Awopbopaloobop Alopbamboom, 40 anys. I ara...recordant Disco Expres

Portada de Disco Expres de l'any 1974. S'anunciava la primera visita de Frank Zappa a Barcelona. Un concert que uns quans privilegiats recordem i del que encara en parlem. El concert de Zappa va tenir lloc a l'antic palau de Joventut de Badalona. El grup de Zappa el formaven Ruth Underwood, Tom Fowler, Chester Thompsom, Napoleon Murphy Black i George Duke.

























Encadenant coincidències com conspiracions, l'amic Marc -col·leccionista i arreplegador de papers extraordinaris- m'ha regalat el seu vell exemplar d'un clàssic del periodisme pop de tots els temps:
Awopbopaloobop Alopbamboom. Amb aquesta doble onomatopèia, cantada i popularitzada per Little Richard l'any 1956, el periodista Nick Cohn posava nom -ara fa justament quaranta anys- al seu llibre subtitulat com "Una historia de la musica pop". Un clàssic del 1969 recuperat quaranta anys després i en el seu format original (incunable!!!!).

El periodisme musical (o de la música popular) ha anat derivant amb el temps en una maquetació incerta de la qual en resulta molt dificil destriar el blat de la palla (o la propaganda de la substància tractada). Obviament tenim rares i excel·lents excepcions com, per exemple, els articles de Kiko Amat, algunes coses del Manrique i la majoria de treballs del tandem rutero66 Julià-Gonzalo.

Aprofitarem aquesta troballa i la recuperació d'un text senzill i entusiasta com l'Awopbopaloobop... per estirar el fil d'alguns materials que estan a l'arrel de la microcultura popular més pionera i que ara reivindiquem gràcies a l'alè intempestiu que porten. Unes ratlles, doncs, per recordar el que fou Disco Expres. Aquella meravellosa revista que semblava un pamflet revolucionari i que, precàriament, amagava la primera onada de critica pop a l'Estat espanyol. Recordar Disco Expres, ara que el llibre del Cohn ja té quaranta anys, és un plaer i més encara quan descobrim a la xarxa un blog com el que recomano: discoexpres.blogspot.com

Memorabiliàires sonors, no us ho perdeu!
La lluita continuarà...properament en aquesta pantalla.

El mite del progrés

Cap de setmana que comença rodant en bicicleta per la costa i enfilant el passeig maritim de Vilassar de Mar. Una trobada de la gent de Revolta de la comarca per posar al dia l'agenda. Una nit de taula llarga atapeïda per fer el comiat de l'estiu al Bar Marina. El Marina, enguany, ha recuperat les nits de terrassa a la fresca i això és digne d'un aplaudiment per Toni G i el seu equip. Fitzcarraldo de Herzog en DVD a casa. Bicicletada amunt i avall per les rampes de Teià, Alella i Premià de Dalt. Lectures: Walter Benjamin i René Char. Músiques: els pianos de Paul Bley, Bill Evans i Bill Carrothers. El darrer escrit d'aquest blog intentava restituir el rock alemany i iniciava una deriva sobre l'ordre del temps i les percepcions del passat. Walter Benjamin en parla i molt. Les Tesis de Filosofia de la Història mostren un camí per seguir el debat. La paradoxa del progrés va ser tractada magistralment per Benjamin. Ja la posarem al blog. Total, no sortirà per la tele, i és que ja ho cantava Gil Scott-Heron en els anys de plom: La revolució mai serà televisada.

Imatges:
Gill Scott-Heron, Paul Klee "Angelus Novus" i un jove Paul Bley al piano.

EPIFANIA SONORA

Darrerament he recuperat discos del rock alemany del període 68-70. Tot preparant els guions del programa Sound System (recordeu: Dimarts a les 9 del vespre a ràdio Premià 93.5 fm), em passen per les mans alguns treballs imprescindibles d'aquell període. Especial atenció a Tago Mago de CAN i a Yeti de Amon Düül II. Ahir van sonar per la ràdio al costat de les propostes d'en Ramonet 77. El caracter intempestiu del programa permet aquestes coses. L'exercici de vincular les tenebres i les ombres a les atmosferes centreeuropees possibilita l'aparició de programes del tot espectrals. Arran d'aquesta tria, recupero Agitation Free, Faust i Neu!

