Surrealisme, compromís politic i "organització del pessimisme" a l'obra de Walter Benjamin

Organitzar el pessimisme.

Per Àngel Pagès

(Article publicat a http://www.revoltaglobal.cat tot preparant el projecte "Organitzar el pessimisme" que impulsem en Marc Casanovas i jo mateix en motiu dels setanta anys de la mort de Walter Benjamin)

Aquest 2010 és un “any Walter Benjamin”. Els setanta anys trancorreguts des de la seva mort ens mostren un itinerari de recuperació de la seva obra que, ben segur, anirà en augment en els propers mesos. Per dir-ho en termes benjaminians, la constel•lació de pensadors relacionats amb el marxisme i amb “els” marxismes, té un referent inabastable i multidisciplinari en la figura de Walter Benjamin. Quan encara és recent l’impacte causat per la mort del nostre company Daniel Bensaïd, esdevé del tot oportú parlar d’ambdos intelectuals.

Molt sovint, els treballs de Bensaïd incorporaven Benjamin i en ells els seus conceptes adquirien vida pròpia en l’escriptura apassionada, pedagògica i militant del Bensa.

Des d’aquestes línies aportem alguns punts d’intersecció entre ambdos autors i, des d’elles, observarem conceptes i referències comunes al nostre corrent polític i a l’heterodòxia marxiana en general. El record de Daniel Bensaïd uneix, doncs, molts dels pensadors indispensables que, com ell, nodreixen el combat emancipador de cada dia.

Charles Baudelaire.

A continuació presentem un extracte del llibre "Walter Benjamin. Une vie dans les textes". Bruno Tackels. 2009.

La il•luminació profana és una temptativa de convertir sensacions miserables (ensopits viatges en tren, desesperants tardes de diumenge, misèria arquitectònica dels interiors) en experiències revolucionàries. Allí on regna el desert més depriment, es poden dur a terme les experiències més vitals. Transformar la mort que tot ho invaiex en política revolucionària , vet aquí la consigna que Benjamin sent dreçar-se en el moviment surrealista. Des d’un punt de vista polític, el que hi ha en joc és la possibilitat de “fer esclatar la potent càrrega “d’atmosfera” que amaguen tots aquests objectes, d’aparença banal, del paisatge urbà. Per primer cop, parlant de fer esclatar la càrrega d’atmosfera, Benjamin s’està apropant d’allò que ben aviat esdevindrà el seu concepte central: fer desaparèixer la càrrega de l’aura. De seguida hi tornem.

Aquesta il•luminació profana que Benjamin esbossa a partir de la seva anàlisi dels primers textos surrealistes no és pas una altra cosa que un esguard sobre les ciutats. És una lectura del rostre de les ciutats – començant per aquella que es veu més poderosament empès a considerar; val a dir, París. Copsar aquesta ciutat en clau surrealista suposa mirar-la com a ciutat de la revolta. Vet aquí perquè Benjamin evoca unes “magnífiques jornades de pillatge, anomenades “Sacco-Vanzetti””, que tingueren lloc al bulevard tan justament anomenat Bonne-Nouvelle, el qual, segons Breton, “ha complert la promesa estratègica de revolta que comportava des de sempre el seu nom”. Es refereix a les manifestacions, efectivament de revolta, que denunciaren la condemna a mort dels dos militants anarquistes Sacco i Vanzetti.

Trotsky i Lenin. Presències del Benjamin revolucionari.

