El dia que vàrem descobrir que la plaça tenia dimensions.
"Un diumenge de març. Ens havíem trobat molta gent que no ens havíem aplegat mai; anirem a jugar a la platja! car per aquest temps la plaça encara no viu, està sola".
"el mirall de la plaça
reflexà la nostra alegria.
L'explosió d'una flor que neix
havia ressonat per tot el jardí"
GROC DE LLUM, 1975. MARTÍ ROSSELLÓ
Els millors poemes sempre han estat els primers
i d'aquests es despren
el més gran alè.
L'infinit.
Els Amics d'Alan Smithee en parlem a:
http://www.amicsalansmithee.blogspot.com
També a: http://www.premiademarx.blogspot.com
i, sobretot, al seu blog: http://martirossello.lacoctelera.net/
http://www.amicsalansmithee.blogspot.com
També a: http://www.premiademarx.blogspot.com
i, sobretot, al seu blog: http://martirossello.lacoctelera.net/
12 comentaris:
INCREÏBLE
més llum…
…més groc
I de fons el redoble sec i dur dels Tambors d'Estrasburg...
Hola Amics, com deia sovint ell: No som res! o, si som alguna cosa, ho som gracies als que estimem.
I ell era molt, perque ens l'estimavem de cor.
fent teràpia...passo per aquí, amics!
Una abraçada ben forta Àngel.
Hola Endora, "i", stereo2, francesc, lou, endora, mirada!!! quina constel·lació més estranya que fem aquests dies, oi?
Has triat una foto magnífica, d'aquelles que dibuixen un somriure al rostre per recordar-lo.
Esteu genials tots dos!!!
una abraçada, Àngel
montse assens
Penso com la Montse: has triat una bona foto. M'agrada. Una abraçada Àngel i molts ànims.
EL POETA DISCRET. La grandesa universal és el territori dels humils. Damunt la cartografia escassa de la seva petita ciutat, Premià de Mar, en Martí Rosselló (1953-2010), hi va dibuixar, sense escarafalls però amb convicció, un projecte literari hiperbòlic de tant potent, radical de tan arriscat i profundament sentimental de tan extrem. Passejant amb vocació de metrònom, com solia fer, els carrers de Premià, en Martí va morir diumenge de forma sobtada i tan discreta com els personatges dels contes de Parella de tres (Quaderns Crema). Parlar de l’amic a qui la mort se li ha encomanat de tant viva com és (ho diu un poema seu) és un dels exercicis més terribles d’aquest ofici de síntesi i selecció que és el periodisme. La grandesa universal d’en Martí es pot condensar en molts dels poemes d’Inventari parcial d’excuses per viure, la recopilació de la seva obra poètica, i va explotar en mil poliedres impossibles de jerarquitzar a la justament lloada novel•la Anna K. (tots dos a Quaderns Crema), però ni acabava en aquelles pàgines, ni tan sols hi havia començat: a penes eren la plasmació fosca i a voltes extravagant d’una rutina vital tan suposadament abúlica com poderosa per oberta al món. L’experiència literària no és millor per més cosmopolita. Això en Martí ho tenia clar des de molt abans que la globalització d’Internet li donés la raó: es pot atrapar l’univers sense moure’t de casa teva. I ell ho feia; en el quilòmetre quadrat on vivia (casa, biblioteca i plaça) hi va crear un món convuls.
La nova biblioteca de Premià de Mar portarà el seu nom, just record per qui va emmetzinar de cultura tants conciutadans. Els qui l’estimen, però, ho seguiran fent amb la mateixa discreció amb que ell va viure. (el mundo de catalunya 04.02.10)
Mar, Silvia, Rafael, benvinguts a aquest blog i gràcies per aquests comentaris que augmenten i enforteixen la complicitat que tenim aquests dies. Tot és molt estrany, fràgil, delicat.
Se'l trobarà a faltar fins i tot pels que no el coneixíem tant...
Publica un comentari a l'entrada