Stoke Newington

R77, Jtria & Soulbizarre fem camí a Londres. Ens perdem a Stoke Newington. Camuflats. A la recerca de subcultures, futbolisme de barri, paperots, andròmines i agencements indescriptibles.

L'informe Stoke, degudament il·lustrat, ben aviat a aquesta pantalla. La pantalla amiga del Seaview Submarine.

LONDON CALLING 2010

DRAPAIRES DEL SEGLE XXI

DRAPAIRES DEL SEGLE XXI

“La memòria obre expedients que el dret
i la història donen per cancel·lats.”
Walter Benjamin

La memòria, aplicada al col·leccionisme pacient, a la recopilació i a una certa organització dels records, forma part de l'equipatge bàsic dels resistents. Apliquem-ho (apliquem-nos-ho) als seguidors de la música enregistrada i embolcallada, als que resideixen en els àmbits de les subcultures i a aquells que divaguen per móns paral·lels o perduts. Als que malden per una vida pletòrica a les voreres de l'autopista principal del mercat i de la propagació de l'efímer i de l'obsolescència. Als arquitectes insurgents (David Harvey) i als que dormen amb un ull obert i vigilant per si reben un avís d'incendi (Michael Löwy). Benjamin, que va dedicar tantes hores de poca llum a il·luminar la memòria, esmenta i perfila moltes figures imprescindibles del memorialisme més popular. Els drapaires, sense anar més lluny. Quintaessència del lumpen proletariat que reinventa el circuit de les petjades i viu el trànsit dels excedents materials. Els drapaires perduren en diverses versions, entre la seva condició tradicional i, en molts casos, transformats en espectres enmig dels passadissos de la dissidència o de l'exclusió.

Convertit en drapaire musical, rebo sovint oferiments de vells discos de vinil. Restes de memòria sonora que fan nosa a les cases d'amics i coneguts. Fa pocs dies em van caure del cel uns discos de Dizzy Gillespie, de Gary Burton i alguns recopilatoris de blues. Impressionant. Rebre una trucada amiga i que et diguin: "em vull treure del damunt uns discos de vinil".

Assistim a l'acceleració del procés tecnològic i ja podem veure com, de manera generalitzada, la cultura popular sotmesa al capital (compte amb la literalitat d'aquesta paraula) viu la clausura per decret de la seva fonamentació material i espiritual. Els enginys i la velocitat de la rabiosa novetat tecnològica declaren clausurades les etapes de la tècnica, de la reproducció i de l'arxiu. Una vertiginosa declaració emmaranyada d'indicatius financers, mercantils i publicitaris.

És l'hora dels drapaires. Recordem els darrers drapaires tradicionals. Fins no fa gaires anys, al carrer Marina de Premià de Mar hi residia un drapaire entranyable. En una ocasió vaig poder veure l'interior de casa seva, la porta oberta ho permetia. No era només un drapaire acumulador i negociant. Aquella casa era un arxiu metòdic i mostrava piles de papers i materials sobrers ordenats amb una perfecció artesana.

Em passa pel cap aquest cas per recordar els drapaires, els "espigadors", les "espigadores", la pel·li de l'Agnès Varda (1). Els supervivents del món d'ahir. Els que es perden a les botigues de vell. Els caçadors de vinils. Els que remenen la brossa a les àrees comercials. Els usuaris de la memòria en el sentit més literal de la frase de Walter Benjamin que obre aquest article: "La memòria obre expedients que el dret i la història donen per cancel·lats". Al dret i a la història, hi podem afegir la lògica implacable de l'acumulació capitalista que accelera, més del compte, a velocitat delirant, allò que és nou en benefici de la rendibilitat immediata.

(1) Los espigadores y la espigadora. Agnès Varda. 2000.



i la pel.li està aquí:

La Fuga - Cine & Critica - Los espigadores y la espigadora

Rutes premianenques
Biblioteques i punts de lectura.

Dedicat a Martí Rosselló. Infinitament.