Aprofito el moment per saludar a un fidel rockgermanofil premianenc, en Xavier Gascó. Amb en Xavier practiquem aquella màxima que diu allò de "respirar és conspirar plegats. Les nostres associacions d'idees ens porten a un paratge incert de la memòria per on transiten lectures, audicions i moments de comunió indefinida. Textos situacionistes, recerques del passat, Lou Reed, Bob Dylan, temps de reconstrucció, d'ideals compartits, línies d'atenció que perduren.

L'origen d'aquest article estaria en una epifania matinal anant en cotxe a la feina. Em refereixo al gust per un relat secret, paral·lel al present, que conté cada fragment musical sortit del reproductor de CD's, una vegada he decidit de tancar la veu insolent dels radiopredicadors, opinadors i recreadors d'un domini absurd que respon al nom de "la rabiosa actualitat". Per això, sense anar més lluny, avui m'he llevat amb Can i demà, en tot cas, qui ho sap! I vist l'estat de coses present, recordarem i projectarem l'ahir en un present indefinit i proclamarem un dels principis de supervivència bàsica que coneixem amb l'afortunada expressió de "anar fent", que ens remetrà a l'univers que tenim més a l'abast del dia que comença.

De vez en cuando
camino del revés:
es mi modo de recordar.

Si caminara solo hacia delante,
te podría contar
como es el olvido.

Humberto Ak'abal

Elogi de la política profana

Estem de sort amb la recent publicació de la versió castellana del llibre de Daniel Bensaïd Éloge de la politique profane (1). Com tots els altres textos d'aquest filòsof, fundador de la LCR a l'Estat francès i en l'actualitat membre del NPA, editats al nostre país ens trobem davant d'un assaig de lectura molt recomanable.
La novetat editorial de Bensaïd té la particularitat de ser un llibre extens que per la temàtica escollida hauria de transcendir els cercles militants i passar a formar part del debat general sobre l'esquerra del segle XXI. L'autor passa revista a les bases del pensament polític de l'esquerra, als esdeveniments que han marcat els darrers anys i al que haurien de ser les bases per refer un discurs marcadament "profà" en relació amb les ortodòxies del relat polític dominant.

Aquest treball ens arriba oportunament en un context en què el debat ideològic de l'esquerra necessita reforçar els arguments d'un projecte revolucionari que revitalitzi el fil roig que uneix els clàssics amb les diverses experiències i aportacions de les noves cultures de l'anticapitalisme d'avui. Aquest elogi de la política profana ens porta a preguntar-nos "de què parlem quan parlem de política?".

Vivim els temps de la plena apoteosi de la parapolítica, de la mercantilització de "l'oferta política" i de la transformació d'aquesta en un domini tancat on concorren els dispositius d'opinió mediàtica i els partits-empresa. Aquesta idea de política ha adquirit un paper aparentment desvinculat de la societat i ha creat una especialització i uns codis de funcionament del tot elitistes que han alterat la percepció del que "és polític". La política dominant en el capitalisme global, doncs, respon a uns paràmetres de consens que li confereixen un estatut sacralitzat. A partir d'aquesta constatació Bensaïd repassa el trajecte i la deriva d'una política que s'ha escindit del que seria políticament real. Davant d'aquest nou temple de la política confinada en un relat sense història, Bensaïd indica el caràcter essencialment profà de la política.

L'elogi de la política profana és la determinació per recuperar el sentit revolucionari del que és polític, per alliberar-lo de les distorsions que l'immobilitzen dins del capitalisme global integrat i per activar formes de contestació i d'alternativa. El nou temple del mercat que combina aquesta idea dominant de la política configura tota una ortodòxia. Impugnar aquest paradigma passa per restituir la condició política i, des de l'esquerra, per refer el fil que unirà les lluites pendents i les noves realitats. L'elogi de Bensaïd és una crida militant per una praxi política que, si és d'esquerres, ha de ser explícitament anticapitalista. Una política profana en tota regla.

