Tant de bo el Procés Constituent assoleixi els seus objectius. El primer exit el trobem en la recepció que està obtenint aquest projecte entre la nombrosa audiència que assisteix als actes de presentació i en el caràcter participatiu que protagonitza aquella gent que està donant el pas i s'implica en les assemblees i grups de suport als territoris.
Ens trobem davant d'una experiència inèdita. La necessitat de donar respostes i alternatives de conjunt i àmplies, des de l'esquerra i en àmbits unitaris, acostuma a ser un objectiu complicat. Anys i anys de disputes en el camp de les organitzacions d'esquerra, en els sindicats i, fins i tot, en alguns moviments socials, paralitzen un debat imprescindible i una construcció comuna del tot ineludible. Si ens limitessim a les lògiques de partit i a les seves agendes de treball, la idea d'un agrupament organitzatiu ampli i unitari difícilment podria obrir-se pas. Les estratègies de partit -tot i ser logiques, legítimes i, sobre el paper, democràtiques- impossibiliten anar més enllà de les declaracions d'intencions sobre com ampliar una coalició de sigles o enfortir un o altre projecte amb representació parlamentària. No cal ser un politòleg per creure que avui no es dónen les condicions necessàries per presenciar un acord electoral o una pràctica conjunta que reuneixi "orgànicament" i en un mateix projecte a ICV, EUiA, la CUP i l'esquerra anticapitalista i extraparlamentària.
La realitat social, política, econòmica i l'entorn que ha anat estructurant el fenòmen del 15m i moviments afins, però, està marcant un espai que potencialment pot abarcar allò que aparenment sembla bloquejat en l'esfera partidària. L'alternativa necessària haurà de comptar, doncs, amb unes forces polítiques, socials i sindicals a l'altura d'un projecte que ja no passarà per acords superestructurals sobre llistes i sigles. És la dimensió de tot allò que marca el dia a dia dels darrers anys, allò que pot generar un subjecte polític unitari de ruptura i d'alternativa. Parlem de la crisi sistèmica, de l'evidència d'un règim de la transició que devalúa permanenment la idea de democràcia, de la impossible solució constitucional a la qüestió de la plurinacionalitat i de tot el representa l'aplicació de mesures d'austericidi que malmeten el comú per afavorir els interesos privats i les lògiques del capital.
El Procés Constituent no surt prou als diaris i, paradoxalment, és un dels casos més rellevants de connexió entre una proposta política concreta i la gent i un entorn que creix. Els actes públics del Procés Constituent són multitudinaris. En molts casos ultrapassen les audiències dels partits majoritaris. El que aquests dies hem vist a Tarragona, Vic, Cornellà, Molins de Rei, Olot, El Masnou, Premià de Mar o Sabadell (per dir alguns casos) és una mostra indicativa de que també hi ha vida fora dels partits polítics i que aquesta realitat ha de ser compatible amb l'existència dels projectes que ja coneixem. El Procés no planteja substituir partits, moviments com el 15m o plataformes unitàries, per una altra marca o una altra cosa que repetiria altres històries i altres temptatives més o menys reixides.
Procés Constituent aporta un seguit d'elements programàtics que poden ser la base comuna d'una alternativa de ruptura amb l'ordre existent. Els punts bàsics del Procés resumeixen les demandes elementals de canvi davant del règim i davant la troika. El Procés Constituent s'adreça a la gent per tal que es vulgui sumar a títol personal a una declaració que indica una via constituent a nivell de país i, al mateix temps, enmarcada en les nombroses experiències i reivindicacions que des d'altres indrets propugnen la fí del règim i la coordinació de les resistències davant del capitalisme.
Quanta més gent signi el manifest, quantes més assemblees, quanta més organització hi hagi des de baix, des dels barris i pobles, més capacitat tindrem per incidir en un debat general que no podem només deixar en mans dels partits (ni substituir-los). L'exit del Procés Constituent serà la capacitat que tingui de superar les lògiques que fins ara han impedit l'existència d'un projecte comú de l'esquerra d'esquerres. Allò que no es mou des de les òptiques dels partits, allò que sembla confinat a la teoria clàssica dels espais polítics, és justament el que un procés constituent com aquest pot aportar. Aquest desbordament s'ha d'entendre sumant, sense replicar els partits ni reinventant moviments socials. Hi ha un espai i unes condicions per què la gent de baix, les classes populars, la classe obrera, tinguem un instrument unitari, plural, rupturista, alternatiu i constitutiu d'un altre model de país i de civilització. La gent que aquests dies omple places, ateneus, locals i sales de reunions, que parla del Procés Constituent, tracta aquestes necessitats i el que més s'escolta en cada acte és la frase de "ja era hora". Per alguna cosa serà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada