Pop / Literatures / Ressenyes

Ahir. Unes cançonetes de The Magnetic Fields planaven damunt de l'estudi i fullejavem papers sobre el jo i el nosaltres, la classe social, l'enrenou de la política convencional, les impostures culturals i les rares sensacions davant dels excesos de la transversalitat. La primavera es plantava davant de la finestra. Pletòrica. Això de "la política" és un tema de drets democràtics i de classes socials. Tenim un règim i uns actors que van a la seva bola i reinventen el sentit de les paraules en funció del moment suposadament polític d'una agenda pautada. Girem full. "Eppur si muove".

La primavera descriu un trajecte variable. Com seguir la cursa, a la recerca del subjecte perdut, de la classe, dels drets vulnerats i del sentit material de la política emancipadora. Muntanyes i bicicletes. Bars i gent. Reunions i complicitats. Treball i cervesa. Celebrada intimitat. Pop, Soul i tantes consonàncies. Conspirar i respirar junts. Prendre el sol. I aquestes cançonetes en el camp magnètic del bon dia i de la bona llum, moltes, curtes, eternes.

..../ Acoustic guitar, how lovely you are
With your inlays of mother of pearl
Be a good guitar and you could go far
Just bring me back my girl

The Magnetic Fields - Acoustic Guitar

https://www.youtube.com/watch?v=zMFnZ7bgLdY

Sant Jordi 2014. Intersecció literatura/música en una tria de llibres llegits o rellegits darrerament.
Gaz's Rockin Blues/The First 30 Years: Gaz Mayall -fill de John Mayall- i el seu singular periple tocant Ska i Rocksteady amb la seva banda The Trojans, impulsant clubs i fanzines. Agitant des de baix. Un plaer visual de butxaca i ben presentat.
Lost in Music/Una odisea pop: Giles Smith. Ja ressenyat per aquesta pantalla...o com ser "fan" des de sempre i per sempre.
Mistery Train/Imágenes de América en la música Rock'n'Roll: Greil Marcus...ja n'hem parlat i ara el tornem a destacar...Les aventures i desventures de The Band, Sly Stone, Harmonica Frank, Robert Johnson, Randy Newman i Elvis Presley.
I enmig de tota la pila, sempre rescatat, el clàssic Awopbopaloolop Alopbamboom de Nick Cohn, pioner de l'assumpte.
Posem-hi una mica de vida en imatges, el cas Gaz Mayall, outsider descomunal:
https://www.youtube.com/watch?v=yv5rBiirCeE

Les eines més rudimentàries al servei de les causes més bàsiques de la condició Pop. Cartelleria de concerts, fanzinosis.. 30 anys d'activisme gràfic i sonor de Gaz Mayall. Un aplec de papers i idees contingudes en el volum Gaz's Rockin Blues. Una mica de cosa del Gaz Mayall:

https://www.youtube.com/watch?v=a8k7bgQV5Aw

Afegeix la llegenda

Recull d'articles de la primavera 2014 i un "fanzine" a la cuina

 

Enmig de propostes creuades sobre unitats disperses de l'esquerra local, nacional, estatal i internacional...Dubtant i interrogant-nos sobre si "podem", si "constituim" o si "ho volem tot", una conversa entre companys i companyes deriva en aquesta sintètica reflexió Old School compartida:

"...arribarà el dia en que l'anticapitalisme serà la confluència del vell i el nou, del millor del marxisme revolucionari, de totes les cultures llibertàries i afins, de l'esquerra independentista socialment compromesa, de l'ecologisme de combat, del feminisme i de tants moviments socials i polítics que aspiren a canviar de base aquest món. La recerca del subjecte perdut haurà culminat anys d'impostada postmodernitat...I serà la internacional, de sempre evocada i mai del tot reeixida (o no serà res).
El capitalisme, el feixisme o l'estalinisme perduren degudament actualitzats. Les alternatives a l'estat de coses tenen les dificultats de sempre i les diverses variants dogmàtiques i/o reformistes de l'esquerra i del no-res es reinventen a cada pas...i en la majoria de casos, amb formes modernes, estètiques, molt electoralistes, demoscòpiques i encantadores. Ja passa ara mateix".

...I el règim apreta imposant centralismes, administrant el capitalisme i fent el que dicten els organismes i corporacions que governen aquest món. I la resta de governs, com correspon, retallant il·limitadament la cosa social. A l'esquerra, però, seguim en el teatre d'ombres. Experimentant "en excés" i sense trobar el mínim comú denominador (i mireu que el busquem!).

(Bar Marina, 2014).