Fotografia:
Esther Vivas i Daniel Bensaïd en un acte de Revolta Global sobre el Maig del 68.

Article publicat a REBELIÓN.
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=91550

i a RG-EA:

http://revoltaglobal.cat/article2409.html

El dia 9 de setembre es publicava aquesta carta al director de EL PAÍS. La passo literalment al blog.  Una consulta personalitzada podria obtenir les negacions que indica l'autora d'aquest "no". Li posem una vinyeta del Crumb i la fem correr. Les consultes s'han convertit en el darrer crit de l'auca. En aquest cas és tot un programa d'acció.

No

ANA-LUISA RAMÍREZ - Valencia - 09/09/2009

No toques. No beses. Aprende navegando. Fórmate online. Lee en e-books. Escolariza a tu bebé a los cero años (en inglés, please) y esterilízalo, Einstein-ízalo, Mozart-ízalo. Interna a tus ancianos en residencias.

No beses. Esterilízate. No toques. Denuncia a quien toque a tu hijo/a. No juegues con esto ni con aquello. No te la juegues. ¡Que no juegues, coño! Sé creativo, que yo te diré cómo hay que hacerlo.

No te diferencies. No decidas. No pienses, limítate a querer consumir lo que te imponen; a temer lo que te acecha, a pagar lo que te exigen; a conversar sobre lo que apuntan los medios; a leer por sagas los best seller de actualidad.

Ve al gimnasio. No fumes. No bebas. No rías, mejor acude por un módico precio a sesiones de risoterapia (de abrazoterapia no, que te he dicho que no toques).

No salgas sin tu móvil, tu portátil, tu pen drive, tu MP4. Sé el primero en obtener tu Plastic Logic eReader. Corre, paga, corre, paga, corre al dictado de la todopoderosa banca, de los glamourosos negocios, de los intereses políticos y financieros internacionales...

No beses. No des la mano. Di hola.

¡Hola! ¿Hay algún ser humano por ahí.

Anades i tornades

La Plaça de l'ajuntament de Premià de Mar: Segueix lluint aspecte d'estiu en un any en que la nit premianenca ha recuperat horaris i ara ja tornem a anar al bar havent sopat, en clar contrast amb temps recents en els quals les normatives més restrictives s'assumien de manera passiva. T0t plegat, aplicant un mecanisme invisible consistent en recuperar pam a pam les hores d'oci segrestades per un deliri normatiu que permet coses ptjors com la queixa veïnal per la música d'una festa d'aniversari celebrada en una casa del casc antic a les 23.30 hores d'un dissabte (!!!).


Un dissabte i un diumenge de recuperació ciclista per carreteres imaginàries enmig d'urbanitzacions i poligons que menen a les rutes cyclables de Parpers, Canyamars i Dosrius.

Una banda sonora excepcional d'estar per casa. Treure dels prestatges la música de The Original Chico Hamilton Quintet i recuperar el jazz de cambra, la sonoritat inimitable d'aquest quintet dirigit per Hamilton, aquell baterista que considerava el seu instrument com un element armònic i relativament ritmic. D'aquest quintet cal retenir un saxes & flutes de la vella West Coast School com fou Buddy Collette. Més material: L'insólit Paul Bley, el pianista del silenci, rememorat en dos formats, trio i solo, des dels treballs Open to Love (amb Steve Swalow i Pete laRoca) i l'ECM del 73 Open to Love (atenció col·leccionistes: ECM tira la casa per la finestra i davant de l'amenaça de la digitalització informal i compulsiva, edita els seus primers números en format digi-pack de CD's a preus molt baixos). I per tancar la tria: The Complete Jazz Lab amb Donald Byrd i Gigi Gryce. Aprofito per anotar una vegada més el nom de Gigi Gryce. En la línia dels millors hereus de Charlie Parker, Gryce tenia una sonoritat meravellosa amb el saxo alt. L'altista Gryce estava a l'ombra dels altres, fins i tot de Coltrane i Monk, i en aquest disc comparteix liderat amb el trompetista Donald Byrd i, entre d'altres, ens permet escoltar l'altre gran dels anys 50: Art Taylor, baterista imprescindible!

