs i a esperaré que passi la diada. S'ha convertit aquesta data en una cursa mediàtica. Des del meu nacionalisme més neutre veig què ja estant jugant massa amb la soberania catalana i el concepte està passant a ser això, més concepte que ideologia per posar en pràctica.
Eo, Tati: Visca els blogs amb rellotges d’hores falses!! Encara que sigui per enervar l’amic d’anglo-rutes!
els que pensem que catalunya és un país, i per tant no estem per el tema nació/regió...si no som nacionalistes, ni regionalistes, què som? "paisistes"? m'agrada el tema. Quan vulguis et passo quatre ratlles sobre la tesi de que individualisme i comunitarisme són el mateix i com és més interessant la singularitat, els fluxes de relació i la multitud. (els individualistes són extremadament politics, diu Deleuze, raó té!)
per cert, m'oblidava: espanya no és una nació. O tots o cap!
insisteixo en el tema "país", quan arriben aquestes dates, m'agradala dimensió paisatgística, pairal, de país, de la Catalunya invertebradament complexa. No crec que el conjunt de la societat que viu a Catalunya tingui en comú un projecte cívic, més aviat ens mostra un cumul d'antagonismes com correspon a tota societat degudament capitalista, és a dir: mercantilitzada.
Tati, em perdo i t'haig de fer algunes perguntes.
Què és el comunitarisme? El nacionalisme/regionalisme són comunitarismes? I el Barcelonisme? I finalment, el paisisme és diferent? Perquè?
Què és la singularitat?
bé, Paccius, es tracta de demostrar que els individualistes en el fons són més part de la comunitat del que es pensen, finsi tot són un projecte netament polític i un símptoma evident de que l'statuquo funciona i s'encarna en els seus presumptes disidents d'estar per casa.
Precisament el concepte de singularitat (collita Negri,Guattati,Deleuzei, en el fons, Spinoza i Leibniz), és una variant activa de l'individualisme i de l'individu.La midea és de que les singularitats sumen i es relacionen i de que les individualitats adopten un curt circuit emotiu i social (ejem).
els abismes del individual/col·lectiu, es poden redimensionar en el singular/plural.
soc barcelonista, el meu país és catalunya, els meus estats són la generalitat petitona i l'estat espanyol encara centralista.
País és un fet materialment existent, es veu i es toca.
Nació (la que sigui) ñes una subjectivació complexa, no es toca, no es veu...però ens toca.
Doctor Tati, gràcies per la classe. En 4 ratlles ha sintetitzat moltes idees llegides i conclusions personals que sens dubte requeririen d'una explicació molt més llarga, no adequada al mitjà "blog".
més que "doctor" ´sóc alumne diletant de bons mestres que escriuen amb ponderada competència. Tot plegat, com deia un altre mestre, el mestre Joan Fuster, és una qüestió de noms. Mira si molesta dir-ne "país" a la comunitat fallera!
estas en forma TATI, pero que muy bien eso de sacar a Guattari del ataud y hacerlo andar. felicidades.
El problema de la paraula nació és a la seva definició. La majoria dels diccionaris en donen dues bàsiques amb variants. Una és la de comunitat de persones amb trets culturals comuns. L'altre equival a Estat sobirà. Cada diccionari ho explica d'acord amb la ideologia de qui l'ha fet, en dono 3 exemples:
A - Wikidictionary
nation (plural nations)
1. A group of people sharing aspects of language, culture and/or ethnicity.
The Roma are a nation without a country.
2. A historically constituted, stable community of people, formed on the basis of a common language, territory, economic life, and psychological make-up manifested in a common culture
The Kurdish people constitute a nation in the Middle East
3. (law) (international law) A sovereign state.
Though legally single nations, many states comprise several distinct cultural or ethnic groups.
B GEC
nació
[s. XIV; del ll. natio, -onis 'naixement; raça; nació', der. de natus, -a, -um, participi de nasci 'néixer']
f DR /POLÍT Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
C - RAE
nación.
(Del lat. natĭo, -ōnis).
1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
Veiem que el primer fa una definició bàsicament científica, el segon oblida el sentit legal de Nació que equival a estat, i el tercer posa en primer lloc el sentit d'estat.
