En aquest blog també estem d'aniversari (actiu) i som part del 15M. Entenem aquest moviment com quelcom més que un acte puntual lligat a la lògica indignació davant de l'estat de coses present. Entre la indignació i l'acció ens inclinarem per la seva combinació i per les alternatives elementals que afavoreixin una estratègia rupturista, efectiva i que pugui ser compartida per una gran majoria de gent (del tot encertada la fòrmula "99% vs 1%" que descriu Occupy Wall Street). Es digui com es digui, el moviment (el moviment de moviments) és aquell que avança (en sentit històric) i s'adreça cap a un altre model social, polític i econòmic (o, en termes quasi clàssics, cap a una nova conjunció del sentit universal i no només partidista del socialisme i de la democràcia). Ja que la cosa és prou complexa i les veus del moviment són d'una pluralitat infinita -i en alguns casos contradictòria- oferim tres referències d'aniversari en forma d'articles (de Guillem Martínez i Germán Cano) i de llibre -amb balanç i perspectives- (d'Esther Vivas i Josep Ma Antentas). Seguim la pista. Ens agraden els espectres i saludem els atacs de nervis que aquests puguin causar als propagandistes del (des)ordre establert i imposat. Això del 15M és només una forma actual d'aquell moviment real que abolirà l'estat de coses present. Però ens agrada i el celebrem. Dimecres a les vuit, assemblea a la plaça Nova de la nostra vila. Com tots els dimecres des de fa un any.
Els i les participants foren Làia Prieto, Alex
Blasco, Raul Barea. Àngel Pagès i Quim Fonts.
¿Cumpleaños feliz? | Cataluña | EL PAÍS
ccaa.elpais.com/.../1337020372_631004.ht... -
Los espectros del 15-M | Opinión | EL PAÍS
elpais.com/.../1336665498_090522.html -
8 comentaris:
Tant de bo que el dit esperit del 15m acabi donant vida a una contestació internacional per canviar de baix a dalt el món que domina el capitalisme i que com apuntes per aqui requerirà d'una certa estratègia que caldrà posar al dia però que no es quedi en un complement o amb una consciència crítica d'un sistema regit pel caler sense mesura.
avui he vist a dues televisions a l'esther vivas i el antentas parlant dels temes del 15m i han estat prou explicits i replicats al mateix temps per els tertulians professionals amb un argument recurrent que consisteix en reclamar que el 15m sigui com un partit. Tant dificil és d'entendre que les entitats, els moviments, els clubs, els partits, els sindicats o les colles són àmbits diferents i que tenen les formes de funcionament que cada àmbit decideix?
Sembla que el 15m tingui que tenir un status partidari per tenir "legitimitat". És com si es demanés que el Maig del 68 tenia que haver esdevingut un partit o que l'assemblea de catalunya hagués d'haver fet el mateix.
jo crec que ni que que fos possible seguiria trobant absurd que el 15m esdevingués un partit. Tampoc es demana això al moviment de les consultes o al moviment antiglobalització o a les entitats que s'organitzen contra temes ambientals o socials.
Estic d'acord amb l'article del Guillem Martínez, el trobo impecable i parla sense caure en aquests paranys fàcils dels que volen fer passar el moviment 15m per les rodes de molí de la politica establerta. Si que crec en canvi que hi ha coses del 15m que defensen grups politics com és el cas d'algunes coses poques per part d'Iniciativa i Esquerra, menys però algunes per part dels socialistes, moltes més per part dels grups a l'esquerra extraparlamentaria com els Anticapitalistes o els Pirates, etc.
Cada cosa té el seu propi contingut i forma i ja va bé que sigui així, sense que això signifiqui que el 15m sigui la panacea del moviment social o que els partits siguin el més gran dels mals.
I és que ara els tertulians anti15m fan de perdonavides i diuen que els hi cau bé el 15m però, clar, és immadur i no té esructures i s'ha de fer gran i aprendre (aprendre a ser com els grans, o sigui, fer-se partit, pactar, abaixar-se els pantalons i entrar dins de la roda).
Patètic el senyor Cardús -intelectual orgànic del nacionalisme conservador- aconsellant maduresa al 15m des de fora, fent-se l'exceptic i condescenden, però incomode per haver de tractar d'un tema que ha posat el punt damunt la "i" i que sempre han criticat els que ara ja no saben que dir quan el sistema que legitimen cada dia no s'aguanta per cap punt.
En Cardús, rar sociòleg que diu no entendre socialment el moviment (o sociòleg poc sociòleg)però amb els combatint amb amabilitat el que altres ho fan de manera barroera (Rahola, Sanchís per la banda de casa, o la caverna central en el seu cas).
I quan el moviment s'hagi desfinflat o canviat de formes diran "ja us ho dèia", clar, són molt savis. Saviament subvencionats i en temps de retallades.
La cosa continua enfonsant-se i la gent continua distreta... Crec que els que remenen les cireres volien rebaixar el grau de consum de recursos, finalment atemorits per l'esgotament que se'ns ve a sobre, que és el tema primordial de les futures dècades, i no se'ls va ocórrer cap altre manera d'aconseguir-ho que provocar una crisis i una pèrdua del nivell de riquesa del 95 per cent de la població.
Més que no pas en crear una oposició al sistema, el que ens hem de preocupar tots és de crear una alternativa que sobrevisqui a aquesta degradació màxima a que ens està sotmetent el tardocapitalisme.
Salut!
evidenment, sense alternativa la oposició per la oposició és un estadi sense sortida, crec que l'actual nivell d'indignació es complementa amb una oposició elemental i ha de generar una alternativa en tots els àmbits, és a dir sistèmica. Aquest serà el gran tema del moviment, dels moviments i de la gent mínimament preocupada per el que passa. I ojalà sigui el modus operandi de la majoria, del 95/99%.
¡bLOGAZO!
No era un problema, tampoc una solució: només era un símptoma.
Amb el teu permís, una autocita sobre el tema: http://descans.blogspot.com/2011/06/avi-i-net.html.
a vegades algunes solucions són els simptomes de que no anem bé i la demolició de les estratègies és la "solució" posmoderna i, efectivament, són part de la simptomatologia.
Publica un comentari a l'entrada