Aquest disc de la fotografia és un clàssic de Miles Davis. Aconseguit l'any 1977, va ser una de les primeres adquisions de material jazzístic -en vinil, naturalment- per la meva incipient col·lecció de discos. Sempre m'ha agradat repassar els detalls de les divuit fotografies (nou per cara) que apareixen a la seva coberta. Cada fotografia és una col·lecció d'objectes i, al mateix temps, el contingut musical del mateix doble vinil és una col·lecció de temes de Miles Davis. Tot correspon al període anterior a Kind of Blue, la qual cosa ens trasllada als temps del Be Bop. Aquesta coberta, doncs, és una col·lecció múltiple que il·lustra oportunament l'objectiu dels darrers articles relacionats amb aquest rallie d'icones, espectres i disbarats en que estem ficats darrerament. El doble disc és el Collector's Items. Miles Davis a la meïtat del segle XX. El text que segueix a continuació és un extracte d'una peça d'orfebreria literària de Walter Benjamin. El filosof parla de biblioteques com podria parlar de discoteques. En el fons parla de col·leccionisme -aspecte que cal saber distingir de l'estricta acumulació compulsiva de materials- i dels col·leccionistes. Amb l'impacte encara recent de la visita del passat diumenge al Memorial Walter Benjamin a Port Bou, la recerca continua.
"En lo que a mí concierne, me propongo en las líneas que siguen, algo más evidente, más palpable; lo que me interesa es mostrarle la relación de un coleccionista con el conjunto de sus objetos: lo que puede ser la actividad de coleccionar, más que la colección misma. Que para ello considere las diferentes maneras de colocar los libros, no deja de ser arbitrario. Este orden, como cualquier otro, no es más que un dique contra la marea de recuerdos que, en continuo oleaje, se abate sobre cualquier coleccionista que se abandone a sus gustos. Si es cierto que toda pasión linda con el caos, la del coleccionista roza el caos de los recuerdos. Diré más, el desorden ya habitual de estos libros dispersos subraya la presencia del azar y el destino, haciendo revivir los colores del pasado. Pues una colección, ¿qué es sino un desorden tan familiar que adquiere así la presencia del orden? (...) Privada de su coleccionista, la colección pierde su sentido".
Walter Benjamin, "Desembalando mi biblioteca", 1931.
...Amb els discos, passa el mateix. Amb les prestatgeries musicals, també...
Aquesta portada/coberta (a banda i banda) pertany al memorable i mític LP de Maquina! de nom Why? (dit el del croisant). Un col·laborador -El conde Disco- ha insistit en el tema i uns quans ja han dit la seva. El disc del "croisant" resta immortalitzat en aquest blog i multiplica el debat.
La recepció premianenca d'aquest disc/objecte té tres aportacions: L'accidentat concert de la banda Maquina! a l'Envelat de Festa Major (1972 o 1973?), el retorn del guitarrista maquinàire Luigi Cabanach a Premià en qualitat de membre de l'Orquestra Mirasol (1974, a l'Amistat, organitzat per el grup de música de Taula Rodona) i la presència insólita del mateix disc de vinil a les prestatgeries de la botiga de l'imprenta Greco amb seu al carrer de Sant Joan, cantonada carrer del Nord (abans de que aquest establiment fés el salt al mític carrer Unió).
A continuació, the original disc-talking machine de la Berliner Gram-O-Phone. L'any vinent farà 110 anys! Al costat de la música comprimida, no hi ha color! Els gossos fins i tot ensumaven la música que sortia de la trompeta!
Enllaçant els senyals. Seguint la pista del col·leccionista de capçalera, Walter Benjamin, després d'una estada de cap de setmana als escenaris del seu darrer viatge. Port Vèndres-Banyuls-Port Bou.
http://www.monthlyreview.org/mrzine/mage270905.html
In this, Deleuze and Guattari's work resembles the criticism articulated by the consumption theorists of popular music, particularly Simon Frith's studies of youth culture and, in a different vein, Dick Hebdige's analyses of punk as subculture. For these analysts, the commodity form of mass-produced popular music (as opposed to spontaneous folk forms) cannot fully determine the uses to which those commodities are put by consumers any more than commodity relations can completely reduce the singularity of avant-garde modern artworks, celebrated by Adorno for their formal resistance to the false universality of profit.
Inspired instead by Mikhail Bakhtin's vaguely subversive model of dialogism and Walter Benjamin's (perhaps overly) optimistic analysis of mechanically reproducible works of art, consumption theorists (and their fellow-travelers like cultural historian Michel de Certeau) focus on the inventive ways that consumers find to de-contextualize and remotivate commodities and signs, often against the grain of capitalist ideology and market logic (see Bakhtin, Benjamin, and de Certeau). Deleuze and Guattari would make a similar argument in terms of the way these deterritorialized components can be reterritorialized, inserted into assemblages of desire that act as "war machines" against the market. Indeed, in Anti-OedipusAnti-Oedipus 68-106; Marx 83-100). As (part of) such an economy itself, music must produce listeners as well as sounds. they follow Marx in insisting that consumption is itself a circuit within a more broadly conceived model of production, and they recognize that every economy must produce consumption at the same time that it produces products, and produces the network of distribution or communication that disseminates those products...
Un tresor:
http://www.echo.ucla.edu/Volume3-Issue1/smithmurphy/smithmurphy2.html
El fotograf Barry Feinstein va fer un bon seguiment de l'estada de Bob Dylan a l'Anglaterra de 1966. Fou en ocasió de la petita i controvertida gira britànica. Les fotos que apareixen en aquest article són meravelles de l'art visual del rock and roll. Dylan als suburbis de Liverpool. Aquests materials han estat editats i recollits en un llibre que també es reprodueix en les imatges adjuntes.
