Dia 8 de març. Dia internacional de la dona treballadora.Working class culture! Malgrat la propaganda sistèmica, les dates històriques tenen un segell de lluites i revoltes. Aquest blog submarinista aposta per les subcultures. Mireu doncs l'orgull skatalitic de la vella Jamaica...i que no s'aturin els vells (i bells!) combats.
Heus aquí dues dones joves. Dues Rude Girls dignes d'aquest blog. Comme il faut!
La cançó del dia. Don't stay away. Canta Phillys Dillon. Va regnar el rocksteady jamaicà cantant meravelloses cançons i la vida li va donar voltes. Va acabar treballant d'auxiliar en una sucursal bancària als Estats Units. Working class heroes! Sonarà al Sound System dels dimarts. A tota vela. Intempestiva i orgullosa!
SOUND SYSTEM, DIMARTS 9 DE MARÇ, A LES 21 HORES A RÀDIO PREMIA DE MAR. PUNXAREM UNA BONA SELECCIÓ DE DISCOS FEMENINS I COM CADA ANY FAREM UN PROGRAMA ESPECIAL "DIA DE LA DONA TREBALLADORA", ESPECIAL MUSICAL AMB CAT POWER, BETTY DAVIS, WANDA JACKSON I MOLTES MÉS...
R77 & Soulbizarre som Stereo2 i tots els dimarts us esperem al 95.2 fm.
R77 & Soulbizarre som Stereo2 i tots els dimarts us esperem al 95.2 fm.
Per començar, com ja és habitual, la banda sonora: Recuperem Geno Washington. Un altre "eslabón perdido" del soul britànic...
mireu-lo... mods forever!, cliqueu damunt el nom:
Geno Washington, Gino Washington
Aquest bon home de la fotografia sap el que té entre mans. Els temps de les obsolescències programades (Quim Sempere, Vivir con menos) generen espais d'esperança (David Harvey) i la resistència musical viu en estat d'alerta. Amatents, els vinilistes compulsius fem com el senyor de la fotografia i acumulem el llegat sonor del segle XX. L'amenaça digitat té totes les característiques de la famosa amenaça fantasma (Lucas) i sen's presenta en tots els àmbits de la propaganda directa i indirecta. Anuncis i telenoticies van plens dels gurus de l'obsolescència i del vertigen tecnodelirant. Per molt que ens obliguin a canviar de cotxe, de mòbil, de reproductor sonor o de cervell, la nostra congregació del vinil seguirà fidel al fetitx alliberat de l'àura mercantil i de les crides a la clausura dels sentits.
Mostrem un catàleg de la cartelleria insurgent i sonora. Crides a una eternitat sonora.Travesando las superficies inmaculadas de los supermercados, la atmósfera en flujo de los centros comerciales, la larga noche eléctrica de los 7 eleven, miles y cientos de miles vamos revisando las fechas de caducidad de los botes de yogurt, gelatinas, jugos, frascos de mermelada y paquetes de galletas, latas de leche condensada, duraznos en almíbar o sardinas, empaques de embutidos, en las tapas de las salsas, las cajas de cereal y en los cucuruchos plásticos de aceitunas. La lógica de circulación de los supermercados fue establecida como un tránsito errático, inconexo mas continuo, sin paradas estacionales.
La mitologia dels atles combinada a la musculatura del resistent. Pero desde que los productos microbológicamente perecederos deben llevar inscrita su fecha de caducidad, es necesario hacer una serie de paradas intermitentes para descifrar esas inscripciones. Intervalos que no merman la vitalidad ciega de los consumidores ni rompen el trance mediático de sus desplazamientos. Quizá porque nunca se encontrará en los estantes un solo producto que haya caducado; no nos percatamos de los movimientos del ejército que hace posible la circulación de la obsolescencia. ¿Adónde van todos esos productos caídos, todos esos envases y empaques absorbidos por una espiral que los desfonda desde un mecanismo de activación interno?Esa espiral conduce y entrevera espacios cada vez más amplios de la planeación económica, del comportamiento de los mercados, de la disposición simbionte de los circuitos de comercialización y los medios de comunicación, de la organización del saber, de las tecnologías blandas de modulación subjetiva.
