Procés Constituent. Esquerres, moviments socials, anticapitalisme i noves eines.

 

 

La crisi del sistema capitalista i la confirmació -per si algú d'esquerres ho dubtava- de que la transició espanyola és un règim, evidencien que és del tot necessari integrar aquestes dues qüestions en una perspectiva rupturista de gran audiència social i política que sigui capaç de revertir en una forma organitzativa de nou tipus. Les lògiques discordances entre moviments socials i propostes polítiques d'esquerres tendeixen a esmorteïr-se davant la cruesa de la realitat que planteja l'estat de les coses present. 

 

La total internacionalització de les embestides dels organs de decisió del capital (i dels governs que les afavoreixen directa o indirectament) posa al descobert la feblesa del concepte de sobirania popular i aquesta situació adopta versions diferents i variables en funció de cada país (com el cas de l'estat espanyol i el de les nacionalitats encapsulades en l'unitarisme del règim). En termes de sobirania, doncs, el comú denominador a escala europea és la dependència de la troika en els àmbits polítics, socials i económics. A l'estat espanyol, la crisi de la sobirania (i de la democràcia formal) té el contravalor afegit del règim de la transició i de la cultura derivada del consens (allò que Guillem Martínez denomina brillanment la C.T.) que també inclou la qüestió de l'estat (monarquia, centralisme) i que, en el cas de Catalunya, evidencia l'endèmica problemàtica nacional prèvia al mateix règim.

Internacionalització de la crisi, internacionalització de la pèrdua de sobirania i manca d'un projecte comú tanmateix internacional, configuren el quadre de les necessitats vitals de l'esquerra social i política. Justament, però, en els darrers temps s'observen moviments o  agrupaments sociopolítics molt diversos que comencen a reaccionar o -com a mínim- a debatir el seu paper davant d'aquesta situació: La Syriza grega, la crida de Ken Loach i altres referents similars en el cas britànic, l'evolució del Bloco d'Esquerda portugués, els debats interns dins de les formacions derivades dels partits comunistes convencionals (IU, ICV a l'estat espanyol, les incerteses alemanyes a Die Linke, els debats més enllà del jacobinisme del Front de Gauche francès, etc.), l'entrada de la CUP-AE al parlament de Catalunya o les diverses iniciatives de debat o de construcció unitària més o menys derivades de l'experiència del 15m i del darrer cicle de lluites (Forum Cívic, Procés Constituent). Així doncs, i de maneres molt diverses, el tema de la sempre complexa unitat està en el debat i transcendeix l'àmbit orgànic i del món més activista.

El procés constituent que impulsen la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres té unes bases programàtiques molt raonables. Combinar les resistències davant del capitalisme amb la ruptura del règim de la transició, requereix d'una proposta àmplia de signe sociopolític que permeti l'encaix de les propostes polítiques ja existents en el parlament (ICV-EUiA i CUP-AE) amb les de l'esquerra extraparlamentària anticapitalista i els moviments socials més combatius d'aquests darrers temps. El repte del Procés Constituent és múltiple i inèdit: Proposa una confluència de base, amb protagonisme de la gent, que pugui cohabitar amb l'existència de partits i organitzacions que s'identifiquin amb els punts del manifest. Les pràctiques que es derivin d'aquest procés hauran d'anar en consonància amb les lluites socials que s'oposen dia a dia al relat dels governs i a les lògiques de la Troika i del capitalisme. Moltes coses canviaran, però una proposta d'aquest estil mereix el suport més ampli. També requerirà audàcia i una visió de conjunt que ultrapassi les agendes de les forces polítiques (que, altrament, també tenen la seva raó de ser). Cal un bloc de ruptura amb l'ordre del capital i del règim. 

En un context de propostes creuades, plataformes, projectes més o menys suggerents, d'articulació de noves formes de lluita i, sobretot, d'augment de les complicitats entre els amplis sectors que es mobilitzen, una proposta de signe constituent que agrupi àmpliament el moviment real, és una ocasió important en la bona direcció i l'esquerra anticapitalista no hauria d'estar al marge de la mateixa. Enfortir un corrent radical i rupturista en relació al règim i al capital, passa també per intervenir en els debats, les lluites i les propostes que generi aquesta crida a la confluència social i política. 

Afavorir procesos com el que planteja Procés Constituent, sumats a projectes en ascens -com el cas de la CUP o de les experiències municipals alternatives- és una de les millors maneres d'aparellar les pràctiques socials i polítiques en benefici d'un projecte emancipador a gran escala. No és temps d'excuses partidistes o de formular debats esterils davant de les característiques personals o ideològiques dels promotors més coneguts d'aquest Procés. És temps d'anar directes a barraca i fer-ho obertament, des de baix i a l'esquerra.