Plou sobre mullat

Crack financer. Hipocresia i cinisme superlatiu marca registrada! L'Imperi funciona així. El mercat ja no vol fronteres, ni intervencions o regulacions a menys que siguin útils per flexibilitzar llocs de treball, eliminar costos addicionals o suprimir drets dels subalterns i explotats. Quan el mercat es bifurca en producció i especulació, la producció i els productors (i, sobretot, els explotats) surten mal parats i l'especulació pren volada infinita i enfortida. Quan l'especulació fa crack, els especuladors escaldats, els molt eixerits, recorden les virtuts paternals i assistencials d'un criticat Estat del qual, sobtadament, en recorden les seves virtuts recaptadores. Just quan els pot ser útil en el rellançament dels interesos en crisi. Una mostra més de la bruixeria capitalista (le capitalisme, les systeme sorcier!).
Avui, fins i tot el moderat i tou keynessianisme ja sembla revolucionari. Els triomfadors del no-estat reclamen l'estat per bombejar la bombolla i per continuar la rifeta. Hi ha quelcom de nou en tot això? O és una versió corregida i augmentada de les perverses relacions entre economia, mercat, democràcia i estat? Uns sistema fonamentat en la llei de la selva ara reclama la dedicació i la reverència de l'estat, del diner públic i de la comprensió infinita.

Abans parlavem de la producció, en el sentit tradicional del terme i em passen per davant les declaracions de Monsieur Sarkozy reivindicant les essències del capitalisme suposadament ètic (l'explotació de l'home per l'home té fonaments ètics?) contraposant-lo a aquest espectacular crack made in USA. O sigui, Sarko reivindica una ètica (calvinista a la francesa) del treball i del capital, expressa un missatge centrat i propi de les terceres vies de la socialdemocràcia vinguda a menys i preten desmarcar-se de l'onada explosiva del capitalisme financer americà.

Al mateix temps, aquesta paranòia del crack alimenta un sentiment (justificat) de por i transforma l'agenda social dels darrers mesos en un seguit d'interrogants sobre el nou curs. Es parlava, abans que el crack fos un catacrack, d'un increment de mesures de xoc frontal sobre els drets dels treballadors. Parlavem de les amenaces d'una setmana de 65 hores, de l'enduriment de les mesures antimigratòries i de les complicitats que despleguen les nostres dretes i esquerres nacionals i estatals. No s'hauria de prescindir d'aquesta agenda. El dia 7 d'octubre, prenem nota, tenim jornada unitària sindical i social (per fí!) contra les mesures de flexibilització horària i laboral...tindrem més cites.

Després del quadre que ens cau al damunt, convé disseminar les respostes, conspirar plegats i preguntar-nos -des de l'esquerra- sobre el sentit que té el fet de perllongar la cursa dels eufemismes i de les etiquetes quan el que ens convindria, pensem uns quans, és precisar el sentit de la paraula capitalisme i quines són les resistències que mereix aquesta, en temps de reinvenció, bruixeria i propaganda.
Perquè no, un partit anticapitalista? O el que sigui, no importa la forma.
Mireu-lo: www.lepoint.fr/actualites-politique/le-nouveau-parti-anticapitaliste-d-olivier...est.../0/256540

Cap de setmana, telex. Discos al tocadiscos: Micah P Hinson, Isaac Hayes, Silver Jews, Portishead, Andy Lewis, Prince, Gil Scott Heron. Ciclisme: Amb Ramon Sala al Turó del Home, estrictament dur i exigent. Futbol: La trifulca Espanyol-Barça i els desproposits derivats. Video: El increible hombre menguante. Peli clàssica de la millor de les ciències, la ciència ficció!

Viatge personal al fons de l'auca. Dimensió Desconeguda D.F.

track 1: Plou.
Plou a la dimensió desconeguda. Un cap de setmana molt dedicat a posar en ordre els maons (Pedrolo, JTria?) i a capturar sonoritats. Amb el diari obert m'adono que m'importen tres xiulets la peli del Woody Allen , el pregó d'en Sisa i els 25 anys de teleTerribes. Em refereixo, per dir-ho finament, a tres episodis del pack d'aquest país reinventat a cop de titular. Siguem positius, també em puc referir a altres modalitats del plaer "cultural", al grup musical de la setmana -gràcies a la connexió i l'intercanvi Calldetenes-Premià de Mar-, és a dir Silver Jews. Aquesta orquestreta lo-fi és la banda sonora de la carretera mullada d'aquests dies, dels interludis entre feines i reunions i,ho serà, també, del futur més proper. Seguint la pista dels Wilco, Giant Sand, Clem Snide, Calexico, Morphine, Iron & Wine i molts més, apareix aquest material de selecta divisió. Prenem nota: Silver Jews! (www.silverjews.net/).