Conclusions
Espanya és una nació en el seu 2n significat, Catalunya no és cap nació, els catalans som una nació en el seu significat 1.
Dit això, coincideixo amb el Tati, que es tracta d'un terme confús que només comporta embolics.
és curiós: sembla que la definició del GEC l'hagi escrita el mateix que ha fet l'ideari de ERC.
Només li faltaria dir que aquest límit on voldrà dotar-se d'un estat propi es donarà l'any 2014!
Crec que la definició del GEC fa riure, de tant que se li nota
(de fet, i si em permeteu la ironia i, sembla la definició del "GERC", o ja que hi estem posats, derivant una mica trobaríem, casualitats lèxiques, el "JERC", i arribant més lluny, modernets com som: "JERK", ai l'as!que si mireu què vol dir en un diccionari d'anglès-català és força divertit i il·luminador, que alguns només arriben a mirar diccionaris anglesos fins la C de Cat)
Evident "que ningú s'ofengui..."
Tant les definicions del GEC com la de la RAE són tendencioses. La del GEC és més patilla. Només li falta que quan la consultes per internet se sentin els "segadors".
La de la RAE no es queda curta, deixa el sentit primer de nació (segons Wiki) com a tercer, i posa com a primer i segon els que segons Wiki és un significat més aviat legal.
Agafo com a referència més objectiva les definicions del Wiki ja que entenc que qui les ha fetes no està pensant ni en "la sagrada unidad de la patria" ni en el referendum de 2014.
això s'anima.
Jo opto, enmig del galimaties verbal,per el terme país. país, cotinent, hemisferi, globus terraqui, galàxia, etc.
en fí: país ja m'està bé.
Tan complicat és tenir la certesa que som catalans? Ens plantegem tantes coses quan parlem dels francesos, els andalusos o els anglesos?
Martí, penso que en aquestes controvèrsies no som gaire originals. En un món tant canviant el fet de les identitats col·lectives és complicat i genera tensions arreu. Sense sortir d'Europa tenim: Ex-repúbliques de la Urss i Ex-Iugoslàvia, Còrsega, Xipre, Ulster, Escòcia, amb conflictes més o menys latents.
martí, aquí ningú dubta de que siguem catalans, només que estaria bé afinar amb els conceptes. la gent inteligent de cada país intenta fer-ho. Amb una mica de sort podem fer un salt endavant. De catalans ja ho som.
La cultura catalana es fa en català, oi?
Toni, la cultura no "es fa"!! En tot cas es viu. Una altra cosa són els productes culturals (nom que tampoc no m'agrada, però que al menys és més precís).
I qualsevol cosa o definició és pura convenció. Per tant, el debat sobre sí el que s'entén per producció cultural catalana és en lléngua catalana o també inclem el castellà és un debat, que més enllà de subvencions i qüestions crematístiques no té massa interès. El que ens hauria de preocupar és la qualitat de la producció, no la seva lléngua (repeteixo, més enllà dels temes econòmics, però com que nosaltres som molt culturetes i pensem que els productors culturals ho fan per amor a l'art ...)
Martí, no ens plantejem tantes coses quan parlem dels andalusos, francesos o anglesos simplement perquè invertim (gastem) tant temps parlant de nosaltres i dels nostres (suposats) problemes identitaris que no veiem res mes, engolits pel nostre petit melic.
I, pots estar segur, el tema de la identitat és un tema abastament tractat arreu, però amb un to una mica més modernet i ajustats als temps actuals: les migracions del nord al sud sí que plantejen grans qüestions d'identitat, però sobretot de redistribució, dominació, pobresa, ... davant de les quals les nostres misèries fan una mica de riure
D'acord, per fer coses primer s'ha de viure, i si ens posem metafísicament especulatius, hom primer ha d'existir. Arribats a aquesta descoberta filosofal, ho preguntaré de nou amb un complement diferent, doncs a mi la qüestió sí que m'interessa: la cultura catalana és en català, oi?
Que ningú no s'ofengui, però m'agrada el meu melic. M'agrada gratar-me'l i saber que és, aproximadament i sense entrar en detalls, el centre del meu equilibri personal.
