“Las relaciones de clase y de género constituyen, en efecto, el único hilo rojo que permite jugar al salta-fronteras, fundir las armaduras identitarias, superar el estrecho horizonte de la “preferencia” familiar, nacional o comunitaria. Frente al desasosiego y al malestar de esas pertenencias de repliegue, de esos postigos vacíos y de esas puertas cerradas a cal y canto, la lucha de clases preserva la posibilidad de conjugar y de ligar en un combate común singularidades reconocidas y respetadas”
Daniel Bensaïd, Fragmentos descreídos
La reivindicació d'una república catalana en el marc d'una ruptura amb la (in)cultura de la transició (CT) sostinguda per la constitució espanyola, és una opció ben concreta i definida quan ara ja es parla obertament de l'exercici del dret d'autodeterminació.
Els processos a seguir -des d'una perspectiva anticapitalista, per exemple- han de tenir molt presents alguns aspectes com ara:
a) La dimensió de classe de cada situació.
b) Analitzar les correlacions de forces (no només les "de partit").
c) Impulsar aliances socials antagonistes i oposades al poder "de dins i de fora" del propi país i de l'estat central.
d) Intentar definir substancialment allò que configura una àrea nacional i desplaçar la "ideologia de la nació" (el nacionalisme de qualsevol signe) com a referent comunitari exclusiu.
Aquests i altres temes poden ser útils per determinar quins haurien de ser els elements constitutius d'un projecte de país més basat en les coses "materials" i en les dinàmiques socials i geogràfiques (entre molts més factors) que no en uns relats sortits de la cultura espectacular que caracteritza els temps actuals.
Defensar una organització política pròpia del país i descriure els trets definidors d'una societat nacional (llengua, cultura, diversitat, territori, memòria històrica) hauria de ser compatible amb una posició a-nacionalista (al mateix temps, insubordinada i crítica amb els nacionalismes opressors i dominants). Tot això hauria de ser elemental i assumible en un context com el que vivim i en el què el fet nacional és un factor ineludible tant si es parla del present polític de Catalunya i dels Països Catalans, com si ens referim a la resta de nacionalitats i països de l'estat espanyol.
Afegirem que ara i aquí la qüestió de l'internacionalisme esdevé del tot oportuna. Caldrà estendre aquest valor, amb tota la seva vigència, en el centre dels debats oberts i al si de les lluites més diverses, aportant una perspectiva global sobre el temps històric que vivim (sense confondre l'internacionalisme d'avui amb un suposat cosmopolitisme d'arrel postmoderna o en un producte més de la new age pseudoespiritual i vagament universalista).
Dit això i resumint, aquestes són algunes de les reflexions intempestives que caldrà fer des de l'àmbit de l'esquerra social i política. La situació actual té els seus riscos i no voldriem veure com les eufòries lògiques del present sobiranista deriven en un desencís col·lectiu com el que va portar la C.T. i ara -davant les ofensives del capitalisme en crisi- amb l'afegit d'una redoblada hegemonia de les dretes i dels poderosos "de casa" i "de fora".
Mentres tant -com abans del dia 11 de setembre- els senyals de la crisi del sistema capitalista i les mesures dels poderosos continuaran, es propagaran i s'adaptaran a totes les geometries variables dels estats, les nacions i els continents. Ens queden, però, els carrers, les places i els espais més inesperats. A diferència del que avui surt a tots els mitjans, seguirem tenint la rara sensació de que la revolució mai serà televisada.
Fotografia i video: Bela Tarr.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Sobre l'a-nacionalisme, ressenyem un text que aporta algunes consideracions molt generals (i insuficients en quan al cas que ens ocupa) on es destaca la compatibilitat d'aquesta actitud amb la de la construcció política d'un país. Un article que s'ha d'interpretar en termes estrictament teòrics i oberts a la polèmica més raonable. Cliqueu:
11 comentaris:
L'article que enllaces barreja veritats amb mentides: com pot ser que citi països que per ell tenen un fort component nacionalista i no hi inclogui ni França ni Espanya? Això és fer trampa.
Tanmateix, estic segur que molts dels que volem la independència de Cataluna no ens definiríem mai com a nacionalistes.
Salut, Àngel! (ei, els Hammers ho estan fent prou bé, oi?, què està passant?)
