Paisatges musicals amb llum vermella

Quan escolto música a casa ho faig de vàries maneres. Un dels formats és el denominat "llum vermella". S'apaguen les llums i la llum vermella transforma l'estudi. Amb aquesta atmosfera els espectres sonors circulen i ressonen entre parets i prestatgeries. Els espectres convocats han estat Pete Molinari i Giant Sand. De Giant Sand -versió escidindida sense els Calexico, amb l'artista d'Arizona Howe Gelb i la banda europea de circunstàncies- ja n'hem parlat sovint al blog. El darrer disc és Provisions i ha estat una aportació molt oportuna del Jordi Tria (giantsandista premianenc). Un disc que també circula dalt del cotxe, anant a la feina, en dies grisos i inquietants. Un treball de country crepuscular (m'agrada definir-lo així, sona bé).
En quan a Pete Molinari, això ja és més sorprenent. El caracter intempestiu de la música de Molinari va de perles pel que fa a l'espectralitat. Folk Singer aturat en un temps incert, Molinari és britànic i podria semblar que porta cinquanta anys actuant en un pub proletari (i no és més que una aparença). El seu disc és A virtual Landslide. Ara que retorna el soul, ara que el folk representa un punt de fuga revelador... no està malament visitar aquests dos casos. Si la llum és vermella, encara millor. La llum vermella, tot sigui dit, també és roja. Voilà!