Que ningú no s'ofengui, però què entens per "un to una mica més modernet?". Crec que el nostre problema és que estem massa acomplexats. Com al Martí, també m'agrada el meu melic. Estic obert a totes les cultures però no a aquells que em volen fer creure que no soc qui soc.
amics:
No era intenció d'un servidor fer un debat sobre "si som o no som", tot i que benvingut sigui.
M'interessa tractar els conceptes i les construccions verbals, com ara "nació", "estat", "poble", etc, per una raó al marge del fet català o universal, senzillament, he volgut remenar l'olla dels conceptes per veure si afinem entre tots.
Segueixo pensant que el terme "país" referit a qualsevol espai geopolític o geo"cultural" o geogràfic, em sembla precís, material, avaluable, "tocable" i mesurable, en la mesura que està centrat en aspectes físics, materials i verificables (material és també el conjunt de les relacions de grup, fins i tot les suposadament espirituals).
El terme "nació" (aplicat a qualsevol cas; sigui nació "oprimida", "normalitzada", "imperial" o "en construcció"), és un terme, com a mínim complex, sotmès a les subjectivitats del sentiment col·lectiu o individual (que són legitims i lògics com l'amor o l'odi). També convé localitzar el moment de la posada en circulació "moderna i contemporània" del concepte "nació", des de fa relativament poc (revolucions burgeses, XVIII-XIX, etc...), la qual cosa representa que el terme emergeix en el conflicte directe de la noa distribució del poder en la transició feudal/burgesa. Els termes "país", "poble", etc, en canvi, es remonten a la nit dels temps i, al mateix temps, amb les variacions més diverses, es poden utilitzar en el dia a dia sentimental (mireu com canta el LLACH allò de "el meu país, petit...") o en el dia a dia analític ("avui farà calor a la vessant nord del país", "el país està saturat de turistes"...) i en el dia a dia cultural (Toni!) on la gent plural i singular, parla/escriu de maneres difetents, sigui en idioma auctocton (literatura i cultura en català, catalana, doncs) o en altres idiomes (literatura i cultura en castellà/sanscrit/arab/gallec, feta a Catalunya, per tan "de catalunya" però no estrictament "catalana".
Ja ho dèia en Joan Fuster (un pel marxista, l'home): "qüestió de noms".
Per exemple: a València, dir-ne "país" és pecat, i en diuen "Regne" (esotèric) o "comunitat" (administratiu i poc precís, tractant-se de comunitats del tot fragmentades).
Aquest és el tema, no pas el de "sí som o no som" o de "si ens sentim. D'altra banda, dues formulacions amb respostes òbvies.
i bona diada (sobretot per els que faran pont). Una bona ocasió per viatjar per carreteres del país, notar la temperatura càlida del país i, fins i tot, coneixer altres països (com ara, l'estudi o el quarto de bany de les nostres cases -universos infinits-).
bona idea Monsieur HULOT!
EM SEMBLA QUE NO ES TRACTA DE DIR EL QUE SOM, s'enten que som premianencs, maresmencs, catalans, etc. en canvi està bé això de precisar conceptes que el mal ús els deforma, m'agrada això de PAÍS aplicat a catalunya. potser ens estalviariem fer com una ideologia del que som i podriem dir que: ////catalunya és un país amb relacions complicades amb un estat, l'espanyol, que podria ser més federal o menys centralista i així estalviariem el dilema independendista, etc, etc//// m'agrada dir que puc ser d'ideologia d'esquerres o de dretes, que soc d'un país i que la ideologia o el "isme" no s'ha de sumar a la paraula "nació" per que resulta un lio històric i sovint un foc d'encenalls per fer politica en fals.
no sé, dretes, esquerres, centres, comunismes, ecologismes, liberalismes, poden ser ideologies i en canvi el país és el lloc on es fan les coses i des d'on es projecten enfora. més senzill que tanta berborrea nacionalista espanyola, nacionalista catalana o nacionalista estatunidenca.
és una reflexió de diada.
estic bastant d'acord amb que cal trobar les paraules adequades i aconselles bé, monsieur HULOT tATI, DE FER-HO de tant en tant. Al cap i a la fí aquí no es parla dels catalans en concret sinó dels termes per aclarir una polèmica quasi internacional. Està bé.
