Paco Fernández Buey

Estavem a Banyoles tancant la tercera Universitat d'Estiu Anticapitalista i ens arribava la mala notícia de la mort d'un bon amic de la nostra organització i d'un referent de primera línia del marxisme -dels "marxismes", com li agradava dir a ell- com era Paco Fernández Buey. El recordem de xerrades, articles, materials, llibres i intervencions socials i polítiques continuades, sempre amb el fil conductor d'una confluència entre ètica i marxisme -heterodox, com també ho diria ell mateix-, seguint l'estela del mestre Manuel Sacristán i travessant els anys de la demolició organitzada del pensament crític en nom dels relats més forçats i interessats de la condició postmoderna d'aquells dies. Com a divulgador de les obres de Marx (i de Gramsci, Benjamin i molts més), Paco Fernández Buey assistia activament a la recuperació d'un pensament crític que s'obria pas davant de les evidències de la dura realitat exhibida per la crisi capitalista. Quan els cants de sirena del neoliberalisme i del pensament tou o de les impostures d'una part de l'estament intel·lectual, indicaven un replegament cap a la contemplació, les inaccions d'una suposada avantguarda cultural i l'acomodament al possibilisme i al narcisisme degudament subvencionat, allí apareixien les veus de gent com el Paco Fernández Buey, navegant a la contra i alliberant els marxismes de la càrrega dogmàtica incoada per l'estalinisme. A la fí Paco, però, va poder comprovar la progressiva recuperació d'un llegat marxià avui imprescindible en els equipatges de la gent que integra el moviment real, amb la mateixa empenta compartida d'altres referents contemporanis com Daniel Bensaïd, Mike Davis, David Harvey, Slavoj Zizek, Michael Löwy i molts més. La heterodòxia de Paco Fernández Buey ens va proporcionar un parell de llibres de referència: Marx (sin ismos) i Poliética. D'aquest darrer m'agradaria fer-ne una recomanació entusiàsta. Poliética (Ed. Losada 2003) és un llibre coral que cerca afinitats basades en la combinació ètica-política de diversos pensadors de primer ordre. Quina millor mostra de la pluralitat i heterodòxia de Paco Fernández Buey que la d'una obra com Poliética, que ens planteja una lectura aproximativa de figures aparenment distants entre si i alhora properes com Karl Kraus, Hannah Arendt, Györg Lukács, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Simone Weill i Primo Levi?

La recerca d'un fil conductor entre aquelles personalitats heterodòxes i múltiples ens portaria, ben segur, a trobar al propi Paco Fernández Buey formant part d'aquell nexe, com a part dels qui no han renunciat a la força ètica de la revolta i a la necessitat d'un pensament crític front la devastació que s'ha anat imposant en el panorama general de la cultura i de la política del canvi de segle. El trobarem a faltar.






Fotografia: Paco Fernández Buey, Esther Vivas i Hugo Blanco practicant internacionalisme a Barcelona.