Ara que reivindiquem els drapaires, aquests tindran feina per recollir les restes de la biblioteca tancada de Can Manent. Està bé que inaugurin una nova biblioteca, gran, moderna i ben proveïda. Estaria molt bé que la vella i històrica masia de can Manent esdevingués un punt de lectura, amable, lluminós i socialment digne.
Quan Walter Benjamin parlava de la memòria, de les lleis i de la història, de la clausura del temps, es referia a aquestes coses. Als espais recuperats, reinventats i necessaris.
Potser seran els nous drapaires els qui empaitin pels carrers les restes de l'era del llibre.
Premià necessita biblioteques en plural. Una de ben gran i ben equipada i, sobretot, quelcom més precís: una sensibilitat institucional per la paraula escrita, que permeti reinventar l'espai de Can Manent a la justa mesura del lector, de la lectora, del llibre, del paper, del text i de la llum del sol i del mirall del mar.
Els drapaires del segle XXI volem salvar el "vell" sense renunciar al "nou". Els nostres dies ens remeten a un compromís profà amb tot allò que esborra l'agenda enfollida d'un progrés sense atributs.

No predicarem l'apocalipsi, però tampoc acceptarem l'esmena total del passat més recent.

Maresme Pop / Power Pop: Alex Chilton in memoriam

Alex Chilton. Va morir el dia 17 de març. Llegendari del power pop. Corredor de fons dels subgèneres sonors. R&B, pop, rock. Cantant, guitarrista, productor. Imprescindible.
Aviat passarà per la ràdio i la seva música tornarà incandescent i triomfal. El punxarem al sound system. Recordem la seva carrera. Les seves influències. La seva evanescència. Era molt bo, molt i molt bo. Boníssim. El recordo i el punxo des d'aquells LP's comentats a Ruta 66. Aquells anys 80 de misèries sonores globals i d'enormes excepcions de grandesa. L'excepció Chilton.
Heus aquí el seu record/obituari a El País:

Adiós a uno de los grandes músicos de culto de las últimas cuatro décadas del rock. Alex Chilton, que murió el 17 de marzo a los 59 años por un problema cardiaco, representaba al artista independiente y calavera, tan capaz de lo mejor como de lo más intrascendente, pero la memoria colectiva del mundo del rock le recordará siempre por su dosis perfecta de power-pop, tanto en solitario como en The Box Tops y, sobre todo, en los grandiosos Big Star.

La noticia en otros webs

• webs en español
• en otros idiomas

Nacido en Memphis en 1950, pronto tuvo inquietudes musicales pero, aunque original de la ciudad del country, sus influencias llegaron del soul sureño y más lejos: en plena adolescencia se entusiasmó por los sonidos de la invasión británica: Beatles, Rolling Stones, Zombies o Who.

Con una banda de instituto llamada The DeVilles, dio sus primeros y tímidos pasos musicales, pero gracias a un mánager hábil y a sus buenas maneras, se lo tomaron más en serio y formaron The Box Tops. Tuvieron un importante éxito con The letter. Pop adolescente con espíritu soul. Lo que en Estados Unidos y Reino Unido se conoció como blue eyed soul, artistas blancos influenciados por el r&b. El salto de calidad llegó en 1971 con Big Star, una banda esplendorosa, una estrella musical radiante y fugaz, conjunción de Chilton y Chris Bell que apenas duró dos años, con un estilo melódico que sembraba las semillas del power-pop. Guitarrazos directos, voces sugerentes y gran capacidad para absorber al oyente entre reminiscencias psicodélicas. Pero Bell dejó la formación por continuas disputas con Chilton. Bell murió repentinamente en 1978, pero Big Star seguirían adelante con Chilton al frente y más de una reunificación, la última prevista para este año en el festival de South By Southwest.

Pese a todo, #1 Record o Radio City, publicados a principios de los setenta, son dos álbumes inolvidables. Sin las imperecederas píldoras de Big Star, tal vez no se entenderían los trabajos de REM, Teenage Fanclub o The Posies.