Evidentment cultura catalana es la que es fa en català... ja està d'apropiar-se nacionalisticament de tota una serie d'escriptors, musics, actors, autors de comix, autors teatrals, etc, nomès pel fet que hagin nascut o treballin a Catalunya. En el cas dels pintors, escultors i d'altres disciplines artístiques no verbalitzades o escrites s'hauria d'investigar la catalanitat del autor per altres vies diferents de la llengua... era picasso mes aficionat a la botifarra o al salmorejo?
Toni, perdona que em faci pesat, però crec que cal utilitzar amb certa cura els termes. Cultura no té el significat que li dones. Cultura és tot allò que té a veure amb el món simbòlic compartit, intrínsec a qualsevol grup humà, un conjunt de símbols, de costums, de maneres de fer, etc, etc, (hi ha moltes definicions). Repeteixo que allò al qual li veniu anomenant cultura en realitat s'hauria d'anomenar producció cultural o producció artística, que obviament és un més dels compoments de la cultura.
Pot ser que el matís no sembli important, però sí que ho és. Expressions com "no té cultura" no tenen sentit. Tampoc, ho sento, té sentit parlar de la "cultura catalana".
I no sé a on ens porta la qüestió que plantejes: quina importància té que una obra d'art sigui catalana o no? De fet, pel que diu l'anònim ja s'entreveu que la cosa de les definicions és peliaguda. Si ens fixem en l'idioma, una obra d'art no "verbalitzada" és o no és "cultura catalana"? O em d'aplicar allò de que és català qui vol ser-ho? (i per tant cada autor artístic haurà d'acompanyar un escrit on certifiqui la voluntat de catalanitat per cada obra que produeixi)?
La veritat, i com diu el Martí, els anglesos i andalusos no tenen tants problemes (i el que és més curiós, tenen el melic amb la mateixa forma i mida, i aproximadament al mateix lloc que nosaltres)
I en quant al to una mica més modernet em referia a que quan aquí haguem arribat al final de la discusió sobre la nostra identitat, la societat ja no tindrà res a veure amb la situació de l'origen de la polèmica.
Precisament perquè no és qüestió de dir si això s'ha fet en terres catalanes és sinònim de ser culturalment català crec que s'ha de definir què és cultura catalana i què no. De precisions lingüístiques ja en sabem una micona a aquestes alçades de la vida, i alguns també hem fet antropologia o sociologia i ens hem examinat amb en Manel Delgado o discutit civilitzadament amb en Salvador Cardús o en Jordi Sánchez. El tema és que hi ha catalans que no viuen en cultura catalana -no es tracta únicament de fer estàtues a Catalunya, crec jo, i òbviament hi tenen tot el dret. Precisament, és molt més complex. Per exemple, et pots dir Miquel Barceló i dir que la teva idiosincràsia és catalana al NY Times, o Eliseu Climent i ser amenaçat per dir que la seva cultura és catalana a València -òbviament hi ha molts matisos i no es tracta de parlar de "puresa" cultural. Això seria propi de bornis-. Ara, crec que els productors de Fawlty Towers haurien d'haver sabut, per exemple, que el cambrer de l'hotel no és representatiu de la ciutat de Barcelona, Catalunya, i no perquè es digui Manuel sinó perquè el seu accent i la seva entonació són pròpies de Mèxic, al nord d'Amèrica.
Et pots dir Hassan, ser català i espanyol i no viure en cultura catalana.
Pots ser profe de secundària i ser un alienígena a segons quins instituts perquè alumnes catalans no entenen un borrall de català a l'hora de tutoria, i el que és pitjor, no parlen bé ni la seva llengua materna, en alguns casos el castellà.
Voldria saber què faríem exactament (de què ens serviria) quan sabéssim què vol dir "cultura catalana"?
No creus que, així com el concepte teòric de cultura es pot definir, tanmateix costa molt definir quins són els trets culturals concrets que defineixen un colectiu?
Crec que allò que anomenem cultura és força adaptatiu i concret, inabastable i molt complicat de definir. A més, em fan por els programes polítics que hi ha darrera de qualsevol definició. Perquè sempre hi ha un debat d'inclusió i exclusió davant de qualsevol definició. I el problema és que quan haguem definit què és i què no és cultura catalana (definició que no pot ser altra cosa que una convenció) també estarem dient al mateix temps qui és o qui no és català (tu ho dius, els que no "viuen en cultura catalana") I llavors, què?
