Punt de fuga

El punt de fuga en una aventura ciclista inoblidable. En Ramon Sala i jo hem arribat fa poc del parc natural de Queyras -Alps francesos, tocant Itàlia- i estem satisfets del resultat d'una ruta colossal feta de ports i colls de gran nivell, plens d'història i d'orografia variada. Les fotos triades pertanyen a l'altre segle, el passat d'uns paratges que no han canviat massa. Imatges del cim fronterer de l'Agnello (2744 mts). Un coll que supera en dificultats i espectacularitat a les altres carreteres de la nostra col·lecció (Tourmalet, Galibier-Telegraphe, Iseran, Cormet de Roselend, Aspin, etc.). Després de 21 km. d'ascensió, ens esperava una emboirada Itàlia.
Aquesta fotografia ens mostra un altre dels cims visitats, l'Izoard (més de 2300 mts). Eren temps de bicicletes pesades, carreteres sense asfalt i moltes dosis de romanticisme esportiu. He de reconeixer que en pujar l'Izoard per la banda de la Casse Déserte, em vaig emocionar només de contemplar l'espectacle d'aquell indret fantasmal presidit per unes escultures recordatòries dels vells campions Coppi i Bobet.
M'encanta aquesta fotografia. Un Citroën dels anys 60, dalt d'un altre dels ports que hem escalat. Heus aquí el coll de Vars (2100 mts) coronat per un cotxe dels d'abans. El món d'ahir dalt del cim. Continuem les vacances. Muntanyes franceses. Fotografies d'altres temps.

Bon dia. Dia d'estiu, dia de vacances. La taula parada amb els materials elementals. Disposat a emprendre una sortida en temps de vacances. Temps no-temps de rellotges alterats i altres formats. Dues bosses de viatge. Equip esportiu i equipatge convencional. Tria de músiques i lletres. He triat uns cd's per sonoritzar aquests dies de carretera i auricular nocturn: Sunday at Devil Dirt de Isobel (amb "o") Campbell & Mark Lanegan -de fet és el que sona ara enmig d'aquest text-, un duet que recomano del tot, una cruïlla entre Jane Birkin i Leonard Cohen. Més discos: el darrer de Tindersticks, un doble jamaicà de produccions dels setanta i vuitanta de Joe Gibbs -ideal per carretera calurosa-, i un contingut contrabaixista com Avishai Cohen.
I un parell de lletrarades: La Carretera de Corman McCarthy i una delicateseen anomenada Personajes Secundarios, biografia i radiografia de la generació Beat escrita per una de les nòvies de Jack Kerouac, la senyora Joyce Johnson. Bé, primera sortida, amb en Ramon Sala anem a fer l'stage alpí del nostre particular Tour de France, Ens esperen uns cims que passen dels 2000 metres, regió Alps de Provença, Parc Natural de Queyras. Objectius: Col d'Agnel (2740 m), Col d'Izoard (2400 i "pico") i Col de Vars (2200 m. circa). Podeu veure fotos i comentaris al nostre ciclo-blog.
Estem a

http://www.lartdelabicicleta.blogspot.com

Abans de vacances: una mica sobre la famosa crisi

LA CRISI COM A PRETEXT

(article lliurat al butlletí municipal
de Premià de Mar -Vila Primilia- d'agost 08)

Crisi econòmica. L'economia del mercat desregularitzat exhibeix la seva fallida. A casa nostra entra en crisi el sector immobiliari i els mateixos que la causen demanen comprensió i ajut dels poders públics - dels contribuents -. La pressió mediàtica entorn de la crisi convida les classes populars a ser còmplices d'una situació que no han propiciat. La crisi alimentària a escala mundial es fonamenta en les causes de sempre: mercantilisme desenfrenat i expol·liació dels recursos del tercer món o neocolonització econòmica. Es fa evident la relació entre alimentació i recursos energètics, cas del fenomen dels biocombustibles. El capitalisme actual es reinventa i generalitza pràctiques salvatges (deslocalitzacions, precarització laboral, etc.). Les tendències apunten mesures de liquidació de l'estat social (setmana laboral de 65 hores, privatització dels serveis públics ...) i d'enfortiment de l'estat normatiu antisocial i policial (directiva europea de retorn d’immigrants de tercers països, anomenada "de la vergonya" i recolzada per part d'una certa esquerra). Qui sap si les pròpies vacances, conquerides pel moviment obrer, acabaran tocades per aquest allau de retrocessos.