track 2: Coses de Premià de Mar.
Premià de Mar, capital de la meva nació -La Dimensió Desconeguda DF-, llueix bé la fí de la temporada estival. Terrasses justes i mal servides, però acollidores. Disturbis menors al carrer. Ambient de gala a l'Amistat -seu de la Penya Bogarde- davant del televisor gegant i desenfocat. Plou.
Informem que la Penya Bogarde i el seu blog han estat nominats a millor blog esportiu del Maresme, tot un OVNI!

track 3: Viatge al fons de l'auca.
Dies, també, d'una certa presència a la premsa oral, escrita i visual. Això m'ha passat arran d'exhibir l'assemblea del corrent critic d'ICV -Manifest de Maig-. L'experiència de trobar-te enmig d'un petit huracà d'escala minoritària i presència desproporcionada, ajuda a entendre el curt circuït de les relacions entre política i comunicació. Allò que en diuen el món dels polítics i el món dels periodistes ("tots, uns i altres, són iguals..." i la cantarella de sempre sobre "ells"). Dit i fet, a banda de la testimonial i inutil experiència de formar part d'un corrent critic, el pas d'un servidor per les ones, pantalles i papers m'ha servit per corroborar que la tergiversació de la política (com a "ens" substitutiu del que és "realment polític") està lligada a la tergiversació de la comunicació (com a "ens" substitutiu de la informació). Les llums i ombres de la política, doncs, passades per l'adreçador de les curses comunicatives, sumen factors a un objecte volador no identificat que carinyosament en podem anomenar "auca". Això ha estat, a parer meu, el meu petit viatge al fons de l'auca. N'he sortit viu, instruït i marejat. Ja pots explicar que t'interessa el debat "x" i la línia d'atenció "z" que, irreversiblement, el que compta és el nom del mort, el nom del porc, el nom del culpable, les arts marcials, l'hora del crim i els planols de la tomba. Sense exculpar la política -que prou feina té amb desmarcar-se del que és polític-, la comunicació és un domini incert, poc cert i certificadament -jo hi era- desencertat.

track 4: Un passeig literari.
I ara, doncs, que em vinguin amb teleadiccions d'aniversari, Vickys, Cristines, Barcelones, Sises i Mercès, que jo -fent una tria pràctica i confortable- em tanco davant del tocadiscos, premo l'start, poso Silver Jews i, de passada, m'en vaig a la terrassa del meu bar, a la taula de la penya i a la pagina oculta de la darrera novel·la que m'ha caigut al damunt. Una molt bona novel·la. Un llibre petitet, de dimensió desconeguda, d'autor que descobreixo i de temàtica extremadament senzilla: un passeig pel bosc. Mireu-lo: http://www.solodelibros.es/13/08/2008/el-sendero-en-el-bosque-adalbert-stifter/
El sendero en el bosque. Adalbert Stifter. No surt per la tele. Plou!

ICV I LA SÍNDROME "BARTLEBY"

A DAVID FOSTER WALLACE, In memoriam.

Darrera hora: La notícia de la mort suidida de l'escriptor David Foster Wallace, arriba llegint un magnífic article recordatori a EL PAIS. Ja que estem a internet, us passo una frase del Foster Wallace del tot significativa, a afegir al debat sobre el sentit dels nostres dies:

No nos engañemos: La Red no es más que una avalancha de información, un "laissez faire" salvaje, sin estándares éticos. Se acosa al consumismo con un aluvión de ofertas seductoras, sin ayudarle a discernir a la hora de elegir. La explotación de la ética "punto.com" es la destilación de la ética capitalista en estado químicamente puro.

Jo us recomano la lectura dels seus llibres, de les seves andròmines literàries, per exemple: Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer (1997). Era un dels grans.

ICV I LA SÍNDROME BARTLEBY

La subordinació de la política a una suposada lògica del progrés historic va representar en el passat la prescripció de la qüestió de la justicia social. La subordinació de la decisió democràtica a la voluntat anònima dels mercats condueix avui en dia al mateix resultat.
Afirmar la preeminència de la política davant de la història i davant de l'economia és, contrariament, reobrir les qüestions de la justicia i de la igualtat, que constitueixen els principals reptes.