Dedicat a Lou Roig, naturalment.
El material relacionat amb concerts, discos, portades, records i filigranes personals entorn de la memòria sonora, segueix obert en aquest blog. Podria ser que aquestes fotografies dylanianes ens vagin bé per obrir una nova base de comentaris sobre les instantànies memorables de les músiques de la nostra vida. Totes les fotos, ja siguin de les portades o d'altres formats també formen part del domini precís de les imatges sonores. Reobrim, doncs, la collita. Vosaltres mateixos. Seguim la pista!
"En lo que a mí concierne, me propongo en las líneas que siguen, algo más evidente, más palpable; lo que me interesa es mostrarle la relación de un coleccionista con el conjunto de sus objetos: lo que puede ser la actividad de coleccionar, más que la colección misma. Que para ello considere las diferentes maneras de colocar los libros, no deja de ser arbitrario. Este orden, como cualquier otro, no es más que un dique contra la marea de recuerdos que, en continuo oleaje, se abate sobre cualquier coleccionista que se abandone a sus gustos. Si es cierto que toda pasión linda con el caos, la del coleccionista roza el caos de los recuerdos. Diré más, el desorden ya habitual de estos libros dispersos subraya la presencia del azar y el destino, haciendo revivir los colores del pasado. Pues una colección, ¿qué es sino un desorden tan familiar que adquiere así la presencia del orden? (...) Privada de su coleccionista, la colección pierde su sentido".
Walter Benjamin, "Desembalando mi biblioteca", 1931.
...Amb els discos, passa el mateix. Amb les prestatgeries musicals, també...
Aquesta portada/coberta (a banda i banda) pertany al memorable i mític LP de Maquina! de nom Why? (dit el del croisant). Un col·laborador -El conde Disco- ha insistit en el tema i uns quans ja han dit la seva. El disc del "croisant" resta immortalitzat en aquest blog i multiplica el debat.
La recepció premianenca d'aquest disc/objecte té tres aportacions: L'accidentat concert de la banda Maquina! a l'Envelat de Festa Major (1972 o 1973?), el retorn del guitarrista maquinàire Luigi Cabanach a Premià en qualitat de membre de l'Orquestra Mirasol (1974, a l'Amistat, organitzat per el grup de música de Taula Rodona) i la presència insólita del mateix disc de vinil a les prestatgeries de la botiga de l'imprenta Greco amb seu al carrer de Sant Joan, cantonada carrer del Nord (abans de que aquest establiment fés el salt al mític carrer Unió).
A continuació, the original disc-talking machine de la Berliner Gram-O-Phone. L'any vinent farà 110 anys! Al costat de la música comprimida, no hi ha color! Els gossos fins i tot ensumaven la música que sortia de la trompeta!
Enllaçant els senyals. Seguint la pista del col·leccionista de capçalera, Walter Benjamin, després d'una estada de cap de setmana als escenaris del seu darrer viatge. Port Vèndres-Banyuls-Port Bou.
http://www.monthlyreview.org/mrzine/mage270905.html
In this, Deleuze and Guattari's work resembles the criticism articulated by the consumption theorists of popular music, particularly Simon Frith's studies of youth culture and, in a different vein, Dick Hebdige's analyses of punk as subculture. For these analysts, the commodity form of mass-produced popular music (as opposed to spontaneous folk forms) cannot fully determine the uses to which those commodities are put by consumers any more than commodity relations can completely reduce the singularity of avant-garde modern artworks, celebrated by Adorno for their formal resistance to the false universality of profit.
Inspired instead by Mikhail Bakhtin's vaguely subversive model of dialogism and Walter Benjamin's (perhaps overly) optimistic analysis of mechanically reproducible works of art, consumption theorists (and their fellow-travelers like cultural historian Michel de Certeau) focus on the inventive ways that consumers find to de-contextualize and remotivate commodities and signs, often against the grain of capitalist ideology and market logic (see Bakhtin, Benjamin, and de Certeau). Deleuze and Guattari would make a similar argument in terms of the way these deterritorialized components can be reterritorialized, inserted into assemblages of desire that act as "war machines" against the market. Indeed, in Anti-OedipusAnti-Oedipus 68-106; Marx 83-100). As (part of) such an economy itself, music must produce listeners as well as sounds. they follow Marx in insisting that consumption is itself a circuit within a more broadly conceived model of production, and they recognize that every economy must produce consumption at the same time that it produces products, and produces the network of distribution or communication that disseminates those products...
Un tresor:
http://www.echo.ucla.edu/Volume3-Issue1/smithmurphy/smithmurphy2.html
El fotograf Barry Feinstein va fer un bon seguiment de l'estada de Bob Dylan a l'Anglaterra de 1966. Fou en ocasió de la petita i controvertida gira britànica. Les fotos que apareixen en aquest article són meravelles de l'art visual del rock and roll. Dylan als suburbis de Liverpool. Aquests materials han estat editats i recollits en un llibre que també es reprodueix en les imatges adjuntes.
Dedicat a Lou Roig, naturalment.
El material relacionat amb concerts, discos, portades, records i filigranes personals entorn de la memòria sonora, segueix obert en aquest blog. Podria ser que aquestes fotografies dylanianes ens vagin bé per obrir una nova base de comentaris sobre les instantànies memorables de les músiques de la nostra vida. Totes les fotos, ja siguin de les portades o d'altres formats també formen part del domini precís de les imatges sonores. Reobrim, doncs, la collita. Vosaltres mateixos. Seguim la pista!