A escala local, hem de vetllar perquè la liquidació de l'estat social no serveixi – “en nom de la "crisi"- per reduir els serveis a les persones. Els problemes de finançament municipal són endèmics i ara, malauradament, augmentaran. Sovint és difícil traçar una divisòria entre dretes i esquerres. Lluny de la semàntica, però, les polítiques d'esquerra s'han de verificar en la relació amb l'estat, l'economia i les classes socials.

Tornant a la crisi, doncs, convé situar les esquerres en tres línies d'atenció:

a) la defensa de l'estat social (ajuntaments inclosos) front l'estat instrumentalitzat al servei dels moviments del capital.

b) la defensa del treball i la qualitat de vida front la pura expansió mercantilista i

c) el suport a les classes treballadores, als exclosos i als precaritzats front la tendència que marquen aquells que provoquen la crisi.

Són conceptes generals, ben segur, que poden semblar llunyans. Malgrat tot, per l’esquerra transformadora, aquestes línies generals configuren la quotidianitat, la proximitat i el que és comú.

Els ajuntaments han de saber interpretar i traduir el que és general en gestió concreta i possible.

Més enllà, fins i tot, de balances fiscals que poden ajudar a entendre males formes de finançament, convé tractar les "altres balances" de la societat de classes. I és que no tothom percep, viu o interpreta la crisi amb els mateixos paràmetres.

Premià de Mar no és cap excepció. Parlem-ne, organitzem-nos i que no ens venguin gat per llebre. La Coali (ICV-EUiA-EPM) inclou aquests temes a l'agenda dels propers mesos i organitzarem diversos actes tot reiniciant el nou curs.

Després de l'estiu arriba la tardor, en tots els sentits.

fotografia de Walker Evans.

Després de la pluja, tantes coses!

Després de la pluja - After the Rain- , una balada interpretada per John Coltrane al saxofon. De bell nou, aquest estiu plou i la pluja del dissabte passat a Premià de Mar va ser un revulsiu meravellós enmig de la Festa Major. Tot d'una el cel es va esverar i els carrers eren un riu passatger de pluja estival. Aquest fet meteorològic, junt amb el concert incomplet d'en Pau Riba -vaig arribar tard- i el castell de focs de la darrera nit, han estat la meva festa. Voluntàriament, cadascú en fa els usos necessaris o inevitables de l'entorn festiu. Des de petit, la meva Festa Major de Premià de Mar va lligada a coses laterals: El Tour de França, les sessions de la meva particular discoteca i un seguit d'escenes familiars, veïnals i amistoses de petit format. Soc dels que poden viure sense la Festa i que, tot i això, no fan el gest de negar-li una certa transcendència col·lectiva. Després d'estar atabalat, doncs, he celebrat la pluja que ha propiciat un silenci meravellós als carrers de la ciutat. Vestit de festa privada, amb en Ramonet77, he pujat dalt de l'escenari de l'Eufòria. Melancòlic, he escoltat Pau Riba des de la curta distància. També tres o quatre temes de Se atormenta una vecina, banda digna de figurar al costat del F.Tony Manero al servei del dancefloor més distingit. Satisfet, he passat una bona estona sota les estrelles i sota els focs artificials del darrer dia de la Festa, ben aprop de Vilassar de Mar i, com sempre, he celebrat el darrer petard, la traca final. Els darrers focs són l'anunci del retorn a la quotidiana festa que celebro al costat dels meus discos, dels meus llibres, de les bicicletes i de la gent més propera. Diuen que la Festa Major té un eix imaginatiu en el cristo dels pirates i dels premianencs, em sembla possible i -vista l'acceptacio popular- digne d'estudi. És un eix que no em vertebra massa i, en tot cas, em tempta a explotar i a exprimir encara més les festes impossibles que em passen pel cap, des de la psicodèl·lia, el soul o els espais del món d'ahir. Francament, no he pensat amb la idea de fer extensives aquestes neuròsis particulars a la resta de la col·lectivitat -tot i que podria ser una bomba-. Així doncs, els escenaris de la meva Festa Menor han tingut les actuacions de Kevin Ayers, Abbey Lincoln, John Coltrane i les estrelles marginals del Northern Soul. M'agrada constatar que el deliri -o la celebració- d'aquests dies inclou un univers disseminat de petites festes, de petits accidents i d'encontres senzills entre persones i coses en petits espais, petits bars i petites cambres.