Les lleis d'or del vinil obeeixen al codi secret dels "connoisseurs": discos "specials", un bon "selecter", un dispositiu "sound system". Caldrà socialitzar aquests materials?
La millor campanya és el boca a boca i el missatge xifrat...
La obsolescencia programada es ya el motor de los mercados: la caducidad de un aparato o de un formato está prevista e incorporada desde su concepción. Entre los gramófonos y la aparición de las consolas y las grabadoras de casetes hubo un tiempo largo. Entre las grabadoras y los modulares el tiempo se acortó. La aparición de nuevas líneas de aparatos, de procesos y de formatos, va compactando el tiempo hasta convertirlo en factor de obsolescencia: reproductores de discos compactos, micro componentes, radiocasete portátil, MP3, ipod o modelos sin número de teléfonos celulares móviles surgen como por generación espontánea; brotan nuevas líneas, se empalman, en un flujo de recomposición ilimitada.
Shelter of the Storm, cantava Dylan i és el millor exercici de la nostra resistència: El refugi i el paraigües. La tempesta obsolescent anuncia temps dificils. Les nostres barricades són els nostre plats de tocadiscos. Els nostres fusells són les agulles del giradiscos.
Mireu la delicadesa d'aquest selector. Us imagineu com es pot acaronar un arxiu digital?
El sentido de generación tecnológica se ha difuminado lo mismo que el sentido de la sucesión por progresión lineal: hay una sustitución simultánea, lateral, de productos y procesos. Sustitución inconexa; sustitución sin sucesión. Sustitución como la electrónica, de costado, por variación y no narrativa o cronológica. Por ello, el flujo de recomposición ilimitada no puede asimilarse a la lógica del progreso tal como fue proyectada en la modernidad. En vez de la tríada infinito, limitado, discontinuo, propia de la modernidad, nos movemos en un flujo Sin Fisuras: finito-contiguo-continuo-ilimitado. La lógica del progreso se ha vuelto irrelevante, como una cámara súper 8 o un disco de vinil. El factor de obsolescencia programada toma el relevo del progreso.
Ruido blanco, vacío reciclado, despliegue geométrico del poder: en las escalas de distancia, la obsolescencia programada brilla como una roca helada en el curso de su inmersión.
Días de obsolescencia: La duración perdida. Salvador Gallego Cabrera
40 comentaris:
fascinante despliegue de bayonetas en la playa de la dictadura digital
saludos desde Madrid anticap.
Visca el vinil. Ja poden anar sortint joguines digitals, ja... Quna enveja, l'home de la primera foto. Per cert, quan tingui un moment escoltaré el programa! En tinc moltes ganes!
habrá vinilos mientras quede petroleo, y luego? tendremos que ir buscando un sustituto biodegradable y sostenible, ¿almidón de maiz?
No tiene mucho glamour pero al menos te permitiria comerte los singles cuando su autor firmara una millonaria campaña publicitaria con alguna multinacional de refrescos de cola.
bona paradoxa amic anònim!
de totes maneres entre la teva proposta biodegradable i sostenible i la vella recepta dels discos de pedra que atresoraven la música dels temps dels gramofons amb trompeta, la disparitat d'alternatives és molt variada. De fet, quan es diu "salvem el vinil" més que defensar la seva petrodependència del que es tracta és de reinvindicar la seva forma, el seu pes, el seu volum i les possibilitats tactils i artistiques que suposa aquest estimat format. Signo ara mateix per un disc rodó, gran, de pedra i, si pot ser, comestible!
que segueixi la controvèrsia!
No he suportat mai que els discos es piquin, ni el fregit de l'agulla. Amb petroli o sense, no m´hi veureu en aquesta guerra.
Sempre he pensat que el canvi de suport del vinil cap al CD no tenia perquè suposar una pèrdua de la qualitat gràfica que acompanya la música. Com es va permetre que l'embolcall del CD fos una merda de capsa de plàstic trencadís de 12x12 cm? Si les editores de música haguessin sigut menys avaricioses hi haguessin popularitzat un embolcall digne, de format 20x15 com a mínim, amb tapes atractives, lletres i fotos, tot ben editat, avui dia no tindrien la pirateria que tenen, perquè un disc seria molt més que la música.