El espíritu errante y complicado de Chilton fue símbolo de una carrera en solitario de bastantes tumbos. Se dejó ver en la escena del punk de Nueva York o se dedicó a la producción, como cuando trabajó con The Cramps. Varios de sus últimos trabajos estaban repletos de versiones que dieron perspectiva de su altibajo compositivo aunque auténtico sentido ecléctico. En España, no pocas bandas lo tenían como referencia, entre ellas, Surfin' Bichos. Porque Alex Chilton era un músico de culto, mitad maldito, mitad pura bendición, como los mejores temas de Big Star.

Single de T.REX amb Get it On (cara A) i Raw Ramp (cara B). Edició de 1971. Una de les primeres perles de la meva col·lecció. Quan el món era pop i tenia cara A i cara B! Us imagineu poder giravoltar un arxiu digital? Impossible! Cal pensar en l'art del tomba i tomba! Plat, agulla, 45 r.p.m, braç, tomba, gira i tomba. Fabulós! Comme il faut!


Banda sonora de la setmana. Electric Warrior de T.Rex. La banda del mutant Marc Bolan. Un disc imprescindible enmig de les transicions del pop dels primers anys setanta. Una banda sonora que em remet a un dels primers singles que vaig comprar -Get it On- en aquells anys d'iniciació vinílica. També recordo la recepció premianenca d'aquest album. Jordi Mateu portava el LP sota el braç de camí als "hermanus de La Salle". Els nens de 1971 escoltavem aquestes coses. Avui les recordem i les disfruitem amb renovada passió. El punxarem el dimarts 23 a les 9 del vespre al Sound System de ràdio Premià (95.2 fm) i anirà ben acompanyat de la tria d'en R77, la llatinitat de Bobby Rodríguez. Quins temps!



La dimensió desconeguda. Heus aquí un tresor musical. La xarxa ha capturat una meravella de la cultura pop dels anys setanta. La mítica discoteca EXPERIENCE. Quan el Maresme era pop. El retall ens mostra una impagable tira publicitària de la discoteca més bizarra de la costa. Amb un logotip sensacional que, ben segur, l'expert R77 podrà analitzar i redimensionar, apareix la viva imatge d'un espai sonor al·lucinant que va dominar el circuit de ball de la nostra castigada costa.

Propera a la reserva agrícola (del que queda d'aquesta) de les Cinc Cènies. Entre Mataró i Llavaneres, talment una nau vinguda de l'espai exterior, allí residia aquest inquietant complex sonor. Discoteca polivalent, concerts, festes inversemblants, arquitectura atrevida... només que mireu el logo, la figura il·lustrada digna d'un Crumb comarcal, la foto d'aquest OVNI de llauna i ferreteria i, sobretot, els textos que evoquen les prestacions comercials d'aquell indret. Qui tingui experiències de l'Experience per explicar, ja sap, seran benvingudes als comentaris.

i ara cliqueu damunt d'això:

DISCOTECA EXPERIENCE MATARÓ on Flickr - Photo Sharing!

THE FREAKBEAT SCENE. PSICODÈL·LIA DE CLUB

Aquest disc corre per casa. Bona banda sonora tot llegint l'article que es desplega a continuació. The Attack. About Time. 1967-68. Testimoni dels anys de Freakbeat!


Aquesta fotografia ens mostra un espai memorable de la mitologia del pop. Es tracta de l'abans i el després del club U.F.O. de Londres. Aquest club, ubicat en el 31 de Tottenham Court Road, va catapultar la lisèrgia sonora, escènica i visual de la música de l'era Pop. Un territori precís de les transicions musicals al bellmig de la capital del pop.

The Attack era una banda de referència, a cavall del modernisme crepuscular i els primers efluvis de la hiperdèl·lia aplicada al rock de garatge i soterrani. Un exemple.

Freakbeat. Denominació d'un subgènere afimer i en transició, Les bandes de l'escena Mod van temptar amb l'expansió mental i sideral... experiències visionàries, acidesa urbana, llums delirants i captació de radioactivitat psicotròpica...