Doncs mira, servidora també voldria saber per què ens hem de preguntar sempre segons què: què vol dir "cultura catalana"; per què no cal que argüim el significat de "cultura espanyola"; per què s'associa "cultura catalana" amb programa polític i no "cultura espanyola" amb intencionalitat política; per què tothom té clar què és cultura andalusa i no què és "cultura catalana"; per què la gent em mira com una integrista quan demano en català un falafel al carrer de la Mercè a un noi vingut del Marroc que parla en català i en castellà. Com tots dos sabem, les qüestions poden ser infinites.
D'altra banda, en cap moment he associat tenir cultura catalana amb ser o no català. Si rellegeixes bé les meves paraules veuràs que el que jo exposo és precisament que es pot ser català i no viure o fer cultura catalana -escull el verb que qualli amb la teva teoria-, i encara més, jo no demano la puresa catalana a Catalunya ni tinc cap programa polític al darrere. Ans al contrari, precisament perquè m'agrada poder escollir vull tenir clar què es cada cosa. Si acs a comprar CDs no barregen sardanes amb flamenco tot i que hi hagin cantants com en Miguel Poveda -de qui en sóc una absoluta fan- que siguin catalans i facin flamenco en diverses llengües. Ara, és el flamenco un gènere català tot i que es faci a Catalunya i per catalans? Això és el que vull definir, coi. Tant costa entendre-ho? El que no accepto és que en alguns llocs de l'Estat Espanyol ens colin gat per llebre. En canvi, en d'altres no es formulen cap dilema com el discutit en aquest blog. Què curiós, què simpàtic, quina coincidència.
no et sembla que tot és una mica absurd?
què vol dir tenir el dret d'escollir?
quina necessitat tenim de "tenir les coses clares" i de posar etiquetes, a la força reduccionistes i simplificadores (i perilloses, i injustes)?
on he dit que no associo cultura española amb un programa polític? (obviament quan parlo de programa polític no em refereixo a un programa d'un partit concret, sinó en un sentit ampli, ideològic)
quina importància té que el flamenco sigui o no sigui català? si t'agrada l'escoltes, si no t'agrada en prescindeixes. Una altra cosa, i ho vaig dir al primer post, és el tema de les subvencions i, afegeixo ara, de les simbologies que circulen per l'auca mediàtica (m'enfado si els polítics catalans van a la Feria, m'enfado si no hi van, m'enfado si donen calés a la Feria, m'enfado si a Frankfurt hi van només escriptors en lléngua catalana, m'enfado si també n'hi van que escriuen en castellà ... ad infinitum).
Tu t'ho creus que no hi ha cap programa polític darrera aquestes qüestions? que no hi ha cap idea sobre conceptes com integració, assimilació, etc.?
No et sembla que és un debat una mica estèril? (i a més, que no té solució)
M'oblidava, a mi també em sap greu que no pugui demanar un cafè o qualsevol cosa en català. Però hem d'admetre que el paisatge ha canviat molt, i quan encara no hem solucionat com a societat la qüestió de la plena integració de la immigració de la resta de l'Estat, quan comencem a tenir una societat que ens madura per poder-ho fer, resulta que se'ns globalitza el món i ens arriben nous ciutadans d'altres lloc que posen en evidència les carències que tenim com a societat d'acollida (com qualsevol societat), probablement molt relacionades amb el mecanismes del sistema capitalista
El problema que jo veig en les teves paraules, Toni, es que les definicions culturals tancades s'acostumen a fer, no amb l'intenció d'identificar, estudiar i protegir una cultura concreta, si no mes aviat amb l'intenció de donar-li un marc territorial de referència i per extensió una qüota de poder, i això acostuma a derivar en cultures dominants i cultures dominades.
Quin sentit té per a tu consensuar una definició tancada de un fet cultural concret definint els seus limits territorials, lingüístics o de qüalsevol altre mena?
Precisament perquè tinc sentit del gust -no vull parlar de Bourdieu, eh?- puc escollir el que més m'agrada, i crec que encara tenim dret a saber sobre l'origen de cadascuna de les coses que consumim. Una cosa pot ser catalana i no agradar-me, no et pensis. I és per situacions com la Fira de Frankfurt o la prohibició dels repetidors de TV3 a València que considero bo saber per què es vol subvencionar segons què o prohibir segons què altre.