La resposta a l'escrit de Crimson és una esmena a la totalitat del seu text. Una esmena amistosa, naturalment. L'aposta analògica és una opció que, més enllà del reduccionista debat entre formats i embolcalls, està basada en la constatació empírica que de que el so digital és una botifarrada i una degradació de les virtuts analògiques. Als seguidors del Submarí Seaview sí que ens interessa aquesta guerra i no pactarem ni armisticis ni genuflexions. El món està fora de tota lògica i s'albira el retorn nocturn de les tropes ludites armades de pick-up's, plats, trompetes, raspalls, "gamuzas antiestáticas", giradiscos i "comediscos". La nostra batalla serà històrica... seguirem les pistes que ens deixa el nou Enoch i el seu martell trenca-màquines...Ens multiplicarem per les clavagueres, dansarem sota les estrelles i celebrarem la destrucció dels arxius MP3. Executarem els ninxols musicals del pervers món digital i tornarem a l'edat de pedra. Trogoldites i cromanyons com som, no deixarem que quatre encorbatats executius enmetzinin les generacions futures amb la verinosa tendència de la menjada de coco dels invents absurds i d'obligat consum.
Serà un dia que durarà anys...
Crimson, no és la teva guerra, però és la nostra i no ens creuarem els braços.
Afectuosament,
Ludita Club del Maresme
Anticapitalisme, mesmerisme, vulcanologia i pista dadaïsta sistema Biosca Limited!!!!!!
el president dels ludites del Maresme està d'acord amb el seu comitè central...
El F.I.U. (Front d'Investigacions Utòpiques) saluda aquesta idea dels Ludites maresmencs i ens apuntem a la creuada... tenim martells, tornavisos i punyals.
Ens agradaria comptar amb un enginyer industrial analògic i amant de Bob Dylan, Lou Reed, Quimi Portet, Pau Riba i el rock alemany...
Lou ! Estas aquí ???????
Sempre està bé que hi hagi algú fidel als ideals!
bromes a banda... hauriem de convenir que els vinilistes podem estar d'acord amb l'alternativa plantejada per Crimson i comprobar plegats que l'arxivistica digital accelerada està fent desapareixen el propi CD a velocitat d'obsolescència programada sense que aquest format hagi pogut experimentar una proposta formal i tàctil com la que proposa l'amable Crimson. El destí del CD és la vida efímera del cassette. El meu ideal era viure en vinil i còpiar en cd's... ara ja no sé on anirem a parar... però a casa els vinils i els cd's conviuen armònicament i no es barallen amb digits de pantalla.
salutacions Crimson.
Els neoludites maresmencs, escisió minoritària i torracollons, orientarem les nostres accions armades a la destrucció total de tots els formats de gravació i reproducció musical passats, presents o futurs. La musica com a experiencia multisensorial i espiritual ha de neixer i morir en el moment de la seva interpretació i qualsevol intent de fixació d'aquest suprem acte creatiu serà entès per part nostra com un acte de guerra i respost amb la contundència necessaria.
PD: el nostre comité central a instàncies de la comissió ideológica continua debatint, hores d'ara, un posicionament comú envers la memorització cerebral de temes musicals i la seva posterior reproducció xiulada o cantada.
companys neoludites:
abans de consumar una escisió, hem de convocar amb caràcter d'urgència el comitè central. He de reconeixer que potser he estat tou i reformista davant de les propostes híbrides del socialdigital Crimson. Em faig l'autocrítica en públic. Salut!
Sí, una mica tard però "soc aquí".
L'era digitalitzada anirà caient per si sola. Només cal recordar els rellotges, aquests marcadors inefables del pas del temps.
¿Us en recordeu de la moda dels rellotges digitals?: Un fracàs tecnològic.
Que cony significa per exemple que ara siguin les 14:59. ¡¡¡Fals !!! mentida!!! en un analògic llegiríem visualment amb les inefables sagetes senzillament que son les 3 i ja faig tard a dinar.