El París dels surrealistes és també un “petit món”. Un món que cristal•litza “trobades d’esdeveniments inconcebibles”, “experiències màgiques sobre les paraules”, “jocs de transformació fonètica i gràfica” que esperen ser realitzats. Efectivament, l’esperit surrealista abraça el desig de conquesta de la ciència, una voluntat de potència i d’invenció lliure que tan sols pot suscitar l’hostilitat de la burgesia. Una hostilitat que, ben aviat, “ha empès el surrealisme cap a l’esquerra”. Però, de quina manera pervindran els poetes a afirmar una autèntica postura d’esquerres? Aquesta pregunta, extremadament sensible per a Benjamin, no troba una resposta unívoca. Benjamin es malfia clarament dels poetes surrealistes que hi responen mitjançant l’escàndol: cridar “Visca Alemanya” enmig de la celebració d’una festa en honor d’un poeta que aprecien, perquè l’acte està infiltrat per elements nacionalistes. Davant dels escàndols, la burgesia “està tan blindada com es mostra sensible a tota acció real”. Benjamin verifica cruelment fins a quin punt l’actitud dels intel•lectuals d’esquerres no es troba a l’alçada dels reptes polítics del moment. Sobretot quan es mostren benintencionats. I això resulta particularment colpidor quan parlen de Rússia i consideren, com Georges Duhamel, que la vertadera revolució, “aquella que modificarà en certa mesura la substància de l’ànima eslava, encara no s’ha dut a terme”.

Walter Benjamin amb uns amics a Eivissa.

Benjamin emet un diagnòstic d’una justesa que travessa el segle fins arribar a nosaltres: “Allò que resulta típic entre els intel•lectuals francesos d’esquerres – exactament com passa també amb els seus homòlegs russos -, és que la seva funció positiva procedeix totalment d’un sentiment d’obligació, no pas vers la revolució, sinó pel que fa a la cultura tradicional”. I precisa encara: “Llur contribució col•lectiva, en la mesura que té un sentit positiu, s’assembla a la dels conservadors. En el terreny polític i econòmic, nogensmenys, cal comptar sempre entre ells amb el risc d’un sabotatge”. I és que aquesta esquerra, que s’esforça per ser honesta i cordial, es mostra incapaç de considerar la praxis política sense acoblar-la a la moral idealista.

Per tal de “desinfectar i aïllar la política de qualsevol diletantisme moralitzador” (el de les “opinions individuals”), Benjamin convoca el trio Rimbaud- Lautréamont- Dostoievski: tres escriptors la maquinària dels quals fou programada pels anarquistes per esclatar, quaranta anys més tard, exactament al mateix moment. En el capítol dels Posseïts de Dostoievski titulat “La confessió d’Stavroguin”, Benjamin veu una estreta comunicació subterrània amb el tercer Càntic de Maldoror, que aborda la qüestió del mal i de la seva justificació. Déu no confia pas el mal a l’espontaneïtat autònoma dels homes. Contràriament al Déu del burgès idealista, el seu Déu crea el mal, la baixesa, la venjança i la crueltat – i aquí rau el caràcter “perfectament autèntic” d’aquests diferents trets en l’obra de Dostoievski. I Lautréamont escriu al seu editor, que manifestament té dificultats per copsar el sentit de la seva obra, que si ha carregat les tintes en cantar la desesperança, ho ha fet amb l’objectiu “d’oprimir el lector, i fer-li desitjar el bé com a remei”. Car la paraula clau d’aquesta triple lectura de Lautréamont, Dostoievski i Rimbaud ésinsurrecció. Es tracta, en aquest sentit, de precursors dels surrealistes, atès que aquest corrent aconseguirà que Europa es desempallegui de l’ideal moralitzador tan preuat pels humanistes burgesos, dotant-la d’una “idea radical de la llibertat”. Tota la qüestió serà aleshores fusionar aquesta experiència de la llibertat amb “l’experiència constructiva, dictatorial (sic), de la revolució”. I d’aquí ve aquesta pregunta, temible per als mateixos surrealistes: “Han aconseguit vincular la revolta a la revolució?” La tasca no és gens fàcil: es tracta de “guanyar a la revolució les forces de l’embriaguesa”. Això suposa obeir a una dialèctica molt constrenyent que consisteix en no acontentar-se amb la part d’embriaguesa de la revolució (el seu component anàrquic). Estem davant d’una exigència absolutament comprometedora. Es tracta, en efecte,d’il•luminar de manera profana , mitjançant el pensament (car la revolució no és cap altra cosa sinó pensament, en aquesta argumentació fulgurant), els fenòmens de l’embriaguesa, la desmesura i el somni. “L’estudi més apassionat sobre l’embriaguesa de l’haixix no ensenyarà sobre el pensament (que és un eminent narcòtic) la meitat del que aquesta il•luminació profana que constitueix el pensament en ensenya sobre l’embriaguesa de l’haixix. El lector, el pensador, l’home que espera, el caminant són tipus d’il•luminats de la mateixa manera que el fumador d’opi, el somniador, l’home ple d’embriaguesa. I dels més profans. Per no parlar d’aquesta droga més terrible que cap altra – nosaltres mateixos – que absorbim en la solitud.”