D'etiquetes n'hi ha a tot arreu, no siguem innocents. A més, etiquetar pot ser positiu o negatiu en funció de l'objectiu de cadascú. Si s'etiqueten i es descriuen un fotimé de tipus d'olives, imagina't què et poden arribar a dir els alumnes de secundària quan passes pel passadís entre classe i classe! De fet tu etiquetes com a estèril un tema que a mi m'interessa. A més, considero que una cosa és treballar sobre integració o assimilació -quins dels dos conceptes s'ha d'aplicar en polítiques socials seria un altre debat-, i una de bent diferent és conèixer quina és la idiosincràsia dels oriünds d'una cultura que es va gestar a partir del segle XIX, territori de pas de molta gent i cistell de moltes tradicions que han pogut conviure amb la catalana. Ara, convindrem que la cultura d'un marroquí que viu al meu carrer i és tan català com jo no és la mateixa que la meva encara que ell també parli en català i/o en castellà, entre d'altres llengües. Això es pot dir i no jutja res ni ningú, oi? Per això penso que a Catalunya hi viu gent amb cultura catalana i gent que no, i fins i tot hi ha catalans "catalans" -això t'ho escric per provocar-te una micona i ja està- que passen gana.
I és clar que tot és ideologia i política, si no no mantindríem aquest debat infinit. Per cert, jo no escriuré res més sobre aquest tema. Tu téns una visió i jo una altra. Què maco i què democràtic, i que sigui per molts anys i en vida teva! Només em volia despedir i dir-te que sí, que el neoliberalisme ens ofega a tots -en això coincidim- però crec que la conjuntura i les diferències socials no tenen res a veure amb intentar definir certes realitats culturals.
Salut i que la crisi econòmica no t'afecti tràgicament! En això tant li fot si som catalans, bascos, gambians o toscans, oi?
Per fi. Per fi ho puc deduir d'una manera clara en els escrits que sustenten aquest debat que, melic endins, no té res d'estèril! I és clar. Molta gent fa molts anys que ho diu i ningú no sembla tenir ganes de valorar la seva opinió. Un copiar-pegar m'ha fet guardar aquesta frase que, evidentment,està carregada de raó: "Tanmateix costa molt definir quins són els trets culturals concrets que defineixen un colectiu."
Sí. Hi estic d'acord. I sota paràmetres tan senzills com aquests, i d'altres que han sortit i que posen en qüestió l'avorrit i recurret problema identitari, per fi podem estar d'acord tots en una cosa que ens pot obrir una altra manera d'entendre la política en aquest país. No. En aquest país no, en aquest territori. Els postulats abans indicats ajuden a corroborar que, ara menys que mai, Espanya no existeix. És una ficció que no quadra ni amb les diversitats internes ni amb les que li vénen de fora. Hi estic d'acord i trobo que és un bon argument per començar a construir alguna cosa una mica més coherent de la que ara tenim.
Efectivament, España no existeix. O millor dit, existeix una entitat jurídica i administrativa que es diu Estat Español, i existeix amb una forma palpable i directa. També n'existeix una altra, en forma de Comunitat Autònoma. I són realitats de les que no podem escapar per la seva naturalesa jurídica i d'adscripció obligatòria (i si no, que els preguntin a les poblacions nòmades i "tradicionalment desregularitzades").
I en un altre ordre existeixen Espanya i Catalunya, i és aquí on rau el problema identitari, perquè n'hi ha moltes d'espanyes i catalunyes, tantes com hom en vulgui construir, cadascú a la seva mida i d'acord amb les seves necessitats ideològiques, espirituals i fins i tot psicològiques. I cada una d'aquestes construccions simbòliques portarà associada una certa idea de trets identitaris, de cultura, si voleu. I davant d'això podem seguir mirant-nos el melic i gaudint-ne, no hi ha cap problema, només faltaria. Però també podem pensar que de fet el nostre melic (casualitats de la metàfora) no és més que un forat buit, un no-res, el record del nostre origen que no es pot tocar ni veure, només es pot imaginar, un mite original.
martí, toni i "el ofengui", esteu fets uns taxistes!
sort que no sou barbers!
Publica un comentari a l'entrada