En el mon industrial per exemple, les visualitzacions digitals son una merda, a un treballador posa-li una agulla i sabrem interpretar millor si l'aparell en qüestió va o no va.
La relació espai temps es analògica, el mon es analògic, l'antiglobalització es analògica, la natura és analògica.
sabeu perquè tanta dèria digital: doncs perquè els circuits electrònics digitals comparats amb els analògics,son més senzills, més fàcils de fabricar en sèrie i més fàcils de regular. Però son menys precisos i tenen menys fidelitat.
Amb la apagada analògica de les senyals de TV. Un altre fracàs de l'era digitalitzada, serà més fàcil la censura ¿o no us heu fixat amb el retard amb el que ens arriba la senyal digital i el que costa canviar de canal?
Ens prenen el pel.
¡¡Mort a l'era digital!!
Lou Roig, has passat la prova. Has traspassat la línia roja i has entrat per la porta gran al gremi ludita maresmenc. La teva brillant intervenció sobre els rellotges és definitiva. Més que antitecnològics, en vistes a l'exemple del rellotge, ens podem situar en uns paràmetres de teconogia bàsica i a escala humana.
Bona aportació.
el enlace que habeis puesto al articulo sobre la obsolescencia es una obra maestra, muchas gracias.
Este blog debe abandonar inmediatamente su actual formato digital y pasar de inmediato a un formato analógico bajo pena de incongruencia.
PD: Quemad vuestros mac's y pc's antes de lo hagamos por vosotros...
ni digital ni analògic... Preindustrial!
amic anònim, tú -com nosaltres- utilitzem les màquines i les eines de n'enemic- i de contradiccions en tenim tots... i què? N'hi ha que en tenen moltes i n'hi ha que en tenim menys (com el mateix anònim i aquest extraordinari blog que sembla digital però és més analògic que els rellotges de sorra...
com deia ROBERT CRUMB:
"conoce a tu enemigo"
i apareixia dalt d'una excavadora a tota vela ... un ecologista amb excavadora com un vinilista cededista
crumb! benvingut!
Casi que m'apunto a la escissió torracollons. Tal com es fa avui la música gravada, acumulant efectes, dubbings i altres manipulacions, perd la màgia i l'emotivitat que caracteritza la bona música. El de menys ja és si arriba en un vinil o en un fitxer.
jo proposo un format rodó i negre com el vinil fe amb baquelita derivada del carbó. Consta que hi ha un tipus de baquelita amb un incert origen petroler. Jo parlo de la baquelita més tradicional i respon perfectament a la demanda d'un format d'indentiques prestatacions del vinil i sense costos ecològics exagerats. Els discos de baquelita aporten més contundència, són més pesats i superen visualment l'efecte del vinil, permeten una galeta central per l'etiquetatge i un embolcall dede paper que faria de calçes. Envassat i ben presentat, el resultat supera el vinil clàssic i resta empaquetat amb una magnifica coberta artistica. Aquest disc es pot presentar en versions reduïdes tipus single, extendet player (E.P.) i possibilita edicions en caixa, cartró, desplegables i tota mena de possibilitats.
Apte per els amants del vinil. Apte per els detractors dels arxius digitals.
interessant trajectòria del company Crimson que apareix reivindicant el compact disc i evoluciona cap a les posicions ultraesquerranistes dels neoludites torracollons. Una ràpida evolució al servei de la causa, sense passar per el vinil, directament a la cuina on es perpetren les abominables remasteritzacions i trucs de laboratori. Si entenem per "radical" allò d''anar a les arrels del tema, aquest posicionament crimsonià rebla el clau i posa el dit a la nafra... Ben pensat!
recordin, estimats amics, que "sota les llambordes hi ha el mar" (maig del 68) i recordin, estimats amics, que en aquells temps els discos eren negres i volaven pels carrers com projectils i guillotines. I recordin, estimats amics, que tot està per fer...guapu block!
wah! així m'agrada! l'espectre del 68 arran de terra i en aquest blog! perfecte! allò va ser l'assaig general, ara toca la vaga general i, com sempre, els primers en impedir-la són els dirigents dels sindicats majoritaris que no tenen escrupols amb fer-se fotos al costat del paio aquest de la patronal i dels responsables de totes les crisis...què té que veure això amb l'objecte de l'article? Doncs, tot! Pura intersecció espai-temps!