 

 

 

Visca el dissabte i visca el club de casa meva! Cap de setmana de vent i pluja. Solució tocadiscos. Una gran festa en solitari a l'estudi de casa i una especial repunxada de materials de primera, des dels primers singles de The Who fins arribar als LP's de The Artwoods, Wes Montgomery i The Sonics. Tot això després del futbol en horari anglès. Perfecte. Destacar per damunt de tot la cerimònia pop que representa el fet d'escoltar "tomba i gira" The Ultimate Action de The Action (Potser la millor banda de la ortodòxia Mod britànica del gran moment modernista?). No em canso de dir que The Action eren totals, genials, pops i soulers. The Action fornien el millor pop amb una teranyina de Rickenbacker's i cavalcaven les seves cançons amb armonies vocals quasi impossibles. Bellesa pop! Adquirit l'any 1989 (rescatat del 66/67), encara passeja per casa i domina les prestatgeries de la col·lecció. Quanta música hi ha en el Shadows and Reflections!
 

Escolteu, mireu quin Look i quin orgull Mod!: https://www.youtube.com/watch?v=Dgqn8vvdT0c&list=RDDgqn8vvdT0c#t=0

 

 

Unes cançonetes de The Magnetic Fields planaven damunt de l'estudi i fullejavem papers sobre el jo i el nosaltres, la classe social, l'enrenou de la política convencional, les impostures culturals i les rares sensacions davant dels excesos de la transversalitat. La primavera es plantava davant de la finestra. Pletòrica. Això de "la política" és un tema de drets democràtics i de classes socials. Tenim un règim i uns actors que van a la seva bola i reinventen el sentit de les paraules en funció del moment suposadament polític d'una agenda pautada. Girem full. "Eppur si muove".

La primavera descriu un trajecte variable. Com seguir la cursa, a la recerca del subjecte perdut, de la classe, dels drets vulnerats i del sentit material de la política emancipadora. Muntanyes i bicicletes. Bars i gent. Reunions i complicitats. Treball i cervesa. Celebrada intimitat. Pop, Soul i tantes consonàncies. Conspirar i respirar junts. Prendre el sol. I aquestes cançonetes en el camp magnètic del bon dia i de la bona llum, moltes, curtes, eternes.

..../ Acoustic guitar, how lovely you are
With your inlays of mother of pearl
Be a good guitar and you could go far
Just bring me back my girl

The Magnetic Fields - Acoustic Guitar

https://www.youtube.com/watch?v=zMFnZ7bgLdY

 

 

 

 

 

Aviat sortirà al carrer FFF. Des de Premià. Un fanzine cultural, portatil, senzill, de paper, amb músiques, lletres, ressenyes, creació, tema central, il·lustracions. És possible: el temps, les passions, els llocs, fragments, poemes, invents, la lluita de classes, pensaments, subcultures, cinema, viatges, espais d'esperança...qui sap! FFF, ben aviat en les pantalles i barres dels bars del Maresme, de Poble Sec, del Vallès i més. /... Idea original Kino & Velvet

 

 

Ressenyes: Crimea / Hoggart / Lost in Music

El tema de Crimea té molta tela i tornem a presenciar controversies
de signe maniqueu i simptomatologia epidèrmica. La complexitat desborda. Un article interessant del R. Poch aporta elements de fons amb argumentacions socioeconómiques que van més enllà de l'amalgama reduccionista "neoimperialisme rus VS europeisme ucranià". Com passa sempre, sigui quin sigui el país, la gent de baix és carn de canó i de mercat. Només ens faltava que la casta tertuliana de l'estat i de "la nostra" es dediqués a la geopolítica comparada més matussera enxufant-se a l'embolica que fa fort amb el cas Catalunya/Espanya.
L'article és aquest i mereix atenta lectura: 

 http://blogs.lavanguardia.com/berlin/despues-de-crimea-88901

Llibre de Richard Hoggart. Un clàssic de la cultura de classe.

Atrapat en les primeres pàgines. Cultura de classe. Anglesitat. Fase prèvia al boom seixanter. Aromes de Free Cinema. Old School. Res de focs artificials postmoderns. Impecable. Fàcil de llegir. Clàssic, modern, no apte per relativistes hipsteritzats i desclassats passius. 

L'index temàtic ja parla sol: 

 http://resumenes-comunicacion-uba.blogspot.com.es/2012/09/hoggart-la-cultura-obrera-en-la.html

  


I que no falti el Pop!

Tenim llibres molt interessants sobre el Pop, el Rock o el Jazz. També n'hi han uns quans d'avorrits, prescindibles o horribles. Els millors es poden dividir en dos: l'assaig quasi acadèmic i el llibre fet per fans i per als fans. D'aquests darrers destaquem coses com Mil Violines del Kiko Amat, White Bicycles del J.Boyd, els clàssics de Charlie Gillet...o els aborígens d'en Robert Abella Querol. Avui, però, em sento eufòric llegint Lost in Music de Gilles Smith. Aquest llibre és una passada. M'he sentit tant bé rememorant mites comuns...T.Rex que, sense anar més lluny, van ser una de les meves passions secretes d'adolescència. Quan comprava els singles, ratllava els LP's i m'ho passava 'solitàriament' molt bé amb els primers rodonets a seixanta/noranta peles. De tot això, i molt més, en parla un dels nostres en un dels llibres més xulos que s'han parit mai sobre l'amor per la musica Pop. Fieu-vos del consell: Adquiriu aquesta tremenda escultura.