Jo soc independentista i internacionalista i per curar-me en salut defenso la cultura pròpia i barrejada sense ser nacionalista. Per tant aquest article em satisfà en escreix. S'haura de currar molt per fer-se entendre dient això amb el cap sense ser mal interpretat-
que tinguem sort.
ara que ens posarem enmig d'una campanya electoral plebiscitària sobre el tema independencia segur que es dirà que no és l'hora ni d'entrar en posar pals a les rodes ni de generar polèmiques que no toquen però d'alguna manera s'haurà de dir que el tema urgent de les retallades no hi ha qui l'aturi si només es parla de referendums. Un maldecap per fer més trencaclosques el que passa i per anar a votar amb lupa i d'aquí que també calgui pensar sobre aquests temes com es diu en aquest article encara que pensar pugui semblar sinònim de no mullar-se prou
d'agraeeix el text
David: certament, l'article ressenyat al peu del meu text és insuficient pel que fa a la dimensió centralista i insensible a la pluralitat nacional dels estats francès i espanyol. En aquest sentit tampoc el podria assumir en la seva totalitat. Entenc la trampa -ja sigui intencionada o per oblit- de l'autor. Darrerament li estic donant voltes a una idea de la nació més secularitzada, a una mena d'independentisme profà. Possiblement per aquesta via -aplicada als grans estats/nació- ens hauriem estalviat els desastres del segle XX. I els Hammers...aguantant entre els 10 primers de la millor lliga del món!
una idea aclaridora la de desmarcar nacionalisme com ideologia del que podria ser un republicanisme sobiranista de caràcter social i tsambé ecologista.
Un cas similar:
els socialistes revolucionaris d'Escòcia combinen independencia i lluita de classes amb internacionalisme i rebutgen el concepte nacionalista. També és un exemple a tenir present doncs reivindiquen una República Escocesa en confrontació amb la monarquia britànica i plantegen allò que el nacionalisme estricte no defensa en el pla social.
http://www.gara.net/paperezkoa/20120924/363747/es/Por-que-socialistas-deberian-apoyar-independencia
esperpentic tinglado d'artur mas liderant un procés amb una mà i amb una altra mà sostenint la gran tisora.
Amb la mà esquerra avançant cap a la seva peculiar independència i amb la mà dreta retallant sense contemplacions allò que pot fer a un poble més digne: la seva cohesió social.
QUINA FARSA.
QUINA VERGONYA.
i quina manera de matxacar la gent amb un procés que és el que ell marca i tots a passar per l'embut amb il·lusió "per Catalunya"
quin fastic tot plegat.
aquest Mas no vol una república ni molt menys, vol capitalisme quatribarrat i el poble en fila al darrera.
Escoltant el solemne discurs del president Mas no costa massa d'imaginar un país sobirà edificat sobre el no-res (a la resta d'Espanya li passarà el mateix, no hauriem de pensar només en el que tenim davant). Com diu l'anterior comentarista (Manel), aquí hi ha una altre guió amagat. L'agenda oculta de l'Artur Mas preveu avançar cap a la independència aprofundint en les retallades, desmuntant la sanitat pública (Boi Ruiz), reduint l'escola pública a la mínima expressió i així amb tots i cadascun dels serveis. Francament, sense el suposat estat de benestar, la independència convergent pot ser un "xollo". Barata. Sense despesa pública i degudament feta a la justa mida del capitalisme de casa i de fora (que només n'hi ha un i està a tot arreu). Independents, sense serveis i sense reforma fiscal (que paguin les classes populars). Més que una república catalana (que estaria bé) anem de pet cap a un protectorat associat a la corona amb un perfil de paradís fiscal decorat amb senyeres i domassos. Temps al temps (el temps necessari per retallar-ho tot).
per un dia estic d'acord amb sergi pamies: ...a veure que et sembla: http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120914/54349552693/els-altres-sergi-pamies.html#.UGQc3MCpxx0.facebook
Els altres, per Sergi Pàmies
Crec que el debat internacionalista ha estat vigent i no ha perdut força des del moment que els primers estats nació apareixen per imposar-se a les forces feudals decadents. És en ple vigor amb la crisi de l'imperialisme modern i el procés descolonitzador, que en realitat es substitueix pel neocolonialisme dominant avui, i ho torna a ser amb l'ensulsiament de l'imperi soviètic i el seu desplaçament per un neoimperialisme de les antigues elits comunistes que promouen un capitalisme oligàrquic com a pura competència al formalment democràtic. Europa, amb la seva tradicional posició de pont i frontera, està ara pensant com subsistir en tre els dues pressions, i aquesta crisi està fent aflorar les presisons internes, entre les quals la de les nacions no reconegudes. L'internacionalisme, doncs, juga a nivell de com coonstituir-se interiorment, i com afrontar exteriorment la seva relació amb les potències que competeixen per les escurrialles d'un sistema productiu que camina cap a al cataclisme.
com passa amb el tema nacional, l'internacionalisme també assisteix a una reformulació sense perdre el nord.
Publica un comentari a l'entrada