Daniel Bensaïd. Article publicar a Viento Sur.

Aquesta cita de Bensaïd ens resumeix la qüestió de la relació entre política i capitalisme. Una relació que està a la base del desconcert que vivim a l'esquerra -sigui social, partidària o "mental"- i que hauria de ser el punt d'inflexió per reiniciar o retrobar el sentit d'una formació sociopolítica nítidament anticapitalista, operativa -no només en els gestos- i capaç de lligar societat, representació pública i organització. Penso aquestes generalitats arran dels debats incerts que marquen els dies previs a l'assemblea nacional d'ICV.
Alguns membres del partit, frustrats i activament vinculats al projecte, proposem una seriosa revisió de la política d'aquesta ICV que, darrerament, ha dilapidat una fase de creixement enmig d'un govern de centresquerra que incapacita l'autonomia dels seus components i que hipoteca projectes a escala micropolítica i més general. ICV ha de recuperar les constants vitals perdudes entre una militància perplexa i desmoralitzada. ICV era un referent, imperfecte però visible, d'una part de "l'esquerra de la socialdemocràcia". ICV al costat d'EUiA van dissenyar una coalició que ara es queda curta. Cal enfortir una coalició que agrupi l'esquerra social i política, no només un acord electoral entre direccions.

Revisar aquests temes és fer debat d'idees. Les idees sovint s'emmarquen en contextos determinats. El context del nostre debat és el d'una decadència que cal assumir sense reserves. El debat d'idees no funciona, però, al marge del debat sobre responsabilitats, persones, formes de treball i pràctica política diària. Aquestes qüestions, i moltes més, seran matèria de treball a l'Assemblea Nacional d'ICV. Manifest de Maig (verdiroig.blogspot.com) és un corrent d'opinió intern que proposa una dimensió sociopolítica, de classe, ecosocialista i anticapitalista per ICV. Aquesta determinació no és possible si el partit no replanteja aspectes que caracteritzen el seu estancament. Afrontar la reflexió de Daniel Bensaïd, no és l'objectiu ni forma part del món dels partits professionalitzats, aparells electorals, consultories, etiquetes, màrquetings, sondejos i càlculs mediàtics. El tema de les relacions entre política i capitalisme és, també, el tema dels instruments, les idees i els combats que cal revitalitzar.

Això es complica. Mireu el mapa. Feu-vos una cartografia precisa. Avui, per exemple, l'Imperi va per feina a Bolívia. El tandem USA-Xina reanima la cursa interimperial. Russia reviu l'esperit demolidor de sempre. I tot repercuteix en les micropolítiques de la "nova economia", en les renovades formes d'exclusió i en l'increment de les línies de control social.

Tornant a casa nostra, toca perfilar el paper de l'esquerra a Catalunya. Quan es parla de finançament ens toca matisar i exigir els usos socials del pastís. Quan es parla de centralisme, convindria repassar el concepte d'autoderminació -que sempre ha estat bandera d'esquerres i que havia anat lligat a la revolta global contra totes les formes de dominació política, social, cultural i econòmica- i filar prim a l'hora de compartir pancartes i despatxos amb els adversaris financers i polítics. Estaria força bé forjar referents personals i col·lectius de la nostra formació d'esquerra que parlin des del nostre país sobre el curs del món contemporani, sobre les interdependències de la política, sobre tantes coses que avui eclipsa la subordinació desdibuixada del lideratge d'ICV-EUiA als afers dels mossos d'esquadra, a les ficades de pota del conseller Baltasar o al setge mediàtic mai denunciat, mai confrontat i, sempre, esquivat per "la por al que diran". La política de la imatge. Del Bartleby que és avui ICV amb el seu "preferiria no fer-ho". La discrepància d'avui pot ser la dissidència de demà.

Manifest de Maig: dimecres 17 de setembre,
19.30, ajuntament de Cardedeu. En parlem.