El format ortodox de la clàssica banda anglosaxona de R&B amb orientació Beat, va rebre els agencements propis d'uns dies de trepidant sismografia subcultural... Mantenir actituts escèniques de gran proximitat i que aquestes ocupessin clubs i pubs, va resultar un instant de fugacitat al·lucinant... tot just abans de les derives simfòniques i megalòmanes, moments abans de la primera formació de Pink Floyd i de les històriques sessions de llum i sonoritat ("light shows"). El Freakbeat ens mostraria l'episodi breu i expeditiu d'un R&B mutant i afectat per una compulsiva circulació de substàncies prohibides.

Anem en compte. Prevenció. La paraula "freak" no és el que sembla. Si ens atenem a la mixtificació conceptual de la miserable (in)cultura dominant, podem prendre mal i ficar-nos en una espiral de fals freakisme. Així, doncs, aquest article vol fer la modesta i subcultural vindicació del "nom de cada cosa". Del que és "freak". Del que és "beat". Del que hauria de ser un concepte i del que, malauradament, és un deliri de la nostra demolidora actualitat.

Apa doncs!!! Dimarts 16 punxarem Freakbeat al nostre Sound System (95.2 fm) de les 9 del vespre... i en R77 ho combinarà amb una altra jòia imprescindible i estreta del pou espiralitzat de la nostra més preuada cultural popular (pop/u/lar!): The Ventures.

a navegar...

Freak beat - Wikipedia, la enciclopedia libre

-

Freakbeat es un género de música rock que tuvo auge en la mitad de los años sesenta. El término fue inventado en los años 1980 por el periodista musical ...
es.wikipedia.org/wiki/Freak_beat -

Transicions musicals (2), Obsolescències programades i resistències en cadena

Dia 8 de març. Dia internacional de la dona treballadora.
Working class culture! Malgrat la propaganda sistèmica, les dates històriques tenen un segell de lluites i revoltes. Aquest blog submarinista aposta per les subcultures. Mireu doncs l'orgull skatalitic de la vella Jamaica...i que no s'aturin els vells (i bells!) combats.

Heus aquí dues dones joves. Dues Rude Girls dignes d'aquest blog. Comme il faut!

La cançó del dia. Don't stay away. Canta Phillys Dillon. Va regnar el rocksteady jamaicà cantant meravelloses cançons i la vida li va donar voltes. Va acabar treballant d'auxiliar en una sucursal bancària als Estats Units. Working class heroes! Sonarà al Sound System dels dimarts. A tota vela. Intempestiva i orgullosa!

SOUND SYSTEM, DIMARTS 9 DE MARÇ, A LES 21 HORES A RÀDIO PREMIA DE MAR. PUNXAREM UNA BONA SELECCIÓ DE DISCOS FEMENINS I COM CADA ANY FAREM UN PROGRAMA ESPECIAL "DIA DE LA DONA TREBALLADORA", ESPECIAL MUSICAL AMB CAT POWER, BETTY DAVIS, WANDA JACKSON I MOLTES MÉS...
R77 & Soulbizarre som Stereo2 i tots els dimarts us esperem al 95.2 fm.

Per començar, com ja és habitual, la banda sonora: Recuperem Geno Washington. Un altre "eslabón perdido" del soul britànic...
mireu-lo... mods forever!, cliqueu damunt el nom:

Geno Washington, Gino Washington

Aquest bon home de la fotografia sap el que té entre mans. Els temps de les obsolescències programades (Quim Sempere, Vivir con menos) generen espais d'esperança (David Harvey) i la resistència musical viu en estat d'alerta. Amatents, els vinilistes compulsius fem com el senyor de la fotografia i acumulem el llegat sonor del segle XX. L'amenaça digitat té totes les característiques de la famosa amenaça fantasma (Lucas) i sen's presenta en tots els àmbits de la propaganda directa i indirecta. Anuncis i telenoticies van plens dels gurus de l'obsolescència i del vertigen tecnodelirant. Per molt que ens obliguin a canviar de cotxe, de mòbil, de reproductor sonor o de cervell, la nostra congregació del vinil seguirà fidel al fetitx alliberat de l'àura mercantil i de les crides a la clausura dels sentits.