hurgando hurgando me veo con el hacha ante los escaparates de los grandes establecimientos y...
no lo digo pues me pongo de un subidón de adrenalina insurgente que vale más que me calle.
jo confeso el meu odi visceral a l'OPERA que és el genere més infecte i cacofonic possible. Em preocupa més el Liceu que l'OTAN. És més, el Liceu és destrucció de la cultura popular i qui mana musicalment és el putu Liceu i les SGAE, aquests són els dolents, aquest i aquests i el dia que s'okupi el Liceu la vida tornarà a tenir sentit i el convertirem en un centre okupat autogestionat ple de punks, birres, comics i cartells penjats amb xinxetes i serà el començament de la gran xarxa i totes les cloacas faran festa i s'haurà acabat la Opera joder! i a mi m'en fot si vinil o cedé perquè el més pistonut és unir-nos contra la Opera i el Liceu i les SGAE i la xusma amb frac.
Caram! la Lliga antiòpera ens visita.
La vostra proposta mereix un altre "post" i obrirà un debat sobre els gustos i els disgustos que provoca la música.
Segur que serà una controvèrsia polèmica pròpia dels favorables i detractors de les "corridas de toros". No m'estranyaria que la vostra Lliga portés una ILP al parlament per abolir la programació d'opera del Liceu o per clausurar definitivament aquesta institució.
Per tant, vista la magnitut de la proposta i la segura polèmica, prenem nota i en el futur obrim el debat. Esperem que no corri la sang...això promet.
si els de la lliga anti-opera estan que trinen, no vegis amb nosaltres els de la Coordinadora d'afectats per la Zarzuela, els Toros i TeleCinco
mi duda está entre Alejandro Sanz por impostor o el muy estafador Fito y sus pesados Fitipaldis que es una broma pesada basada en la gorrita que lleva el pesado de Fito que es un bocas con pendientes y gorra pero que no sabe cantar ni Mu.
Prefirero los horteras de verdad que este sumo pontifice de la mentira llamado FITO
POR LA LECTURA
Escrito y firmado por José Luis Sampedro, escritor.
Cuando yo era un muchacho, en la España de 1931, vivía en Aranjuez un
Maestro Nacional llamado D. Justo G. Escudero Lezamit. A punto de
jubilarse, acudía a la escuela incluso los sábados por la mañana aunque
no tenía clases porque allí, en un despachito que le habían cedido,
atendía su biblioteca circulante. Era suya porque la había creado él
solo, con libros donados por amigos, instituciones y padres de alumnos.
Sus 'clientes' éramos jóvenes y adultos, hombres y mujeres a quienes
sólo cobraba cincuenta céntimos al mes por prestar a cada cual un libro
a la semana. Allí descubrí a Dickens y a Baroja, leí a Salgari y a Karl
May.
Muchos años después hice una visita a un bibliotequita de un pueblo
madrileño. No parecía haber sido muy frecuentada, pero se había hecho
cargo recientemente una joven titulada quien había ideado crear un
rincón exclusivo para los niños con un trozo de moqueta para sentarlos.
Al principio las madres acogieron la idea con simpatía porque les
servía de guardería. Tras recoger a sus hijos en el colegio los dejaban
allí un rato mientras terminaban de hacer sus compras, pero cuando
regresaban a por ellos, no era raro que los niños, intrigados por el
final, pidieran quedarse un ratito más hasta terminar el cuento que
estaban leyendo. Durante la espera, las madres curioseaban, cogían
algún libro, lo hojeaban y a veces también ellas quedaban prendadas.
Tiempo después me enteré de que la experiencia había dado sus frutos:
algunas lectoras eran mujeres que nunca habían leído antes de que una
simple moqueta en manos de una joven bibliotecaria les descubriera
otros mundos.