ELS TRES PEUS AL GAT

Amb aquest panorama i amb els temps que corren, qualsevol es planteja una identitat precisa. Temps de requeriment i enquesta sobre procedències, arrelaments o pèrdues de referència. Estirat al sofà consumeixo còmics -Brieva, Bagge, Crumb, Clowes-, em passo la tarda del diumenge empassant la cacofonia sideral del surf instrumental que contenen un parell de recopilacions monumentals, la guitarra delirant de Duane Eddy, els sons grinyolants de Micah P. Hinson o la delicada pianística dels Pieranunzi, Gustavsen, Carrothers o Jamal. Apareix en Xavier Gascó, compartim sofà, llegeix Brieva. En Xavier no arriba sol, porta tres Zappa's sota el braç i els diposita a les meves mans. Zappa, és a dir: sempre Zappa , el d'aquell concert iniciàtic a Badalona l'any 1974 (!!!!). Quina sort de recordar-lo molt i molt, amb tota la gamma de detalls possibles! Sessions de plaça amb cervesa. Passi nocturn de The Searchers de John Ford. Avança la novel·la sobre la curta vida d'Oscar Wao (autor: Junot Díaz), la llegeixo a la platja amb el mar de fons i els discursos que en Jaume de Cal Petit adreça al seu fidel auditori. Les inèrcies de dos mil kilòmetres de ciclisme estival em permeten fer unes sessions tranquil·les per la zona d'Orrius, Dosrius, Argentona, Cabrera i l'entorn urbanitzat de Premià de Marx.

El tèlex polític porta quatre pinzellades en forma de redundàncies. Vist el que diu la premsa sobre les reunions de la direcció d'ICV i les perspectives davant de l'assemblea nacional que es celebrarà aquesta tardor, em pregunto si els companys i companyes que "ens dirigeixen" porten taps de suro a les orelles o caminen amb els ulls tancats, doncs a mi em sembla que la inconnexió entre aquest partit i el seu entorn és més que notable -vaja, que si això continúa així, anem directes a l'ostracisme!- i em fot creure que no millorarem si les perspectives apunten només a certs canvis calculats i prudents de lideratge. La banda del debat d'idees, sempre interessant però, pot aportar algunes variables (mireu: verdiroig.blogspot.com).

No és redundant, tot i que era previsible, el paper de dos significatius sociates: Celestino Corbacho i Alfonso Guerra. El primer, ministre de treball i immigració (!) ja va lligar la cosa migratòria amb la paraula "problema" i ara, després de rectificar, reincideix a la premsa amiga (Vanguardia) amb allò de que la crisi s'ha d'abordar reduïnt els fluxes laborals d'origen -vinga eufemismes!-, una fraseologia que LePen emprava amb la decidida oposició de socialistes i altres esquerres franceses. El cas Guerra, ja és redundant. Socialista populista de sempre. Home de partit (el partit no és un instrument, el partit és l'objectiu!), Alfonso Guerra s'enroca en les seves divisòries arbitràries sobre la suposada incompatibilitat entre ser socialista (o d'esquerres) i defensar una justa redistribució de les economies en base a la caracterització plurinacional de l'Estat -em sembla que dir que Espanya és una "pluri-cosa" no ha de significar que ets limitadament "nacionalista" o "dretós", és senzillament una hipòtesi aplicable i -fins i tot- aconsellable, que pot pal·liar els mantres de sempre sobre les unitats i singularitats en conflicte-. I sense baixar de l'autobús!

Bé, tot això ajuda a definir el terreny, ara que s'acosta el dia senyalat i que, passat el pont, l'agenda bullirà de balances i finances.
Els federalistes, minoritaris com som, seguirem amb el vinil ratllat del dret a l'autodeterminació -tal com vam aprendre de la factoria V.I.Lenin i afins-, ens entestarem en la palla de la formació desigual del capitalisme "en temps de formació nacional europea decimonònica" i, sense renunciar a bons i justos finançaments, apuntarem un segon capítol a l'agenda: el referit al què fer amb els diners i al servei de quin model aplicar-los. Tres peus al gat, com passa amb la teoria inacabada de les nacionalitats: estructures tridimensionals d'economia, societat i cultura, inestables, manipulades per poderosos i -perquè no!- parts del llarg catàleg d'emancipacions pendents. Emancipacions i respostes, això sí, derivades de l'atenta observació de les línies mestres del capitalisme global integrat.

El segle XXI corona l'entrada de la postpolítica. Si el comunisme i el socialisme foren profanats per les variables estalinistes de cada lloc i els atacs de l'Imperi del diner, el mateix capitalisme ha viscut la seva peculiar profanació: la que porta de la vella ètica protestant i calvinista del treball -Max Weber- a la dels nostres dies, els d'un curs delirant de diner improductiu i volàtil. Temps, doncs, per obrir i reobrir hipòtesis. Al cap i a la fí, és el que feien els nostres clàssics -des de l'avi Karl i els utòpics fins els clàssics moderns, grans i petits que encara -avui- ullen el carrer o el reinventen.

Plantejar hipòtesis. Buscar els tres peus al gat i, sobretot, posar-hi música!