Divendres. Anada a Barcelona a la manifestació en defensa de les agresions imperialistes a llatinoamèrica amb xoc de consignes entre grups antichavistes (més o menys semblants als seguidors del lobbie Miami Vice) i la resta dels que ens manifestem a Urquinaona. Posar Amèrica Llatina a l'agenda internacionalista és del tot imprescindible. La massacre d'indígenes al Perú d'Alan García, cop d'estat a Hondures, bases militats USA a la frontera de Colòmbia-Veneçuela, entre d'altres, han estat temes determinants dels darrers mesos.

Coda: Què dimonis és aquest epifenomen que respon al nom de Coldplay? El poc que he escoltat -sumat al papanatisme del segle i al foc d'encenalls mediàtic- em supera. Quina cosa més esperpèntica i quina recepció adobada de barcelonisme tevetresí, veus de locutors i publicitat explicita als informatius d'aqui i d'arreu. Espantós!

Especialment

Escoltant un vell disc d'Elvis Costello anant en cotxe -This Year's Model- dels anys 78-79, recordava allò que fou la New Wave del pop de finals dels anys setanta. Primer de tot, dir que la denominació New Wave ha estat un recurs habitual en el camp de la cultura popular i de les arts en general. Des de la Nouvelle Vague cinematogràfica fins a les onades i "olas" més triturades de tots els temps. Trenta anys després de tot allò, però, podem afegir que el concepte va fer fortuna en els dies del punk i del pub-rock. La música d'aquell Costello, que ara sona amb tot el vigor possible, no és ni molt menys la que el Costello-marit de la Diane Krall ens ofereix avui en dia (que, tot sigui dit, explora registres molt diferents i madurats, a més de contribuïr a la restitució mundial de l'Alan Toussaint). Tornant al Costello New Wave -que rebenta els esquifits baffles del cotxe mentres vaig a treballar- la cosa es converteix en un exercici d'estirar el fil per retrobar una pista memorable. Anys setanta vuit i setanta nou. El Costello guitarrista i cantant. El Costello productor del primer LP (elapé, coi!) dels Specials. Part important de la banda sonora de la Nova Onada. Avui recordo lectures i audicions d'aquells dies de pop art, d'explosió punk, de color, de bars i de pubs, d'independència i dignitat. Els darrers dies de la caiguda i de la decadència mercantil del pop (?). Temps especials de renaixement del petit format, del single, del DJ, esclat de comix i fanzines, revolució cultural de barriada. La New Wave dels setanta respirava a fons veient la desaparició del rock simfònic, la bifurcació de la música comercial assetjada per les fòrmules AOR (Adult Oriented Rock) i tot allò que ara patim a gran escala. Els petits detalls prenien vida en aquella onada de retorns a les velles formes del rock i de l'art popular en una explosió combinada de neo-mods, restes del glam rock, pub rock, ska, reggae, power pop i moltes més arestes que es multiplicaven i apareixien a petita escala en altres indrets més enllà de la Gran Bretanya. Escoltar i disfrutar aquells temes de l'Elvis Costello, curts i expeditius, alegres o crispats, em porta a refrescar l'agulla del tocadiscos amb més material d'aquells dies: The Jam, Squeeze, Graham Parker, Joe Jackson i molts més. Paradoxes de la vida i dels trenta anys que contemplen aquells temps: la que fou New Wave ara torna empaquetada i mereix, en positiu, l'adjectiu de ser la Vella Escola. La venerada Old School del pop crepuscular. De quan viviem a l'era pop. Recordem-los a tots. ESPECIALMENT! (...i quines fotos més bones!)