Y aún más años después descubrí otro prodigio en un gran
hospital de Valencia. La biblioteca de atención al paciente, con la que
mitigan las largas esperas y angustias tanto de familiares como de los
propios enfermos, fue creada por iniciativa y voluntarismo de una
empleada. Con un carrito del supermercado cargado de libros donados,
paseándose por las distintas plantas, con largas peregrinaciones y
luchas con la administración intentando convencer a burócratas y
médicos no siempre abiertos a otras consideraciones, de que el
conocimiento y el placer que proporciona la lectura puede contribuir a
la curación, al cabo de los años ha logrado dotar al hospital y sus
usuarios de una biblioteca con un servicio de préstamos y unas
actividades que le han valido, además del prestigio y admiración de
cuantos hemos pasado por ahí, un premio del gremio de libreros en
reconocimiento a su labor en favor del libro.
Evoco ahora estos tres de entre los muchos ejemplos de tesón
bibliotecario, al enterarme de que resurge la amenaza del préstamo de
pago. Se pretende obligar a las bibliotecas a pagar 20 céntimos por
cada libro prestado en concepto de canon para resarcir -eso dicen- a
los autores del desgaste del préstamo.
Me quedo confuso y no entiendo nada. En la vida corriente el que paga
una suma es porque:
a) obtiene algo a cambio.
b) es objeto de una sanción.
Y yo me pregunto: ¿qué obtiene una biblioteca pública, una vez pagada
la adquisición del libro para prestarlo? ¿O es que debe ser multada por
cumplir con su misión, que es precisamente ésa, la de prestar libros y
fomentar la lectura?
...
Por otro lado, ¿qué se les desgasta a los autores en la
operación?.¿Acaso dejaron de cobrar por el libro?. ¿Se les leerá menos
por ser lecturas prestadas?.¿Venderán menos o les servirá de publicidad
el préstamo como cuando una fábrica regala muestras de sus productos?
Pero, sobre todo: ¿Se quiere fomentar la lectura? ¿Europa prefiere
autores más ricos pero menos leídos? No entiendo a esa Europa
mercantil. Personalmente prefiero que me lean y soy yo quien se siente
deudor con la labor bibliotecaria en la difusión de mi obra.
(CONTINUACIÓN)
Sépanlo quienes, sin preguntarme, pretenden defender mis intereses de
autor cargándose a las bibliotecas. He firmado en contra de esa medida
en diferentes ocasiones y me uno nuevamente a la campaña.
¡NO AL PRÉSTAMO DE PAGO EN BIBLIOTECAS!
José Luis Sampedro
rude and youth girl pride
superbo blog
merci company o companya!
amb els tres botons del fred perry cordats, et saludo!
to rude!
bonissimes fotos
ska ska ska
bo de recordar diades de lluita i més quan venen de blogs que de tots els dies en fan lluites acompanyades de bona música
No se si ve a "cuentu" o no, però voldria advertir a tots aquells que teniu fills amb aficions televisives d'un nou perill.
La "nostra" TV3 (en concret el canal super3) emet la sèrie de dibuixos "Espies de veritat".
Dons bé, aquesta sèrie de dibuixos te per protagonistes 3 adolescents femenines, una d'elles es compradora compulsiva, addicte a les compres, tal com es defineix en el guió de la sèrie. El cas es que, amb aquestes característiques, la converteixen senzillament en heroïna. Així de clar i "en català".
En un dels capítols defensen un gran magatzem contra un grup anti-sistema (monstres ecològics) que es vol carregar un súper i el consumisme que implica. És una defensa aferrissada del consum compulsiu.
BESTIAL !!!
Quan casualment ho veia berenant amb la meva filla, al principi vaig creure que era com una broma i que tenia un cert toc de cinisme. parlant-ne amb ella em confirmava que no, que així era sempre i que de broma res de res que això anava totalment en serio.
Aquest programa s'emet en hora de màxima audiència infantil i a més han convertit les tres heroïnes en l'eix central de la programació infantil del "nostre" canal 33.
¡¡VERGONYÓS!!!
són les coses del progrés en el sentit més distorsionat del terme, amic Lou Roig!
saps què escrivia Shakespeare a Hamlet?
The time is out of joint!
(més o menys: el temps està fora de lloc... o... el mon està perdut... o... "las cosas estan fuera de quicio"
Publica un comentari a l'entrada