Benjamin "in action".

Benjamin es recolza doncs en el pensament del mal per guanyar-lo a la causa de la revolució. Es tracta de sortir de l’idealisme beatífic de la burgesia humanista segons el qual la humanitat podria tendir cap al bé fent com si el mal no estigués inscrit des dels seus orígens en la criatura humana. Els homes fan el bé i el mal. Déu, no pas el dels creients sinó el dels filòsofs i els literats, els ha atorgat el poder del bé com del mal, íntimament barrejats l’un amb l’altre. Aquesta visió aparentment pessimista i ombrívola de la humanitat no és de cap manera desesperada, ni de bon tros. Benjamin dóna un tomb a la foscor del seu discurs apropiant-se aquesta reivindicació: cal organitzar el pessimisme. “L’organització del pessimisme” és la resposta contundent de Pierre Naville, que fustiga així els socialistes de la socialdemocràcia. “Per al socialista, “el futur dels nostres néts i dels nostres néts” és que tots plegats es comportin “com si fossin àngels”, que cadascú posseeixi “com si fos ric”, que cadascú visqui “com si fos lliure”. D’àngels, de riquesa, de llibertat, no se’n veu cap senyal. I l’estoc d’imatges d’aquest club de poetes de la socialdemocràcia? El seu gradus ad parnassum. L’optimisme.” A partir de la coratjosa sagacitat de Naville, Benjamin respon a aquest optimisme voluntarista amb aquestes línies magistrals: “On són les premisses de la revolució? En el canvi d’opinions individuals o bé en la transformació de les condicions materials? Vet aquí la pregunta cardinal, de la qual depèn la relació entre moral i política, i que no admet cap maquillatge. El surrealisme sempre s’ha acostat més a la resposta comunista. I això significa: pessimisme sobre tota la línia”.Organitzar el pessimisme , la qual cosa vol dir d’entrada malfiança pel que fa a la literatura, malfiança de la llibertat, malfiança enfront de l’home europeu. Malfiança davant l’actitud moral que gangrena l’intel•lectual, i que li fa creure que pot intervenir a través de la contemplació. Benjamin oposa a aquesta contemplació mòrbida la plenitud de l’acció política. Combat la idea falsament mística segons la qual els poetes i els escriptors podrien, mitjançant només la contemplació del seu treball, tocar i transformar les masses proletàries. Benjamin es recolza sobre Trotski, el qual en Literatura i Revolució ja havia fet el seu dol d’aquests artistes proletaris, i que a contrapèl “havia hagut d’objectar que tals poetes, pensadors i artistes només sorgirien d’una revolució victoriosa”. Esplèndida inversió. Que Benjamin empeny fins a les últimes conseqüències, gosant formular la hipòtesi que aquests artistes procedents de la burgesia haurien d’interrompre la seva “carrera artística” per tal d’entrar en l’acció política – l’espai revolucionari, que Benjamin anomena aquí “l’espai de les imatges” (que s’escamparan aleshores per tot el cos col•lectiu), prefigurant amb aquestes paraules (i aquest vocabulari, alhora complex i problemàtic) el seu cèlebre assaig, “L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica”.

Traducció del francès a càrrec de Lluís Rabell.

Nota: Daniel Bensaïd comentava aquest llibre a La traversée des décombres à propos de Bruno Tackels, Walter Benjamin. Une vie dans les textes: http://revuedeslivres.net/articles.php?idArt=406&PHPSESSID=474514e1903a306b7364a2b513af0410