Mostrem un catàleg de la cartelleria insurgent i sonora. Crides a una eternitat sonora.

Travesando las superficies inmaculadas de los supermercados, la atmósfera en flujo de los centros comerciales, la larga noche eléctrica de los 7 eleven, miles y cientos de miles vamos revisando las fechas de caducidad de los botes de yogurt, gelatinas, jugos, frascos de mermelada y paquetes de galletas, latas de leche condensada, duraznos en almíbar o sardinas, empaques de embutidos, en las tapas de las salsas, las cajas de cereal y en los cucuruchos plásticos de aceitunas. La lógica de circulación de los supermercados fue establecida como un tránsito errático, inconexo mas continuo, sin paradas estacionales.

La mitologia dels atles combinada a la musculatura del resistent.

Pero desde que los productos microbológicamente perecederos deben llevar inscrita su fecha de caducidad, es necesario hacer una serie de paradas intermitentes para descifrar esas inscripciones. Intervalos que no merman la vitalidad ciega de los consumidores ni rompen el trance mediático de sus desplazamientos. Quizá porque nunca se encontrará en los estantes un solo producto que haya caducado; no nos percatamos de los movimientos del ejército que hace posible la circulación de la obsolescencia. ¿Adónde van todos esos productos caídos, todos esos envases y empaques absorbidos por una espiral que los desfonda desde un mecanismo de activación interno?Esa espiral conduce y entrevera espacios cada vez más amplios de la planeación económica, del comportamiento de los mercados, de la disposición simbionte de los circuitos de comercialización y los medios de comunicación, de la organización del saber, de las tecnologías blandas de modulación subjetiva.

Les lleis d'or del vinil obeeixen al codi secret dels "connoisseurs": discos "specials", un bon "selecter", un dispositiu "sound system". Caldrà socialitzar aquests materials?

La millor campanya és el boca a boca i el missatge xifrat...

La obsolescencia programada es ya el motor de los mercados: la caducidad de un aparato o de un formato está prevista e incorporada desde su concepción. Entre los gramófonos y la aparición de las consolas y las grabadoras de casetes hubo un tiempo largo. Entre las grabadoras y los modulares el tiempo se acortó. La aparición de nuevas líneas de aparatos, de procesos y de formatos, va compactando el tiempo hasta convertirlo en factor de obsolescencia: reproductores de discos compactos, micro componentes, radiocasete portátil, MP3, ipod o modelos sin número de teléfonos celulares móviles surgen como por generación espontánea; brotan nuevas líneas, se empalman, en un flujo de recomposición ilimitada.


Shelter of the Storm, cantava Dylan i és el millor exercici de la nostra resistència: El refugi i el paraigües. La tempesta obsolescent anuncia temps dificils. Les nostres barricades són els nostre plats de tocadiscos. Els nostres fusells són les agulles del giradiscos.

Mireu la delicadesa d'aquest selector. Us imagineu com es pot acaronar un arxiu digital?


El sentido de generación tecnológica se ha difuminado lo mismo que el sentido de la sucesión por progresión lineal: hay una sustitución simultánea, lateral, de productos y procesos. Sustitución inconexa; sustitución sin sucesión. Sustitución como la electrónica, de costado, por variación y no narrativa o cronológica. Por ello, el flujo de recomposición ilimitada no puede asimilarse a la lógica del progreso tal como fue proyectada en la modernidad. En vez de la tríada infinito, limitado, discontinuo, propia de la modernidad, nos movemos en un flujo Sin Fisuras: finito-contiguo-continuo-ilimitado. La lógica del progreso se ha vuelto irrelevante, como una cámara súper 8 o un disco de vinil. El factor de obsolescencia programada toma el relevo del progreso.

Ruido blanco, vacío reciclado, despliegue geométrico del poder: en las escalas de distancia, la obsolescencia programada brilla como una roca helada en el curso de su inmersión.

Días de obsolescencia: La duración perdida. Salvador Gallego Cabrera