Canvi de registre, un tèlex esportiu, musical i social del tot estival: El Tour de França és la mitologia de tots els estius d'una vida (fins i tot Roland Barthes l'inclou en el seu imprescindible assaig Mitologies), els focs artificials em remeten tots els anys a l'estiu de 1976, a la música de Weather Report, al disc Black Market, a les nits de plaça, lluna i foc.

I una consideració d'actualitat política (no de la "política" i si de la "cosa política"), aquest estiu haurem de prendre nota a la llibreta i evitar oblits posteriors. L'agenda de les intervencions micropolítiques hauria d'incloure alguns detalls macropolítics: les mesures inhumanes de l'Europa capitalista damunt dels anomenats immigrants, la temptativa d'ampliar els horaris laborals setmanals, el sentit de la crisi alimentària, els eufemismes verbals substitutius de la crisi eterna del sistema i, entre altres situacions, les dificultats de fer xarxa per contestar aquesta ofensiva. Bé, tot això és una altra història.
Linkeu, llegiu i passeu aquesta adreça:
http://noaladirectivadelavergonya.blogspot.com/

Festa Major: Nit d'eufòria, ràdio, Pau Riba, bicicleta nocturna, carrers i més carrers

Com molt bé ens recorda l'enciclopèdic Martí en el seu blog, quaranta anys després i el mateix dia, ens visita en Pau Riba a la Festa Major i així ha anat. Memorable format d'un concert al carrer de l'Amistat amb el Pau de les millors collites, refent el seu cançoner, remuntant-se al Dioptria i tirant pel dret enmig d'un oceà poètic incandescent. Aquesta podria ser una crònica telegràfica del que acaba de passar davant de l'Amistat Obrera. Un públic molt variat i les mirades còmplices entre alguns dels assistents -seguidors eterns del gripau rondaller, intempestiu i en plena forma-. En Pep Carreras estava visiblement expressiu en un anar amunt i avall del carrer extenent la xarxa del record. Efectivament, Pau Riba és el que ha estat aquesta nit i, també, el que va ser per nosaltres en tantes nits de guitarres i rotllanes a la plaça. Cançons del 68, del 74, del 08, dels dies rodons del nostre maig, dels dies quadrats d'un present desorbitat, desconcertant i inquietant. Bona nit de carrer i de cançó. Entre el públic, també, gent col·laboradora d'aquest blog, d'edat variada. Una nit de bicicleta per la geografia festiva de Premià de Mar. Una nit de perillosa i salvatge Riba amb el net del venerable patrici de les lletres, Carles Riba.
Les festes del carrer mostren el carrer. El carrer és això. Gent de tota mena que, en dies de festa, comparteix més coses del que és habitual. La Festa Major portada al cinema té un film memorable: Jour de Fête. L'autor, director i protagonista, en Jacques Tati (el de veritat, el gran cineasta). Aquest blog, en dies de festa, el recorda i el recomana.
Aquest és el nostre lema EN CRISTÒFOL VA AMB LAMBRETTA i així saludem la Festa Major d'enguany.
Modernisme a la carta i sempre endavant. Go Ahead!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

stereo2: som R77+TatiSoulbizarre .
Participem a la Festa Major d'enguany, la nit d'eufòria, sessió prèvia a la Festa Major! Ready, Steady, Go!
Aquest any en Cristòfol va amb Lambretta!